dimarts, 5 de març del 2013

La Rampa de l'Esfinx. Via Aton i sortida per la via Argos

3 de març de 2013
La Rampa de l'Esfinx es una d'aquelles roques que sempre m'habia cridat l'atenció. Al bell mig de la muntanya de Montserrat, a la Regió dels Ecos, es visible des de molts punts de la vesant sud, al costat del seu veí, el Montgrós, la seva figura rodona i grossa convida a pujar la seva vessant sud. Poca informació podem trobar d'aquesta magnífica roca, tants sols ressenyes de vies obertes, fa anys, pel Gustavo Máñez i poca cosa més. Amb la recent guia cara sur MONTSERRAT Vías largas, hem trobat prou informació per decidir-nos a donar un cop d'ull en aquesta solitària roca i regió del macís.
Tenim una aproximació llarga que li dona un punt més d'aventura a l'escalada que desitgem fer avui. Prenem el camí del Francesos sortint de Can Jorba fins el Coll de l'Ajeguda. En aquest punt, davallem al nord fins el Torrent de Migdia. Passarem per sota la Roca de la Cajoleta i seguirem les marques grogues del camí dels Plecs del Llibre. Camí aquest, poc evident i penós de pujar però que seguin les marques grogues ens durà a un coll a prop del camí dels Naps de Dalt. En aquest coll tenim a la nostre dreta, el Montgrós i davant, la Rampa de l'Esfinx. Seguirem ara a l'oest, unes marques blaves per camí poc definit que ens durà a peu de via de la gran roca. Hem trigat un hora i trenta minuts clavats en arribar al nostre punt. No està malament per lo vells que som i lo carregats que anem.

1er llarg IV i 4 parabolts de 8mm en 45 metres
Iniciem l'escalada en tendència a l'esquerra a cercar el primer parabolts que no està lluny del terra. Seguirem controlant la roca i trobant les assegurances justes i distants per plaques en adherència fins un ressalt abans d'entrar a la reunió en un còmode replà d'una petita balma. Llarg interessant amb roca a controlar per placa tombada i adherència.

2on llarg V+, IV+, IV i III i 6 parabolts de 8 mm. en 55 metres
Aquest llarg, diferent en el seu principi a l'anterior, es força vertical i amb roca molt bona i per arrampar-se i tornar-se molt fàcil en el seu final. Sortim de la reunió a l'esquerra per cercar el primer parabolt. Aquest es un pas de bloc força difícil on uns forats a la roca ens seran providencils. Seguirem recte a munt on anirà decreixent la dificultat. Tot això amb roca molt bona. Després seguirem per rampa molt fàcil intentant trobar els dos parabolts que resten per arribar a la reunió. Si no els trobem, realment tampoc fan falta dons es una escalada molt fàcil on si volem, podem posar algun friends o merlets al gust.

3er llarg II, neta i 20 metres
Aquest llarg, realment, es de tràmit i molt fàcil que es ajudarà a arribar a la zona final on veiem el cap pròpiament dit de la roca.
En aquest punt tenim dos opcions. Una es anar a buscar la via ARGOS a la vessant oest o seguir a la nostra dreta per l'aresta Brucs. Seguirem la recomanació de la guia i anirem a buscar la via ARGOS encara que trenqui una mica la continuïtat de l'escalada.

Des de la R3, caminarem fàcilment per la roca fins la cara oest passant per un petit bosc que en deixarà a peu de via de la ARGOS.

4t llarg IV, 3 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Comencem el llarg assegurats d'un arbre i ens enfilem per la roca, que es molt bona i semblant a la de Gorros, fixant-nos prou en trobar els tres parabolts del llarg. Llarg plaent de IV i molt homogeni.

5è llarg IV i 4 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior però un xic més bonic per que som més a munt i amb una mica més d'ambient. La reunió la trobem just al final de la via i tants sols ens quedarà grimpar uns metres fins el petit cim de la roca. Amagat dintre la fita del cim trobem un pot amb un petit llibre registre on només hi ha una piada de l'Aresta Brucs i ara la nostra.

Gaudim una estona d'alt del cim i de la tranquilitat que ens brinda aquesta solitària regió de Montserrat. Ens saludem cordialment  amb una gent que està prenent el sol al cim del Montgrós. La baixada la farem per la mateixa via ARGOS amb un sols ràpel de 55 metres fins el peu de via. Des d'aquí seguirem vesr l'oest, baixant una mica fins trobar el camí de la Coma dels Naps de Dalt que no el deixarem fins el coll del Mosset. Continuem pel camí de la Palomera i per baixada penosa fins la pista que ens portarà de nou a Can Jorba. Hem preferit baixar per lloc diferent a la pujada per ser més directe.

