dijous, 26 de desembre de 2013

El Cap del Llitzet o Gallina Pelada, 2.317 m. Serra d'Ensija

22 de desembre de 2013

El Cap del Llitzet o Gallina Pelada a una alçada d'uns 2.317 m. d'altitud, és el cim més alt de la Serra d’Ensija. Dintre de la comarca del Berguedà, te com a veïns el Pedraforca i la Serra del Cadí. Sent un muntanya d'alçada moderada te una diversitat paisatgístic molt important on la ruta que farem ens permetrà endinsar-nos pels boscos de coníferes de la cara nord i caminar plaentment per la part alta, gaire bé desproveïda de vegetació. Des de el cim culminant podem veure extensos horitzons en els quatre punts cardinals i fins i tot, la Mediterrània. La ruta que proposem es de poca dificultat, tant sols tindrem que anar amb compte si trobem la neu molt dura pel vessant nord. Farem uns desnivell d'uns 650 m en poc més de quatre hores entre anar i tornar.

Passat Berga i abans d'arribar a Guardiola de Berguedà, trobarem a mà esquerra el desviament per la carretera B-400 que ens portarà fins al Poble de Saldes als peus del Pedraforca. Seguirem en direcció al poble de Gósol i de seguit a mà esquerra trobarem la carretera secundària en direcció a Coll de la Trapa i Vallcebre. Seguim amb cotxe per aquesta carretera fins arribar a la Pleta de la Vila. Si la neu ho permet podem arribar fins la Font Freda i en aquest punt comencem a caminar. Trobarem uns cartells que ens indicaran el camí a pujar, primer per unes escales fins la pròpia Font Freda. Tot seguit ens endinsarem pel bosc sempre seguin el camí. No te pèrdua. Quan portem una mica més de mig hora pujant i anem prenent alçada, el bosc desapareix i arribem a la Planella Gran on el paisatge a cambiat radicalment. Estem a la part alta de la Serra d'Ensija. Caminarem vers ponent fins arribar al refugi, situat a 2.060 metres altura. Des d'aqui podem veure la fàcil ascensió que ens queda per fer fins el turó de la Gallina Pelada. Seguim les traces de neu en direcció a ponent fins un coll i en poc més d'un quart d'hora arribarem al punt culminant de la Serra d'Ensija. Al nord, panorama esplendit del Pedraforca i la Serra del Cadí i al sud el Berguedà i el Solsonès amb la silueta de Montserrat emergint entre les muntanyes i al fons de tot el reflex de la Mediterrània.

La tornada la farem pel mateix lloc, on pararem una estona al refugi, que per cert es tancat, i al abric de les seves parets i al Sol que ens escalfa amb els seus rajos, dinarem. A la tornada, tindrem que anar molt en compte, dons la neu es molt dura i no portem grampons i trobem llocs on hi ha gel.
Entre caminar i parades em fet l'ascensió en poc menys de cinc hores. Un cim que paga la pena de fer-hi una visita de tant en tant.

Asensió realitzada per: Cristina Montiel i Joan Prunera
La cara nord de l'tinerari tota l'estona a l'ombra
A la part mitja, el Sol ja comença a despuntat
Arribant a la Planella Gran
El refugi i el Cap del Llitzet al fons
Pujant al cim
El cim i el Pedraforca al fons
Montserrat i el reflex del mar al fons 
Per que posen els quilòmetres i no el temps en els cartells?

dilluns, 23 de desembre de 2013

Via Ulls de Falcó, Clot de Vilamala (El Solsonès)

21 de desembre de 2013
El diumenge ja tinc els plans fet i queda el dissabte que encara no tinc res definit i a meitat de setmana, em truca en Vicenç i em comenta que te ganes d'escalar. Miro de trobar una cosa assequible per anar a Montserrat i el divendres recordo que la setmana passada ens vàrem deixar al calaix dels projectes una via prou fàcil, ni massa llarga ni massa curta. Es la via Ulls de Falcó una de les primeres vies que vaig conèixer en aquest indret del Solsonès. Tres llargs de corda, amb un primer llarg molt fàcil i prou assequible pel Vicenç. Això si les assegurances molt juste però el grau semblava que seria molt fàcil. La veritat es que la via m'ha sorprès gratament. La roca es prou discreta, com es lo general a la zona, però prou bona per gaudir d'una escalada amb un cert grau de compromís. Li manquen un parell de llarg per que sigues més "rodona" però es del tot recomanable.

