dilluns, 28 d’abril de 2014

Via GEDE al Sentinella. Una aresta sublim

Dissabte 26 d'abril de 2014
De vegades, penso que la natura es capritxosa i posa al nostre abast unes línies meravelloses, com l'aresta sud de la roca del Sentinella, per que siguin escalades. Simplement es una petita joia, per la seva poca llargada, però d'una bellesa aclaparadora. Des de lluny la seva aresta ens convida a enfilar-nos, vertical i estreta, es impossible equivocar el camí traçat pels primers aperturistes. A cambiat molt el seu traçat des de llavors, amb els seus cinc llargs originals, ara resta amb només dos però no ens equivoquem, no ens sortirà de franc la seva escalada. Tindrem que escalar de valent entre assegurances per la seva vertical aresta i trobar els fantàstics còdols, petits o grans, però sempre generosos, per poder assolir el seu petit cim. Lloc solitari, roca montserratina de primera i verticalitat garantida, ens portarà a una de les arestes mes boniques de Montserrat.
Dotze anys a fet que no m'enfila-ve per aquesta vertical aresta i fa dies que em rondava pel cap anar a fer-la. Per fi ens decidim. Amb aquest cop l'habré escalda set cops i mai m'ha resultat fàcil del tot i l'ultim cop que vaig estar, la vàrem fer amb dos atacs, això no a impedit que triguéssim dos hores en fer els seus escassos noranta metres.
El primer llarg, difícil i mantingut, m'ha fet estar molt concentrat  escalant i val a dir que reposant ens alguns punts d''assegurança per oxigenar-me. el segon llarg més fàcil però no regalat, tindrem que llegir correctament la roca per trobar el camí a seguir.
El Joaquim i jo anem fent l'aproximació de la via més callats de lo normal, sabem que es una escalada difícil i tenim els nostres dubtes i els coneguts que ens trobem pel camí ens pregunten que on anem. La nostre resposta es: "volem" anar a la GEDE del Sentinella. no diem "anem"... be, ho tenim que intentar.
Arribats a peu de via miro a munt i observo l'aresta, les papallones comencen a "revolotejar" dins la panxa. Fem els típics comentaris de: veus algun seguru? Si, veig tres... mira, mira, en aquell ressalt es veu un altre. Callats, ens preparem el material, em lligo les cordes i m'enpastifo els dits de magnesi per asecar-me de suor. Ja em tens? li dic al Joaquim, em confirma que si i m'enfilo per l'aresta... la resta és història i com diuen: la glòria es efímera.
1er llarg, IV, IV+, V+, V, V+, V i IV+, sis químics i un espit sense plaqueta en 35 metres
Comencem al bell mig de l'aresta pujant, ara amb prou facilitat fins un ressalt on antigament fèiem la primera reunió. El pas que ve ara es molt difícil però es ben protegit per dos químics, però ull, em d'arribar-hi, Superat aquest tram segueix sempre amb tendència a l'esquerra buscant la millor presa. En un punt donat es fa molt vertical i podem "xapar" un espit sense plaqueta. Seguirem recte a munt fins un altre ressalt on podrem emplaçar un friend petit en unes fissures i on antigament es podia posar un clau. Encara ens queden deu metres per arribar a la reunió i un químic al mig que ens garantirà entrar a la reunió, en el meu cas, rebufant com un condemnat.
2on llarg, V, IV+, IV, V, IV i III, un burl, dos químics, dos espits (un d'ells sense plaqueta) i un pitó en 50 metres
Sortim de la reunió amb tendència a la dreta i al poc trobem un burl xafat on podrem posar un cordino en la plaqueta trencada que en donarà una mica de moral fins el proper burí, que es força lluny. Passat el burí flanquegem a l'esquerra per superar una panxeta. Aquí podrem posar un merlet fantàstic. Ara l'escalada es més tranquil·la però un pel exposada fins que es torna a redreçar, Arribats en un punt, trobem una fissura on hi ha un pitó vell, fem un altre pas de flanc per arribar a un còdol enorme, dels que son poc habituals a Montserrat. Unes bones preses que tenim a la dreta ens ajudaran a superar aquest pas vertical i situar-nos al damunt del còdol enorme. Ara resta una aresta mes o menys fàcil fins arribar a la reunió de dos químics. Arribarem al cim grimpant uns quatre metres per assolir l'estret cim del Sentinella.
La nostre joia es plena, aquest moments de victòria personal no ens el pot prendre ningú, ni tant sols els núvols que venen de ponent que fan que l'astre rei deixi d'escalfar-nos. Després de l'èxtasi, toca baixar d'una instal.lació que fa una mica de por. Cables, bagues velles, noves, escàrpies i un espit, tot amalgamat amb una grossa anella ens condueix a un ràpel de quaranta metres entre el Sentinella i el Fusell al terra.
Recollint el material i feta la motxilla ens trobem una parella que van buscant la roca de la Cara de Mico, en concret la via Infidel i al veure'm em reconeix, si sóc el Col.leccionista de vies, el del blog. Encaixada de mans i molt de gust en coneixe't, em diu. Son en Jaume i l'Esther, ella esperant de set mesos, que ja son ganes!!! Be, sempre m'he preguntat que ens mou a enfilar-nos per la roca i mai he trobat una resposta amb lògica, l'única lògica que em ve al cap es la de la necessitat natural d'enfilar-me. Dons a l'Esther li deu passar el mateix. Des d'aqui, una salutació a tots dos i les mostres de recolzament al blog que em donen, fan que continuï afegint "piulades" i dibuixant les ressenyes. Gràcies a tots els que perdeu l'estona llegint les "batalletes d'abuelo Cebolleta" com deia el meu recordat amic Balbino.
Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
Començant el primer llarg
A mig llarg
Arribant a la reunió
El Joaquim al primer llarg 
Arribant a la reunió
El Joaquim al segon llarg
El Joaquim a la part més vertical del segon llarg
Ultims metres de la via 
El petit cim del Sentinella
L'itinerari de la via i la meva ressenya de fa 27 anys

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.