dimarts, 30 de desembre de 2014

Via CHRISTMAS RACE o millor dit, CURSA DE NADAL a la Cajoleta. Montserrat

Dissabte 27 de desembre de 1714 / 2014
Aprofitarem que queda poc per acabar l'any i intentarem fer una via que fa temps tenia en la llista dels plans "B" i així serà l'última de l'any. Fa temps que vaig veure una ressenya dels germans Masó a la Cajoleta i me la vaig mirar detinguda ment i no em va fer el pes, així que la vaig arraconar. Aquest dissabte quedo amb en Vicenç Nin per fer una escalada de "tranquis", senzilla i de poc compromís... be, no ha estat així del tot. La via, realment, m'ha sorprès, dons a primera vista la ressenya no engresca però un copa peu de via es diferent. Aquests germans Masó troben uns itineraris d'allò més rebuscats.

Prenem els "bàrtuls" i enfilem camí dels francesos amunt i avui tenim festa caçadora. tota la muntanya es plena de "güaitadors" a la recerca dels pobres senglars. Un cop arribem al torrent de migdia ens trobem amb un caçador amb "escopeta" inclosa i ens diu que no ens espantem que me en davant hi ha un senglar abatut. Li responc que el senglar abatut no en fa por, em fa més por ell, i així queda la cosa. Reprenem la narració. Un cop arribem al torrent de Migdia, anem a buscar l'extrem dret de la paret est de la Cajoleta i on la paret es més agraïda de dificultat, allí comença la via amb uns parabolts de 8mm una mica lluny del terra.

1er llarg: V i IV, 3 parabolts en uns 25 metres
Comencem el llarg amb la roca una mica bruta de verdet i amb uns primers metres "durillus" fins que podem progressar m´ñes fàcilment sempre amb tendència a l'esquerra. Arribem a un tercer parabolt i comencem un llarg flanqueig, no gaire difícil, però exposat fins la reunió. El v m'ha semblat molt mes, però...

2on llarg: IV, IV+, IV i III, 4 parabolts en uns 50 metres
Encetem el llarg continuant el flanqueig a l'esquerra i abans d'arribar al proper parabolts (que es prou lluny) podem emplaçar un friend petit en una bona fissura que ens donarà més empenta fins l'expansió propera. D'aquí tenim uns metres verticals amb presa escadusera i amb uns passos fins. Li donen IV+ però a mi m'ha semblat mig grau més. Justament aquí han començat a fotre trets com posseïts els caçadors i m'han fotut nerviós!!! Be, desprès de l'ensurt segueix la via per un mar immens de còdols amb una dificultat assequible però escassa en asseguraments fixes fins arribar a la reunió.

3er llarg: II i III neta i uns 45 metres
Ara ja es veu la paret molt arrampada i amb forta tendència a l'esquerra anirem grimpant fins un troç un pel més vertical que ens durà a la reunió.

4t llarg. De tràmit per arribar al cim de la Cajoleta. Caminat i un ressalt de II

Per baixar farem un curt ràpel de 15 metres per la vesant nord fins el coller i d'aquí un altre de 50 metres des d'un arbre amb cordinos i un maillon.

La via no ha estat malament i en el primer i segon llarg, en algun pas, he suat un "pelet". La sal i el pebre que a de tenir aquestes vies dels Masó i un altre via al cabàs de les noves.

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

El recorregut de la via
Els primers passos de la via, prou difícils
Els llarg flanqueig per entrar a la reunió
El company començant la via
Compta amb el flanqueig... 
Els darrers metres del llarg segon llarg
El tercer llarg, molt fàcil, però se'n se cap assegurança fixe
Fotem el camp ràpid que fa un fred que pela!
Els amics Mohwak, Alba i el Joan Pera a l'Aresta Bellver... quin "cocu" de via
Petit incident baixant en ràpel amb una branca

dimecres, 24 de desembre de 2014

Via HALLO HARRY al Pingüí. Montserrat

Dissabte 20 de desembre de 1714 / 2014
Arribem a Collbató un pel massa tard de l'hora en que havíem quedat amb els companys del C. E. Àliga i evidentment ja no hi son. Esmorzem decidint que anem a fer per la Regió d'Agulles i al final decidim anar a fer una via que el Guillem no ha fet, la Hallo Harry al Pingüí. Via de grau un xic "elevadet" però amb Prous assegurances per no tenir que passar massa por. Be, el cas es que es una via per passar l'estona sense més.

