dimarts, 8 d’octubre de 2013

Via Normal de la Mòmia i via original al Trencabarrals

6 d'octubre de 2013  Via  Normal a la Mòmia

La normal de la Mòmia es una via que he perdut el compte de cops que l'he fet. La vaig fer per primer cop a les acaballes de 1981 havent tornat de la "putamili". Era una via, que segons el llibre Roques, Parets i Agulles de Montserrat 2/Regió de Tebes i Tebaida, se't posaven els pels en punta. Quaranta metres a "pel" (mentida, eren seixanta), Era una roca que tenia que pujar, si o si, després de l'accident de la Pirenaic i de la Mòmia, la més assequible, desprès d'uns anys d'inactivitat per culpa de "los deberes patrios". Vàrem pujar pel primer llarg original fins la primera reunió. El segon llarg, per la meva sorpresa, vaig trobar tres burins, vells molt vells i als quaranta metres es va acabar la corda i em faltaven com a mínim vint per arribar al cim. No entenia res, la ressenya del llibre posava quaranta! Mirant pel voltant vaig veure tres burinades velles en uns forats i vaig bufar de tranquilitat. Amb els anys l'he repetida molts cops fins que a principis dels 90' vem descobrir que havien cambiat el burins per uns altres diferents que mai havia vist, i no eren espits. Eren "parabolts", els controvertits parabolts! Ara, uns...il.luminats podríem dir, han decidit que tot això sobra, que s'ha de tornar a l'esència de la primera escalada de l'any 35, fins i tot han rebentat la primera reunió. Amics, hi han coses que no les entendré mai. Com anècdota diré que en els anys 80', a Sant Benet, si deies que anaves a fer la normal de la Mòmia, o la Momieta, o la Boy-Roca o la Montpart del Gorro com exemples, se'n fotien de tu: Però que via de mierda es eso, esa via no vale nada, i un munt de descalificatius de tota mena, i tu, dons calladet i a fer la teva i dormies al refugi o t'en anaves a Trinitats per no sentir-los. Els temps cambien i una serie de gent ara han descobert aquesta joia de l'escalada clàssica i unilaeralment han decidit que s'ha de netejar, però per mi, en plan "xapusseru". A la fi, no soc jo qui creu tenir la raó sobre els demés però si una opinió. Que la via es pot fer amb cordinos llaçant merlets?, si. Que es podia fer amb unes mínimes assegurances fixes?, també. Però el rebentar la reunió, no em sembla gens be. Vivim amb una societat sense respecte, ull, tant per uns com pels altres.
Per poder fer-la necessitareu, cordinos per merlets i ponts de roca (aquests últim si els trobeu), plaquetes recuperables i algun friend petit o mitjà. També, si voleu, porteu plaquetes i cargols de 10 mm per "xapar els "espàrrecs dels bolts que han tret, evidentment, si els trobeu, que es difícil. De totes maneres, amb tranquilitat i mirant molt per on pujar, es fa prou be. Ara si, es una escalada arriscada. S'ha d'anar molt be amb el IV grau.

1er llarg IV, III i II un cap de burí un parabolt i un espit en 30 metres.
Pugem directament per la paret del nostre front on la roca es una mica polida però es deixa fer prou be. A la vertical de l'arbre de peu de via, a uns quatre o cinc metres sobre-surt un còdol gran. Al seu cap de munt hi ha un burí sense plaqueta. Seguim recte i podem trobar un bolt. La cos va mimbant de dificultat i trobarem un espit vell. D'aquí estant, seguim ara a l'esquerra fins arribar a la balma on fèiem reunió. Ara es tot petat i ens veiem obligats a arribar just al començament de l'aresta nord on hi ha un parabolt muntat i un espit de mida gran a terra. Aquest serà el punt on farem reunió.

2on llarg IV un pont de pedra 60 metres.
Sortim de la reunió cap a l'esquerra per situar-nos en plena aresta nort. L'escalada es vertical però amb uns còdols grans i abundants. La qüestió es no córrer i navegar buscant merlets adients per llaçar cordinos. Mes o menys, a una mica més de la meitat del llarg, arribem a lo que abans era una reunió intermitja, dons antigament amb cordes de 40 no arrivabem al cim, on podrem col.locar un bon pont de roca. Seguirem recte amunt amb bona presa i si tenim sort podrem trobar un pont de pedra i forats on emplaçar algun friend. De mica en mica anirem perdent verticalitat i la dificultat mimbarà i poc abans d'arribar al cim trobarem un parabolt on podrem muntar reunió.

