dimecres, 22 de desembre de 2010

Integral Josep Barberà i Suqué

18.12.2010


Aquest dissabte ens juntem una bona colla. Quedem en el bar habitual de Collbató (que tampoc se com es diu...) sense una idea concreta. Be, jo tinc unes quantes... Poc a poc anem arriban. En Joan Marc, en Guillem Àrias en Joaquim i jo i a la fi, l’August Corominas. Xerrant de Muntanya, fred, sopars i política, a la fí, en Guillem proposa anar a fer una via dels germans Masó, la Integral d’en Barberà al Mirador de Sant Joan i com bons minyons que som, acatem el que diu l’experiència i la saviesa...

Arribem al Monestir i prenem el “cavall de ferro” fins Sant Joan. Cap de nosaltres coneix el cami d'arribar a la via però comfiarem amb el “raro instinto del hombre blanco”. Després de duptar uns moments i no tindre gaire clar el cami de baixada, tot amanit amb uns quants renegs d’en Joan Marc, arribem a peu de via. S’ens han adelantat una cordada mes matinera de tres escaladors. Anirà be que ens vagin escalfant la roca, dons aquí no toca gens el sol. Farem dos cordades, una en Guillem, l’August i en Joan Marc i l'altre, Joaquim i jo.


Comença en Guillem i els altres al darrere. Mentre asseguro al Joaquim, com soc l’ultim, em quedo “congelat” a peu de via i la veritat es que no pujo gaire be. Sort que a la reunió toca el sol i ens podrem refer.

1er llarg 55 metres IV i III, quatre spits.
Començament fi pero crec que es per el fred. Despres es va inclinant fins trobar un resalt de IV i ja arribes a la reunió. Aqui estem tots com les cabres, prenent el sol i escalfant-nos, dons la cordada del devant es molt lenta i crec que tindran per estona.

2on llarg 30 metres IV+,V, V+ A0 V, IV+ deu spits i dos pitons
Ara passaré jo al devant. Surto vertical però amb una presa molt bona i els seguros estàn mes aprop del que sembla desde sota. Abans d’arribar als pitons hi ha un pas molt finet però que em surt prou be. Col.loca't ja en el pitó, faig A0 i arribo a una corniseta on hi ha un spit. Aqui es el 6a que ni per casualitat el puc fer. Tiro d’A0 però no arribo a l’altre spit. Dupto de treure “la tramposa” (antena transistoril cutre amb un “fifi”) o l’estrep.  No se si es per mandra o que estic com una cabra, però surto en lliure, Penso: si caic, caure pocs metres... fotli Joanet! i sortosament em surt. Despres, puja vertical i amb bona presa fins la reunió, que trobo un pel incòmoda. P’el mateix preu la podrien haber fet mes amunt. Es una opinó meva, eh.

3er llarg 30 metres i cap asseguransa III+ i caminant
Aquest llarg es de pur tràmit. Surtirà en Joaquim. Segons la ressenya, tens que flanquejar a l’esquerra. Nosaltes vàrem tirar pel dret amb un pas de III+ o IV i despres caminant fins el cim de l’agulla Pam a Pam. Aqui ens esperem tots per cuntinuar per cami fins el peu de via del segon tram de la via.

4t llarg 35 metres 3 spits i IV i III.
Aquest em toca a mi i d’entrada els spits allunyen bastant. Es una placa compacta com el primer llarg però la roca es millor. Has de navegar per la roca buscant els spits fins la reunió a sota d’un gran desplom.

5è llarg 35 metrtes tres spits i A1e IV+ i III
Ara li toca a en Joaquim. Surt en un tram molt vertical superant una baumeta on hi han dos espits, que no arribes en A0 i d’espres una rampa amb un resaltet fin el cim. Jo faig servir l'estrep que ja es possat, dons ho intento en lliure pero no surt. Ho intento en A0 però tiba molt la clavícula, no fem el burro que la palla va cara!

