dimarts, 23 d’abril de 2013

Serra del Cadí - Canal de l'Ordiguer

20 i 21  d'abril de 2013

Marxem cap a la Serra del Cadí en Joan Marc, en Vicenç, l'Eric i jo amb la idea de fer una canal. En un principi volíem fer la canal Sàbat, però per molt d'hora que ens vàrem aixecar i tenir la moral prou alta, la cosa no rutllava  i ens van donar  les 11.00 h. tocades a prop de la canal de l'Ordiguer. Les raons de tot això, que serien mooooolt llargues d'explicar, les podríem resumir en que no teníem el dia i per això vàrem decidir, ja que érem més a prop, fer la canal de l'Ordiguer. Ni el Vicenç ni jo l'hem fet i resignat, vaig creure que seria el millor per no tornar a casa sense haver fet res.

A la Serra del Cadí només he fet quatre canals i sempre havia pensat que la canal de l'Ordiguer era molt fàcil. Realment es molt fàcil però molt maca i estètica i gens mancada d'ambient. Així dons, ens dirigim els "quatre conqueridors del ridícul", a la canal.

Farem dos cordades en Vicenç i jo i l'Eric i en Joan Marc. Millor anem encordats i no fem el ruc que la palla va cara... Comença molt fàcil i amb poca pendent fins el primer ressalt que es troba cobert de neu pel cantó dret. El superem sense gaires dificultats i amb neu en molt bones condicions. De mica en mica anem passant el quatre el ressalt i es llavors que veig caure de dalt de tot de la canal, pedres. Però no pedretes, no, pedres grosses com a melons!!! Ens amaguem com podem i apretem el cul. Estem a la vertical de la canal i passen les pedres com projectils. Per sort no hem rebut cap impacte, només a l'Eric li toca una al dit però sense sonsequències greus. Tindrem que anar amb molta cura... Desprès del primer ressalt seguim amb pendent suau fins el segon ressalt, que aquest, si que es tot cobert de neu. Superat aquesta part seguim fins on la canal es divideix en dos. Com es tard i anem enrederits, seguirem per la normal a la nostra dreta superant un tram més dret. Aquí la canal es més oberta i ja toca el sol i a uns cent metres a munt, veiem la sortida. Arribem al final distanciats una cordada de l'altre i un cop som tots a dalt contemplem el paisatge i descansem una mica, no gaire estona, dons tenim una bona baixada fins al part de Cadí.
Sense fer cim ens dirigim a la Canal del Cristall per fer el descens. Quan arribem a la canal muntem un ràpel per baixar més còmodament el primer tros força més vertical. Després anem baixant, també encordats, que encara que sigui poca la pendent en tobogan es llarg i encaixonat. Quan arribem al ressalt decidim seguir les petjades que ban a l'esquerra i tenim que fer varies reunions per poder baixar més segurs. Estem força cansats i ja son quarts de cinc i encara tenim una bona pallissa. Ja superada tota la baixada arribem al bosc, ens treiem grampons, anerssos i corda i prenem la baixada fins el cotxe. Després anem a Cal Basté a fer unes birres (jo Coca-Cola) i nues patates fregides casolanes del propi Basté i prenem el camí de tornada cap a casa. Son les vuit del vespre i arribem a casa a les onze de la nit. Dutxeta i caiguda al llit ben planxat...

Ascensió feta per:
Eric Promio, Joan Marc Griñán, Vicenç Nin i Joan Prunera

La Canal de l'Ordiguer a la dreta i la del Cristall a l'esquerra. Aquí decidim no anar a la Sàbat
Començant la canal
En Vicenç i jo apropant-nos al primer ressalt
L'Eric arribant al primer ressalt
En Vicenç sortint del primer ressalt i al darrera en Joan Marc
Encarant el primer ressalt
En Vicenç al mig de la canal
En Joan Marc a la part mitja de la canal
El companys de sota en fan una foto al segon ressalt
En Vicenç atacant el segon ressalt
El segon ressalt
En Vicenç a la part de dalt de la canal
En Joan Marc... "jodido pero contento"
El final de la canal de l'Ordiguer
Els quatre conqueridors de l'inutil de "al filo del ridículo"
Aprofitant una estona de descans i prenent el sol
L'Eric, el primer en provar el ràpel
En Joan Marc al ràpel
L'ultim troç de baixada de la Canal del Cristall
El sol ponent-se i tacant de taronja els cims del Cadí

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.