Per arribar a la via farem el mateix itinerari per carretera que a la via de la setmana anterior. Des de Solsona, prenent la carretera que porta a Sant Llorenç de Morunys i al km. 21,5 en un revol de la carretera anomenat de Fenarals deixem el vehicle. Mirant cap a el clot de Vilamala, baixarem per la nostra dreta uns metres pel taluç de la carretera. seguirem una mena de llom ample fins que un ressalt ens barra el pas. Desgrimparem amb cura dos ressalts i a l'ultim que es el més llarg ens durà a un coll. Un cop aquí baixarem per la canal, a moments es fa incòmoda de baixar. Amb intuició i sempre fixant-nos en la paret de l'esquerra arribarem a una mena de cornisa un xic elevada de la canal i en aquest punt es on comença la via. Des de el peu de via podem veure una savina i el primer parabolt del llarg. Haurem trigat una mig hora d'aproximació.

1er llarg: III i II, un parabolt en 50 metres
Ens enfilem per la roca a cercar una petita sabina molt abans d'arribar al parabolt. L'escalada es molt fàcil i poc a poc es va inclinant la paret fins arribar a la reunió que farem d¡un pont de roca artificial, un parabolt i un espit.

2on llarg: III, IV, IV+ i IV, dos espits en 35 metres
Sortim de la reunió en direcció a una gran llastra que tenim al damunt nostre on trobarem el primer espit del llarg força lluny. Seguirem sempre per placa a l'esquerra del diedre. Poc a poc la placa es va fent mes vertical fins arribar a la ultima expansió del llarg. Fe un petit flanqueig a l'esquerra fins cercar una bona sabina en una petita cornisa. D'aquí estant seguim a munt fins la reunió en una còmoda cornisa. En aquest llarg, podem afegir friends en el nombrosos forats que anirem trobant. Llarg sorprenent.

3er llarg: IV III, Ae i IV, dos espits i dos parabolts en 30 metres
Iniciem el llarg a la vertical de la reunió pujant per la paret que es molt vertical i amb uns enormes còdols que sembla que hagin de caure. Res més lluny de la realitat. La roca es bona, tot i que tenim que mirar-la, però no tinguem recança que son de fiar. Arribarem a un ressalt assegurat per un espit que el superarem un xic per l'esquerra per seguir per placa ajaguda. en aquest punt la via gira sobtadament a l'esquerra però nosaltres seguirem a la dreta fins un parell de parabolts en un fort ressalt. Això ho solventarem amb un parell de passos d'A1e o A0e i una sortida en lliure de IV i ja serem al final de la via on muntarem reunió d'una sabina i un parabolt.

Realment la via m'ha sorprès, la tenia per una via massa fàcil i de poc interès però no ha sigut així. Poc equipament i alegria entre assegurances i uns bons forats per emplaçar friends ens permetran posar una mica de "sal i pebre" en aquesta curiosa via del clot de Vilamala.

Per tornar al vehicle només tindrem que remuntar el llarg llom que em fet de baixada i en 10 minuts ja serem un altre cop al revolt de Fenarals. Un altre via nova per la "cole".
En Vicenç començant el primer llarg
Al mig del segon llarg
El Vicenç al segon llarg
La sortida, ben dreta, del tercer llarg
El Vicenç al tercer llarg
Sortint de l'Ae i arribant al final de la via 
I la foto habitual del cim

dimarts, 17 de desembre de 2013

Via Mussol Gris al Clot de Vilamala (El Solsonès)

14 de desembre de 2013

El clot de Vilamala és un barranc o fondalada de roca conglomerada molt semblant a Montserrat amb infinitat de parets i canals d'aspecte inaccessible. Es troba a la comarca del Solsonès molt a prop de la Vall de Lord. Realment es un lloc encantador on val la pena caminar i endinsant-nos pels seus interiors.

