dijous, 2 d’abril de 2015

Via LO NIK GALL-LASTIR al Serrat del Poll. Alòs de Balaguer

28 de març de 2015
Grau de dificultat segons el meu criteri
De nou, tornem a acabar allò que vàrem deixar pendent fa quinze dies, per que ja se sap allò que diuen de: culo veo, culo quiero. Es el cas de la nova via oberta per membres dels Galls de Lleida que anem tots esvarats a fer-la com si s'acabes el món i la veritat, es una via que m'ha deixat molt bons records, tant per la via com per poder compartir "roca" amb diferents components del blog dels Galls.
El ser matiners ens ha permès d'arribar, gaire be, els primers a la via i com no ens hem entretingut arribem a peu de via els primers. Saludem al Toni i al Jaume que ja son penjats a la paret. Poc a poc arriba més gent, els de  Badalona, i com no els Galls, En Pinto i el Tato a la nova via, LOS MISTERIS DEL PEPEGALL amb qui parlem de la via que anem a fer i ens explica el que vol dir i significa la via. Tot seguit arriba el Nico (Lo Nik Gall-Lastir) i comentem: òndia, tu tens un blog, no? i així anem coneixent-nos. El Nico te la mateixa idea de fer la via que estem i opten per entrar per un altre via. Mes amunt ens passen i es que coneixen molt be la zona i son molt bons!!!

Fa un dia esplèndid, amb un sol que crema, això ho hem d'aprofitar i ràpidament ens disfressem i comencem l'aventura. En el primer llarg es veu un parabolt força amunt i l'altre a "can pistraus"... vinga, me la demano i amunt que fa pujada!!!

1er llarg: IV, i IV+, un pont de roca i dos parabolts en uns 30 metres
Llarg agradable de placa sanejada i amb un equipament auster on seran nombroses les ocasions per poder posar assegurances flotants, si no serà exposant el llarg. La reunió la fem en un relleix prou petit i penjat. Bon llarg.

2on llarg: V, IV+ i IV i tres parabolts en uns 30 metres
Llarg millor que el primer amb una roca de primera. Tenim un pas prou atlètic per sortir de la reunió però amb unes "nanses" per les mans brutals. Després es una festa. Abans d'arribar a la reunió, el llarg te tendència d'anar a la dreta on baixa prou la dificultat i entrem en un replà terrós una mica incòmode. Llarg molt bo.

3er llarg: III i IV, dos parabolts i uns 25 metres
Sortim de la reunió molt fàcilment pel que seria una part de la via de SUSORDENES MONGUEF i sempre, amb tendència a la dreta, fins un mur vertical però molt fàcil i que al final del mateix, muntem reunió en un còmode replà. Llarg un pel lleig en que no implica gaire be cap dificultat rellevant.
D'aquesta reunió fem un flanqueig caminant vers la dreta on saltarem un esperonet assegurat per un parabolt que serà la única dificultat d'aquest cambi de reunió on entrarem de ple als tres magnífics darrers llargs.

4t llarg: V i IV+, dos pitons, tres parabolts i dos ponts de roca (si la memòria no em falla) en uns 30 metres
Tenim al nostre front una placa immensa on, mes o menys, tenim un pitó a prop. El llarg discorre per una placa fantàstica on van sorgint les preses de mans amb passos de dreta a esquerra o a l'inrevés prou finets però sempre molt francs. A prop del final del llarg entrarem en una petita cornisa terrosa amb una sabina. seguim per un diedre molt bonic fins entrar a la reunió petita i pentjada. Llarg magnific.

5è llarg: IV+, V, V+ i IV+, 5 o 6 parabolts i un pont de roca (si la memòria no em falla) en uns 30 metres
Sens dubte el millor llarg de la via. Placa immensa però més neta que l'anterior on gaudirem del rocam dallò més. Sortim de la reunió vers l'esquerra  i tota l'estona serà un festival tant sols al final dels llarg trobarem el pas més difícil de la via però molt ben protegit i no us crideu a engany, no es fàcil dons aquí es prou vertical. Entrarem a la reunió en un replà petit i penjat a sota d'una sabina. El millor llarg de la via.

6è llarg: IV, IV+ i III, tres parabolts en uns 30 metres
Sortim de la reunió amb un clar flanqueig a la dreta per entrar en un terreny, que de començament, no es bonic però de seguit, la cosa cambia. Pugem per diedres molt agradables fins una placa vertical i amb tendència a la dreta, la superem fins que la dificultat decau i entrem a la reunió final. Llarg bonic i agradable.