Via per col.leccionistes i estudiosos de la muntanya però de grau molt assequible i equipació correcta on podrem gaudir i escalar amb solitud i silenci només trencat per alguns caminaires, algun que altre helicòpter i un murmuri lleu dels cotxes de la A-2

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

En Joaquim al primer llarg de la via Aton
El primer llarg
El segon llarg
En Joaquim sortint de la part difícil del segon llarg
Flanquejant la part fàcil en busca de la via ARGOS
Començant el primer llarg de la ARGOS. El 4t de la via
En Joaquim al quart llarg
El Joaquim al 5è llarg
Arribant al final de la via
Foto del cim de la Rampa de l'Esfinx
Davant nostre Els Ecos. A l'esquerra, l'Esfinx dels Ecos i a la dreta la roca Plana dels Llamps
Annex:
Avui m'he trobat més cansat del normal i pujant pel camí dels Francesos i unes actituds que he vist, m'han fet reflexionar.
Quan començava a caminar per la muntanyes, els més grans en van "inculcar a la mollera" que teníem que cedir el pas a la gent que puja. Pujar es cansat i més quan vas carregat. Que et facin parar et trenca el ritme de pujada... el cas es que de Can Jorba per la pista per anar a buscar el camí, passen tot un seguit de vehicles ("domingueros" o no, es indiferent) i en la part més estreta ens creuem. Jo evidentment procuro apartar-me però es que el vehicle sense aminorar un pel, passa fregant-me i em colpeja el braç amb el retrovisor... i sabeu que? ni parar ni preguntar. Realment no m'habia fet res però i si fos una persona mes gran i cau a terra? La meva reflexió no acaba aquí. Ara està molt de moda emular al "fumetakilian" subvencionat per marques esportives i TV3 i es habitual trobar gent amb calçat, maies, ulleres i ronyoneres de coloraines corrent camins a vall intentant semblar-se amb ell, que sota el meu punt de vista, s'ha semblen més al paiasso del MICOLOR que a altre cossa, amb tot el respecte pel que decideix fer això, jo he escollit semblar-me a un ruc de càrrega carretegant motxilla a munt i a vall. El cas es que, per defecte, quan baixen a tota "llet" ens parem per deixar-los passar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú. Tot es córrer per fer més quilòmetres i que no ens destorbi res de res pel camí, fins i tot en alguns cartells indicadors a la muntanya no et posa el temps, et posa el quilòmetres (?). He decidit a partir d'ara, que ja no m'apartaré ni per cotxes ni per "Kilians" a la muntanya. En un món que premiem la mediocritat i ens trepitgem els uns als altres pel fet de sentir-nos superiors tindríem que reflexionar... reflexionem, senyors, reflexionem.
M'agradaria que ningú s'ofengues, tants sols es una opinió i una reflexió personal compartida per d'altres companys.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Montserrat, Els Graus, via l'avi Joan

24 de febrer de 2013
Encara que el divendres nevés gaire bé a ran de mar i Montserrat quedes covada de neu, el diumenge, almenys, per la cara sud, ja no quedava res de neu i la colla de sempre quedem per esmorçar i petar la xarrada a Collbató i si el fred ens ho permet farem una petita escalada. Mentre "movem el bigoti" no tenim clar a on anem. El que si tenim clar es que ens quedem per la Codolosa o el Graus dons el fret es punyent. Proposem vies però la gent no es decanta per cap cosa en concret i al final en Guillem diu de fer la via de l'avi Joan. Sempre he sentit parlar d'aquesta via però pels comentaris no em feia el pes. Total que avui amb el fred que fa ja m'està be. En Guillem ja la ha fet un parell o tres de cops i ens porta cap el peu de via molt evident des de on deixem el cotxe i gaire be amb vint minut arribem al peu de via del curiós i tombat esperó o aresta, no se com anomenar-lo.
He de dir que anava molt resignat a fer la via però desprès del tercer llarg, m'ha sorprès de valent. Sense ser gaire cosa la via i no tindre gaire, per no dir res d'ambient, es força divertida... com ho diria? es una successió de escalada esportiva fàcil amb un parell de llargs que has de apretar per que et surtin tots en lliure. El més curiós de la via poden ser dos coses. Un es el peu de via, dos parabolts a dos metres de terra que no se que carai fan i segon, un excés de parabolts en llocs molt, però que molt fàcils, que no fan cap de servei i per contrapunt, en el tercer llarg, on realment trobes dificultat, hi ha un parabolt al final de la placa que costa un ou d'arribar-hi. En fi, coses dels equipadors... un altre cosa, no es res d'extrany veure passar gent pels voltants de la via, camiant o buscant farigola o romaní.
En resum, una via divertida per passar l'estona i riure amb els col.legues. No faig cap descripció dels llargs per que son molt evidents i sense cap compromis a diferencia del tercer. Per baixar anirem pujant per camí poc marcat en direcció al camí de les Bateries i en vint minuts arribarem molt a prop de la roca del Llençol i d'aquí seguirem el cami a vall fin a Collbató. Ara, tots plegas, anirem al Bar Muntanya a fer uns "callos" i unes "birres" i cap a casa.

