divendres, 4 de gener de 2013

Via GEDE variant Blava al Gorro Frigi. L'última de l'any

31 de desembre de 2012
Aquesta via fa molts anys que no l'avia fet. Va ser una de les primeres "vies blaves" que vaig fer. Per mí, es una variant de l'original GEDE, que a l'últim llarg, ens escapem per la dreta fàcilment. Es una via molt fàcil amb grau però amb poques assegurances que podem completar nosaltres mateixos amb friends, merlets i savines. Ara hi han més parabolts que en el seu origen, em refereixo a la via Blava, que no a la GEDE. Aquesta via ens permetrà fer una escalada fàcil per gaudir del vessant sud d'aquesta popular roca montserratina.

S'acaba l'any i una bona manera de fer-ho es escalant. Tant el Vicenç com jo tenim festa i ens hagés agradat anar a fer un corredor de neu al Pirineu, però nois, no hi ha neu!. Ens quedarem amb les ganes i tindrem que esperar més endavant. Optem per anar a escalar (per variar) a Montserrat. Se que en Vicenç te ganes de fer, lo que diem, la GEDE del Gorro, dons vol fer de primer i practicar el muntar reunions i assegurar correctament al segon de corda. Poca gent al Monestir i pugem pel "cavall de ferro" practicament sols. Tant sols una parella que ens comenten per on es va a Sant Benet i que al final els hi recomanen que vagin al cim de Sant Jeroni que des d'aquí es més fàcil que anar a Sant Benet.
Arribem a peu de via i trobem dos cordades que comencen per sota, que desprès sabre que son els del blog C.E.B.A. i com nosaltres no tenim pressa o això els hi sembla ens passen pel davant sense miraments. Així tinc temps de fer unes pràctiques de muntar reuni´ons i assegurar al Vicenç abans de començar.

1er llarg II i III  un parabolts i un cap de burí i 30 metres
Ens saltem el llarg de sota dons es més fàcil que aquest i sortim a l'esquerra de l'ermita. Es un llarg molt fàcil on només trobarem un parabolt però el podrem completar amb un cap de burí  si volem o un friend i llaçant una sabina. Muntem la reunió en un rellig prou còmode.

2on llarg II, III, IV i III+ tres parabolts i un buí en 35 metres
Encetem el llarg reste amunt de la reunió per decantar-nos una mica a la dreta per superar un petit ressalt. Continuem recte vers un altre ressalt al costat de la gran llastra que trobem a la nostra dreta. Superat a quest pas, escalem amb tendència a l'esquerra fins trobar la reunió.

3er llarg III, III+, IV, III i II tres parabolts en 40 metres
Sortim de la reunió, clarament a la dreta que ens ho indica una marca blava, per superar la llastra i passar a l'altre costat. Seguim recte i aquí es posa vertical però amb generosos còdols. Les assegurances estan disposades malament i si les volem fer servir totes tindrem que posar cintes llargues dons unes estan a la dreta i altres a l'esquerra sense un sentit lògic. Seguim en tendència al gran desplom  que tenim al damunt nostre i en un bon relleix fem reunió.

4t llarg II i III un parabolt en 25 metres
Llarg molt fàcil i sense cap mena de complicació que es la variant de la via original, la GEDE, va per l'esquerra per una placa molt fina i després en A2 pel desplom. Nosaltres sortim per la dreta a cercar una canal amb un alzina gruixuda que en durà practicament al cim del Gorro Frigi.

Ja hem fet la darrera escalada de l'any i ara a esperar per fer la primera de l'any. tindrem que baixar rapit que fa molt de vant i gelat i així ens donarà temps  de tornar a casa d'hora a dinar.
Les boires del matí envolten el Monestir i la vall del Llobregat
El primer llarg
El Vicenç al primer llarg
 El Vicent treballant-se el segon llarg
Arribant a la segona reunió
El Vicenç a la segona reunió
Iniciant el tercer llarg
L'últim llarg per arribar al cim
Ens hem adelantat a la càmera!!!

dimarts, 1 de gener de 2013

La Momieta, via normal

29 de desembre de 2012

ULL! han desequipat les assegurances de la via. No se l'estat, per que de fet, es parla molt però jo no he esbrinat amb claretat del que han tret i el que han deixat