Arribem a Can Massana hi no veiem a ningú del centre... ja deuen ser escalant. Fa un dia tot tapadot i fret, amb una boira pixanera d'allò més empipadora i com no ens arronsem per res, prenem els trastos i cap a munt que fa pujada.  Arribem al coll de les Portelles i no sentim a ningú. Que estrany...? Be, serà qüestió de dirigir-nos al nostre destí. Per arribar en aquesta roca sortirem del refugi i davallarem uns metres i prendrem un corriol que surt a la nostre dreta. Seguirem el camí que porta a l'avenc dels Pouetons però abans d'arribar-hi seguirem camí a munt fins la canal de les Bessones i un cop arribem a les parets de la Vespa, prendrem una canal a l'esquerra que ens durà a un coll. Es aquí on trobarem l'aresta Brucs i la Xemeneia de la cara sud del Pingüí.
El temps continua igual, tapat, fred i humit. De seguit arribem a peu de via i ens sortegem els llargs i ens posem a la feina.

1er llarg: IV, IV+ i III, 4 expansions i uns 20 metres
Comencem al mateix punt que l'aresta Brucs del Pingüí però als 7 o 8 metres arribem a un parabolts i de sobte flanquegem a la dreta amb uns passos prou fins fin un altre expansió amb sentit descendent. tot seguit entrem a una gran balma i fàcilment seguim flanquejant fins l'extrem dret on muntem la reunió. Per sort, ara comença a sortir el sol i la boira pixanera marxa

2on llarg: IV+, V/A0e, V i IV, 7 expansions i uns 20 metres
Sortim de la reunió flanquejant a la dreta per terreny vertical i fem un llarg flanqueig ascendent fins que s'acaba la cornisa. ara la via segueix a munt amb passos fins i atlètics, combinant presa petita i d'alguna molt gran. Costa una mica fer A0e, les assegurances son a prop però hem d'escalar entre mig. En un punt, decau força la dificultat i amb passos més relaxats, arribem a la reunió.

3er llarg: III+, Ae (3 passos) IV i III, 8 expansions, una d'elles un burí vell en uns 20 metres
Sortim de la reunió recte a munt amb passos verticals però fàcils fins  un desplom que ens barra el pas. Amb tècnica d'artificial fem tres passos fins que el desplom cedeix i sortim en lliure vertical però amb presa generosa i de mica en mica va decaient la dificultat i arribem al cim.

Per baixar farem un ràpel de 20 metres pel vesant nord-est i tot seguit baixarem per mig la canal del Pingüí i de la Vespa i ja serem un altre cop a la canal de les Bessones. Decidim que ja hem fet prou feina aquest matí i marxem cap a Can Massana a esperar als companys del centre per dinar tots plegats.

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joaquim Llòria i Joan Prunera

Per cert, bon Nadal i bona entrada d'any per tots!!! I pel Sr. Rajoy, desitjar-li una Feliz Navidad i un próspero año 2010+5, por el culo te la hinco

Començant la via. Molta humitat
Arribant a la primera expansió
Sortint de la primera reunió
Es dreta la tirada!!!
Arribant a la segona reunió
El tram en lliure fins arribar a l'artificial
Tres pasets d'Ae
I la bonica sortida en lliure fins el cim de l'agulla

diumenge, 21 de desembre de 2014

Canalda. Via dels Jubilats

Dilluns 8 de desembre de 1714 / 2014

Canalda sempre ha estat un lloc que m'ha fet molt de respecte i de fet, tant sols he fet una via, per que aquesta no es pot considerar via. Fa molt de temps que tenia aquesta via guardada com a "plan B" i aquest dilluns de festa tonto matinem i marxem a l'aventura. Tenia unes ressenyes de Roca Subirana però al final ens vàrem decantat per Canalda. Mal fet!!! En fi, a les penes punyalades...
Jo no la recomano, però aquí teniu la ressenya.