Aquest cop l'he gaudit més que altres cops. L'estar atent a "buscar-te la vida" et fa anar molt concentrat en el IV grau. Això no treu el que no estigui gens d'acord l'haber desequipat la via, no em sembla be, però la meva queixa es una gota en l'oceà. Ull els que la vulguin fer, s'ha de tenir confiança en un mateix i tenir molt clar el que anem a fer, es una escalada fàcil, però arriscada.
Començant el segon llarg
Foto del cim
6 d'octubre de 2013 Via Original al Trencabarrals
Com que em acabat d'hora i l'adrenalina la teníem a "flor de pell", ens havia semblat a poca cosa la Normal de la Mòmia, decidim anar a fer un altre clàssica oblidada, la normal del Trencabarrals, el "Trenca" pel amics. Passem de llarg Sant Benet i marxem cap a la ermita de Santa Anna i d'aquí fins el camí cap a Gorros i en mig hora ens plantem a peu de la cara oest del "Trenca". Portem una ressenya extreta d'internet però mirant-la no la recordo així. Fa gaire bé vint-i-set anys que no he pujat aquesta singular agulla i a més, vaig portar al meu germà que no havia escalat mai. No la recordo amb aquest grau i no vaig tenir cap problema. Be dons, ens posem mas a la obra. Per trobar el peu de via, en el revol del camí, passada la desplomada cara oest del Trenca, baixem una mica per la canal i en el punt mes lògic comencem l'escalada.

1er llarg: IV, III, IV i III un espit en uns 30 metres
En enlairem per terreny fàcil però una mica trencat fins una cornisa fàcil i d'aquí a l'esquerra a buscar l'aresta nord de l'agulla. en aquest punt trobarem unes burinades matxacades i un espit molt vell. Seguirem recte amb petites ziga-zagues sempre buscant el tram més lògic. Podrem llaçar algun merlet i emplaçar algun friend o tascó. Fàcilment arribarem a la reunió de la via Sonata in Blue, on aprofitarem i farem reunió còmodament.

2on llarg: IV, V, IV i III tres pitons, un espit, una sabina i un pont de roca en uns 30 metres
Sortim de la reunió cap a l'esquerra fins una fissura bastant trencada on hi ha un pitó i mig metre a munt un espit. La paret es molt vertical i fins i tot, un pel desplomada. No recordo això de cap manera. Des de l'espit ens enlairem fins un còdol gros, però que te mala pinta. Agafats al còdol sense fer gaire força ens permet arribar a una sabina gruixuda on llaçarem una bona baga. Amunt tenim una fissura on anirem trobant dos claus més i podrem emplaçar un parell de friends ben bons. Pujant en oposició amb un peu a cada paret el llarg es fa "durillu" dons es V i l'has d'acabar auto-protegint si volem anar més tranquils. Un cop s'acaba el diedre podem llaçar un bon pont de roca i entrar a la canal herbosa on antigament es feia reunió. Seguim ara pe l'espero de roca on podem veure uns parabolts que hi han a l'esquerra. Deuen ser d'un altre via. Passo dels parabolts a excepció de l'ultim que ja es a tocar al cim de la via.

Aquest llarg m'ha fer suar de valent. Investigant i amb l'ajuda d'un amic e esbrinat que aquest llarg es de la via original no la normal que va per l'esquerra i feia reunió a la típica berruga, que es com la vaig fer el primer cop. Aquesta via es per on van pujar els primer escaladors l'any 35, un mateix 6 d'octubre igual que avui. Quina casualitat! En el llibre/guia GORROS del Luichy, que narra la segona ascensió, el febrer de 1941 feta per J. Ferrera i R. Estrems o explica amb molt detall. Escalada magnífic,a que per mi ha estat oblidada durant anys i ben be s'ho val el calificatiu.

Escalades realitzadesper: Joaquim Llòria i Joan Prunera
En Joaquim arribant al cim del Trenca
El cim
Començant el ràpel que es molt aeri!
A la meitat del ràpel ja no toques paret...

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.