dimarts, 18 de setembre del 2012

Xemeneia TIM a la Falconera

15 de setembre de 2012
Era el desembre de 1988 quan vaig fer per primer cop aquesta via. Era més jove, pesava vint quilos menys i tenia una cintura flexible com el millor contorsionista. Aquest hivern ens habiem proposat fer-la però degut a les restriccions ho vàrem deixar estar... però vet aquí que llegint la piulada de l'escalatroncs em va picar el cuc i li proposa al Joaquim anar a fer-la. Sempre m'han agradat el remonages, però els hi tinc molt de respecte.
Així que, dit i fet, el dissabte marxem cap a Terrassa i prenem la carretera que en porta al Coll d'Estenalles. al poc d'un quilometre passat el coll en un revolt a l'esquerra hi ha una petita explanada per a uns quatre cotxes (encara m'enrecordo d'arribar, fa vint i dos anys que no venia a fer aquesta via!). Pujarem sense motxilla que serà el mes adient. Ens endinsem per un caminoi on veiem davant nostre una roca que crec que es diu La Miranda de la Falconera. Seguim el camí i en una mena de coll boscos trobem una fita. Estem a la canal que separa aquesta roca de la Falconera. Baixem la canal on trobarem unes cordes fixes que ens faciliten la baixada i un cop als peus de la roca tenim que vorejar-la fins el peu de la evident xemeneia que ratlla tota aquesta paret est.

1er llarg IV, IV+ i IV una savina un parabolt i un cap de burí en 35 metres
Començem per terrenys selvàtic i terròs, gens agradable fins que arribem a lo que es la vertadera xemeneia. Aquí tenim els primers passos compromesos. Costa un xic arribar a la savina però la roca es franca i "per si les mosques", abans, poso un friend. Llaço una baga a la savina i continuo. Lo que us deia, ja no soc tant elàstic i costa progressar. Al cap de poc, la xemeneia es fa més fàcil de pujar fins que arribem a un parabolt. Seguim recte amunt amb la mateixa tècnica però ara el remonage es més estret fins arribar a una còmoda reunió dins l'escletxa. Abans d'arribar a la reunió hi ha un cap de burí que no he vist. Llarg de remonage maco i disfruton.

2on llarg IV, IV+ quatre parabolts i dos savines en 20 metres
Surt en Joaquim i ara la xemeneia esdevé igual d'estreta i molt franca i amb els parabolts que enlluernen. Progressem (nosaltres) fatigosa ment fins uns passos atlètics i més amunt podem llaçar unes savines. el pas per entrar a la reunió ens el protegirà un parabolt. Llarg com l'anterior però millor.

3er llarg V, IV+ i III dos parabolts i un parell de savines en 30 metres
Aquest es el llarg més difícil de la via però no el més maco. Tan sols es un pas molt explosiu. Surto i m'obro de cames però em fa la sensació que em trencaré!!! M'agafo al bolt i m'ajudo una mica i de seguit cerco uns còdols grossos a la banda dreta que en fan arribar5 a un boix on llaço una baga. continuo amb remonage un xic terrós fins que un parabolts m'obliga a sortir de la canal i pujar per placa. Aquí la roca es típica de Sant Llorenç, trencadeta, trencadeta... l'has d'anar acaronant i tracta-la amb molt de "carinyu". Arribem a una gran balma i flanquegem a l'esquerra per terreny terròs i herba fins un petit diedre que en portara a la tercera reunió en uns arbustos. No es un llarg maco però te la seva història.

4t llarg II i III neta i uns 20 metres
A mi, particularment, m'agrada fer cim, sinó sembla que en falti alguna cosa i com el Joaquim no ha pujat mai a la Falconera farem la pujada ,per lo que seria la via normal, per ascendir al cim. Es un llarg, primer caminant i després grimpant fàcilment, encara que la roca es molt dolentot. Ja som al cim de la Falconera amb la mola enorme del Montcau per sobre nostre. Sembla com si un gat s'hages esmolat les urpes amb les nostres pobres esquenes però els dos baixem amb un somriure d'orella a orella.

Recomano aquesta bonica i clàssica xemeneia on ens delectarem arrossegant-nos com sargantanes per les seves parets. Si voleu més informació de la via la podreu trobar al blog de: http://escalatroncs.wordpress.com/

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
La roca de la Falconera
El Joaquim al primer llarg
La primera reunió
El Joaquim al segon llarg
Una altre foto del segon llarg
El tercer llarg
La tercera reunió al final de la xemeneia
L'ultim llarg per arribar al cim
Si, encara que no ho sembla, es el cim de la Falconera


Ressenya feta l'any 88. Veieu la diferència de graduació a la d'ara? Erem joves i inconscients però d'assegurances habien les mateixes... ara, per sort, son parabolts!!!

dijous, 13 de setembre del 2012

Variant MONTPART a la Gorra Frigia. Una clàssica prou oblidada

8 de setembre de 2012
Sempre que anem a escalar, a lo que popularment anomenem "Gorros", sempre hi ha gent a la via del Carles, Òpera Prima, Stromberg, Bella Easo, de l'Adrià, alguns, pocs, la Badalona, però a la Monpart, ningú o això es el que a mi em sembla. Es una variant de la Haus-Estrems realment bonica i lògica... però amb poques i molt velles assegurances i deu ser per això que la fa poca gent.

