dimarts, 17 de desembre de 2013

Via Mussol Gris al Clot de Vilamala (El Solsonès)

14 de desembre de 2013

El clot de Vilamala és un barranc o fondalada de roca conglomerada molt semblant a Montserrat amb infinitat de parets i canals d'aspecte inaccessible. Es troba a la comarca del Solsonès molt a prop de la Vall de Lord. Realment es un lloc encantador on val la pena caminar i endinsant-nos pels seus interiors.

Fa dies que em voltava pel cap anar a fer aquesta via en un lloc feréstec i solitari del Solsonès on només he fet una via, El camí dels Alamalivons. Es un indret que només el coneixia de passada anant a esquiar a Port del Compte, en cosa de tres anys que conec el lloc ja hi ha un "grapadet" de vies prou interessant pel meu, podem dir, grau baix. Tenia arraconada la ressenya extreta del blog http://romanticguerrer.blogspot.com.es/ (blog molt auster amb explicacions, però amb unes ressenyes ben bones), per si un dia calia anar-hi. Em frenava una mica anar en aquesta via pel darrer llarg, per lo vertical, la dificultat i la roca tant especial de la zona, però remenant els blogs que tinc com a preferents, veig que el http://escaladaperatontos.blogspot.com.es/ l'han fet fa mol poc i això em fa decidir-me d'anar.

Per arribar podem anar des de Solsona, prenent la carretera que porta a Sant Llorenç de Morunys i al km. 21,5 en un revol de la carretera anomenat de Fenarals deixem el vehicle. Prendrem la pista que tenim a la nostra esquerra (que per cert, destrossa impunement un camí) i que baixa en direcció a Sòbol. Després d'una gran corba que fa la pista, arribem a una explanada. Es aquí on cambiem de direcció i baixem vers ponent seguint,marques grogues i  en ocasions, verdes i blanques. Tot això es seguin l'anomenada Serra Llarga fins un punt on trobem un parell de fites grans que ens indiquen el camí de baixada fins el clot de Vilamala pròpiament dit. Tot baixant, travessarem un torrent i quant siguem al segon, em de remuntar el torrent. Passarem pel peu de via del Camí dels Alamalibons. Continuem torrent a munt fins arribar a la paret que tenim a l'esquerra, es aquí on comença la via.

1er llarg: IV i III, 5 parabolts en 35 metres
Comencem per placa compacta prenent els dos primer parabolts de la via Arantxa al país dels sons trobats i llavors seguirem recte fins un marcat desplom. superat aquest, la dificultat decreix i muntarem reunió de dos parabolts en un bon replà. Llarg bonic d'escalar.

2on llarg: III, II i I, dos parabolts en 50 metres
Llarg de tramit, molt, massa fàcil diria jo, per poder gaudir de l'escalada on navegarem per una rampa immensa en la qual trobarem dos parabolts que ens indican el camí fins a la reunió.

3er llarg: II i III, dos parabolts en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior encara que la part final una mica més dreta. Farem reunió en un replà molt còmode.

4t llarg: III i IV, dos parabolts en 30 metres
Igual que els seus predecessors però amb una part final més difícil, no per dificultat, sinó per la roca, que tes prou delicada per entrar a la reunió.

5è llarg: V+, V i IV, 6 parabolts en 25 metres
El llarg estrella de la via. Sortim de la reunió per la dreta a cercar el primer barabolt que es a uns tres metres sobre nostre. Es el pas més difícil del llarg. Obligat  per poder "xapar" l'expansió. Tot seguit, pugem per roca prou sanejada però no ens podem refiar. Passos verticals ens portaran a un espectacular flanqueig, amb roca que tindrem que controlar molt, fins el quart parabolt. des d'aquí seguirem recte a munt amb tendència a la dreta fins el darrer parabolt i de seguit arribarem a la reunió final al costat d'una sabina. Llarg molt maco però "adrenalític a tope".

Per baixar de la via farem tot el contrari, tindrem que pujar seguin tota la carena fins un coll on tindrem que remuntar una vintena de metres de II/III fins que seguirem a peu pla fins la corba on tenim el cotxe.

Via del tot recomanable, malgrat la roca tant especial i els tres llargs del mig però gaudirem del primer i cinquè llarg. Ben assegurada on gaudirem de solitud i tranquilitat en un indret dels mes bonics del Solsonès. Una nova via més per la "cole"