De Solsona prenem la carretera que porta a Coll de Jou i d'aquí seguirem la carretera a l'esquerra a Canalda on a la poca estona ja veurem la paret a la nostre dreta. Deixem el vehicle en un petit aparcament tant a dreta com a esquerra al costat d'una fpista que puja borejant per sota la paret. a prop d'un dipòsit d'aigua (?) enfilem per sender poc definit fins que es torna molt evident  i amb fites fins una gran cova a peu de la paret. Seguim  a la dreta borejant la cinglera fins que trobem una paret còncava de color blau. Ens dirigim cap a ella abandonant el camí i en el punt més fàcil  a peu de paret comencem la via.

La via segueix un camí mes o menys natural evitant les dificultats fins que no hi ha mes remei i tira pel dret. S'ha d'intuïr una mica el recorregut on trobarem les reunions amb un sol espit o pont de roca on podrem reforçar-les. Realment tant sols el cinquè llarg val la pena de fer la via i ni això.

1er llarg: III, I/II i IV- neta d'assegurances en uns 55 m
Pugem un primer ressalt i després seguim grades fàcils intuint el camí fins una mena de balco que sobre surt de la paret on trobarem un únic pont de roca bastant a munt de l balco esmentat. Podem reforçar la R amb una sabina.

2on llarg: I i IV- neta d'assegurances i uns 25 m
Caminem a la dreta fins roca de debò. Flanquegem amb un parell de passos i tindrem que fer "malabarismes entre terra i pedra solta per arribar a la reunió d'un espit on també la tindrem que reforçar.

3er llarg: IV i I/II/III neta d'assegurances en uns 50 m
A l'esquerra tenim una placa de roca però mullada i terrosa i opto per pujar a la vertical de la reunió amb uns passos de IV i un cop superat això caminar i grimpar/desgrimpar per una feixa fastigosa plena de terra i herba fins que tenim que passar a l'altra banda d'una canal ajudant-nos de branques i matolls fins que caminant per feixa mes evident muntem la reunió en un dels arbres que trobem.

4t llarg: II/III i IV un pont de roca en uns 25 m
D'entrada sembla bonic el que ve però aviat es un des-encís. De la reunió veiem una mena d'agulla amb un pot de roca al mig. La roca es prou bona i la dificultat moderada el problema es arribar a la roca. Tot es terra, pedra solta i matolls... un cop, miracolosament hem arribat a la roca, escalem fins el pont de roca i tot seguit flanqueig a l'esquerra fins una canal de terra i pedra solta on ens durà a una bona cornisa on hi ha un espit i muntem reunió.

5è llarg: IV+ i IV, un pont de roca i un clau en uns 30 m
Es l'únic llarg que val la pena però no s'ho val arribar fins aquí per això... Sortim de la reunió per l'esquerra fent un pas de fe per passar d'una paret a l'altre en mig d'una canal. Podem posar friends i tascons. Seguim flanquejant fins un mur vertical on trobarem un pont de roca i tot seguit a la dreta ajudant-nos d'una sabina seca (el dia que no hi sigue, no se com ho farem!!!) entrarem en un diedre un pel descompost. amb un altre pas de fe, pugem pel diedre fins un clau que ens assegura el pas i entrem en una bona cornisa. Enfilem  amunt per paret vertical i entrarem a la reunió on trobem un espit.

6è llarg: incatalogable, de fet, es per sortir de la via. 50 m.
Anem vers l'esquerra per una cornisa de toca al principi i després a munt ajudant-nos dels arbres l'herba i la terra que trobem fins que arribem caminant i ja hem acabat la via... per sort!!!