La Momieta era coneguda antigament com l'Orella de la Mòmia. Roca modesta a l'ombra de la Mòmia però amb una via Normal per accedir al seu cim, gens fàcil. Assolida per primer cop l'any 1943 per Caselles, Subirana, Vignoli i Serrat, es una via que no ens deixarà indiferents, el poder pujar per la seva via Normal, de roca generosa i fregant la perfecció. Arribar al seu peu de via ens trobarem encaixonats entre dos parets i acoquinats per l'ambient. Escalada clàssica de les més boniques, amb el seu grau, que podem fer a Sant Benet i amb més assegurances que amb el seu origen, ens farà gaudir d'aquest monòlit montserratí.

En Xarli i jo teníem pendent una escalada abans d'acabar l'any i com en va comentar un cop que li agradaria anar a la Momieta, a Sant Benet li proposa d'anar-hi. El dia abans, divendres, em truca en Jordi Calabuig, company de corda de quan començàvem a escalar, que últimament no mes ens veiem i ens trucàvem per males notícies. Volia escalar i li dic d'apuntar-se amb nosaltres. Fa, al menys vint tanys que no escàlavem junts i li sembla be l'idea.

Desprès d'esmorçar tots plegats i parlar de "vells temps" (vells de vells, eh!) enfilem cap el Monestir i prenem les sofertes escales fins a Sant Benet. Prenem el camí de Trinitats i en un punt ens decantem a l'esquerra i pugem per una canal que tortuosa ment ens portarà a peu de via entre la mole grandiosa de la Mòmia i la Momieta.

1er. llarg V, IV-, V tres parabolts
L’entrada es força difícil, be, més que difícil es estrany costa una mica arribar a la cornisa que llavors fàcilment anem flanquejant a la dreta fins que la cornisa s'estreny i trobem el pas clau del llarg. Passos fins i comptats ens porten a un replà còmode on muntem la primera reunió. Des d'aquí veig uns companys que conec que estan a la Pirenaic de la Mòmia i ens fem unes fotos mútuament que queden força maques.

2on. llarg V, IV+, III  quatre parabolts i un pont de roca
Sortim de la reunió per la dreta on veiem un parabolt força lluny. Vertical però amb presa prou bona arribem a la primera assegurança. Continuem amb la mateixa tònica fins un pont de pedra. Tot seguit ara ens decantem en l'escalada un xic a l'esquerra i continuar recte fins un punt on s'acaben les preses grosses. Pas fi de decisió i entrem en un terreny molt més fàcil on trobem una reunió, que deu ser de la via Pastel de Buitre. La passem de llarg i ens dirigim al gran ull de la Momieta. Balma de somni on muntem la segona reunió

3er llarg  IV, tres parabolts i sabines

Sortim de la balma per l'esquerra per pujar en placa trobant petits ressalts entre el diedre de l'esquerra. Podem llaçar sabines al gust. Desprès d'uns 25 metres arribem on antigament fèiem reunió d'una alzina als peus d'un diedre. Continuem pel díedre i un cop superat fem reunió uns metres abans d'arribar al cim de la roca. Petita grimpadeta fins el cim de la Momieta que queda una mica eclipsada per la paret de la Mòmia on es veu, espectacular la llastra de la Santacana i la Serrano. El ràpel el farem d’un sol cop dons amb cordes de 60 arribes just a terra.

De tornada passem una estona a saludar a l'Angel, el guarda del refugi de Sant Benet i fem petar la xerrada una estona abans de reprendre les escales fins el Monestir. Lo millor del dia: la companyia dels amics i el poder escalar desprès de tants anys... no es l'última escalada de l'any, encara queda el dia 31!!!

El peu de via
Els primers passos del primer llarg
En Xarli al flanquig del primer llarg
El segon llarg
Els amics de la Pirenaic...
... i nosaltres des de la Pireniac
En Jordi arribant a la segona reunió
En Xarli content com un esquella!
Sortint de la segona reunió
Els companys arribant a la últoma reunió
El cim de la Momieta

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.