Via TRINXATS a la Trumfa

20 de març de 2010

 Aquest dissabte com que les prediccions dels "mentidòlegs" seran bones i despres d'un temps de poca activitat, decidim anar a fer la Trinxats de la Trumfa a Sant Benet. Es una via que la vaig fer per primer cop l'any 94. Recordo que el mateix Alsina ens va dir de fer-la, que era molt fàcil. La veritat es que no m'enrecordave gens de la via i feia temps que volia anar a repetir-la, però al ser curta, nomès dos llargs, sempre la deixàvem aparcada.

Quedem en Joaquim i jo i al final s'apunta en Balbino, que fa com tres mesos que está en "dique seco", segons ell, per culpa del fret...

L'aproximació es molt curta si no fos per les malïdes escales de pujada a Sant Benet. Arribem a peu de via i l'unic que tenia de recort de la via ere que la primera tirada em va costar molt mes que la segona, per això em demano la primera.

1er llarg: IV, IV+ i V- set espits en 35 metres
Començo a pujar i d'entrada es finet però ajegut fins un replanet terrós i llavors es on es posa vertical la cosa. Segueixo pujant fins un mur vertical, que sense ser massa difícil em costa una mica fer-lo, però passat a quest tram arribo quasi a sota del sostre i es aqui on ja no està tan clara la cosa. Porto unes setmanes de poca activitat i em trobo una mica "pato". M'el miro i no li trobo la punta. Començo be! no fotis que tindré que baixar d'aquí? Res, començo a tocar una mica "el piano" per dalt i trobo una presa bona per agafar-me i tot just tiro cap amunt i amb dos o tres passos ja veig la reunió a la meva dreta. A totes les ressenyes que he vist la graduen de IV+ però per a mi es un pelet mes. Ara puja en en Joaquim i en Balbino a l'hora. També els i costa una mica fer aquest passos i estan d'acort amb mí que es una mica més dificil del que diuen, però com sempre, aixó es molt personal.

2on llarg: IV, III, V-, IV+ i V- cinc espits en 35 metres

Ara li toca al Joaquim fer la segona. Està una mica preocupat per que emb diu: Si això ere IV+, com serà el V d'adalt? Surt de la reunió sense cap dificultat i va pujant fins el mur vertical. Desde la reunió no arribo a veure'l gaire be, però va pujant. Al cap de poc ja el sentim cridar que està a la reunió. Surto darrera d'en Balbino i em vaig trobant millor. Arribo als passos finals, on hi ha un mur vertical, que el superes recte fins una bauma. Llavors fas uns pasos de flanc a l'esquerra per pujar tot seguit un altre mur vertical amb un bon canto i ja hi et a la reunió. Aquest llarg, al contrari del primer, no l'he trobat tan difícil, tot i que el graduen de V, però...

Ja som els tres al cim. La idea ere fer la Normal de la Momieta pero decidim no fer res més dons el Joaquim no vol forçar molt el peu, que te una petita recaiguda de la "fascitis" al peu i el Balbino, que per ell ja n'ha tingut prou. Els hi dic: podriem anar a mirar un lloc, que es d'esportiva, que li diuen La Bimba. Jo no he estat mai, però podriem probar.

Després de voltar una mica trobem el lloc i, esclar, està petat de gent. No m'agrada escalar amb tanta gent al meu voltant i tant de xivarri, Semble que estàs al bar de la cantonada de casa. Malgrat tot, ens fiquem en un raconet i mirem la guia. Veiem tres vies de 5c, 5a i 4b. Començo per la de 4b, que es diu "ZETA", i quan arribo a la reunió, no em sembla pas 4b, més aviat, tirant a 5a o 5b, però es grau de Sant Benet, diuen. La veritat es que, si aquest llarg es de 4b, la via Trinxats es III+! Desprès puja en Joaquim, també de primer, i no sé si se li enganxen les meves tonteries, però tambe li sembla molt dificil. Per últim puja en Balbino també rebufant. Mentre fem aquesta via, arriba mes gent. Total que quasi no cabem i decidim marxar a Santa Cecilia a fer un mos i cap a casa, que em tingut sort d'un dia de, al menys, una mica de sol.

El Joaquim al primer llarg

En Balbino arribant a la primera reunió

En Balbino i jo a la primera reunió

Via 45 ANYS DESPRÉS a la Pastereta

7.03.2010            

Aquest diumenge les prediccions no son gens bones i decidim anar a la Pastereta dons ja fa tres setmanes que no surto degut, o al mal temps o a una "petita lessió" que em vaig fer al peu... engegant la punyetera vespa anant cap a la feina. Que li farem, així és la vida del "currante"

Arribem a peu de via, i ja la cosa s'està complicant. Fa mol de fret i fa vent, però avui no m'envaig cap a casa sense haver escalat!!!