Nosaltres encara hem fet un ultim llarg de II per unes rampes de roca però no fa falta, es que no sabíem per on baixar fins que, fent gala del "raro instinto del hombre blanco", trobem les fites de baixada i en trenta minuts ja som al final del "purgatori"

Via molt, però molt prescindible i una mes per la cole.

Ensarronada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
panoràmica de l'ndret
Vistes des de la primera reuió 
Començant la via 
Arribant a la primera reunió 
El cinquè llarg
Arribant a la cinquena reunió

dilluns, 17 de novembre de 2014

Via IGLESIAS-CASANOVAS a la Bessona Inferior

15 de novembre de 1714 / 2014
Fa temps que aquesta via la tenia arraconada al grup de vies que ja no faré mai, en gran part, per que ja no faig vies amb tants llarg d'escalada artificial i en consecuència, he perdut la pràctica i amb els anys, la elasticitat que em carateritzaba temps (molt de temps) enrere. Però mai pots assegurar del tot les coses i aquest cop m'he deixat enganyar pel Jordi Ceballos. Son aquelles coses que dius: mes de novembre..., primers freds..., via en la seva major part, d'artificial..., estàs vell..., mil i una excuses!!! Però a la fi es el que passa, que la "cabra tira pa'l monte" i es que no tinc remei. En fi, que la via es una "guapada" amb un ambient que t'hi cagues i tant, tant fàcil com alguns la pinten, res de res, que algunes expansions estan força a munt i amb un llarg final de traca i mocador per si no tenies prou per el final de festa. La llàstima ha estat el fred i el vent, aquest últim molt emprenyador i el sol que a mig dia ja no ens acaronava amb la seva escalfor re confortant.

La via típica dels anys seixanta i caractrística dels seus aperturista la trobarem tota equipada amb parabolts espits i algun burí i pitó vells. Hem apurat alguns passos en lliure però que no essent gaire rellevants, tant sols a l'últim llarg només trobarem dos parabolts al principi i quatre claus molt vells i amb força mal estat tot i que es pot protegir amb "tricams" tascons i friends petits... ah, i un començament de via per cercar la primera expansió típica d'una pel.licula d'en "Tarzan dels micos".

1er llarg: V- A1e/V, 20 expansions entre parabolts i espits en 35 metres
Comencem la via enfilant-nos en un gran arbre adossat a la paret. Les branques semblen fetes expresament per aquest menester, però no ens enganyem te la seva gracia arribar a la paret i cercar el primer parabolt. Després es un seguit de pedals tot i que algun troç allunyen força. La reunió prou còmoda en un relleix.

2on llarg: A1e/V i IV unes 15 expansions entre parabolts, espits i algun burí vell en 30 metres
Seguim la mateixa tònica. Sortim de la reunió en A0e vers l'esquerra per continuar en vertical fent petites sortides en lliure per cercar les expansions fins que la paret per verticalitat i sortim en lliure. Per accedir a la còmoda reunió superarem un petit ressalt amb molt bona presa.

3er llarg: IV i A1e, unes 6 o 7 expansions en uns 15 metres
Sortim de la reunió amb un parell de passos en lliure fin les expansions per terreny un xic desplomat i un cop superat aquest primer tram ens decantem a l'esquerra i entrem en una bona cornisa on muntem la reunió.

4t llarg: A1e, V- i IV, unes 15 expansions, un burí sense plaqueta i un clau en 30 metres
Comencem el llarg vers l'esquerra per seguir en vertical amb un pas força llarg. Després continuem verticalment i un xic desplomat fins que ens veiem obligats a sortir en lliure i de mica en mica arribem a la propera reunió  a sota mateix de la bola que corona la Bessona Inferior.