Ja hi som tots cinc a d’alt del cim que per cert no habia pujat mai i que te unes vistes esplèndides de ponent i del sud de la muntanya.

La via no es gran cosa, a escepció del segon llarg, on hi ha ambient i una roca quasi perfecte. Es una via feta simplement pel plaer d’escalar, dons en el segon tram pots escapar-te per qualsevol lloc caminant. Be, ja tenim un altre via per la “cole” dels prolífics germans Masó, on tots cinc em escalat, em rigut i ens ho em passat d’allò mes be. Després, com la gana apreta, ens anem al bar El Rincón a l’estació de l’Areri de Montserrat on ens donaran de menjar uns bons plats de “fritanga” que be en ho em guanyat!

Ara, crec, que amb les properes festes Nadalenques, que no deixen se ser una mica “plastas”, em quedarà, com a molt, un cap de setmana per poder escalar, dons sobre la setmana del 17 de gener (pavor, intriga y dolor de barriga...) ja m’en aniré al quiròfan... en fi, tot sigui a fi de be!

...estic cagadet, cagadet...







dimecres, 15 de desembre de 2010

Serra de Sant Joan. Via El Cap i el Passarell a Montanissell

 12 de desembre de 2010
Afegeix la llegenda
L’altre dia, veient el blog d’en Jaumegrimp, em van entrar ganes de fer la via del Pa de Quilo, però no m’enrefio gaire. Li proposo al Joaquim anar a  repetir la via del costat, El Cap i el Passarell a Montanissell dons ens va agradar molt, tot el contrari de el que he sentit d’aquesta via. Ting ganes de fer una via llarga i estar-me unes quantes hores a la paret abans que m’operin de la clavícula i aquesta es una via que va que ni pintada. Grau assequible, mes o menys bona roca i que pots posar alguns “catxarrets” per acabar de protegir-la. No costa gaire convèncer al Joaquim, el problema serà el fret .A veure si despres de l’operació no m’esgarren gaire i puc anar a fer la del Pa de Quilo que fa temps que li tinc possat l’ullet...

Quedem a Sant Boi a les 7 del matí. Redeu, quin fred que fa venint amb la moto! Ja calentes en el cotxe arribem a Coll de Nargó mirant-nos les ressenyes que tenen en el bar (que no m’enrecordo com es diu). No he portat les ulleres de llegir i no puc veure quasi res les ressenyes...

Un cop aparquem el cotxe i surtim a l’aire lluire, notem que fa un fret que et peles. Prenem les motxilles abrigats a tope pensant en la que ens espera però al poc, ja estem acalorats. Li dic al Joaquim que si no canvia la cosa passarem calor. A mig cami, ens treiem els folres i suats arribem a peu de via. Pel camí ja he fila’t per on comença la via del Pa de Quilo.  El sol està una mica vel.lat però escalfa.Total, que escalarem tot el dia en màniga curta.

1er llarg 30 metres, dos pitons i dos spits. III, V, V+, IV+
Començo per una placa inclinada on trobo un pitó tan ficat en dins que no entre el mosquetó ni una baga, però al costat tinc fissures on poso un tascó i arreglat. Ara arribo en una mena de cornisa terrosa i devant meu tinc una placa fissurada on estan els dos pitons i un spit. He portat un estep per si de cas. M’enfilo per la fissura amb bon canto i en surt tot en lliure però en el espit faig un repòs, dons la sortida d’aquest seguro, es força dura, Despres tens un blocs on posos un friend i despres un spit i ja caminant arribes a la reunió molt còmode, en un gran replà.

2on llarg 35 metres, neta. IV, III, I (caminant)
Surt Joaquim. Aquest es un llarg molt fàcil, on nomès em possat un friend al començament del llarg en que es mes vertical. Mentre puja en Joaquim, estic rodejat per un silenci ensordidor, nomès trencat pel soroll d’algun insecte que revoloteja per les plantes i dels voltors tallant el vent i passant a prop nostre, i com no, d’algun vehicle per les pistes dels voltants. M’encanta escalar així de solitari, bucòlic, plaent i tranquil. que mes es pot demanar?

