dimecres, 18 d’abril del 2012

ARESTA BRUCS a la Roca del Dumbo (Miranda del Setrill)

14.04.2012
Aquesta via fa anys que la vaig fer, seria cap el 1991, però ja la coneixíem, i ens donava molt de "cangueli.lo" anar-hi, per les poques assegurances que havien. Pepe el Chino, que estave aquell dia pel refugi ens va convèncer per anar amb ell. Després l'any 1996 la vaig tornar a repetir amb l'Alfred Ruiz, el Chufi i des de llavors no la he tornat a fer. Ara, de fet, continua igual amb les mateixes assegurances, però amb algun "parabolillo", només tres, que et donen una mica més de confiança. Es una Aresta Brucs per típica, pocs segurus, passatges verticals i roca generosa, on podrem delectar-nos d'una escalada curta però intensa.

Quedem en Joaquim i jo i la intenció era aprofitar i fer més agulles però un núvols amenaçadors i un vent gelat com un crit en la foscor, ens va condicionar a marxar en acabada la via.

1er llarg II i III neta uns 20 metres
Començo jo el primer llarg. Es una rampa fàcil, on puges en diagonal ascendent cap a la dreta fins un relleu molt a prop den arbre. Pel mig podem posar un friend del nº 2.

2on llarg IV, V, IV+ i IV un parabolt i un pitó vell en uns 30 metres
Sort en Joaquim de la reunió en flanqueig ver un gran merlet on podem posar una bona baga. Després vertical ment amb passos finets arribem a un parabolt. Aquest tram es un pel exposat dons entre el merlet i el parabolt ens separen uns sis o set metres. Desprès, també molt vertical, arribem a un pitó vell ala nostra esquerra per seguir recte fins la reunió al bell mig de l'aresta.

3er llarg IV, V, IV, V i IV dos espits un parabolt un burí doble i un pont de pedra en uns 30 metres
Surto de la reunió amb un bon "pati" als meus peus tot intentant cercar un espit abans del gran merlet. Arribo al merlet i veig que hi ha un parabolts per sobre d'ell. M'he de posar damunt del merlet i així puc xapar tranquilament l'assegurança (al costat hi havia un burí petat). El pas es finet i vertical. Després arribes a una mena de cornisa on hi ha vestigis d'una antiga reunió (això no ho recordo) amb dos burins vells. Els xapo i ho veig mes clar per l'esquerra. No es fàcil el pas, però me'n surto. continuo recte i arribo a un espit vell que no el veig des de sota... quina alegria! Segueixo i al poc, en una fissura trobo una baga en un pont de pedra. Flanqueig a la dreta i arribo fàcilment al avant cim. Bufa molt el vent i comença a caure gotes, això no acabarà be.

Quan arriba en Joaquim te les mans gelades i donem la jornada per acabada. M'ha semblat a poc l'escalada dons m'he anat animant i ara el temps m'ha tallat el rotllo... En fi, ja trobarem dies millors però amb el Joaquim hem gaudit d'una escalada magnífica.

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera

En el primer llarg 
El vertical segon llarg
El tercer llarg a la captura del parabolt
Recuperant el tercer llarg
Fotomatón a dalt del cim

dijous, 29 de març del 2012

Via NORMAL al Cavall de Sant Llorenç i roca de l'Esquirol de Sant Llorenç de Munt

Diumenge 25.03.2012
Aquest cap de setmana, amb sopar de divendres amb ex companys/as de escola i el dissabte calçotada a Salomó, poques ganes et queden per anar a trepar... però això no es el pitjor, després de la calçotada, et trobes amb sis "criatures" totes a dalt d'un arbre i jo fent de "cangur", explicant lis com es pot pujar als arbres... esgotador!!! La setmana passada, ja havia quedat amb el Joaquim que portaríem els "joves" (s'ha filla i el seu "manso") a escalar a Sant Llorenç de Munt, i no em podia negar...