Seria cap els voltants d'octubre o novembre de 1978, que en el grup d'amics que érem, havien quatre que escalaven i jo els escoltava "bocabadat" paraules com: la Monpart, un buril, el water, trenta metres a pel, III i IV... paraules que em sonaven a "xinu", fins que un dia en vàrem dir que si volia anar a escalar amb ells. Han passat molts anys des de aquell dia i curiosament, va ser la Badalona la primera via que vaig fer de la Gorra Frigia. Encara recordo el dia que la vaig fer la Monpart que era un dia molt fred de gener de 1982. L'he repetit, no se quants cops i ara en Joaquim i jo ens hem proposat anar a fer-la. Ens prendrem la llibertat de cambiar els burins vells per parabolts, tant sols els que trobem i esperem que sigui prou correcte per a tothom.

1er llarg III+ dos pitons en 40 metres
Començo a la caracteristica llastra enganxada de la cara NE del Gorro Frigi on pujo fàcilment però amb comte, doncs la roca es un xic trencada. Trobo una llastra i poso un friend petit i al cap d'uns 15 metres trobo un pitó de via en prou bon estat. Vaig pujant i mirant a vall. No estem acostumats a pujar sense parabolts! Posant a prova l'ingeni, continuo pujant i poso un tascó i més a munt un altre friend, fins que trobo un altre pitó i llavors tant sols em queden uns 5 o 6 metres fins la característica alzina de la primera reunió.

2on llarg III i IV un cap de burí i tres parabolts en 35 metres
Sortim de la reunió per placa fàcil on podem posar alguna driend a la llastra que tenim a la dreta Un cop superada la llastra arribem a una cornisa on hi han un parell de burins molt vells i en Joaquim còmodament posa un parabolt. Un cop fet això continuem recte a munt amb tendència a la dreta i al poc trobem per casualitat un cap de burí. Decidim no posar un parabolt aquí. Continuem, ara amb tendència a la dreta i a uns 8 metres trobem un altre burí i fem la mateixa operació. el reemplacem per un parabolt. Continuem vers la dreta fins una mena de cornisa molt petita que la franquejarem a la dreta i trobarem un altre burí que reemplacem per un parabolt i en un parell de passos arribem a la segona reunió. Aquí trobem la reunió restaurada amb dos parabolts.

3er llarg IV un pont de pedra un parabolt i un burí en 30 metres
Sortim de la reunió amb passos de flanc a la dreta per situar-nos al damunt d'un merlet que sobresurt de la paret. Molt amunt veig el pont de pedra i son molts metres sense cap "seguru". Mirant, veig un merlet fantàstic per llaçar una baga i amb més tranquilitat arribo al pont de pedra i que la baga fa por de lo vella que es. La cambio per una nova i segueixo a munt. L'escalada es vertical però amb una roca molt franca i bona. En una petita cornisa trobo un burí que em disposo a cambiar per un parabolt. Des de aquest punt escalem amb tendència a l'esquerra fins una altre burí que no el puc cambiar per que ens hem quedat sense bateria. El pobre trepant ja no done per més. Uns metres més amunt arribo a un parabolts de la via de l'Adrià. Passo d'ells i poso un friend en un forat i fent uns passos de flanc a l'esquerra, arribo al forat on ja hi han un parell de parabolts.

4t llarg III un pont de pedra en uns 30 metres
Ha passat tant de temps que no feia la via Monpart que ara m'he adonat que la via del Carles trepitja descaradament aquest bonic quart llarg. Surto per l'esquerra del "water" i pujo vertical amb uns còdols enormes i vaig mirant els parabolts verds de la via del Carles i decideixo passar d'ells (ja es estrany que jo em salti els bolts!!) L'escalada es fàcil i de còdols generosos i quan porto uns quinze metres poso un friends. Al poc arribo a un gran forat on antigament es feia reunió. Poso un pont de pedra i segueixo fins la reunió que ja es comuna per a casi totes les vies d'aquesta cara.

5è llarg II i III i neta en uns 30 metres
L'ultim llarg d'escalada molt fàcil i en algun punt una mica trencada on tenim llastres i alguna sabina on podrem asegurar-nos i ja arribem a la "archiconeguda" creu de la Gorra Frigia.