3er llarg 40 metres, dos pitons i tres spits. III, V-, IV
Començo per uns blocs fàcils fins un desplomet on a l’esquerra veig un pitó. Abans d’arribar al pitó poso un friend per asegurar el flanqueix (no feia falta, però...) “xapo” el pitó i continuo flanquejant, ara fins un spit que tinc a l’alçada del cap. Es un pas maco a diferencia de la sortida del pas, dons està tot “suelto”. Ara camino un pel i em situo en un esperò on tinc un altre spit. Pujo recte fins un replanet on a la dreta tinc un placa amb fissures on veig un pitò al bell mig. Sortin d’aquesta placa arribes a la reunió, també en un replà molt còmode.

4t llarg 35 metres tres pitons i tres spits. IV+,V-, III, IV-
Per a mí, aquest es un dels llargs mes bonics junt ab els dos segünets i l’ultim. Surt Joaquim pujant per uns desploms on hi han unes “gandes” per a la mà brutals. Desprès pujes per una placa llisa, tot en adherència que es per gaudir de debó. En aquest llarg emb siafrutat molt!

5è llarg 35 metres un pont de pedra dos spits i tres pitons. IV+, V-, III i IV-
Surto jo per una placa vertical on hi ha un pont de roca enorme. Al poc arribo en un altra placa mès llisa on em costa una mica trobar el pas i de seguit, arribes a sota d’uns desploms on hi ha un spit i més a munt, un pitó. Flanquejes a la dreta per una cornisa fàcil un xic terrosa on trobes dos pitons mes (o un, ara no estic segur...) fins un muret amb bon canto i tot seguit la reunió. Aquesta en una repisa petita i amb un cert ambient.

6è llarg 30 metes dos spits un pont de pedra i un pitó. IV+, V-, IV+
En aquesta reunió mentre el Joaquim pujave, passaben els voltors fregant la paret a pocs metres del meu costat, pujant i baixant amb les tèrmiques. Podia veure com giraven el coll mirant-me a la reunió. Que bonic seria poder volar com ells! Be, ara surt Joaquim per un altre placa acanalada, on desde sota, es poden veure els dos spits. Es una altre placa guapa, on mes a munt, la recorres en diagonal cap a l‘esquerra per una fissura, Trobes un pot de pedra amb cable i al poc un pitó. Després a la dreta amb bavaressa per una placa inclinada fins la reunió. He gaudit molt en aquest llarg. Es molt maco.

7è llarg 25 metres un pont de pedra un pitó i un spit IV i III
Aquest llarg es molt extrany. La llògica em diu per la dreta i amunt, però el pito i el pont de pedra estàn a l’esquerra. Surts flanquejant de la reunió a l’esquerra per continuar per una mena de blocs com si pujesis per un diedre, per continuar per placa fins uns desploms, on trobo un spit i tot seguit a l’esquerra per entrar en una canal de terra que rellisca molt. Poso una baga en una sabina per que no m’enrefio. Ja caminant, arribes a la reunió, on trobo el pot de registre.

8è llarg 40 metres tres pitos i un spit III, V-, IV, III
Només ens quede un llarg per triunfar. Ara li toca a en Joaquim. Surt per blocs fàcils fins situarte devant d’una paret amb un desplomet assegura’t per un pitó i un spit seguint per un diedre fàcil, on hi han dos pitons mes. Superes un sessalt i arribes a la reunió per unes grades fàcils fins el cim del single, al costat de les antenes. En aquest llarg, s’ha d’anar amb cura de la roca. Es diferent de tota la via, i un xic trencada. 