Fa dies que em voltava pel cap anar a fer aquesta via en un lloc feréstec i solitari del Solsonès on només he fet una via, El camí dels Alamalivons. Es un indret que només el coneixia de passada anant a esquiar a Port del Compte, en cosa de tres anys que conec el lloc ja hi ha un "grapadet" de vies prou interessant pel meu, podem dir, grau baix. Tenia arraconada la ressenya extreta del blog http://romanticguerrer.blogspot.com.es/ (blog molt auster amb explicacions, però amb unes ressenyes ben bones), per si un dia calia anar-hi. Em frenava una mica anar en aquesta via pel darrer llarg, per lo vertical, la dificultat i la roca tant especial de la zona, però remenant els blogs que tinc com a preferents, veig que el http://escaladaperatontos.blogspot.com.es/ l'han fet fa mol poc i això em fa decidir-me d'anar.

Per arribar podem anar des de Solsona, prenent la carretera que porta a Sant Llorenç de Morunys i al km. 21,5 en un revol de la carretera anomenat de Fenarals deixem el vehicle. Prendrem la pista que tenim a la nostra esquerra (que per cert, destrossa impunement un camí) i que baixa en direcció a Sòbol. Després d'una gran corba que fa la pista, arribem a una explanada. Es aquí on cambiem de direcció i baixem vers ponent seguint,marques grogues i  en ocasions, verdes i blanques. Tot això es seguin l'anomenada Serra Llarga fins un punt on trobem un parell de fites grans que ens indiquen el camí de baixada fins el clot de Vilamala pròpiament dit. Tot baixant, travessarem un torrent i quant siguem al segon, em de remuntar el torrent. Passarem pel peu de via del Camí dels Alamalibons. Continuem torrent a munt fins arribar a la paret que tenim a l'esquerra, es aquí on comença la via.

1er llarg: IV i III, 5 parabolts en 35 metres
Comencem per placa compacta prenent els dos primer parabolts de la via Arantxa al país dels sons trobats i llavors seguirem recte fins un marcat desplom. superat aquest, la dificultat decreix i muntarem reunió de dos parabolts en un bon replà. Llarg bonic d'escalar.

2on llarg: III, II i I, dos parabolts en 50 metres
Llarg de tramit, molt, massa fàcil diria jo, per poder gaudir de l'escalada on navegarem per una rampa immensa en la qual trobarem dos parabolts que ens indican el camí fins a la reunió.

3er llarg: II i III, dos parabolts en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior encara que la part final una mica més dreta. Farem reunió en un replà molt còmode.

4t llarg: III i IV, dos parabolts en 30 metres
Igual que els seus predecessors però amb una part final més difícil, no per dificultat, sinó per la roca, que tes prou delicada per entrar a la reunió.

5è llarg: V+, V i IV, 6 parabolts en 25 metres
El llarg estrella de la via. Sortim de la reunió per la dreta a cercar el primer barabolt que es a uns tres metres sobre nostre. Es el pas més difícil del llarg. Obligat  per poder "xapar" l'expansió. Tot seguit, pugem per roca prou sanejada però no ens podem refiar. Passos verticals ens portaran a un espectacular flanqueig, amb roca que tindrem que controlar molt, fins el quart parabolt. des d'aquí seguirem recte a munt amb tendència a la dreta fins el darrer parabolt i de seguit arribarem a la reunió final al costat d'una sabina. Llarg molt maco però "adrenalític a tope".

Per baixar de la via farem tot el contrari, tindrem que pujar seguin tota la carena fins un coll on tindrem que remuntar una vintena de metres de II/III fins que seguirem a peu pla fins la corba on tenim el cotxe.

