dimarts, 2 de març de 2010

Una alzina salvadora

02.03.2010
Dos fotos del fatidic o afortunat dia...
Donant un petó a l'alzina salvadora
Un diumenge 2 de març de 1980, avui fa tot just 30 anys, vaig patir un accident a la via Pirenaic de la Mòmia. Encara no tenia els vint anys, els vaig fer al Centre Hospitalari de Manresa on vaig estar ingressat durant quinze dies. La història és que vaig caure de la tercera reunió només sortir del rapel. Anàvem quatre companys: en Santi, en Feliu, en Ferran i jo. En Ferran ja ni es penja, però com la via era laboriosa i ja es fa tard, decidim abandonar. Primer baixa en Santi a la reunió de sota i en Feliu i jo ens juguem a sorts qui baixa desprès. En toca a mi. Em preparo la baga entre les cames i el mosquetó per passar la corda (en aquella època baixavem amb “comicci”. La fatalitat és que només penjar-me, salta el rapel. L’unic que recordo, es baixant per el diedre de la tercera tirada com en un “tobogán” i com si em despertés d’un somni, obro els ulls i estava a terra amb el cap mullat i com adormit. No sabia a on era. No sentia res, nomes mirava la llum del sol passar entre les fulles dels arbres. Em feia mal l’esquena, el canell de la mà i la cama. De sobte comença a vindre gent. Aleshores no sabia qui éren, però després vaig saber que éren gent de Sant Benet, com Pepe “el Chino” o el “Lete”. Havia caigut de 70 metres a terra. La sort va ser que l’única alzina que hi havia, em va salvar la vida. Tenia ferides al cap, una costella trencada, luxació del canell i cremades per fricció a la cama dreta a part de multitud de rascades i… tres dents trencades. Un “cromo” vaja. Mentres tant, en Feliu com us podeu imaginar es va quedar penjat d’estreps a la reunió sense cordes i pensant que m’avia matat. Crec que ell ho va passar pitjor que jo. El Santi, a la reunió de sota, no sabia el que havia passat. Desprès de preguntar-me com em deia i més coses que no m’enrecordo, em van pujar a una camilla, em vaixàren al Monestir i amb una ambulancia a Manresa. Com us dic tenia 19 anys i tan sols un any i mig que escalaba. Quinze dies a l’hospital, un mes de baixa. L’alta, el metge de capçelera, me la va donar un divendres i: sabeu que vaig fer el diumenge? vem anar a escalar… i no he parat (de moment) fins ara. Mai rapel.lo el segón i sempre, sempre quan faig un rapel, al principi, tinc aquella sensació estranya, que passa a mida que vas baixant. Dels altres companys, ja no escala ningú. Aquella alzina em va donar una segona oportunitat de gaudir d’aquesta (esport?) afició que tants mals de cap van donar als meus pares i que ara, apropant-me als 50 anys, si no puc anar a escalar un cop per setmana, trobo que en falta no se què… La Pirenaic de la Mòmia es una via que encara no he pogut acabar-la, però desitjo poder fer-ho algun dia.

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.