Em trigat cinc hores en fer tota la via. No se si es molt de temps per els 260 metres del recorregut, però ens ho em pres amb calma, gaudin d’un dia amb força bon temps on no hem passat gens de fret i un pel de calor. Ara baixarem per la pista, que es llargíssima i en un hora i mitja, ja estem de tornada al cotxe. Ja de baixada es va fent fosc i torna a refrescar. Anirem al bar de Coll de Nargó a veure si ens donen de menjar
El primer llarg
El segon llarg

El tercer llarg
El quart llarg
Afegeix la llegenda
El cinquè llarg
El sisè llarg
El setè llarg

Foto "finish"

divendres, 10 de desembre de 2010

La Gronsa Nord per l'Embut

5.12.2010


Com son cinc dies de festa i tenim “pont” anirem la Cristina i jo per les terres de l’Ebre a menjar peixet, arrossos i fer alguna excursió per els Ports i la Serra del Montsià. Surtim dissabte i fa un dia molt bonic al contrari del que vindrà  els altres dies.

La primera intenció ere fer la cresta integral de les Gronses als Ports, pero al no trobar gaire inforemació i la poca que tenia no ho tenia gaire clar, vaig decidir de fer la pujada a la Gronsa Nord per l’itinerari de l’Embut, dons no es veu dificil i pot ser una opció mes adient per si fa mal temps.

Sortim de Sant Carles de la Ràpita a les vuit del matí i en qüestió d’un hora arribem a Horta de Sant Joan. Quan acabem d’esmorzar... Zasca!!!! es fot a ploure... en fí, marxem cap als Ports i en arribar a l’aparcament, encara no para de ploure. Seguim pista a munt fins les Roques de Benet on parem en un revolt i divisem totes les Gronses i l’Embut. Li explico a la Cristina quatre “batalletes” d’escalades i la pluja amaina per moments. Es el moment de ficar-nos. M’he fet amb unes còpies de la guia “Grimpant pels Ports” que per cert, no ens ha servit de gaire, qüasi de res, diria jo, dons les explicacions de l’itinerari i aproximació per seguir l’embut, es al meu entendre, ineficaç del tot, però igual soc jo que no entenc el texte del llibre, ves a saber...

Després de baralla-nos per un barranquet, on “el raro instintio del hombre blanco” que dic jo, ens va anar millor que la guia, i en qüestió de mig hora, arribem a peu de l’Embut. La Cristina ja fa molt anys que no escala i “confia cegament” amb mi per fer aquest itinerari, però mirant-se l’embut, no ho te gaire clar. Li dic que no es preocupi que això per a mi es molt fàcil... Ens posem els arnessos, trec la corda i enfilo cap a munt.




L’embut es una paret amb un gran canaló per on baixa l’aigua, de color mes clar i net degut al pas d’aquesta.  La’escalada es molt fàcil on practicament no utilitzes les mans, tret de llocs concrets i a la part alta. Mentre vaig pujant, trobo parabolts que utilitzo per fer reunió, que trobo mes segur per controlar els moviments de la Cristina, que va punat força be i sense problemes. Després d’una vuitentena de metres escalats entre II i III, arribem a la part mitjana de l’embut on a lesquerra tenim la paret de la Gronsa Nord. Ara no tinc molt clar per on seguir per accedir al coll on es veu un pal amb un cartellet. En fron nostre tenim una paret prou vertical, però no se veure l’itinerari. Llegint la guia, parla d’una l’ínia blanca ascendent que fan servir el “sovatges” per pujar al coll però des d’aquí on estem, no veig res de res. De sopte, pujant, veig la línia blanca que es dirigeix al coll! La Cristina em diu: Per aqui tenim que pujar? La veritat es que es veu força vertical i espectacular. Quan arribem al punt del flanqueix ascendent, en un arbre monto reunió i ja no es veu tan difícil. Aquest tram el faig amb dos llargs de corda d’una trentena de metres on trobo un parabolt en cada llarg. L’escalada no es dificil pero s’ha d’anar emb comte dons, en alguns pasos, jo trobo que es III. Em recorda una mica al primer llarg de la via Badalona del Gorro Frigi, però mes fàcil.