Ja som al final de la via i ens ajuntem amb el Juan Gutiérrez (el Puto Amo) i el Gall Pep que arriben d'altres vies, avui també es un dia concorregut sobretot de gent de Lleida. El Guti ens explica les maneres de baixar però millor que no ho fem per la mateixa via dons hi puja més gent. Optem per baixar pel cantó oposat a la via. De la reunió final anirem fins una bretxa on hi ha la instal.lacio d'un ràpel curt que ens deixa en una mena de canal. Després, remuntarem uns metres per una canaleta (fita visible) a la nostra dreta mirant a baix i un cop remuntada, desgrimparem fins un arbre on trobarem el segon ràpel més llarg que el primer. Compta amb les pedres soltes que hi han mentre baixem, son molt inestables i millor separar-nos del peu de ràpel per les pedres que puguin caure. Després només tenim que baixar la desagradable tartera fins el camí... però no us preocupeu l'escalada s'ho val i no trigarem més de mig hora.

Via fantàstica dels Galls de Lleida, totalment recomanable i una via més per la cole!!!

Escalada realitzada per: Jordi Joan Garcia, Joaquim Llòria i Joan Prunera
Les parets que escalarem
Amb lo Gall Pinto 
Amunt, que el camí fa pujada...
El primer llarg 
En Jordi-Joan, recuperant el primer llarg 
Començant el segon llarg
El tercer llarg
Collons, les plaques que venen ara!!!
El quart llarg
Els companys recuperant el quart llarg 
El Joaquim "negociant" el passos
El cinquè llarg... fantàstic!!! 
Recuperant el cinquè llarg
Hi ha bon ambient des de la reunió 
El darrer llarg
El riu Segre des de el final de la via
Reunió de Galls..
Fotocim amb els Galls... nosaltres tres encara som "pollastres"
Sen se ells, no seria possible el que he escalat 
Quis peus de porc!!! ens em possat com...

dilluns, 30 de març de 2015

La Castellassa de Can Torras. Via normal per la entrada directa. Sant Llorenç del Munt

22 de març de 2015
La Castellassa de Can Torras o les Castellasses es una de les roques de Sant Llorenç del Munt més caracteristiques. La seva silueta es pot veure des de infinitats de punts degut que es separada de les cingleres del massís. La componen tres punts culminants, la Gepa, la Cabreta i la Torre, la punta més alta del monòlit. De molt jove ja caminava a sovint pel massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i de sempre la seva forma allargassada i semblant a la de un camell, m'habien encisat. Recordo les primeres escalades al "Burret" (Cavall Bernat) o a la roca de l'Esquirol pels voltants de 1979 però la Castellassa se'm resistia. No vàrem saber trobar el camí per arribar'hi. No va ser fins l'any 1990 que, no ho recordo massa be, des de la carretera que va de Castellar del Vallès a Sant Llorenç Savall, hi ha un punt en que es veu molt be que crec que era Les Arenes, i per aquí vàrem enfilar per camins fins arribar a peu de via. Recordo poc, podríem dir res de res, del camí però habiem arribat. Aquell dia no vàrem poder arribar al cim de la Torre pel mal temps i per que anàvem se'n se cap informació i tant sols vàrem arribar al cim de la Gepa així que la tenia pendent des de fa molt anys.

Aquest cop amb més informació i una mica amb els deures fets i amb ajuda d'un "mig-expert" del massís, en Ricard Rofes, ens endinsarem amb la peculiar roca de Sant Llorenç a conquerir la via normal d'aquest fantàstica monòlit. En Ricard i en Jordi aniran a una via "Masoniana", la MENJA-CÒDOLS i en Joaquim i jo a la NORMAL.

El dia es fred i lleig i en Ricard, que es un fervent seguidors dels "mentidòlegs", diu que fins la tarde no caurà aigua... confiarem. Deixem els vehicles al final del carrer Cavall Bernat de la urbanizació de Matadepera i prenem el camí dels Monjos per pujar a la Mola. en una explanada ben oberta a mà dreta tenim un camí que baixa una mica, es el camí del Mal Pas de Can Torres o de la Castellassa. Passarem pels Plecs del Llibre i de sobte ja veiem l'espectacular monòlit. En poc més de mig hora arribem a peu de via.