5è llarg: A1e, A2, V i IV, dos parabolts un burí sense plaqueta i quatre claus en força mal estat i un 25 metres
Comencem amb un parell de passos en artificial de dos parabolts i tot seguit tindrem que procurar emplaçar friend, tricams i tasconets per progressar amb certa garantia fent passos en lliure i d'estreps fins que de mica en mica arribarem al cim. Els claus estan en força mal estar i la fissura un pel trencada. Un llarg espectacular pel "pati" que tenim a sota els nostres peus!

Pel descens anirem a la banda oposada a la via (cara Oest) i farem un ràpel de uns 27 metres fins el coll de les dues Bessones. Després baixarem vers el Nord per una canal fins un arbre. D'aquí farem un segon ràpel de 15 o 20 metres fins el terra.

Feia molt anys que no escalava una via així i he quedat trinxat de debò, sort del Jordi que està fet un "màquina" i en tot moment m'anave donant ànims. Llàstima del vent i del fret l'auriem gaudit molt més. Una altre via nova per la cole i una de les agulles d'aquesta regió que encara no havia pujat mai... ja m'en queden poques!

Escalada realitzada per: Jordi Ceballos i Joan Prunera
El conjunt de les Bessones
El pas de l'arbre a la roca
El primer llarg 
El segon llarg 
Sortint de la R3 al quart llarg 
El quart llarg
La sortida en lliure del quart llarg
El darrer i vertical llarg 
I fi de festa!


diumenge, 2 de novembre de 2014

Aresta Nord a la Miranda dels Aurons

1 de novembre de 1714 / 2014
A Montserrat hi ha infinitat "mirandes", Miranda de les Boïgues, Miranda dels Ossos, Miranda del Príncep, i així fins gaire be vint i una més. Miranda vol dir mirador i aurons un tipus d'arbre caducifoli això poder es de les poques coses que tenim els humans, que li donem nom a les coses per poder determinar-les.
L'activitat d'avui podríem dir que es com una... "arqueologia Motserratina". Des de l'extrem occidental de la muntanya, mirant a llevant, podem veure aquest conjunt de roques altívoles, al bell mig de la nostre estimada muntanya. Son força lluny i sempre les he vist sense interessar-me gaire en voler pujar-les, poder per que son tant lluny no son gaire populars. Aquest any, a principis de gener, se'n va passar pel cap ascendir la Miranda dels Aurons en solitari però un fort vent que bufava al coll, em va fer desistir de la idea que portava. Aquest diumenge ja no tenia res pensat, dons tant sols podia sortir el dissabte i a ultima hora, em truca l'amic Vicens per anar a escalar... que podem fer que, sigui senzill, tot pensant en ell? i em va venir al cap aquest compte pendent. L'aproximació es llarga, ben be un hora i mitja i la veritat encara estem un pel "tocats" de la setmana passada al Pedraforca, però es que som uns "ganes" sense remei!!!

Arribem al poble del Bruc i esmorzem al bar de sempre i tenim el plaer de trobar-nos al Lete i a l'Albert. El Lete es un dels que em va recollir de terra quan vaig tenir l'acciden a la Pirenaic de la Mòmia. La fem petar una estona, ens acomiadem i marxem cap a Can Massana. Predrem el camí per la cara nord fins a Coll de Porc. Un cop al coll seguim el camí de les Comes, al Montgrós i tot junts quan som al Collet del Miracle, caminem una trentena de metres i a la nostre esquerra trobem unes marques blaves que seguirem tota l'estona fins arribar prop del conjunt de roques del nostre distí. El camí, te trams un pol difícils, entre grimpades i flanquejos però res més important que alguna grimpadeta de I i II grau. Quan portem una mig hora des de el Collet del Miracle arribarem a una bona explana i davant nostre veurem la Roca dels Aurons i la Miranda i entre mig del bosc arribarem a una canal que ens portarà a l'estreta bretxa de les dues roques. Aquí comença la nostre escalada, senzilla però no mancada d'aventura.