Ara ja hi som al coll, el problema es que el temps s’està enmarronant per moments. Com que ja em arribat fins aqui, no podem deixar de pujar la Gronsa Nord, i plegant la corda, enfilem per la cresta que en un principi, la fas caminant fins un tram vertical, que voreges per la dreta, fins situar-nos en una placa de roca inclinada. Pujem en vertical vers  el bony final del cim i que amb una curta grimpada, arribem al cim. desdel cim es veu les Roques den Benet i a l’altre vessant s’intueixen les Moles del Don. El temps sembla que enpitjora.





Continuem crestejant fins l’extrem de la Gronsa però ara ja plou molt. La cosa pinta malament i no mengresca ni continuar ni tornar enrera però alguna cosa em de fer. Opto per tornar enrrera i un cop arribats al coll de l’Embut està tot mullat. No veig la forma de poder baixar per on em pujat. Puc fer desgripar a la Cristina lligada amb la corda, però el problema serà per a mi baixar amb la roca mullada i amb botes de treking. Desprès de rumiar-ho bastant, decideixo fer el cami a l’inversa de com diu la guia creient que trobaré, en el lloc mes dificil, alguna instal.lació de rapel. Continua plovent i no para. La roca està molt mullada i no es veu ni fites ni marques per cap lloc. Després de desgrimpar per una canal arribem a una cresta bastant aèrea i la veritat no veig gaire clar per on baixar. A la meva dreta veig unes grades poc inclinades amb vegetació i pedra suelta que va a parar a una mena de canal amb força bosc i miro d’anar cap enllà.
Quedem barrats per una canal de roca mullada i molt relliscosa. Miro de trobar un arbre per muntar un rapel i tot de cop veig un parell de bagues i un moquetó! Mira, uns que ja an passat per aquí i han tingut la mateixa idea. Res, trec la corda i fem un rapel d’uns vint metres per salvar aquest petit desnivell. Un cop a la base del rapel baixem per una torrentera seca (ara mullada per la pluja) on ens va costar una bona suada arribar fins la carretera dons no hi ha camí i es una mica “campi qui pugui”. Be, ja som a la carretera, mullats com a anecs, i en deu minuts ja estem al cotxe donant per acabada “laventureta” de les Gronses.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Via del Petit Guifré al Serrat d'en Muntaner


28/11/2010

Desprès d’un dissabte fent de “canguru” amb la nostre “nebodeta”, (que ricura de nena...) i fer de nosaltres el que vol, quedem per fer una matinal el diumenge, en Joan Marc en Joaquim i jo que a la tarde tenim que anar a votar. Escollim un itinerar de poc caminar i curt, però intens. Sempre m’he mirat aquesta via de reull, dons tenia duptes de poder fer-la, però que carai, avui toca. La idea ere fer-me la segona, però en Joaquim quan veu el primer llarg... em diu que l’intenti jo. Es veu dret però curt i el parabolts semben lluny! Be, ho intentarem, i si no...

1er llarg 4 parabolts V/V+  i 15 metres.
Començo a la vertical del parabolt, que el tinc molt a prop, però la paret es veu molt “tiesa”. Sorprenentment vaig trobant “regletillas que te cagas” i foradets per els dits. Es vertical però la roca molt bona. Faig un parell de reposos en dos parabolts, dons no vull forçar molt, que la clavícula “peta”. Només arribar a l’alçada del coll de l’agulla i la paret, bufa un vent gelat que ens acompanyarà tota la via. Sorprés del llarg i com l’he fet arribo a la reunió prou cofoi!