A estat una escalada, per el nostre nivell, fàcil però amb assegurances justes i on em mirat de netejar-li una mica la cara, doncs la veritat, es que les assegurances fixes estan molt deteriorades i malgrat tot això a estat un plaer escalar amb els cinc sentits.
Els que hi aneu a fer-la, esperem que un agradi la restauració.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera 

El primer llarg
En el segon llarg, afegint un parabolt
Al mig del segon llarg
Començant el tercer llarg
Coi! son lluny les asseguurances
En Joaquim al tercer llarg
Tercera reunió. El "water"
En Joaquim arribant a la tercera reunió
El quart llarg
... i foto del cim, per variar
Parabolts i burins vells... igual tenen alguana cosa que explicar-se
Merlet i friend

dijous, 6 de setembre del 2012

Via de l'ADRIÀ a la Gorra Frigia

Diumenge, 02.09.2012

Aquesta via la vaig fer un 20 de maig de 1989 i es curiós que en la guia del Luis Alfonso, GORROS, està datada el juny del 1990. Això també ho he vist en ressenyes d'alguns blogs. Des de fa, al menys 28 anys, cada escalada que faig apunto via, companys i data de l'escalada en una llibreta que s'aguanta amb pinces de lo vella que està així que penso que hi ha algun error. A sota d'aquestes línies poso una imatge de la "piulada" de l'any 89 i les dades del llibre a veure si algú m'ho pot aclarir.

Dit això passem  a descriure la via en qüestió. En Joaquim, entre familiars a casa el mes de juliol i les vacances, porta, al menys, dos mesos "sense tastar roca" i li proposo anar a fer la via de l'Adrià al Gorro Frigi que fa un quants anys que no la fem i sembla ser que han variat el primer llarg i va una mica més a l'esquerra. També s'apunta en Guillem i serem tres per fer la via.

1r llarg: III, IV i IV+ (per a mi, podria ser un V-) entre 6 parabolts en 35 metres
En Joaquim es demana el primer llarg. Es nota que va cremat el noi! Comença fàcil i poc a poc es va redreçant la roca fins que un pas on ens ho tenim que mirar un pel. Després d'una estona, ara pujo, ara biaxo, supera el pas sense més complicacions però a tingut que suar una mica dons la roca es petita i polida. Després baixa la dificultat i fa reunió a l'esquerra del característic arbre de la Haus i la Montpart.

2n llarg: IV uns 4 parabolts per a 25 metres
Llarg plaent tot de IV amb molt bona roca on el Guillem va pujant amb la seva tranquilitat que el caracteritza.

3r llarg: IV, V, V+/A0 i IV uns 10 parabolts en 35 metres
Ara em toca a mi i estant de la reunió veig el parabolts que, brillants, es dirigeixen a la dreta del sostre de la característica llastra del Gorro.Recordo els passos finets i polits per arribar al sostre. Veurem com arribo al desplomet!  El llarg es prou vertical però comença amb bona roca fins que abans d'arribar al sostret es fa petita i polida. son passos fins però ben assegurats. Arribo al sostre i faig el pas... carai, estic petat! Faig un pas enrere i torno a prendre "pistonada". El sol el tinc de cara i no veig res!!! Segueixo recte a munt en tendència a l'esquerra fins arribar al característic forat anomenat popularment "el water" on còmodament monto reunió i asseguro als companys per que pugin.

4t llarg: IV i uns 7 parabolts en 30 metres
Surt el Guillem per la dreta del "water" amb bona presa i vertical, on poc a poc va seguint els parabolts que el portaran a la última reunió on s'ajunten quasi totes les vies del Gorro.

5è llarg: (sortim per la via del Carles) V/A0, IV, IIIi uns 5 parabolts en 30 metres
Últim llarg on les opcions d'arribar al cim son prou variades. Difícils, menys difícils i facils. Surt en Joaquim i opta per la via del Carles i en poca estona ja som tots tres al cim. No fem foto de cim... per que la veritat, en tenim moltes i son totes iguals. Un dia faré un "collage" amb diferents fotos al cim de Gorro Frigi per veure com passa el temps, per a mi, no pel Gorro Frigi, es clar.

Ja em fet l'escalada de rigor amb bona companyia i ara toca baixar del cim per les cadenes de la via normal i tot seguit anirem a dinar al bar  El Rincón dels nostres amics a l'estació inferior del Aeri de Montserrat.