Com ja dic es un dia lleig i humit i la roca de Sant Llorenç, mig fang mig... no se que, no ens donen gaires esperances, però ja som al lloc i per això em vingut, no? Mentre els companys van a la seva via, en Joaquim i jo preparem "trastos". La via comença a l'esquerra de la llarga aresta en una mena de xemeneia-encastament. No hi ha res i la roca es força humida intento i ho intento però no m'atreveixo... fa 25 anys ho vaig fer!!! No m'ho veig... En Joaquim i jo ens mirem amb frustració. Baixo i li dic que intentem-ho per la entrada directe que diuen que es més difícil però al menys, podré posar "caxarros" i aquí teniu la descripció de la via.

1er llarg: V, V+, IV i II, net d'assegurances i uns 15 metres
En front mateix de l'aresta del monòlit tenim uns vuit metres molt verticals amb una fissura irregular a equipar. Es força vertical i amb l'esgarrifossa roca de la regió. He fet sevir dos friends petits i un tascó, que ha entrat a "caldo", per superar la desena de metres verticals fins que baixa la dificultat i gaire be caminat entrem a reunió de dos químics en una mena de bretxa. Bon llarg per mantenir la calma i buscar el friend o tascó adient per la fissura.

2on llarg: III+ i II un burí sense xapa en uns 30 metres
Seguim per l'aresta on tenim un primer ressalt assegurat per un cap de burí seguim fàcilment fins un altre ressalt amb roca a controlar i continuem igual per la mateixa aresta fins que arribem als peus de la Gepa i muntem la reunió.

3er llarg: II i III cap assegurança i uns 30 metres
Ara ressegui la base de la Gepa pel cantó dret molt fàcilment fins remuntar una petita canal on arribem al collet de la Gepa i la Cabreta. Remuntem el petit cim de la Cabreta, ara amb una mica més de dificultat i per sota del seu cim, en una bona alzina (crec que ho era) muntem la reunió.

4t llarg: IV; IV+, III i IV, un filferro del "paleolític" i uns 20 o 25 metres
El llarg més bonic de la via. Del cim de la Cabreta desgrimpem amb bona roca uns metres verticals entre l'escletxa de la Cabreta i la Torre fins situar-nos al bell mig de les dos roques amb un peu a cada banda i passem, ara si a la fantàstica roca del cim culminat de la Castellassa. amb passos fins però sense ser mai extrems pugem uns set metres de roca bona fins un pedestal on trobem uns filferros molt vells. Remuntem unes grades i en una cornisa petita amb un bon buit als nostres peus, fem l'ultim pas per accedir en aquest fantàstic monòlit.

Ja som al ample, pla i esquerdat cim de la Castellassa. Ara comença a ploure i amb ganes, Fem la foto de cim i ràpidament muntem el ràpel. Hi han dos opcions, una per la mateixa via, que no ens fa el pes per que tot es mullat i segueix plovent i l'altre, la recomanació d'en Ricard, per la via de la X. des de el cim hi ha un parabolt amb anella i un ferro burinat a la roca també amb anella. Fem un primer ràpel pel  cantó Est seguin la xemeneia fins un forat amb una còdol enorme dins la mateixa xemeneia. D'aquí un altre ràpel d'uns 40 metres fins el terra. Aclarariment: d'amunt del còdol enorme, hi han dos claus lligats amb un filferro. Passeu les cordes per la dreta dels dos claus en sentit de la baixada. Diuen que es per que el nus de les cordes no s'encastin amb la roca i te la seva part de lògica. a nosaltres no se per que no ens ha funcionat, no em pregunteu el perquè, encara no ho sabem però ens ha costat una bona suada i gaire be a punt de remuntat tot el segon ràpel... per sort no ha estat així!!!

ens retrobem amb els companys que també estan baixant de la via i un cop tots plegats ens en tornem als vehicles per acabar la jornada remullant-ho amb unes birres, jo com es normal, se'n se alcohol i una nova via, ara si acabada, per la cole.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
La Castellassa
El peu de via

El primer llarg a equipar
El segon llarg
Un fantàstic còdol a les meves mans...
El llarg flanqueig del fàcil tercer llarg
el cim de la Cabreta des de la Torre
El darrer llarg
L'últim pas abocat al buit abans d'arribar al cim
Fita aconseguida
El darrer ràpel

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.