dimarts, 29 de gener de 2013

L'adéu a un amic. Alfred Ruiz "Chufi"

27 de gener de 2013


Generalment no valorem les coses fins que las perdem. Amb les persones passa el mateix. Amb el Chufi no va ser així. Fa temps que tenia el pressentiment que tard o d'hora ens deixaria. Era qüestió de temps, encara que et diguessin que no per que l'esperança es l'últim que tindríem que perdre.

L'Alfredo Ruiz Aranda, Chufi com els amics el coneixíem, era un personatge particular, gran amic i company de corda que amb ell he viscut moments de glòria i tristor, gants escalades i bivacs terribles. En moments puntuals de la nostra vida hem compartit el poc que teníem, però sempre amb aquella alegria somiadora que el caracteritzaba. Quan escalàvem vies poc assegurades i arrivabem a la reunió amb mirava rient amb la cella aixecada i dient-me: has vist, es el raro instinto del hombre blanco? Son vivències que no oblidaré mai. D'ell vaig aprendre moltes coses de l'escalada, dons era de la generació dels "Pirates"

Quan vaig rebre la notícia de la seva mort no vaig poder deixar anar ni una sola llàgrima. El dia 27 de gener, el dia que hagés fet 54 anys vàrem dipositar les seves cendres entre el mar i la roca, al Penyal de Garraf. El mar i la roca que tant s'estima-ve, les dues grans passions que tenia. Va ser en aquell moment que vaig plorar de ràbia, de tristor, d'indignació i de pèrdua...

Chufi, tu en vas ensenyar amb el teu "pessimisme alegre" que tenim que mirar sempre a munt però hi han coses d'aquesta vida que no et mereixies que et passessin i tu te les guardaves dins el cor, per que no tenies malicia, eres transparent com un trenc d'alba. Es l'ultim que podíem fer per tu. Donar-te l'ultim adéu tots plegats i dessitjar-te que enllà on siguis trobis la pau i la serenor que et mereixes.

La teva filla, l'Alba, la teva dona, la Mari Carmen, els familiars i els amics no t'oblidarem mai i jo sempre trobaré a faltar aquell: Joan, Joan, Gato sin gatos no escala tapiones!!! Encara que feia molt de temps que ja no escalaves, mai més seran igual les escaldes sense tú.

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

Via La Makita Plateà a la Miranda del Pas del Princep

26 de gener de 2013
Vistes de la regió dels Frares des de el cim de la Miranda
Feia un parell de setmanes que arribant a Montserrat només podíem esmorçar i marxar cap a casa per culpa del mal temps i la pluja. Aquest, tenia tota la "pinta" del mateix però per sort aquest cop les "mentidòlecs" l'han encertada!
Em truca en Pere Joan per anar a escalar i em proposa anar a fer una via nova a la Miranda del Pas del Príncep. Jo ja la havia vist en algun blog però no em feia massa el pes. El cas es que ens ajuntem en Pere-Joan, l'Arseni, (amic del Pere-Joan) el Joaquim i jo al Bar de Cal Xico al Bruc i mentre esmorzem i xarrem surt el sol i ens decidim anar a la via. Tenim una bona excursió per arribar-hi i com no tenim pressa, anem pel camí de la muralla Nord de Frares. Farem dos cordades en Pere-Joan amb l'Arseni i el Joaquim i jo.
La via es un pel forçada i "rebuscada" amb un primer llarg que seria el millor de tots, que si anem be de grau gaudirem de valent. El segon llarg creua la via Blava per anar-se'n molt a l'esquerra. Via divertida amb poc ambient i ben assegurada, encara que massa, en els llocs molt fàcils.
El grau que he possat a la ressenya no hi ha cap 6a com a la ressenya original per la raó de que hem fet A0e.

1er llarg V, V+ A0e i 9 parabolts en trenta metres
Encetem el llarg per placa tombada però fina on tindrem que fixar-nos amb la roca, dons hi han moltes llastretes soltes, fins arribar a un ressalt amb còdols generosos. Un cop superat aquest ressalt pugem un parell de passos i flanquegem de cop a l'esquerra per situar-nos en un mur vertical que un cop superat arribem a la primera reunió.

2on llarg III, IV i III 4 parabolts ens 35 metres
Sortim de la reunió fàcilment on podrem xapar un espit de la via blava i llavors continuarem per l'esquerra a cercar uns forats que un cop superats arribarem molt fàcilment a un replà enorme on muntem la segona reunió només d'un parabolts. (podríem haver posat un parabolt més i treure'n un dels altres llargs on la dificultat era més fàcil)

3er llarg Ae/6a (?) si es te nivell, IV+, IV, III i II 7 parabolts en 50 metres
Comencem el llarg en un fort ressalt amb roca que no dona gens de confiança però que podem posar un estrep per fer el primer pas i tot arreglat. Continuem (compte amb la roca) a munt amb dificultat moderada i arribem a una reunió que la saltarem. sempre en tendència a l'esquerra arribarem al peu d'un desplom on muntarem la tercera reunió.

4t llarg IV+, III, II, V/A0e o 6a(?) 8 parabolts en 40 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra, al costat d'una canal, per un ressalt vertical amb grans còdols. Sembla més difícil del que es. un cop passats els dos primers parabolts, continuem per una rampa molt fàcil fins una balmeta i tot seguit per un mur vertical i fi on podrem fer lliure o A0e segons el nostre nivell. Trobarem la reunió al poc de superar aquest tram. Només ens quedarà grimpar per terreny fàcil i trencat fins el cim propiament dit de la roca.

Per baixar prendrem una canal encarada al N que ens durà al coll entre aquesta roca i el Bitllot. Flanquejarem el Bitllot per una serie de cornises per la casa E. Passarem igualment l'Agulla inferior del Pas del Príncep fins que una mena de canal amagada ens durà al mateix Pas del Príncep. Des d'aquí podem tornar, be per Agulles al S o be per la muralla Nord de Frares.

Escalada realitzada per Pere-Joan Bosch, Arseni Lago, Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg
El Joaquim al primer llarg
El segon llarg
La tercera reunió
El Joaquimencetant l'últim llarg
Arribant al final de la via

El cim de la Miranda del Pas del Príncep

dilluns, 28 de gener de 2013

La Miranda de Sant Pere. Dues vies del Guillem

5 de gener de 2013
En Joan Marc surt d'una operació de menisc i fa molt de temps que està en "dique sec" i ens diu que vol anar a escalar... i de primer de corda!!! Total que ens juntem quatre arreplegats, delinqüents de l'inutil i ens dirigim a fer les vies que fa poc ha obert en Guillem Arias a la Miranda de Sant Pere. Vies fàcils i mooooooolt assegurades, ideals per en Joan Marc. Farem la via de la Nina i de la Piula amb dos cordades. Les vies no tenen cap misteri, en grau màxim de IV i predominant el III, tot molt assegurat com es habitual amb les vies del Guillem. A mi ja m'estan be, encara que molt fàcils la qüestió es fer xerinola amb els companys i de pas fem la primera escalada de l'any... i dos vies noves que encara no habia fet.
Cordades compostes per: Joan Marc Griñan, Viçenc Nin, Xavier Amill (Xas) i Joan Prunera


En Joan Marc al segon llarg de la Piula
En Joan Marc assegurant des de el cim de la roca
En Viçenc al segon llarg de la Puila
El Xas es va quedar al cim i no va voler fer la segona via
El tercer llarg de la Nina
El delinqüents de l'inutil axecant el dit de manera poc habitual...

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.