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joaquim Llòria i Joan Prunera 

Començast la via
... m'en vaig a peu, el camí fa pujada...
El Guillem al segon llarg
Arribant al sostre del tercer llarg
El companys vistos des de la tercera reunió
El Guillem arribant a la reunió
En Guillem fent el quart llarg

A la quarta reunió abans d'arribar al cim
El Joaquim a l'ultim llarg

diumenge, 2 de setembre del 2012

Bivac al cim del Grà de Fajol Gran, 2.706 m

28 i 29 d'agost de 2012
El Gra de Fajol Gran des de el Refugi d'Ull de Ter
Bivac es refereix a la pràctica de dormir al ras, be en un ascens d'escalada, per força major, per un accident o per el plaer de dormir amb els estels per sostre, com es el cas. Però per fer aquesta pràctica s'ha d'anar preparat i equipat i quan tens una edat, amb molta moral i paciència, per fer-ho en condicions una mica humanes. Un bon sac de plomes una funda bivac i una màrfega per que el terra no sigui tan dur, son primordials per poder fer-ho en condicions una mica humanes i així, anant passant les hores fins que despunta el sol i els ossos ja diuen que prou.

Tot just fa un any que dipositàrem les cendres del nostre amic Balbino al cim del Gra de Fajol i vaig dir que propera-ment faria un bivac en aquest cim. En queden pocs dies de vacances i puc aprofitar per fer realitat aquesta petita promesa. Fa molt de temps que no faig un bivac en un cim o a la muntanya (que ni sigui en tenda, clar) però amb una mica d'esforç els puc recordar tots... i que carai!! ja no soc tant jove com abans però es qüestió de paciència i deixar passar les hores entre dormida i dormida.
Arribo a Ripoll i el temps empitjora per moments. A Sant Joan de les Abadesses plou i quan arribo a Camprodon, diluvia! Engrescador. Estant a Camprodon passant l'estona, sembla que el temps va millorant de mica en mica i decideixo reprendre el camí fins a Setcases on ja no plou i al fons es veuen clarianes. Vaig preparat per passar la nit, inclús si plou, però no en fa gens de gràcia. Arribo al refugi d'Ull de Ter i amb un detall que agraeixo molt del guarda, m'escalfa un plat de botifarra amb seques que porto i tot sopat em disposo a pujar el cim.
Surto del refugi a dos quarts de nou del vespre i sembla ser que surt la lluna tot i que hi han molts núvols. Quan arribo al coll de la Marrana, el lleuger vent dispersa la boira i tot queda clar i amb una lluna quasi plena. Ara em queda pujar la part mes dura de l'ascenció al cim. Arribo a les deu de la nit en punt i em disposo a muntar el bivac en un lloc prou adient i a ser possible amb poques pedres. A quarts d'once ja estic "ensobrat" i disposat a passar la nit entre, volta a la dreta i volta a l'esquerra i panxa en l'aire... i així passen les hores fins que a quarts de sis del matí decideixo llevar-me. Assegut en una pedra del cim contemplo una de les meravelles mes grans de la muntanya: veure sortir el sol des de un cim. No te preu, et reconforta, et calenta l'ànima i sembla que tota la incomoditat de la nit no hagi existit i veien com el son inunda de color les muntanyes desapareixen tots el mals d'aquest món. Es una experiència realment enriquidora.
El temps no està molt "catòlic" i no tinc clar si baixar directament al cotxe i marxar o fer algun cim més. Després "d'omplir el pap" les coses es veuen diferents i al lluny veig el Pic de Pastuira que no l'he pujat mai i crec que en unes dues hores puc arribar. Surto del cim a les 7.30 hores i a les 8.45 h. arribo al cim. Fa fred i el termòmetre marca 9º. Contemplo el paisatge i la cantitat d'isards que hi ha al meu voltant (realment hi han molts!) i faig el camí de tornada i a les 11.00 h. arribo al cotxe.
 Tenia ganes de fer aquesta sortida, poder per recordar els bivacs que havia fet amb el Balbino durant tant anys i també per sentir-me una mica més a prop d'ell... mentre el cos aguanti procuraré fer-ho un cop l'any. El Proper cop que pugi, posaré una placa metal.lica.
Parada al Refugi per sopar
Surto del Refugi a les 21.30 h. i ja surt la lluna
Cami del coll de la Marrana plé de núbols
Autofotografia de la pujada al cim
La Creu del cim. Son les 22.00 h
Fica't a dins del sac em preparo per passar la nit del "lloro". Son 2/4 d'once
El sol vol sortir pel darrera dels núvols. Son les 6.00 h
Contemplo la sortida del sol des de dins del sac
Vinga! fora del sac i a contemplar aquesta meravella
El sol sortint per damunt del Canigó
El sol quan inunda pel matí de color taronja les muntanyes
El Canigó a l'esquerra i el Costabona a la dreta i en mig, la creu
El Pic de Pastuira proper destí
La vall de Coma de Vaca des de la collada de la Coma de l'Orri
El Pic de Pastuira de 2.689 m
Els cims de la Coma de l'Orri en primer terme i el Pic de l'Infern al fons

El Gra de Fajol i el Bastiment al fons a l'esquerra
Fita del cim del Pic de Pastuira

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.