La via que farem es una via que està en mig de l'Aresta Est i la via Blava o dels amics. No tinc cap referència de la via, nomès que està amb espits i xapes de ferro rovellat i fa reunió al mateix lloc que la via blava. La dificultat podriem dir que es tota de IV i amb spits pintats de groc (alguns)  i no es prodiguen gaire i costa de veure'ls.

Començo jo la primera, i deunidó el fret que fa. Mes o menys a la meitat es posa molt dret pero amb un canto brutal. El que passa es que tinc els peu i les mans gelats i tot sembla mes dur del que es. Arribo a la R i puja Joaquim renegant, tambe del fret.

El segon llarg es per al Joaquim. Mentre puja cada cop estic mes gelat i tot just quan arriba a la R i em diu que pugi, qüasi no em puc moure de la R, estic tot encarcarat. Total que arribo a la reunió i tenim que desgripar un tros fins el rappel de la via blava i no us podeu imaginar el que m'acostat desgrimpar els set o vuit metres fins al rapel!!!

En fi, rapel de 50 metres fins al peu de la via blava i despres un altre de 15 fin al peu de la nostra via... i cap a casa que estem fotuts de fret. Teniem que haver sortit el dissabte!!!

El primer llarg

El Joaquim al primer llarg

El rapel de baixada

Una alzina salvadora

2 març de 2010

Dos fotos del fatidic o afortunat dia...

Donant un petó a l'alzina salvadora

Un diumenge 2 de març de 1980, avui fa tot just 30 anys, vaig patir un accident a la via Pirenaic de la Mòmia. Encara no tenia els vint anys, els vaig fer al Centre Hospitalari de Manresa on vaig estar ingressat durant quinze dies. La història és que vaig caure de la tercera reunió només sortir del rapel. Anàvem quatre companys: en Santi, en Feliu, en Ferran i jo. En Ferran ja ni es penja, però com la via era laboriosa i ja es fa tard, decidim abandonar. Primer baixa en Santi a la reunió de sota i en Feliu i jo ens juguem a sorts qui baixa desprès. En toca a mi. Em preparo la baga entre les cames i el mosquetó per passar la corda (en aquella època baixavem amb “comicci”. La fatalitat és que només penjar-me, salta el rapel. L’unic que recordo, es baixant per el diedre de la tercera tirada com en un “tobogán” i com si em despertés d’un somni, obro els ulls i estava a terra amb el cap mullat i com adormit. No sabia a on era. No sentia res, nomes mirava la llum del sol passar entre les fulles dels arbres. Em feia mal l’esquena, el canell de la mà i la cama. De sobte comença a vindre gent. Aleshores no sabia qui éren, però després vaig saber que éren gent de Sant Benet, com Pepe “el Chino” o el “Lete”. Havia caigut de 70 metres a terra. La sort va ser que l’única alzina que hi havia, em va salvar la vida. Tenia ferides al cap, una costella trencada, luxació del canell i cremades per fricció a la cama dreta a part de multitud de rascades i… tres dents trencades. Un “cromo” vaja. Mentres tant, en Feliu com us podeu imaginar es va quedar penjat d’estreps a la reunió sense cordes i pensant que m’avia matat. Crec que ell ho va passar pitjor que jo. El Santi, a la reunió de sota, no sabia el que havia passat. Desprès de preguntar-me com em deia i més coses que no m’enrecordo, em van pujar a una camilla, em vaixàren al Monestir i amb una ambulancia a Manresa. Com us dic tenia 19 anys i tan sols un any i mig que escalaba. Quinze dies a l’hospital, un mes de baixa. L’alta, el metge de capçelera, me la va donar un divendres i: sabeu que vaig fer el diumenge? vem anar a escalar… i no he parat (de moment) fins ara. Mai rapel.lo el segón i sempre, sempre quan faig un rapel, al principi, tinc aquella sensació estranya, que passa a mida que vas baixant. Dels altres companys, ja no escala ningú. Aquella alzina em va donar una segona oportunitat de gaudir d’aquesta (esport?) afició que tants mals de cap van donar als meus pares i que ara, apropant-me als 50 anys, si no puc anar a escalar un cop per setmana, trobo que en falta no se què… La Pirenaic de la Mòmia es una via que encara no he pogut acabar-la, però desitjo poder fer-ho algun dia.

Via FRANCESC SUÑOL. Malanyeu

Diumenge 7 de febrer de 2010

La via Francesc Suñol es la clàssica de Malanyeu. Equipada amb generositat, va buscant entre els arbustos les plaques més adients per escalar la paret. La roca típica de la zona ens mostrarà una escalada per plaques plenes de forats i bona verticalitat, encara que amb poc ambient. Tres llargs de corda d'una dificultat semblant que no pasa de V a escepció d'un parell de passos de 6a no obligats.

