dimecres, 21 d’octubre de 2009

Miranda de le Boïgues, via Daniel SA


Diumenge 18 d'octubre de 2009

Aquest diumenge dia18 quedem Ferran, Juan Carlos i jo per sortir a escalar. Fernando fa un mes que no escala i te el genoll que li està fent males passades i va “cremat” per tocar roca. Juan Carlos surt d’una lesssió al canell i porta qüasi dos mesos sense penjar-se a la roca i per últim jo, que porto tota la setmana amb un refredat de por. Decidim anar a fer una via ben assegurada, que no sigui molt difícil i que toqui el sol, les tres B's: “Bueno, Bonito y Barato”.

Com no ho tenne molt clar a on anar, em demanen consell i de principi no se m’acut res, i de cop … m’enrecordo de la via que hi ha a la Miranda de les Boïgues, la Daniel SA que fara uns tres anys la vaig repetir amb el Joaquim Llòria i no està gens malament per fer una matinal.

Arribem a les nou tocades al Bruc, tot just quan obren el Bar Anna, per que ens donin la “teca” Alli em trobo al Mika Duran que fa un munt de temps que no el veia.

Ben esmorzats enfilem cami cap el Coll de Portelles i en una mitja hora ja estem a peu de via.

Comença Juan Carlos, que com he dit porta dos mesos en “dique seco”. El llarg no presenta cap dificultat, dons es de III i un passet de IV. Un llarg ideal per ell, per anar posant-se en forma, puja prou be i arriba a la R.

El segon llarg es el més difícil, dons te uns passos de V molt macos i verticals. Aquest llarg el fà Ferran. Fa un dia esplèndit pero una mica de vent fret. Arriba a la R i pujem nosaltres. Juan Carlos esta content per que esta pujant molt be i no li fa gens de mal el braç, només una mica el dit, pero a part d’això, cap problema més. Jo vaig una mica hofegat per que tinc el nas tapat.

El tercer llarg el faig jo, que puja vertical per tot l'esperó de la roca i arribant a dalt del cim. Es IV+ amb alguns pastes finets però molt maco i disfrutón. Tota la escalada m’estic enrecordant del Joaquim que esta lessionat en una cama i fa tan de temps que escalem junts que el trobo a faltar. Des d’aquí una forta abraçada i una encaixada de mans, Joaquim!!!

Arribem tots al cim i gaudim d’una vista privilegiada i claríssima del paisatge. Ara toca desgrimpar uns tramps d'aquesta agulla, que m’enrecordo, de jove, els baixavem corrent! Ara anem més poc a poc. Ferran baixa una mica agobiat per culpa del genoll, dons a les baixades s’enressent més.

Ja de tornada al cotxe, Juan Carlos i jo, ja planejem la propera surtida. Ferran ja fa estona que va devant, te ganes d’arribar al cotxe… coi de genoll!!!

En fi, una aventureta més per no perdre la costum.









Barranc de Castellfollit - Torre del Moro

11.10.2009





Aquest cap de setmana hem decidit anar a Tarragona, al Barranc de Castellfollit. Es una zona que es caracteritza per que té afloraments granítics en un entorn privilegiat i solitari. No es com el granit del Pirineu, s’asembla més al que hi ha a la Costa Brava. Decidim anar a la via Toset-Toset de la Roca de la Mel o Torre del Moro, que fa temps que li tenia fica’t l’ullet, dons farà cosa de tres anys amb Joaquim Llòria, vem fer la via Boronat-Toset. Aquest cop no pot venir perque està lessionat.

Quedem a les 8.00 tocades a Gavà amb Joan Marc, que també s’afegirà Ferran Navarro que viu i treballa en “Madriz”. Arribem a l’Espluga del Francoli per poder esmorzar molt bé i vam enfilar cap a la zona en qüesitó.

L’aproximació es curteta i enl mig hora vam arribar a peu de via i ja tenim localitzat el començament. Comença Joan Marc, renegant com es habitual amb el, però si no fos així no seria ell... El llarg no implica molta dificultat a escepció d’un pas, (a mi m’ha semblat un V fortet) però es troba practicament desequipat, nomès un clau que es mou i un burí al costat, però portem força “artilleria” per poder protegir el llarg. El problema mes gros es que on supossem que hi ha la reunió està plena de esbarcers i només hi ha un clau. La reforça amb un tascó i una mena de sabina que no fa molta gràcia. Ja us podeu imaginar la cara que fem Ferran i jo. Arribo a la reunió i veig la forma de poder possar un friend mes gros al costat i un altre petit al costat del pitó i ara si que ja tenim una reunió prou ferma. Aquest llarg el graduen de IV i IV+ però a mi em va semblar V.

Ara el segon em toca a mi. Es una díedre-xemeneia bastant tancat on es veu un clau a la sortida del desplom. Penso: la motxilla ens molestarà! pujo i poso un micro-friend que queda perfecte (el friends al granit entren a caldo!!!) i mes dalt un tasco fins a arribar al pitór. El pas de sortida del desplom emb costa bastant per la moltxilla i tinc que forçar en sortir en fora i despres duns ai, ai, ui, ui!!!, surto fins al pedestal i en uns metres més arribo a la feixa on munto la reunió en una alsina guixuda. Aquest llarg està graduat de IV i V.

El seguent llarg es una grimpada fàcil de II i III fins als peus d’un altre diedre-xemeneia. Decidim sortir per la via Boronat-Toset que no te cap xemeneia dons tots portem motxilla i ens està molestan bastant. (tindriem que haver-les deixa’t a peu de via!). Ja tornaré altre cop per poder acabar-la del tot. Aixó si, sense motxilla!

El altres llargs els farà el Joan Marc, dons no són massa dificils.L’ultim ressegueix l’aresta final fins al cim. Un cop a dalt i trobem un llibre registre on posem la nostra “firmeta” i gaudi’m de la vista tan esplèndida, veien devant nostre el Pic de l’Àliga i de tot el barranc. Cuntinuem pel cantó contrari de la via per arribar a un collet on hi ha un rapel instal.lat que ens portarà a una tartera i altre cop al cami i en pocs minuts al cotxe.

Despres tornem a l’Espluga per menjar un “bocata” que a quarts de cinc ja no fan res calent al poble. La tornada la fem intenten arreglar aquest pais nostre, parlant de política i de llibertats col.lectives i personals, recordant temps passats, que no sé si seràn millors que aquets, però, que ara em gaudit d'una escalada clàssica i en bona companyia, això si.

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.