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joan Marc Griñan, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El curiós peu de via i jo preguntat-me que fan aquí dos parabolts
El segon llarg
El tercer llarg i el més difícil i un pel exposat...
El Guillem al tercer llarg
El fàcil quart llarg
Fet tot en lliure, el cinquè llarg, és el més bonic
En Joan Marc no sap si els a pujat o li han caigut...!
Final de la via

dijous, 21 de febrer del 2013

Pic de Bastiments 2.881 mts. Pirineu Oriental

El Pic de Bastiments, també conegut a la Catalunya nord com Pic del Gegant, es el primer cim de més de 2.800 metres sobre el nivell del mar que trobem a la carena axial dels Pirineus Orientals, entre les comarques del Ripollès i el Conflent. Situat entre els circs d'Ulldeter i de Bassibers, es un cim de fàcil accés tant per ascensions a peu com per a esqui de muntanya. Es un cim de grans dimensions visible des de molts indrets de Catalunya, inclús des de la Mediterrània. Per la seva ascensió, podrem accedir des de el poble de Setcases, per la carretera que porta a les pistes d'esquí de Vallter 2000. Un parell de quilòmetres abans de l'estació hivernal, en un revolt pronunciat, trobarem la indicació del camí al refugi d'Ulldeter. En aquest punt podem deixar el vehicle, punt de partida per la nostra ascensió.

Sortim de l'aparcament a les 9:30 h. i seguim el camí que ens durà al Refugi d'Ulldeter del C.E.C. (2.220 m) seguim per pendent suau i a trossos sense neu, pel GR11 fins la pala pronunciada del Coll de la Marrana a 2.510 m. Durant la pujada veiem les escarpades vessants dels pics del Grà de Fajol Gran i Petit, practicament sense neu. Pugem amb comte la pala dreta per accedir al coll dons aquí la neu es prou dura. Seguim la carena, que ara no trobem neu, en direcció al Pic de Bastiments, impossible equivocar-se per la seva grandària, on ens espera el més dur de la pujada. A mida que pugem anem trobant més neu, dura i tova depenent del lloc i optem per seguir les traces d'els esquiadors fent nombroses ziga-zagues que ens faran més suau la pujada. Al cap de 3/4 d'hora arribem a la creu de metall que vàrem posar el Crup Excursionista i Esportiu Gironí al 1994. Aquesta creu no es al cim pròpiament dit, tindrem que pujar una mica més i seguir la carena estreta que ens durà al vertader cim. Hem fet aproximadament uns 680 metres de desnivell i baixarem pel mateix lloc que en total seran unes cinc hores d'anada i tornada.

Pensant en els cops que he pujat aquest cim, el més curiós d'ara es que podem fer una excursió d'aquestes característiques en una jornada. El primer cop que el vaig pujar, l'any 1979, va ser una Setmana Santa surtin de l'estació de la RENFE de Plaça Catalunya fins a Ripoll. Des de Ripoll, fèiem trasbordament, a la ja desapareguda línia de ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. en aquest punt, un cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases, i si teníem sort i un ànima caritativa ens recollia fent "auto-stop", ens portava fins Vallter 2000... que diferent és tot ara. Abans no tenia cotxe ni diners (ara tampoc tinc diners!) però les ganes de pujar muntanyes no me les he tret pas... això si, les baixades costen més de fer!

Ascensió feta per: Cristina Montiel i Joan Prunera
Arribant al refugi
El Pic de Bastiments al lluny
Ens anem acostant al cim...
El coll de la Marrana al fons de tot. Aquí no toca el sol
La part mes dreta del coll de la Marrana
La Cristina a part final de la pala...
... i jo al darrere
El Pic de Bastiments a la dreta i el Pic del Fresser i el Pic de  l'Infern a l'esquerra
Començem la forta pujada per la pala del Bastiments
Al fons la vall de Comadevaca i el Puig de Balandrau
Part final de la pala del Bastiments
Arribant a la Creu de l'avant-cim
Carenant el cim de Bastiments
El cim
Baixant pel mig de la pala
Baixant del coll de la Marrana
Arribada al refugi d'Ulldeter