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera


Començant la via a l'ombra 
Començant el segon llarg
Les rampes immenses del segon i tercer llarg
A la part més difícil del quart llarg
Per entrar a la tercera reunió, la roca es prou dolenta 
Els passos més difícils del darrer llarg
Desprès del flanqueig
El Joaquim als darrers metres del final de la via
I final de festa

diumenge, 15 de desembre de 2013

El Moro, Montcau o Roca de Migdia de Montserrat 1.204 metres

De ben petit els meus pares ens portaven sovint, a mi i al meu germà a Montserrat i recordo molt be aquells viatges amb autocar fins el Monestir, amb aquells boscos i la carretera amb infinitat de corbes. Aquella plaça plena de gent i endinsant-nos a la basílica tot fent cua pujant per aquella escala i besar els peus a la Verge Bruna. Després, cantant el Virolai, tot envoltat d'una admòsfera mística on, val a dir, que jo no entenia res de que anava tot allò. Però, després venia el millor, fer cua per pujar a un autobús ple de gent fins l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. En el viatge, recordo anar assegut damunt de la tapa que cobria el motor de l'autobus, al costat del conductor i veien com cambiava de marxa amb aquella palanca tant llarga. Un cop a l'estació, mirava bocabadat com s'acostave la cistella del telefèric i poc a poc anàvem pujant una a una tota la gent que allí érem. En el recorregut, gaire be al final, veia com la cistella anava acostant-se cada cop més a la paret i a sota de tot, com formigues, la gent. Un cop a dalt, la meva mare, ens tapava amb la bufanda i la caputxa i sortíem a l'exterior. Recordo, el sol, el vent i una sensació estranya a la panxa mirant des de les reixes de la barana per on habiem pujat i una cosa que en va impactar va ser veure una muntanya alta, altíssima per els meus ulls ignorants, de forma cònica davant meu. A les hores no sabia de quina roca es tractava, tenia 6 o 7 anys i no sabia res de Montserrat però interiorment, sense saber-ho de veritat, el meu destí seria pujar per aquestes roques. Aquesta roca que en va impactar es el Moro, cim de Montserrat que mai havia pujat fins ara. Recordo dir-li al meu pare, des de el mirador, tot mirant la roca: papa podem pujar a dalt d'aquella muntanya? Ja os podeu imaginar el que va dir mon pare... Fa molts anys que escalo per Montserrat, però des de les hores, no havia pensat mai pujar al cim de la Roca del Moro i aquest cop intentaré fer realitat aquell petit somni oblidat que vaig tenir un dia.
Dins la cabina del telefèric i a la plaça del Monestir amb el meu germà
Intentant pujar per la roca i l'antic restaurant de Sant Joan
La paret i l'aeri 
Sant Jeroni i la edificació que havia al cim
L'antic restaurant, Sant Jeroni i la roca del Moro
Surto de Santa Cecília i em fa mandra pujar per la canal de Sant Jeroni i decideixo pujar per la Canal del Llum fins el Portell de Migdia i seguir després fins el Camell de Sant Jeroni. Un cop al camí, tot es molt emboirat, fa vent i fred i veig a llevant la silueta de la roca que vull pujar. Baixo fins l'ermita de Sant Jeroni i m'endinso pel bosc fins que arribo al mirador, on son les antenes i l'heliport i davant meu tinc la roca esperant que la pugi. Tinc dos opcions, la de la cara nord amb uns vint metres d'escalada aparentment de III i la cara sud d'una seixantena de metres. Més llarga però més fàcil. Fa molt de vent i la roca es prou gelada i a més vaig sol. Anirem a provar sort a la cara sud, dons sembla que estaré més arrasserat del vent. Porto un cordino de set milimetres de 30 metres de llargada, l'arnes, casc, un parell de cordinos i dos mosquetons, suficient pel que vaig a fer. Em lligo la corda en doble i començo a grimpar per la immensa rampa de la cara sud. Fàcilment arribo a la part més dreta on hi ha una cadena. Sense agafar-me a la cadena continuo pujant tot arrossegant la corda fins el cim. Ja soc al cap de munt de la roca que vaig somiar un cop que volia pujar. a deixat de ser un somni gaire be oblidat, a ser una realitat. Encara que es una escalada molt fàcil m'he trobat molt be i assegut una estona al cim, esgarrifant-me de fred, he mirant les antenes del mirador on era l'estació superior de l'aeri amb nostàlgia imaginant-me a mi mateix amb els meus pares i el meu germà baixant de la cistella de l'aeri.

Per baixar, he observat que amb la corda de trenta metes que porto, gaire be arribaré a terra fent un ràpel per la cara Nord-est, tant sols m'han faltat uns tres metres per arribar a terra que amb facilitat, he desgrimpat. Ara per no tornar a Santa Cecília pel mateix lloc baixo per la canal de Sant Jeroni i en tres quarts d'hora ja soc un altre cop al cotxe. Carai quin rotllo us he fotut!!!

A l'esquerra l'aresta per on pujaré
El cim de la Roca del Moro i el mirador amb les antenes
L'heliport als peus de la roca 
A sota  el Monestir de Sant Benet i mes a vall el poble de Monistrol
La cara NE per on he baixat en ràpel
Baixant per la canal de Sant Jeroni, una cabra enfilada a les parets

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.