dimarts, 1 de gener de 2013

La Momieta, via normal

29 de desembre de 2012

ULL! han desequipat les assegurances de la via. No se l'estat, per que de fet, es parla molt però jo no he esbrinat amb claretat del que han tret i el que han deixat

La Momieta era coneguda antigament com l'Orella de la Mòmia. Roca modesta a l'ombra de la Mòmia però amb una via Normal per accedir al seu cim, gens fàcil. Assolida per primer cop l'any 1943 per Caselles, Subirana, Vignoli i Serrat, es una via que no ens deixarà indiferents, el poder pujar per la seva via Normal, de roca generosa i fregant la perfecció. Arribar al seu peu de via ens trobarem encaixonats entre dos parets i acoquinats per l'ambient. Escalada clàssica de les més boniques, amb el seu grau, que podem fer a Sant Benet i amb més assegurances que amb el seu origen, ens farà gaudir d'aquest monòlit montserratí.

En Xarli i jo teníem pendent una escalada abans d'acabar l'any i com en va comentar un cop que li agradaria anar a la Momieta, a Sant Benet li proposa d'anar-hi. El dia abans, divendres, em truca en Jordi Calabuig, company de corda de quan començàvem a escalar, que últimament no mes ens veiem i ens trucàvem per males notícies. Volia escalar i li dic d'apuntar-se amb nosaltres. Fa, al menys vint tanys que no escàlavem junts i li sembla be l'idea.

Desprès d'esmorçar tots plegats i parlar de "vells temps" (vells de vells, eh!) enfilem cap el Monestir i prenem les sofertes escales fins a Sant Benet. Prenem el camí de Trinitats i en un punt ens decantem a l'esquerra i pugem per una canal que tortuosa ment ens portarà a peu de via entre la mole grandiosa de la Mòmia i la Momieta.

1er. llarg V, IV-, V tres parabolts
L’entrada es força difícil, be, més que difícil es estrany costa una mica arribar a la cornisa que llavors fàcilment anem flanquejant a la dreta fins que la cornisa s'estreny i trobem el pas clau del llarg. Passos fins i comptats ens porten a un replà còmode on muntem la primera reunió. Des d'aquí veig uns companys que conec que estan a la Pirenaic de la Mòmia i ens fem unes fotos mútuament que queden força maques.

2on. llarg V, IV+, III  quatre parabolts i un pont de roca
Sortim de la reunió per la dreta on veiem un parabolt força lluny. Vertical però amb presa prou bona arribem a la primera assegurança. Continuem amb la mateixa tònica fins un pont de pedra. Tot seguit ara ens decantem en l'escalada un xic a l'esquerra i continuar recte fins un punt on s'acaben les preses grosses. Pas fi de decisió i entrem en un terreny molt més fàcil on trobem una reunió, que deu ser de la via Pastel de Buitre. La passem de llarg i ens dirigim al gran ull de la Momieta. Balma de somni on muntem la segona reunió

3er llarg  IV, tres parabolts i sabines

Sortim de la balma per l'esquerra per pujar en placa trobant petits ressalts entre el diedre de l'esquerra. Podem llaçar sabines al gust. Desprès d'uns 25 metres arribem on antigament fèiem reunió d'una alzina als peus d'un diedre. Continuem pel díedre i un cop superat fem reunió uns metres abans d'arribar al cim de la roca. Petita grimpadeta fins el cim de la Momieta que queda una mica eclipsada per la paret de la Mòmia on es veu, espectacular la llastra de la Santacana i la Serrano. El ràpel el farem d’un sol cop dons amb cordes de 60 arribes just a terra.

De tornada passem una estona a saludar a l'Angel, el guarda del refugi de Sant Benet i fem petar la xerrada una estona abans de reprendre les escales fins el Monestir. Lo millor del dia: la companyia dels amics i el poder escalar desprès de tants anys... no es l'última escalada de l'any, encara queda el dia 31!!!

El peu de via
Els primers passos del primer llarg
En Xarli al flanquig del primer llarg
El segon llarg
Els amics de la Pirenaic...
... i nosaltres des de la Pireniac
En Jordi arribant a la segona reunió
En Xarli content com un esquella!
Sortint de la segona reunió
Els companys arribant a la últoma reunió
El cim de la Momieta

5 comentaris:

  1. noi m'has fotut, ho has escrit tant be que ara jo no se que posar, només que felicitar-te i aviam si tornem a coincidir que això només acaba de començar.

    ResponElimina
  2. Enhorabona per un final d'any tan escalatori i en bona companyia, els millors desitjos pel que acabem d'estrenar!
    Salut i grimpades.

    ResponElimina
  3. Una via preciosa, molt ben trobada. Una salutació. Lo Piolet.

    ResponElimina
  4. Excelente reseña Joan !!!, aunque por lo visto, habrá que actualizarla, pues parece que se le han caído unos cuantos paraboles de esos añadidos que tenía...

    Se comenta que la cosa está tal que así:
    1 tirada : 1 bolt ( Baile de las Locas.), pont de pedra i bolt
    2 tirada : 1 bolt, pont de pedra i merlet. (Alien del Groc, per reforçar el pont de pedra.)
    3 tirada : 1 pont de pedra i 4 Sabines.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Todas estas "vaciladas" ja me comienzan a sobrar, José. Una via que la gente que hace mucho grado la tiene olvidada desde hace años y ahora les de por "coronarse" dioses omnipresentes y omnipotentes de nuestras miserables vidas. Y lo peor, el "populacho" que le rie sus gracias. Al fin y al cabo un JB, igüalico, igüalico que'l difunto de su agüelico. Quin putu pais de merda!!!
      No modificaré la resenya hasta que no la escale presonalmente, porque, donde dije digo, digo Diego

      Elimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.