2on llarg uns 9 parabolts de 8 i 10 mm, V+ /A0e/A1e i V, 20 metres.
Aquesta li toca a Joaquim. Quan surto de la reunió intento fer el pas de sortida en lliure però tinc esl peus i les mans gelades i a la fi tinc que reposar al parabolt. També intento l’A1e en lliure però n opuc i opto per fer Aoe. Devant meu va pujant en Joan Marc, també congelat i malauradament li salta una presa i rapa un troçet.. Es mes l’ensurt que altre cosa. Arribem tos dos a la reunió on ara fa un solet que escalfa de maravella.

3er llarg 4 parabolts de 8mm, III IV(+) i 20 metres.
Surto jo per terreny fàcil però molt trencat fins arribar a una mena de diedre/canal tambè trencat. Veig que a l’esperó del diedre hi han uns parabolts i passo d’enfilarme per la canal i surten uns passets prou macos.

Be, ja estem tots tres al cim, on ara el sol escalfa, però continua el vent. Baixem amb un rapel de 50 fins a peu de via i donem per acabada la matinal. Hem fet poques fotos, i a més, dolentes! Proposem anar a fer la cevesa al Bar Muntanya de Collbató, que a més tenen un “callos” de llepar-te el dits. Desprès de l’apat tots tres capa a casa a “votar” que tenim que arreglar el pais...




dimarts, 23 de novembre de 2010

El Montgros via Juan Bala

21.11.2010



Fa temps, vàrem estar a peu d’aquesta via però anàvem a fer un altra i la vem dixar per un altre cop i veien la “piada” de l’amic Cañete en van vindre ganes d’anar a fer-la. Aquest cop m’acompanya en Juan Carlos que es dels “meus”, no ens importa gens, be, no gaire, caminar bastant per anar a fer una via. Després de saludar a Lurdes, Lluis i l’Angel al bar de l’Anna al Bruc, ens dirigim cap a can Jorba on deixem el cotxe al costat d’on comença el cami del Francesos. Fa un dia esplèndid, encara que bastant vent i “geladet”. De cami, quan passem per sota la Cajoleta, veiem una cordada matinera a una via nova en aquesta mateixa roca, que no m’enrecordo com es diu i que es veu força interessant. Em trigat un hora i mitja en arribar a peu de via, Fa vent però de moment fa sol. Juan Carlos està gela’t, no li agrada escalar amb vent. Jo estic molt motivat, dons el primer llarg que marquen V o un xic més, el veig força factible.


1er llarg 6 parabolts de 8mm, V i 25 metres.
El començament es força dret i fi i ja veig que em costarà fer el llarg. Quan arribo a la segona assegurança no veig per on agafar-me. Em trinco del seguro i m’ho miro. Renoi! es finet això! M’enganxo al "fifi", trec el cul cap en fora, allargo el braç i... “pillu cantu ganso”. Va be la cosa, tot pujant en van sortin els pasos amb repos en els seguros. Ara ja veig la reunó i devant tinc un ressalt que sembla més dificil del que es. El llarg, crec que es un xic mes de V, però no estic en condicions de graduar amb exactitut degut a la lessió de la clavicula. He de dir que pujant amb naturalitat, sempre em trovabe el seguros molt a l’esquerra i aixó s'em feia incòmode.

2on llarg 6 parabolts de 8mm, IV/ V i 30 metres.
Aquest llarg ja no pinta com el de sota, però es veu maco. Surto recte amunt de la reunió fins un resalt i vas fent amb un grau de IV. Segons la ressenya, qüasi arribant a le R hi ha un pas de V-. Desde on soc, no ho sembla però quan arribo es una placa no molt vertical, pero llisa “que te cagas”. Em quedo uns instants pilla’t, veien el proper seguro, sota meu, un metre. Li “foto canya” i amb un parell de passos el trico. L’entrada a la reunió es un xic trencada i ara el temps s’està enmarronat per moments.