Via del tot recomanable, malgrat la roca tant especial i els tres llargs del mig però gaudirem del primer i cinquè llarg. Ben assegurada on gaudirem de solitud i tranquilitat en un indret dels mes bonics del Solsonès. Una nova via més per la "cole"

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera


Començant la via a l'ombra 
Començant el segon llarg
Les rampes immenses del segon i tercer llarg
A la part més difícil del quart llarg
Per entrar a la tercera reunió, la roca es prou dolenta 
Els passos més difícils del darrer llarg
Desprès del flanqueig
El Joaquim als darrers metres del final de la via
I final de festa

diumenge, 15 de desembre de 2013

El Moro, Montcau o Roca de Migdia de Montserrat 1.204 metres

De ben petit els meus pares ens portaven sovint, a mi i al meu germà a Montserrat i recordo molt be aquells viatges amb autocar fins el Monestir, amb aquells boscos i la carretera amb infinitat de corbes. Aquella plaça plena de gent i endinsant-nos a la basílica tot fent cua pujant per aquella escala i besar els peus a la Verge Bruna. Després, cantant el Virolai, tot envoltat d'una admòsfera mística on, val a dir, que jo no entenia res de que anava tot allò. Però, després venia el millor, fer cua per pujar a un autobús ple de gent fins l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. En el viatge, recordo anar assegut damunt de la tapa que cobria el motor de l'autobus, al costat del conductor i veien com cambiava de marxa amb aquella palanca tant llarga. Un cop a l'estació, mirava bocabadat com s'acostave la cistella del telefèric i poc a poc anàvem pujant una a una tota la gent que allí érem. En el recorregut, gaire be al final, veia com la cistella anava acostant-se cada cop més a la paret i a sota de tot, com formigues, la gent. Un cop a dalt, la meva mare, ens tapava amb la bufanda i la caputxa i sortíem a l'exterior. Recordo, el sol, el vent i una sensació estranya a la panxa mirant des de les reixes de la barana per on habiem pujat i una cosa que en va impactar va ser veure una muntanya alta, altíssima per els meus ulls ignorants, de forma cònica davant meu. A les hores no sabia de quina roca es tractava, tenia 6 o 7 anys i no sabia res de Montserrat però interiorment, sense saber-ho de veritat, el meu destí seria pujar per aquestes roques. Aquesta roca que en va impactar es el Moro, cim de Montserrat que mai havia pujat fins ara. Recordo dir-li al meu pare, des de el mirador, tot mirant la roca: papa podem pujar a dalt d'aquella muntanya? Ja os podeu imaginar el que va dir mon pare... Fa molts anys que escalo per Montserrat, però des de les hores, no havia pensat mai pujar al cim de la Roca del Moro i aquest cop intentaré fer realitat aquell petit somni oblidat que vaig tenir un dia.
Dins la cabina del telefèric i a la plaça del Monestir amb el meu germà
Intentant pujar per la roca i l'antic restaurant de Sant Joan
La paret i l'aeri 
Sant Jeroni i la edificació que havia al cim
L'antic restaurant, Sant Jeroni i la roca del Moro
Surto de Santa Cecília i em fa mandra pujar per la canal de Sant Jeroni i decideixo pujar per la Canal del Llum fins el Portell de Migdia i seguir després fins el Camell de Sant Jeroni. Un cop al camí, tot es molt emboirat, fa vent i fred i veig a llevant la silueta de la roca que vull pujar. Baixo fins l'ermita de Sant Jeroni i m'endinso pel bosc fins que arribo al mirador, on son les antenes i l'heliport i davant meu tinc la roca esperant que la pugi. Tinc dos opcions, la de la cara nord amb uns vint metres d'escalada aparentment de III i la cara sud d'una seixantena de metres. Més llarga però més fàcil. Fa molt de vent i la roca es prou gelada i a més vaig sol. Anirem a provar sort a la cara sud, dons sembla que estaré més arrasserat del vent. Porto un cordino de set milimetres de 30 metres de llargada, l'arnes, casc, un parell de cordinos i dos mosquetons, suficient pel que vaig a fer. Em lligo la corda en doble i començo a grimpar per la immensa rampa de la cara sud. Fàcilment arribo a la part més dreta on hi ha una cadena. Sense agafar-me a la cadena continuo pujant tot arrossegant la corda fins el cim. Ja soc al cap de munt de la roca que vaig somiar un cop que volia pujar. a deixat de ser un somni gaire be oblidat, a ser una realitat. Encara que es una escalada molt fàcil m'he trobat molt be i assegut una estona al cim, esgarrifant-me de fred, he mirant les antenes del mirador on era l'estació superior de l'aeri amb nostàlgia imaginant-me a mi mateix amb els meus pares i el meu germà baixant de la cistella de l'aeri.