Arribem a on s'aparca el cotxe i per primer cop en, no se quants anys, arribo a la primera sense perdrem!!! Farem la normal del Cavall de Sant Llorenç però per l'entrada directe que te més al·licient i que fa al menys 25 anys que no el pujo i així, de pas, fer aquesta bonica escalada clàssica d'aquest sector. Farem la via en dos llargs igual que sempre l'he fet així als nois se'ls hi farà més llarga l'escalada

1er llarg IV i III dos espits i un pont de pedra en 15 metres
Pugem per diedre amb conta de no relliscar donç està molt polit pel pas de les cordades. Podem completar la protecció amb algun friend o tasco. Muntem reunió als peus de la caracteristica xemeneia amb dos parabolts. Recordo que abans la fèiem mes abaix en un bon replà.

2on llarg IV+, IV i III dos pitons i dos espits en uns 15 metres o menys
Aquí la roca també es polida però pujant amb remonage no hi ha problema. El passet es durillo, no el recordava així... però tot canvia. Ja som tots quatre al cim i ara be el que més li agrada al Miquel, el rappel. Un a un, anem baixant donç ens esperen les "senyores" que sembla ser que han fet tot un reportatge fotogràfic. Es curiós que vaig deixar de fer aquesta roca per lo fàcil que resultava, hi ara, no es que sigui difícil, però te el seu puntet. Busquem un lloc a l'ombra per fer un mos dons no tenim presa. Després de dinar, me'n vaig a fer un tomb pels voltants i arribo a la Roca de l'Esquirol. Quins records! Només l'he pujat un cop i també fa la tira de temps i m'entra el "cuquet". Que, us animeu a fer una altre via?  I tots diuen que si. Les dones ens deixen per impossibles...

La normal de la roca de l'Esquirol es una clàssica de la zona on trobem assegurances de tots tipus, claus, burins sense plaqueta, espits i uns parabolts. La roca, típica de la zona, es polida i relliscosa doncs es cara Nord però ens gratifica amb una escalada vertical on tindrem que protegir (si volem) un diedret intermig prou bonic. El segon llarg es practicament caminant i remuntar un petit ressalt on trobem la creu. Per baixar reculem fins la reunió i d'un arbre gruxut i d'un espit, fem una rapel d'una vintena de metres i ara si, recollim trastos i marxem cap a Terrassa a fer unes serveses.

Diumenge tranquilet on en Joaquim a fet dues classiques de Sant Llorenç i els nois s'ho han passat d'alló més bé i jo he recordat vells temps.

dijous, 22 de març del 2012

VIA EL CAÇADOR DE BALENES al Camell de Sant Jeroni

17.03.2012

Fa temps, que en Joaquim i jo, tenim ganes d'anar a fer aquesta via donç està ben asseguradeta i té l'al·licient que està en una roca que ni ell ni jo hem pujat mai. Està força lluny, gairebé, arribant al cim de Sant Jeroni i decidim prendre el camí clàssic per pujar al punt culminant de la muntanya. També s'afegeix en Joan Baraldés que ell ja la ha fet. L'aproximació des de Sant Joan es molt planera i còmoda. Arribats al punt on indica el desviament per anar al camí dels Francesos, prenem aquest trencall, primer per pujada fins una mena de coll i després baixem vers el sud i en poca estona arribem al Camell, en plena aresta sud. Com en Joan Baraldés ja l'ha fet es demana el segon llarg, que de fet es el mes potent.

1er llarg III i IV quatre parabolts i 30 metres
Surt en Joaquim i el llarg no te gaire complicació. Una rampa immensa i uns deu metres abans d'arribar a la gran bauma es posa una mica dret però res de l'altre món.

2on llarg A1e V, V+, V i IV+  deu parabolts i uns 25 metres
Ara li toca a en Joan B. El llarg es difícil i prou mantingut en lliure. El començament el fem tots en A1e un xic desplomat en un principi i el segurus no massa junts. El que es difícil, son els trams de lliure del mig que li marquen V+ i ja arribant a la reunió es més fàcil.

3er llarg IV+ i III dos parabolts i uns 30 metres
Aquest es l'ultim llarg i em toca a mi. Com el primer, no te gaire història, una sortida de reunió un pel aerea i fina on xapes un parell de seguros. Després pel llom de l'aresta fins l'avantcim del Camell on tindrem que saltar per passar a l'agulla culminant i abans d'accedir al cim farem reunió una mica precària donç es antiga i està feta "misto"... i també es per on baixarem!

