divendres, 8 d’abril de 2011

En record a Balbino López, amic de l'ànima

El matí del 15 de març de 2011 s’aixecà plujos i fosc, tant com la notícia que vaig rebre de bon matí. La mort sobtada d’un amic, d’un gran amic, del meu amic estimat, d’en Balbino, company de joventut i de maduresa, company d’escalades, de gresques, d’il.lusions de fracasos, d’alegries..., en fí, de trenta tres anys de relació. Amb ell he compartit, botas, motxilla, corda, fret, calor, cansament, eufòria, fracasos, alegria, neu, esquis, somnis, fiambreres, entrepans, refugis, hores de volant, aproximacions quilomètriques, descensos esgotadors, parets llargues, parets curtes, vivacs gelats, vivacs esquitxats d’estels... i muntanyes i sobret tot, amistat. Son molts el recors i les experiències... i les vivències. Lligats d’una corda i quan sents que la teva vida depent del company que tens a sota la reunió, això no ho pots oblidar mai.

Ens vem conèixer l’any 79, ell tenia 17 anys i jo 19 i de seguida vàrem fer amistat, Llargs viatges amb la RENFE cap a Ribes de Fresser per agafar el cremallera de Nuria o com el primer estiu l’agost del 80 que aconseguirem la Nord del Mont Perdut, on per arribar al lloc necesitavem pendre tres autocars i un taxi. Amb la meitat del material prestat vem aconseguir la nostra primera fita gran. O quan vem fer la Cresta Salenques-Tempestats-Aneto i el nostre vivac mes alt a la bretxa de Tempestats a 3000 mts d’altura. Tambè quan ens vem perdre pujant amb esquis al Coll de la Marrana per baixar per la Coma de l’Orri i vàrem apareixer a Coma de Vaca, on els bombers ens esperàven a Ribes de Fresser. Recordo com quan va tenir els bessons, per poder anar a escalar, ens aixecàvem a les set del matí per anar a fer una matinal a Montserrat i poder tornar a les dotze o la una. Matinals al Pic del Martell amb la Suzuki, escopetejats a 150 per hora per l’autovia. Les primeres sortides amb esquis de muntanya. Primeres escaldades al Pedraforca, a Terradets, a la Dent d’Orlu, a Riglos i sobre tot a la nostra muntanya preferida i les seves canals de neu, El Grà de Fajol. Tants i tants recorts que s’en fa extrany no poder veure’l mes.

Ja no podré pujar cap muntanya acompanya’t per la seva presencia, no podré tornar a dir: Balbino, recupera que subo! ni donart-nos l’encaixada de mans que feiem a l’arribar al cim desitjat. Tinc molta nostàlgia i necessitat d’ell, però jo no puc cambiar res. He de conviure amb la seva abcència, amb el buit que quedarà per sempre en el meu cor i que no el podrà omplir ningú. Escalaré mil parets, pujaré mil muntanyes, faré mil vivacs que sempre el recordaré i un bocí d’ell m’acompayarà.

Estic segur que allí on estiguis gaudiràs de pau i tranquilitat i de segur que ens tornarem a trobar.
Vagi per tú aquest record i que no caigis mai en l’oblit i per que el teu pas per aquesta vida no l’esborri el temps. Desitjo que reposis entre el cel i la terra, en un ample mirador on el sol de la Mediterrània t’escalfi i l‘aire dels Pirineus et roconforti. I a mi... que quan en faltin les forçes, el teu recort em doni empenta.

Fins sempre company, a reveure Balbino.

Decir amigo
es decir lejos
y antes fue decir adiós

Y ayer y siempre
lo tuyo nuestro
y lo mío de los dos

(joan Manuel Serrat)









Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.