Per baixar, he observat que amb la corda de trenta metes que porto, gaire be arribaré a terra fent un ràpel per la cara Nord-est, tant sols m'han faltat uns tres metres per arribar a terra que amb facilitat, he desgrimpat. Ara per no tornar a Santa Cecília pel mateix lloc baixo per la canal de Sant Jeroni i en tres quarts d'hora ja soc un altre cop al cotxe. Carai quin rotllo us he fotut!!!

A l'esquerra l'aresta per on pujaré
El cim de la Roca del Moro i el mirador amb les antenes
L'heliport als peus de la roca 
A sota  el Monestir de Sant Benet i mes a vall el poble de Monistrol
La cara NE per on he baixat en ràpel
Baixant per la canal de Sant Jeroni, una cabra enfilada a les parets

dimarts, 10 de desembre de 2013

Via Olmo-Urquiza a la Roca Gris dels Plecs de la Vinya Nova

8 de desembre de 2013
Avui s'ha llevat un dia rúfol i venint cap el poble del Bruc, veiem tota la muntanya mig tapada. Tenim la idea d'anar a la Proa però començen a venir dubtes. Després, diem de fer la Urquiza-Olmo a la Roca Gris, cambiem de pensament i ens decidim per anar a l'aventura, al Torrent del Misser on es troba l'Agulla dels Missaires. Un cop arribem a l'estacionament de la Vinya Nova i ja preparats, arriben la Glòria, en Xas i l'Eric. Petonets i abraçades de rigor i ens comenten que van a l'Esparraguera. Al final ens decidim per la Olmo-Urquiza, així anem plegats per l'aproximació i ens trobarem al cim. De mica en mica el dia, per sort, es va aixecant.

El primer cop que vaig fer l'Aresta Esparreguera de la Roca Gris va ser el febrer de 1998. A les hores, rapelant la via, vem veure que pujava una via tota "equipadeta" amb parabolts, i generosament, i a la setmana següent ens i vàrem ficar. Des de llavors ha passat l'esgarrifossa xifra de 15 anys, com passa el temps!
La via es prou maca i l'equipament prou generós, sense ser excessiu. Quan ja vas una mica al límit, sobre tot al segon llarg, et trobes el parabolt salvador. Els llargs pel meu gust son, valga la redundància, massa llargs. Tots els llargs son per placa compacta de bona roca tot i que hi ha algun tram del primer i segon llarg que tindrem que controlar la roca. La dificultat es obligada.

Per arribar a peu de via partirem de la Vinya Nova i seguirem el camí del Torrent del Pont. Caminem pel Torrent fins que es fa més estret. llavors a la nostra dreta tenim un camí que puja marcat amb una fita. Prenem aquest camí fins passar la Canal Fosca. Seguim pujant fins arribar a la propera canal que es la del Pollegons. Es aquí on ens desviem i remuntem dita canal i en pocs minuts arribem a una petita explanada i ja podem intuïr el començament de la via.

1er llarg: III net i uns 10 metres
Comencem per placa un tant relliscosa però fàcil tot seguin una mena de canal amb algun arbre on ens podrem assegurar. Al cap de poc arribem a un replà petit on trobem dos parabolts separats i muntem reunió.

2on llarg: V+, V, IV+, V i IV+ nou parabolts i un arbre en 55 metres
Sortim de la reunió lleujerament a la dreta i entre el primer i segon parabolt, es on trobem la màxima dificultat de la via. Superats els primers metres, la dificultat decreix, però no gaire. A mig llarg arribem a una bona cornisa on hi ha un arbre gros. Podem llaçar una cinta i continuem a munt sempre per placa fins un relleix petit on muntarem la segona reunió.

3er llarg: V-, IV+ i IV 9 parabolts en uns 50 metres
Seguim la mateixa tònica de l'anterior llarg però de dificultat més amable, tant sols trobarem més dificultat als primers cinc metres del començament, després la via  es va tornant molt amable fins que muntem una còmoda tercera reunió.

