dijous, 26 de maig de 2011

Frustració a la Primavera Marciana

22.05.2011
El primer cop que vaig fer aquesta via era l'any 1997, tot just quan l'acabaven d'obrir i, renoi! que be que em passava els A3e, tot el contrari d'ara... En fí, que decidim en Joaquim i jo de fer aquesta via. En Joaquim no està molt convenssut, però creu en mi cegament. De Can Massana pujem per la cara nord de Frares i al arribar al Frare Gros ens trobem al company Paca que, ell i uns companys, acaben de dormir a la paret on feien neteja de la via Anglada-Cerdà, que diu que està en bastant mal estat. Petem la xerrada i ens acomiedem.

Arribem a peu de via i el sol pica de valent. Crec que passarem calor avui. El primer llarg el recordo amb un pas d'estreps i després amb V bastant mantingut però amb roca molt bona. Surto i quan arribo al primer espit veig que em costa molt posarme als estreps, dons a "segons", no arribo al proper espit. Posant el "cul enrera" aconsegueixo xapar l'espit i faig un altre pas d'estrep fins el següent. Després, ja tot en lliure, fent algun repós. Arribo a la reunió prou satisfet però amb el cap ficat en l'A3e. En Joaquim arriba bastant tocat a la reunió, dons es un llarg de 50 metres i com ja dic, prou mantingut.

El segon llarg el fa en Joaquim i encara que diguin que es IV, per a mi, es un xic mes. Sobre tot al superar l'últim resalt. Ja som a la reunió i tinc al devant el desplom... Li dic: si fem aquest llarg, ja la tenim aconseguida.

Començo l'artificial i vaig prou cansat, fa al mens deu anys que no faig un sostre i quan estic per fer el 5e pas, ja veig que no puc continuar. Estic petat de braços. No puc amb la meva ànima. Total, cinta expres abandonada per que no tinc ni força per treure-la de l'espit. Cara de frustració per que no se si es la baixa forma que tinc degut a la lessió o que he perdut la elasticitat... o la edat, o el quilos de més, o... jo que se...
En fi, que decidim que com estem a prop, de sortir per la via Dori, que ja la coneixem i la veritart estic basant tocat de braços.

Fem els tres llargs de la Dori que ens separen dels cim i cap el refugi d'Agulles a prendre un refrigeri que estem deshidratats.

Torno a casa amb un regust amarg, dons a hores d'ara, no crec que pugui fer un sostre, no ho se, el temps ho dirà. Tinc nostàlgia d'altres temps, però com diu en Joaquim, millor això, que haguesim pres mal. Qui no es conforma es per que no vol.

El primer llarg
Joaquim a peu de via
Joaquim al segón llarg
primera reunió
Reunió a sota del sostre
Ara, ja en els llargs de la Dori
En les rampes finals de la Dori
Fi de l'aventura frustrada

dilluns, 23 de maig de 2011

Cresta Tio Maria a Sant Llorenç de Montgai

15.05.2011


Cresta Tío María

Aquest diumenge em trovabe com un “gosset abandonat a la carretera” degut que tots podien sortir el dissabte menys jo, però aceptant una proposta de quedar algun dia, per part d’en Joan Balardés, em falten dits per trucar-lo. Em proposa d’anar a fer una via nova a Vilanova de Meià. No tenia internet i no podia mirar-me la via i quan arribo al bar del poble li dic que tal com estic recuperant-me de la lessió a la calvícula, penso que no aniré gaire be. En Joan, molt amable, em proposa anar a Sant Llorenç de Montgai a fer una cresta que fa temps que la te en “cartera”. Per a mi ja m’està be, tu manes, li dic... i cap a Sant Llorenç.

La vía en qüestió esta pels voltants del Cilindre, on deixem els cotxes al parquing de la Formiguera. Des d’aquí ja veiem la cresta. Sembla força interesant i està, diuen, sobreassegurada. Anem tant caficats parlant i mirant la cresta que de cop arribem a la primera reunió. Otres! ens em saltat un llarg. Total que “desgripem” tot el llarg i arribem a peu de via. Coses que passen...

1er llarg II, IV i III 20 metres hi ha parabolts a “dojo” (masses, per el meu gust)
Jo farè el primer i segon llargs. Rampa immensa amb blocs i el mes curios, una placa llisa com el vidre (perfectament evitable) uns metres abans d’arribar a la reunió.

2on llarg IV, V-  i III 45 metres i plena de parabolts.
Ara la cosa ja pinta millor, es veu una cresta mes maca. Surto per la vertical anant a buscar el fil de la cresta fins una placa orizontal, també evitable, on trobarem tres parabolts segits (o quatre, no se, hi han tants!) on puju amb bavaresa i adherencia en el peus. Passos prou dificils que li donen “vidilla” al llarg, que torno a dir, ho pots evitar anat per dalt de la placa, però llavors ja no te gràcia...

3er llarg IV, V+ i IV també, ple de parabolts.
Ara surt el company Joan on devant mateix tenim una torre d’uns 20 metres on els passos difícils estan concentrats practicament al final de la torre. Bonic spassos amb bavaressa i diedre per continuar per cresta fins la reunió.

4t llarg IV i V uns quants parabolts
Surt en Joan i al cap de poc troba un pas d’empotrament una mica “burru” i després vas saltant entre blocs fins la reunió final.

Distreta via sense grans pretensions perfecte per combinarla amb altres del voltant. I axó ho fem. En Joan B em proposa anr a una via nova que fa un temps que la va fer a la paret de la formiguera. Es la Savina Wall. via curteta de tres llargs d’uns 60 metres, també tota parabolada.





Paret de la Formiguera, via Sabina Wall

1er llarg 20 metres III i masses parabolts.
Jo em faré el primer i el segon llargs. Em primer llarg una rampa amb aritjols molt fàcils fins una reuinó comoda.

2on llarg 15 o 20 metres IV+ i parabolts al gust.
Ara la cosa ja es vertical amb una roca de cantells molt bona i disfrutona. Reunió cómoda en un replá.

3er llarg 20 metres V bastant mantingut (per a mi V+, un pas o dos) i parabolts per no passar gens de por.
El llarg estrella. S’el fa en Joan amb tota facilitat gaundint en tot moment de la roca. El pas mes maco de tots es arribar a la sabina i continuar per un terreny molt vertical però amb unes preses de pel.licula.

Dalt del cim coincidim amb una cordada de tres companys que conec fa molts anys i petem una mica la xerrada. Cami de tornada fins el cotxe, ens prenem un refrigeri al bar de Sant Llorenç i cap a casa. Per la meva part content d’aver escalat amb en Joan Balardés i dos vies mes per la “cole”.



Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.