diumenge, 26 de setembre de 2010

El Solsones. Vilamala, el cami dels Alamalivons

25 de setembre de 2010
Fa tems que tenia "filada" aquesta via i a finals de l'any passat vaig anar amb la dona a mirar per on es trobave, dons aquet indret nomès el coneixia d'anar a esquiar a Port del Compte i sempre m'havia fixa't amb aquet barrancs de conglomerat. Com son tres dies de festa i només podem escalar un dia decidim anar el dissabte que sembla que es el dia que farà mes bon temps.

Arribem al revolt de la carretera a les 11 hores i seguim la pista tot segint la ressenya dons no ho tenim molt clar on es troba el trencall que tenim que agafar. Segons la ressenya tenim que trobar una "gran Fita" que en indicarà la baixada al fons del barranc, però la passem de llarg uns 500 metres, reculem i ja hi som al cami de marques groges i de cops blanques i verdes. Es un cami molt agradable primer per còdols i desprès per una carena fin un punt on el cami gira de cop i baixem fin el fons del barranc. Tot creuant unes torrenteres arribem a una que ja des d'aqui divisem la via. La remontem i ja em local.litzat el peu de via.

1er llarg 40 metres IV+ i uns 8 parabolts
Començo jo i la roca no inspira gaire confiança però si t'hi fixe's el conglomerat es millor del que sembla, tot i que has d'anar amb molt de comte. Vaig troban els "segurus" en el lloc presis, tot just per no passar gaire por, però això no treu que pugi una mica amb el "cul apretat". El llarg es força dret en el tram mig i amb un desplomet al final. No fa molta calor  i l'ambient es fresc. Vem trobar en una ressenya que aquest llarg el marcàven amb passos de V

2òn llarg 55 metres IV-, III/II i 4 parabolts
Ara surt en Balbino. La surtida de la reunió esta un xic mullada pero es fàcil fins el primer seguro. despres es posa dret i s'ha de vigilar la roca. Després ja decau la dificultat fins la reunió.

Ara ens toca fer un cambi de reunió dons la via no es cuntinua i ara tenim que caminar fins on trobem una rampa que grimpan una mica arribem a un repla on hi ha un parabolt. Ara ja estem situats devant d’una placa vertical on ens costa una mica veure els segurus.

3er llarg 45 metres IV+ i 5 parabolts
Surt Joaquim per rampa fins que ja es posa vertical on una savina petita ens marca el cami a seguir. No el sentim parlar gaire, deu estar molt concentrat... Quan pujem nosaltres descobreixo que la roca es fantàstica, res a veure amb els altres llargs. Adherent, compacta i amb molt de canto. M’ha “flipat” aquest llarg, sense dubtes el millor de la via. Ja som els tres a la última reunió, Ara tant sols ens queden 15 metres per poder triunfar...

4t llarg 15 metres V i dos parabolts
Ara surto jo. Desde sota veig els dos parabolts i no sembla molt difícil. Mentida! Pujo per una mena de placa fins una bauma on al seu extrem hi ha un bolt. Fins aquí cap problema. Intento xapar el seguent, però no puc, en falta un pam i no aribo! No trobo persses bones de mà. Balbino em diu que miri d’anar mes a la dreta. Ho intento però tampoc. Torno un pasos enrera i ho torno a intentar. Ara si, pero “deunodó” el que m’ha costat (estic en baixa forma) i encara no s’acaba aqui, em resten uns quatre metres fins la reunió però a la fi o aconsegueixo... Sens dubtes la dificultat mes gran de la via tot i que nomes son escasament sis metres.

Ja som els tres al cim de la via i nomès tenim que remuntar amb deu minuts tota una carena fins el revolt, on al matí em deixa’t el cotxe. En resum, una bonica via no mancada “d’adrenalina” en un ambient sol.litari que em recorden molt les canals de Montserrat.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, Balbino López i Joan Prunera
El companys al primer llarg
El segon llarg
El JOaquim a mig del tercer llarg
El Balbino al tercer llarg
El pas més dificil de la via a l'ultim llarg
Feina feta!!!

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.