4t llarg: IV, III i II, 5 parabolts en uns 45 metres
Encetem el fàcil darrer llarg en tendència a la dreta, també per placa fins que de mica en mica va perdent molt la dificultat fins que arribem a la darrera reunió, gaire be caminant.

Arribem a lo que seria un dels cims de la carena on tenim una bona perspectiva de la cara sud de Montserrat, al nord, el Serrat de l'Albarda i a l'est es poden veure els Gorros. Prenem un petit descans i ens impregnem dels rajos de sol que ara escalfen prou i esperem als companys que surtin de la via. Un cop tots a dalt, tenim que baixar per la mateixa via que em pujat nosaltres i amb tres ràpels de 50 metres, serem un altre cop a la Canal dels Pollegons. Per celebrar-ho, farem unes "birres" al Bar Muntanya a Collbató a veure si xerrant una mica arreglem aquest món tant mal repartit.

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera
El segon llarg
EL Joaquim al segon llarg 
Començant el tercer llarg
Arribant a la tercera reunió
El darrer llarg 
El companys de la via Esparreguera
I tots plegats, al final del cim

dijous, 5 de desembre de 2013

Via GEDE al Gorro Frigi, variant de sortida per la via Blava (Montserrat)


Avui toca un altre via Blava i aquest cop amb un "bateig" d'escalada. L'ultim cop que la vaig fer va ser el desembre passat i aquest cop porto un amic que res te a veure amb el mon de l'escalada o la muntanya; es aficionat al Ping-Pong, però l'he convençut a penjar-se de les característiques roques montserratines, molt be, per cert, no ha tingut cap problema escalant i després d'unes petites lliçons magistral de com assegurar i desmuntar reunions a superat amb un "notable" la seva primera escalada. Aquesta via fa molts anys que periòdicament m'agrada fer-la amb gent que no escala gaire o que te el nivell baix i encara que fàcil es una via molt lògica. Fa molt temps la van convertir amb "via Blava" evitant l'ultim llarg per la dreta amb una dificultat molt fàcil. Sempre havia començat des de l'ermita però aquest cop he anat des de sota del tot, on realment comença la via. Del que es ara al que hi ha ressenyat al llibre 2/Regió de Tebes i Tebaida de Rodes i Labraña hi ha una mica de diferències però mai he sabut si son reals. La qüestió es que va així la via. La primera reunió no hi es, l'han "petat" però podrem fer reunió en un únic parabolt que trobarem a l'esquerra. Tota la resta la podeu veure a la piulada de fa un any a: http://elcoleccionistadevies.blogspot.com.es/2013/01/via-gede-variant-blava-al-gorro-frigi.html

Per baixar, ens em trobat que el passamà del principi no hi es. Com hi ha una instal.alció de ràpel he cregut necessari muntat un parell de ràpel dons el company no està habituat a les "desgrimpades", que per cert, la roca es molt polida pel pas de la gent. Després, si que hi ha el cable per baixar, però també he cregut millor fer el segon ràpel. La resta es com era fa uns anys, amb cable i cadena per arribar al coll del Gorro amb la Magdalena, abans que espatllessin la via Estasen o Normal per ascendir al Gorro Frigi.

Com anècdota explicaré que el primer cop que vaig pujar el Gorro Frigi, per baixar, es "desgrimpave tota la via normal. No havia cap cable, ni passamà, ni cadena de cap mena, tant sols "desgrimpavem a pel". Seria el correcte si no fos per lo malmesa que es la roca que sembla un mirall de lo polida que es pel pas de la gent. Això, al meu parer, es que porta muntat una... "via ferrada" en un lloc on mai es tindria que haver instal.lat. Si algú, com sembla ser, està disposat a esmenar-ho, que ho fes amb tota cura, si us plau...

Escalada realitzada per: Jordi Fernandez i Joan Prunera

En Jordi al segón llarg
En Jordi, totalment adaptat a la roca montserratina
Arribant a la tercera reunió
Amb tota naturalitat assegurant-me al quart llarg
Un dia anticiclònic
Admirant el paissatge
Primera via d'escalada i cim de Montserrat

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.