dimarts, 12 de gener de 2010

Via SAME a la Falconera de Garraf

10.01.2010

La meva ressenya
En un principi el Joaquim i jo teniem la idea d’anar al Pic del Martell però el dissapte remenant velles ressenyes del “quaternari” em va vindre a la memòria una via a la Falconer de Garraf, la via SAME. El primer cop que la vaig fer (amb “rotxetons i cletes”) va ser l’any 80, estan jo a la “mili” i  l’ultim cop va ser farà ara uns deu anys. Al Joaquim li sembla be, dons no ha escalat mai tan a prop del mar. sera una bona experiencia.

Be, després d’esmorzar ens dirigim a la paret. La via es tot un llarg flanqueix ascendent fins mes o mens la mitad de la paret i llavors amb els tres últims llarg puja vertical. La dificultat no es res de l’altre món, però te una placa de V, només assegurada per un buril rovellat, i tan vell com jo, però te molt d'ambien escalant sobre el mar.

Amb cinc minuts, del parquing on deixem el cotxe, arribem a peu de via. Fa molt bon dia, encara que fret, però recordo que aquí amb el sol que es reflexa en el mar, sempre passes calor. La via està, ara amb les dos primeres reunions, amb químics, peró tota la resta igual que abans, ara, aixó si, es poden possar “catxarros” i ponts de pedra per tot arreu.

Començo jo i ens anem turnant els llargs, que no tenen molta dificultat, només que has de mirar una mica la roca que en alguns llocs no es massa bona i també tenir una mica d’intuició per veure per on anar. Jo m’enrecordo una mica de la via, però per si de cas, portem la resenya antiga que tinc dibuixada fa trenta anys.

El que mes em preocupa es el llarg de V,  penso que igual emb serà més difícil de fer… Li dic al Joaquim que si no el podem fer no podem abandonar rapelant, sinó desfent tots els llargs de flanqueix a l’inversa i la veritat, no es gens temptador.

Arribem a la placa de V. Es una placa vertical amb un diedre a la dreta discontinu. Començo per la dreta de la placa posant un friend del 2 al diedre. Supero el desplomet i ja estic de plé a la placa. Veig un forat-fissura on m’entra un altre friend del 3 que em queda perfecte i ja veig a uns tres metres a munt el buril vell que fa por només mirar-lo. Quan arribo al buril, al costat hi un petit pont de pedra que l’aprofito per reforçar el buril. Ara fair un petit pas de flanc a l’esquerra per seguir per la placa, ara molt rugosa i adherent, fins un pitó, vell com el buril. Només em queda superar un petit diedre i ja hi soc a la reunió. Val dir que a la R només hi ha un buril, també vell i la reforço amb dos friends i un tascó.
Ara puja Joaquim, que li costa una mica el pas d’entrada a la placa, i amb uns quants “tira i arronça” arriba a la reunió.

Ja només ens queden dos llargs de corda, en que el penultim té un pas molt maco de diedre i placa. Aquest el fa el Joaquim.

L’ultim llarg es una variant (crec) de la sortida original el que passa es que ara està tota la part superior plè de matolls . Es una placa fissurada molt adherent, la llàstima, com us dic, es la cantitat de matolls que hi ha.

Be, hem trigat unes, mes o menys, 4 hores, (recordo que aquesta via la feiem en un hora i mitja) i hara ens toca baixar per tota la carena fins al cotxe. Es una via per “dinosaures” com nosaltres, molt maca per les vistes del mar i per l’ambient que te.

Comentçant el primer llarg
La primera reunió
El segon llarg
La placa de V
El Joaquim comentçant la placa de V
Arribant a la reunió 
Foto de final de via


Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.