Quan estem tots a la reunió un a un pugem al cim de la roca on gaudim d'una vista espectacular del Coll i la canal de Migdia, del Montgros i les Talaies, Vertaderament la vista es espectacular! Ara toca baixar pel rappel, que degut al seu estat, no es fa massa el pes i abandonem un parell de bagues per reforçar-lo. Cinquanta meters a baix i ja estem a peu de via. Recollim les motxilles i repelem el camí de tornada al Monestir.

La via no es gran cosa, un primer i tercer llargs molt fàcils i un segon molt difícil ens portaran al cim d'aquesta mítica roca montserratina... i un altre per la "cole"

Escalada realitzada per: Joan Baraldes, Joaquim Llòria i Joan Prunera

En Joaquim en el primer llarg
En Joan Baraldés treballant-se el segon llarg
Jo, el mateix, anant fet en l'artificial...
El Joaquim en el lliure del segon llarg

Foto del cim

El Coll de Migdia amb les Talaies al mig
El rapel desde el cim

dijous, 15 de març del 2012

Les muntanyes sense en Balbino

15.03.2012
Avui fa un any que ens va deixar en Balbino i he cregut necessari tenir un petit record per ell. Pensant en la infinitat de cop que hem fet cims plegats, hi ha una sortida que per mi te molts records. Va ser el primer 3.000 que vàrem fer plegats, la nostra primera sortida d'estiu junts en que vem aconseguir escalar la cara nord del Mont Perdut. Piolets, grampons, una corda i la motchilla plena d'il.lusions. Un sis d'agost de 1.980, prenent dos autocars i un taxi, ens vàrem plantar a la Vall de Pineta amb un sol dia. Una jornada d'aproximació, un dia d'escalada... i dos dies per tornar a casa. Ens vàrem acomiadar un cop a Barcelona, jo m'incorporava a la "mili" i ell marxava al Montblanc amb un altre company... des de llavors, sempre hem fet junts, el que més ens agradava, pujar muntanyes.

AN_R A ESC_LAR SENSE ELL ES UNA ESC_LADA INCOMPL_TA, ON A CADA S_RTIDA LI MANCA ALG_NA COSA. UN SIL_NCI INTERN, SOLAM_NT TRENC_T PELS RIURES D'AC_NSEGUIR UNA N_VA FITA AMB ELS COMP_NYS.  COSTA UNA MICA LL_GIR AQUEST TEXT_, PERÒ ES QUE ELL  _NS HA DEIX_T MOLTS FOR_TS

Panoràmica de la Cara Nord des de el Balcón de Pineta
Era per la tarda i vàrem fotografiar un dels molts allaus se seracs
Preparant el material per l'endemà
Primeres llums del dia
Pujant per l'esperó per arribar al primer glaciar
La Bretxa de Tucarroya
El Coll dels Astazu des de el final de l'esperó
La muralla nord des de el primer glaciar
Remuntant el primer glaciar
En Balbino superant la rimaia
En els trams de roca després dels glaciars
Últims llargs de corda abans d'arribar al cim
La tartera final i el cim del Mont Perdut
El cim del Mont Perdut. Agost de 1980
Part del Pic del Cilindro i al fons el Vignemale
De baixada, veiem els seracs que ara ja no existeixen

dimarts, 13 de març del 2012

Via ANAHELS PETRIFICATS al Mur Encaixonat

11.03.2012

Quedo amb en Guillem i també s'afegeix a ultima hora en Xas, per anar a Montserrat. Imaginave un diumenge suau, dons la idea era anar tranquilament a Gorros i fer un parell de vietes... total que s'ens allarga un pel massa l'esmorzar al bar de Collbató i en Guillem diu que ja es tard per pujar a Monestir i de sota la màniga es treu una ressenya, com que treu un As... la Anhels Petrificats, ficada per enllà unes cingleres proc de la Cova de l'Arcada. "Pues buenu", farem cas del "seny i l'experiencia" de l'Oncle. Portem la ressenya (l'unica que hi ha) del blog d'en Jaumegrip.