1er llarg: IV i III+, neta d'expansions i un 25 metres.
Del coll estant, atacarem la paret amb lleugera tendència a l'esquerra, a la timba fins situar-nos a plena aresta nord.  La roca es típica de la cara nord, freda i llisa però franca. Es un tram vertical on no podem emplaçar cap assegurança fins arribar a un petit ressalt on ensumant una mica podrem trobar un forat per un friend. Seguim,ara no tant vertical fins un altre ressalt un pel trencat i a la nostre esquerra podem trobar un altre forat per un friend. Això i algun merlet duptos, es el que podrem posar. Mica en mica la paret per molta dificultat fins arribar a una reunió amb cadena i dos espits rovellats.

2on llarg: II i I, neta d'assegurances i uns 30 metres
Llarg molt inclinat i fàcil que ens permet d'arribar en aquest espléndit mirador d'aquesta regió de Montserrat. Cim situat a 1.177 metres d'alçada on podrem admirar des de les roques dels Ecos fins tota la part occidental de la muntanya.

Per baixar la millor opció en desfer desgrimpant el segon llarg i untar un ràpel des de la reunió i ja serem a peu de via en un moment. Com nosaltres volíem més aventura em baixat pel ràpel de la cara sud entre el coll de la pròpia Miranda i la roca de l'enganxada i després baixar pe la canal del nostre davant mirant al nord. Mala idea, no us la recomano. Canal molt terrosa i de final incert i trencat però l'aventura es l'aventura. Hem aprofitat per pujar l'enganxada.

No tinc dades dels primers que l'ascendiren, si algú te informació sempre serà ben rebuda i un altre via nova per la cole.

Escalada realitzada per: Vicens Nin i Joan Prunera
La Miranda dels Aurons pel camí de les Comes 
Començant el primer llarg de la via 
El Vicens assegurant-me des de la bretxa 
Pujant per l'aresta Nord
Arribant al cim
No hi ha reunió al cim però tampoc es necesaria
Foto-cim amb branca de romaní a la boca
La cara Nord envoltada de boira
Un dels forats on assegurar-nos al primer lalrg 
La reunió i ràpel de la via

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Via Estasen al Pedraforca. Cara Nord

25 d'octubre de 1714 / 2014
Sempre ho he dit: el Pedraforca es la meva muntanya preferida. No es un dels llocs que he escalat més, ni he fet nombroses vies, però cada cop que he pujat per les seves parets, m'he sentit petit i insignificant en tota la magestuositat de les seves parets.
Per fàcil que sigui una via, has de saber llegir l'itinerari, gaire be perdedor en ocasions, sempre mirant al cel per si els núvols ens fan la guitza en una cara nord sempre cambiant, freda i salvatge.
La Estasen es una via pionera, per a molts, la primera escalada moderna a casa nostre, el primer atac pel bell mig de la cara nord ara farà 75 anys. Intento imaginar-me els conqueridors de la via amb l'equipament de la època però això es el menys important, el més important es l'afany d'aventura i coratge que tenien aquella gent en aquells anys... per treure-s el barret!!!

La via Estasen l'he fet ja quatre cops i el que més en desagrada de la via, no es la via, es el descens. La via es una petita joia (o gran, segons ho mirem) pel seu ambient grandiós i pel seu equipament auster. Aquest cop la repetiré amb el Vicens Nin que no està gaire acostumat a escalar grans parets i em toca fer de cap de corda tota l'estona. Com ja he dit la via es desenvolupa en un ambient molt salvatge on tindrem que orientar-nos be per trobar el camí lògic a seguir. Val a dir que ens facilitarà molt la intuïció les "pintades" de color verd que trobem en tot l'itinerari, que no es que m'agradi, més be em desagrada... tot i que algun cop que he dubtat el "grafitti" m'ha ajudat a recordar.

