divendres, 5 d’abril de 2013

La Torta, via Normal. Escalant en solitari

La Torta o la Mà, com se la coneixia antigament, es la roca més alta de tota la regió d'Agulles i amb els seus 1.087 metres d'alçada, es un excel·lent mirador de bona part de tot el macís. Fou ascendida per primer cop per la via normal pel peoner de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i uns companys, dels quals s'ignora el nom, el 13 de novembre de 1927. Si la mirem venint del Portell Estret veiem una altívola roca molt quadriculada i amb forts desploms. La seva via normal, ara via Blava, presenta una escalada senzilla d'una trentena de metres pel seu vessant SW. Puc imaginar-me els primers escaladors de l'agulla amb el calçat, estris i cordes de cànem sense utilitzar cap expansió i m'agradaria haver viscut aquella època... allò eren aventurers de debò!

Farà gaire be trenta anys que no pujava aquest monòlit, el juliol del 84 i m'han vingut ganes de fer-ho en solitari. Escalada fàcil i curta amb poc compromís per la cantitat d'expansions que ara hi ha, només el fet de sentir-te sol, escalant sense escoltar el company que et va donant corda, val la pena fer-la.
De Can Massana, prenc el camí del refugi i arribat en aquest, continuo el camí fins trobar la Canal Ample. La remunto fins el Portell Estret o Coll d'Agulles i llavors en decanto a l'esquerra per seguir l'alta ruta d'Agulles seguint les marques vermelles. En menys d'un quart d'hora arribo a la base de la Torta i voltant-la per la seva esquerra arribo a peu de via de la normal situada en un balcó abocat a la cara Nord. Feia anys que no passave per aquí. Preparo el material i faré servir una nova tècnica que vaig treure d'internet on aniré assegurant-me amb el Reverso. Tota escalada en solitari, l'assegurament es de fortuna i jo no es que tingui molta experiència amb aquest tipus d'escalada i per això he escollit aquesta escalada, curta i fàcil.

Un sol llarg entre III i IV-, tres parabolts i un espit en  30 metes
Des de peu de via ja puc veure dos parabolts de color blau amb certa distancia entre ells. Cap problema, l'escalada es fàcil, podriem dir que tota es de III+ amb alguns passos esporàdics de IV- i sempre amb tendència a la dreta. A mig camí arribo a una cornissa on hi ha un espit, mes o menys nou, que deu ser d'un altre via que comença més a la dreta (crec que es la Mataró, oberta per Punsola i Serrers al 72). Aquí segueixo recte a munt amb un passet de IV- fins arribar a una gran cornisa on trobo una reunió. Ni cas de la reunió i continuo a munt, ara per roca una mica a controlar i de seguit arribo al cim on hi ha una reunió en una arbust prou ferm. D'aquí repelaré i el reforçaré amb un altre baga i un mallon gros dons la baga que hi ha no done gaire confiança. Això es per que no veig el ràpel, molt a l'esquerra de la via, però que si empraré per rapelar al final de tota la "moguda".

Ara toca rapelar la via i recuperar tot el material i tornar a pujar per la corda fixa. Un cop de nou al cim de l'agulla contemplo el paisatge que tinc davant del ulls. al nord els Pirineus tots nevats. al sud el Baix Llobregat i l'Anoia i al fons de tot la Mediterrània. A ponent tota la regió d'Agulles i a llevant l'imponent Bisbe i el majestuos Montgròs... sol, aire, roca i alzines i la satisfacció d'haber escalat en solitari i només escoltar la meva respiració i els ocells... també, de cops, les motos sorolloses per la carretera que porta al Monestir. Si, tots els somnis tenen un final i tot l'encis i tranquilitat hi ha algú que te'l espatlla...

La tècnica que he emprat. Accepto crítiques... dels que en saben més que jo, es clar
En vermell, des de el peu de via, ja es poden veure els parabolts
El peu de via, a mig camí del llarg
Mentre pujo, vaig veient els majestuosos Frares Encantats
A l'esquerra, que no es veu prou bé, l'andròmina en que m'he assegurat
A sota, la gran cornisa on es la reunió que m'he saltat. No fa falta fer reunió
Vinga! a pujar un altre cop la via i recuperar el material...
Meditant dalt del cim. Que deu estar mirant o pensant el Bisbe?
Aquest si que es el ràpel correcte!
En la solitut del cim, he recordat els meus amics perduts en el camí de la vida, en Josep, en Balbino i en Chufi, companys de corda durant mlts anys, escoltant la genial cançó composta i interpretada per l'Eric Idle, Always look on the bright side of life de la película La vida de Brian, dels Monty Pythons. Se'm fa difícil no recordar-los en aquests indrets...

Mira sempre el costat brillant de la vida (Always look on the bright side of life)
Hi ha coses dolentes en la vida que poden tornar-te boig
Unes altres et fan jurar i maleir
Quan mosseguis un os a la vida, no et queixis, només xiula
Això t’ajudarà a fer que les coses millorin

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Si la vida et sembla una bonica merda és que has oblidat alguna cosa
Riure, somriure i ballar i cantar quan estiguis deprimit
No siguis tan ximple, junta els teus llavis i xiula

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Perquè la vida és bastant absurda i la mort, la paraula final
Enfronta't al teló amb una reverència
Oblida això del teu pecat i dóna a l'audiència un gran somriure
Gaudeix, al cap i a la fí, és la teva última oportunitat

Així que... mira sempre el costat brillant de la mort
abans d'exhalar el teu últim alè

La vida és una gran merda quan et pares a pensar-ho
La vida és un riure i la mort una broma, és cert...
Veuràs com tot és una farsa
Fes-los riure mentre te’n vas

Recorda que l'últim riure serà per tu

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.