3er llarg 5 parabolts de 8mm, IV i 30 metres.
Ara li toca a Juan Carlos. Bufa un vent gelat i tenim a sobre un “palomino” que pensem que descarregarà d’un moment a l’altre. Puja lentament, però es que el vent tampoc et deixa molt per gaudir del llarg. Juan Carlos s’encalla en un parell de passos i triga bastant en pujar, entre tant, jo a la reunó, poc a poc em vaig quedant congela’t. Quan em toca sortir no noto ni les mans ni els peus.

4t llarg 1 parbolt de 8mm rampa de II i algun resaltet de III- i uns 35 metres.
Torna a sortir Juan Carlos tot pujant per una rampa una mica trencada on només hi ha un parabolt que de fet s’el va saltar i podriem dir que no fa ni falta. Ara estem sota de la bola del cim on veig un ressalt amb un parabolt, però sembla un pas “burro” d’aquells de fer-lo per que si i com fa un fred de "cagar-se", decidim arribar al cim pel darrera, caminant. No he pogur fer gaires fotos, per que teniem les mans geladas, que de poc s’em cau la càmara!

La via ens a agradat força, on trobarem una roca bastant bona sobre tot el primer llarg i un ambient sol.litari que carateritza aquesta zona, crec que degut a la llarga aproximació, però be que s’ho val, i unes vistas desde el cim del Montgros grandioses. La baixada la fem passant per la Roca Plana del Llamps i la Salamandra fins arribar al torrent de Migdia i un altre cop al cami dels Francesos.
Porto tres sortidas seguides i una via nova cada cop... així creix la cole.






dimarts, 16 de novembre de 2010

La Doble, via Tuareg i Lo tio gos al Frigi

14.11.2010


La Doble, via Tuareg

Aquest diumenge quedo amb Balbino per anar a escalar a la Plantació, que m’he compra’t la nova guia i està força be, no com a disseny del llibre, però si com a croquis i explicacions dels itineraris. A la fi, també si junta amb nosaltres, en Guillem  Arias, que quan mes siguem mes riurem.

La idea era anar a cercar la via Tuareg de la Doble, que ningú de nosaltres te idea d’on està, però miracolosament a la primera trobem l’emplacament de l’agulla i la via!

1er llarg 5 spits i 30 metres
Començo per un tros arrampat i trencat fins una llastra a la dreta on poso un friend del nº 1 al poc arribo a una cornisa on poso un altre friend del nº 2 i ara ja estic devan d’un esperó vertical i un xic desplomat. La roca es cantelluda i molt bona i les assegurances en el lloc precis. El necesari per poder escalar a gust. L’entrada a la reunió es una mica trencada i com tinc una sabina al costat, li poso una baga. La reunió no es molt còmoda per tres persones i te ambient.

20n llag un espit, un pitó  i 40 metres
Ara surt en Guillem. El llarg ja no es tan vertical i els primers 10 metres la roca es molt bona. Llavors, arribes a un pitó, que el tenim a la dreta de la llògica, en una fissura per seguir novament pel mig de l’aresta, ara ja per placa tombada i roca discreta. Val a dir que, surtin de la reunió al poc veig que porto pengant de l’anella ventral el “reverso”, i esclar, amb una ma... obro el “moscata” i... “reverso” cap a vall tot rodolant! En fi, coses que passen...

Bonica via per combinar-la amb d’altres de la zona, dons es fa curta. Li faltarien un parell de llargs igual al primer, però...






El temps s’està encigalant per moments pero no ens rendim i proposem anar a fer la via del Guillem, “Lo Tio Gos” que ens be de camí, tot i que abans estem buscant el maleït reverso durant mitg hora, sense trobar-lo.

Per anar ràpits i no fer cambis de corda, en Balbino fara tota la via de primer, tret de l’últim llarg que s'el farà en Guillem.