Sortim de refugi i prenem el camí del bosc fins que trobem una gran canal. a l'equerra tenim un corriol que ens duu canal a munt sempre seguint mes o menys fites i marques blanques fins un punt on trobem també pintat a la roca HOMEDES a munt i ESTASEN a la dreta. Anirem orientant-nos amb alguna dificultat sempre tenint la referència de la piràmide de la cara nord i anant travessant cornises i ressalts que en alguns punts seria millor encordar-nos. Un cop ens trobem a la vertical de la Piràmide, a la nostra dreta podrem visualitzar l'agulla del Dit del Riambau, es en aquest punt on ens tenim que dirigir. Pujarem per unes canals un xic difícils fins un altre canal més ample que ens durà al collet entre la pròpia paret i el dit. Aquí comença la nostre via. Existeixen variant de la via original i nosaltres em fet un compendi de totes elles sobre tot a la part final evitant les canals terroses de l'esquerra i pujant pels esperons de més a prop de la canal del Riambau que li donen una mica més de sal i pebre a la escalada.

Descripció de la via:
Des de el coll del dit pugem per un esperó vertical entre diedres i plaques en tres llargs de corda (IV i IV+) fins una cornisa ample on trobem el famós flanqueig a l'esquerra (IV+). després ens dirigim una mica més a l'esquerra per pujar en ensamble uns 100 metres mes o menys (II) per seguir un esperó a la nostra dreta i una llarga aresta a l'esquerra (II, III) fins un collet. Del collet desgrimpem uns metres i pugem per una canal senzilla però trencada (II, III). Superem un ressalt i em reunió. Si continuem per la canal es la via original Estasen. Seguim per la dreta fent un pas de flanc (IV) i continuem flanquejant fins un nínxol als peus d'un diedre vertical i en un pont de roca gran muntem reunió. Seguim pel diedre i uns ressalts amb tendència a la dreta (IV+, IV) fins un replanet. Seguim a munt per canal i ressalts fins pràcticament el cim del  Calderer (III, II).

Descens:
Seguirem vers el ponent tota la cresta fins una instal.lacio amb cadenes. Un cop a sota pugem una mica i seguim per carena fins unes altres cadenes. Tot seguit remuntem carena a munt fins el coll entre el Calderer i el Cim Occidental i davallarem fins l'enforcadura i d'aquí amb paciència i bona lletra baixem per la erosionada tartera fins el refugi. Nosaltres en les instal.lacions de les cadenes hem muntat dos ràpels dons la roca era mlt mullada i les cadenes son molt primes i mullades.

Avui ha estat una jornada "durilla". Hem començat a pujar des de el refugi a les 9.00 h. amb un dia clar com hi ha pocs i sobre la 13.00 h la cosa s'ha començat a espatllar fins el punt que els últims seixanta metres els hem fet amb pluja i calamarça i veient un Arc de Sant Martí espectacular. Escalada "durilla", dic, per que em trigat dos hores d'aproximació, sis hores d'escalada i tres hores de baixada arribant al cotxe amb negre nit. Hem mirat amb nostàlgia uns escaladors baixant del Pollegó inferior que saltaven com isards per la tartera i en poc més de mig hora ja eren a baix de tot... ja no tenim els amortidors com fa quinze anys!!!

Escalada realitzada per: Vicens Nin i Joan Prunera
La cara nord ens espera... 
La primera reunió 
El primer llarg 
El tercer llarg
El Vicens a la segona reunió
El flanqueig del quart llarg
El Vicens sortint del flanqueig
La Serra del Cadí i el Comabona al fons 
Pujant a l'ensamble 
La part mitja de la paret
Flanquejant per la cresta
El 9è llarg. Una canal ben trencada! 
El diedre de l'11è llarg. Es pot veure la fletxa verda a sota
Aqui ja ens enganxa la pluja
Arribada al cim 
Estem esgotats... i encara falta la baixada!!! 
L'arc de Sant Martí des de el cim del Calderer
Un dels dos ràpels que vàrem fer
Baixant per la cresta fins el coll
L'espectre al bell mig de l'enforcadura
Ultimes llums al cel, baixant per la tartera 
Negre nit caminat pel bosc camí del refugi
I final de trajecte

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.