dimarts, 19 de febrer del 2013

Esperó del Llebeig o Lo somni de Sant Joan al Bisbe

16 de febrer de 2013
La Roca del Bisbe es una de les més altes de la regió dels Frares Encantats. Va ser escalada per primer cop l'any 1932 per l'impulsor de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i sis companys més. La via que volem fer va ser oberta 1989 dintre d'una sèrie d'itineraris de dificultat assequible, anomenades vies blaves. El seu equipament auster ens permetrà escalar una aresta de gran bellesa no mancada de cert d'ambient. Poques i justes assegurances ens permetran aguditzar el nostre ingeni per trobar petits forats on emplaçar friends de diferents mides per poder completar la progressió amb més seguretat. La via està orientada al sud-oest i d'aquí treu un dels seus noms. El llebeig o garbí és el nom del vent càlid de component sud-oest. Al País Valencià s'anomena Llebeig, mentre que a Catalunya se li diu Garbí. Avui no tindrem vent càlid de garbí i estarem tota l'estona envoltats de núvols, roca un tant humida i fred que ens deixaran les mans i els peus ben servits.

Per arribar a peu de via prendrem el camí que va des de Can Massana, passant pel refugi d'Agulles i remuntant la canal Ample que separa les Agulles de Frares. Abans d'arribar al coll del Portell Estret o d'Agulles seguirem unes marques de color blau que surten a la nostra dreta. Es el camí alt de Frares. El seguirem passant per les roques de la Caputxa, la Nana, el Morro Pla, i la Nina. Passada aquesta, veiem davant nostre, el Bisbe i la via que volem escalar. Deixarem la canal ample que pugem i ens decantarem a l'esquerra fins un balcó abocat a la cara nord on comença la via.

1r llarg III i IV, un espit, dos parabolts i un clau en 35 metres
Tenim una marca blava que ens indica el començament de la via i un espit a cinc metres per damunt nostre. Arribem en escalada fàcil al espit i seguirem recte a cercar un parabolt més lluny i ara una mica més difícil. Un cop al parabolt ens decantarem a la dreta i en una fissura horitzontal trobarem un pitó vell. Continuem amb flanc i arribem a un ressalt on trobem un altre barabolt. Ara, seguim recte a munt i en una fissura podrem posar un bon fiend. Fàcilment arribarem a la còmoda reunió que farem de dos parabolts al peu d'un ressalt.

2n llarg IV+, IV-, IV+, IV i III, quatre assegurances entre parabolts i espits en 35 metres
Sortim lleugerament per l'esquerra de la reunió amb un pas difícil que al poc podrem protegir amb un friend petit en un foradet. Més a munt tenim un  parabolt. Seguim amb escalada fàcil però exposada fins un ressalt on trobem un altre parabolt. Superem per l'esquerra un pas vertical que ens situa a sota un desplom. Flanquegem amb passos difícils a la nostra esquerra amb un bon pati als nostres peus. Trobem un altre parabolt i es aquí on trobem la màxima dificultat. Podem posar un friend en un forat que tenim pel damunt nostre i continuar amb passo de flanc fins que el ressalt ens permet superar-lo amb certa garantia fins un forat on podrem xapar l'ultim parabolt del llarg. Seguim recte fins la reunió, ara més fàcilment fins un gran bloc enganxat a la paret i farem reunió d'un parabolt i un burí vell que hi ha a terra. Podem Posar un friend gros a la llastra per completar la reunió.

3r llarg III, IV i III neta i 15 metres
Sortim de la reunió pujant per la llastra (compta amb la roca) i al seu cap de munt trobarem un arbre petit on poder llaçar una baga. Pujarem, ara per roca compacta, on podrem posar un friend en una fissura horitzontal i tot seguit pugem amb tendència a la dreta fins prop del cim on trobarem una reunió que farem servir també per el ràpel.

Ens reunim totes dues cordades en el cim de la roca i podem gaudir, quan els núvols ens ho permeten, del dilatat paisatge que tenim al nostre voltant. Per baixar farem un ràpel d'uns 50 metres des de la mateixa reunió tot baixant per lo que es la via normal fins el coll del Bisbe, el Lloro i la Monja.
Fa bastants anys que no pujava per aquesta via i realment no es molt difícil però te un bon ambient, les assegurances justes i uns passos que te'ls has de mirar. De baixada farem un recorregut diferent i baixarem per la canal de Lloro més directe fins el refugi i desprès a celebrar l'escalada a l'Hotel del Bruc a fer un mos i criticant a la gent tant mudada d'un casament i tot plegat, amb una companyia fantàstica.

Cordades compostes per:
Joaquim Llòria i Vicenç Llòria
Josep Mª Xandri, Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç al primer llarg
En Joaquim començant el primer llarg
Començant el segon llarg
Arribant al flanqueig del segon llarg
El companys a la primera reunió
Els companys al darrere nostre
Sortint de la segona reunió
Assegurant els darrers passos de la via
La cordada dels germans Llòria

Foto del cim
Silenci i solitud al cim del Bisbe
La roca de la Monja i els núvols amenaçants

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.