Prenem cami cap a la Cova de l'Arcada i ens trovem un munt de gent... amb un munt de gossos, al menys eren sis o set (els gossos), que no paraven de passar-nos pel costat a munt i abaix... no es cansen aquests animals! Arribats a la cova ens separem de la munió de gent i gossos i seguim un cami que diu que porta al refugi d'Agulles. No l'hem fet mai aquest camí i mira per on, ens dona una mica d'alicient. En poca estona arribem a peu de via i ja divisem per on va. Es un llog sol.litari i molt encaxonat, fa molt bona temperatura, via curta... però dels Masó.

1er llarg V i A1e/V+ uns 11 parabolts de 8mm i dos claus en uns 35 o 40 metres
El "valent" del Guillem, tampoc es que pregunti gaire, demana cordes i... cap a munt. El començament es força fi i costa arribar a les assegurances i s'ha d'anar una mica en comte amb la roca. Després de superar quince metres inicials força fins, ens trobem en que passem a l'esquerra, en una mena de feixeta on ens ajudem per una corda fixe que ens dú al començament d'un artificial bastant treballós. Passos llargs i quan le dificultat ens ho permet surtim en lliure, difícil i plé de sorreta de la reunió. Muntem la R d'un arbre grouxut i d'un parabolt.

2on llarg III (?) IV, IV+, V, V+/A0e cinc parabolts de 8mm i uns 30 o 35 metres
Sense deixar-me reaccionar, arribo a la reunió i en Guillem ja em diu per on va la via, que no m'entretingui gaire! Com "abduit pels marcianus" prenc material, em passan una corda i... redeu per arribar a la xemenia hi ha una catifa d'aritjols... i una mica vertical. A vore com m'ho faig. Com puc, rellsicant de peus i agafant-me a la roca de l'esquerra no arribo a un arbre gruixut per poder assegurar-me. Prenc un manyoc d'aritjols (puntxant-me la mà de valent) i aconsegueixo arriba-hi. Llaço una baga i devant meu tinc un empotrament prou franc. Pujo com puc, donç la motxila emb molesta. Arribo a un parabolt, continuo, mig per placa, mig en diedre fins sortir de la llastra i continuar per un esperó. Superat això, em trobo que no se per on anar, trec la ressenya i m'indica un flanqueix aeri a la dreta i molt lluny, però molt lluny, un sol.litari parabolt. Poso un tascó en el flanquix i llaço un arbre gruixut mig mort més amunt. Es difícil tot això i tinc la boca seca! Per arribar al sol.litari parabolt l'única opció es posar-me d'empeus damunt una savina... i tampoc arribo! He d'escalar per arribar a "xapar-lo". Veig un forat i poso un friend, continuo, trobo una fisura, i un altre friens que entra a caldo i amb un passet més ja estic al parabolts. M'agafo i descanso. Només en resten un tres metres i ja soc al cim de la cinglera. Reunió en una sabina i m'axaranco al terra... m'ha fet suar aquest llarg.

Ja som tots tres al cim. foto cimera de rigor i pleguem trastos que ara toca baixar. Per tobar el camí fem un munt de voltes sense treure'n l'aigua clara. A poca distancia veiem que estem a prop del camí d'Agulles i seguim tota la carena fin el punt on trobem el camí. Ara només tenim que seguir vers el Coll de Porc i en bon punt arribem al Torrent del Lloro, el seguim fins el final. No habia baixat mai aquesta part del torrent i l'he trobat força maco. Tot baixant, pasem la Cova de l'Arcada i en qüestió d'un hora tot plegat arribem al cotxe i de cap al Bruc a remullar la garganta amb unes "clares"... jo un "acuarius".

Via "Massonica" per exelència amb passets curiosos i una experiència nova: escalar per aritjols! Via per aventurers de la muntanya. Un altre via per la cole.

El lloc on es trove la via
La catifa d'aritjols, l'arbre, la xemeniea i jo
En Xas al peu de la xemenia
En xas sortin de la xemeneia
En l'aeri flanqueix...
El últims metres de la via
El "Trio Los Panchos"

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.