La via comença per sota i a l'esquerra de la part alta de la vistosa piramide de roca que te aquesta cinglera. Hi ha picat a la roca les inicials FS. Per no equivocar-nos de via, diré que és equipada amb espits doncs al voltant hi ha més vies però equipades amb parabolts. La via te les eunios preparades per rapelar

1r llarg: IV, IV+ i V i 9 espits en uns 30 metres

Començem pujant per la placa on els espits en van indicant el cxamí a seguir. La dificultat es molt omegènea però es va fent un xic més difícil a mida que anem pujant. La reunió original és molt pentjad i és millor fer-la entrant per l'esquerra i en una bona cornisa aprofitant una reunió amb parabolts.

2n llarg: V i IV+ i 9 espits en uns 30 metres

Començem amb un llarg flanqueig ascendent per tot seguir en vertical i arriba auna cornissa. Seguim per un altre placa i arribem a la reunió.

3r llarg: IV, V, A0 (dos passos), V i IV+ i 9 espits en uns 25 metres

Sortim per l'esquerra per una placa inclinada fins a ariibar a un ressalt. És el pas més difícil de la via però que amb un paell de passos en A0 podrem sortir en lliure díficil. Fem un petit flanqueix a la dreta i entrem en una cornissa als peus d'una placa. Enfilem amunt per roca compacta fins arribar a la reunió a l'esqierra del final de la via.

El descens el podrem fer er la mateixa via amb tres ràpels o caminant resseguint tota la cresta cimera.

Escalada realitzada per: Joaquim Llória i Joan Prunera

El primer llarg

El Joaquim al primer llarg

Començant el segon llarg

Fianal de la via

Via SAME a la Falconera de Garraf

Diumenge 10 de gener de 2010

En un principi el Joaquim i jo teniem la idea d’anar al Pic del Martell però el dissapte remenant velles ressenyes del “quaternari” em va vindre a la memòria una via a la Falconer de Garraf, la via SAME. El primer cop que la vaig fer (amb “rotxetons i cletes”) va ser l’any 80, estan jo a la “mili” i  l’ultim cop va ser farà ara uns deu anys. Al Joaquim li sembla be, dons no ha escalat mai tan a prop del mar. sera una bona experiencia.

Be, després d’esmorzar ens dirigim a la paret. La via es tot un llarg flanqueix ascendent fins mes o mens la mitad de la paret i llavors amb els tres últims llarg puja vertical. La dificultat no es res de l’altre món, però te una placa de V, només assegurada per un buril rovellat, i tan vell com jo, però te molt d'ambien escalant sobre el mar.

Amb cinc minuts, del parquing on deixem el cotxe, arribem a peu de via. Fa molt bon dia, encara que fret, però recordo que aquí amb el sol que es reflexa en el mar, sempre passes calor. La via està, ara amb les dos primeres reunions, amb químics, peró tota la resta igual que abans, ara, aixó si, es poden possar “catxarros” i ponts de pedra per tot arreu.

Començo jo i ens anem turnant els llargs, que no tenen molta dificultat, només que has de mirar una mica la roca que en alguns llocs no es massa bona i també tenir una mica d’intuició per veure per on anar. Jo m’enrecordo una mica de la via, però per si de cas, portem la resenya antiga que tinc dibuixada fa trenta anys.

El que mes em preocupa es el llarg de V,  penso que igual emb serà més difícil de fer… Li dic al Joaquim que si no el podem fer no podem abandonar rapelant, sinó desfent tots els llargs de flanqueix a l’inversa i la veritat, no es gens temptador.

Arribem a la placa de V. Es una placa vertical amb un diedre a la dreta discontinu. Començo per la dreta de la placa posant un friend del 2 al diedre. Supero el desplomet i ja estic de plé a la placa. Veig un forat-fissura on m’entra un altre friend del 3 que em queda perfecte i ja veig a uns tres metres a munt el buril vell que fa por només mirar-lo. Quan arribo al buril, al costat hi un petit pont de pedra que l’aprofito per reforçar el buril. Ara fair un petit pas de flanc a l’esquerra per seguir per la placa, ara molt rugosa i adherent, fins un pitó, vell com el buril. Només em queda superar un petit diedre i ja hi soc a la reunió. Val dir que a la R només hi ha un buril, també vell i la reforço amb dos friends i un tascó.

Ara puja Joaquim, que li costa una mica el pas d’entrada a la placa, i amb uns quants “tira i arronça” arriba a la reunió.

Ja només ens queden dos llargs de corda, en que el penultim té un pas molt maco de diedre i placa. Aquest el fa el Joaquim.

L’ultim llarg es una variant (crec) de la sortida original el que passa es que ara està tota la part superior plè de matolls . Es una placa fissurada molt adherent, la llàstima, com us dic, es la cantitat de matolls que hi ha.

Be, hem trigat unes, mes o menys, 4 hores, (recordo que aquesta via la feiem en un hora i mitja) i hara ens toca baixar per tota la carena fins al cotxe. Es una via per “dinosaures” com nosaltres, molt maca per les vistes del mar i per l’ambient que te.

Comentçant el primer llarg

La primera reunió

La placa de V

El Joaquim comentçant la placa de V

Arribant a la reunió 

Foto de final de via