Arribem al cim i veiem que son les quatre tocades i al Guillem li quedes 3/4 d’hora per agafar el “funi” que te biltllet d’anada i tornada (nosaltres no) i fot el cap correns que ja ens trobarem al Monestir. Nosaltres “xino xano” sense preses arribem a les cinc al Monestir i ja tots junts cap al cotxe.

Curteta però intensa, ja tenim un altra per la cole...



dimarts, 9 de novembre de 2010

Via Infinity a l'Agulla dels Col.leccionistes

7.11.2010



Aquest diumenge, malgrat les prediccions del temps, els planetes s’han possat amb “conjunció” i emb coincidit per anar a escalar en Guillem Arias, Joan Marc, Joaquim i jo. Els he pogut convèncer, (val a dir que no costa gens) per anar a fer la Infiniti a l’Agulla dels Col.leccionistes, que fa molt de temps que la tenim pendent.

D’esprés de l’esmorzar de rigor, enfilem cap ell Clot de la Mònica, que “deunidó” l’aproximació que tenim i després de suar la “carnsalada,” i uns "quants renegs" d'en Joan Marc arribem a peu de via. Farem dues cordades, Guillem i Joan Marc i Joquim i jo.

1er llarg uns 30 metres, 8 spits i V (per a mi, mantingudet). Comença molt fina la cosa i ja s’el sent rundinar... Quan porta mes o menys mig llarg es queda clavat i no li surt un pas, prou dificil, que intenta fer-lo uns cop però a la fi no li surt. Tots tres ens mirem i penso: en sembla que es més dificil del que pensàvem. El Guillem em diu de intentar-la ell però li dic que me la deixi provar i si no emb surt anirem darrera d’ells. Vaixem al Joaquim i m’encordo jo. Començo i ja d’entrada ho trobo molt dificil però vaig fent tot i que porto la corda per dalt. Be, ja estic en el pas on ens em “clavat”... m’ho miro... es veu dret, però no ho veig molt “fotut”. M’agafo a una presa, poso un peu a la dreta i tiro cap amunt. Son dos pasos fins el proper seguro i ja m’ha sortit. “Flipo tubus” de lo be que vaig tot i la lessió de la clavícula!

2on llarg uns 30 metres, 8 spits i V+ (amb trampa). Ara comença en Joaquim i el començament es molt fi i decidex en els primers tres espits fer-lo amb estreps. Jo apuro els primers metres i del segon al tercer no puc i trec els estreps. Desprès continua amb roca de película fins la reunió.

3er llarg uns 35 metres Iv+ i A0 tres spits i un pont de roca
Desde la reunió el tercer llarg, es veu vertical i el desplom molt tètric, dons sembla que la roca no es molt bona i a més el dia s’està espatllant per moments. Surto i els seguros mes propers els veig al desplom. Buf! surtir a pel em fa cosa i tot de seguit veig un forat oritzontal on m’entra un friend. Ara ja vaig mes tranquil. Arribant al desplom poso un altre friend, però al aixecar el cap emb trovo devant mateix un spit que no veia. Com no està “el horno pa bollos”, tiro d’A0 en els dos seguros següents i tot seguit la sortina en lliure es prou fàcil. Ara devant meu tinc una rampa facilona on trobo un pont de pedra que es mes estètic que eficaç. Arribada a la reunió en una mena de feixa amb arbres.

4t llarg. Incatalogable.
Canal de terra infame, fins dalt de l’agulla. A la reunió vem esperar als companys per no tirar pedres, que van caure un munt, dons cada cop que trepitjaves el terra t’en anaves a vall.

Una via, que per a mi, una de les mes maques de les que he fet, dels germans Masó. Fem el rapel per la cara oposada de l’agulla des d’un arbre amb bagues i maion. P’el cami de tornada en Joan Marc i jo ens vàrem dedicar a recollir “cireres d’arboç” per la seva dona, que li agraden molt. En resum una via maca amb bons companys i ja tenim un altra per la cole.







Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.