dimarts, 23 d’abril del 2013

Serra del Cadí - Canal de l'Ordiguer

20 i 21  d'abril de 2013

Marxem cap a la Serra del Cadí en Joan Marc, en Vicenç, l'Eric i jo amb la idea de fer una canal. En un principi volíem fer la canal Sàbat, però per molt d'hora que ens vàrem aixecar i tenir la moral prou alta, la cosa no rutllava  i ens van donar  les 11.00 h. tocades a prop de la canal de l'Ordiguer. Les raons de tot això, que serien mooooolt llargues d'explicar, les podríem resumir en que no teníem el dia i per això vàrem decidir, ja que érem més a prop, fer la canal de l'Ordiguer. Ni el Vicenç ni jo l'hem fet i resignat, vaig creure que seria el millor per no tornar a casa sense haver fet res.

A la Serra del Cadí només he fet quatre canals i sempre havia pensat que la canal de l'Ordiguer era molt fàcil. Realment es molt fàcil però molt maca i estètica i gens mancada d'ambient. Així dons, ens dirigim els "quatre conqueridors del ridícul", a la canal.

Farem dos cordades en Vicenç i jo i l'Eric i en Joan Marc. Millor anem encordats i no fem el ruc que la palla va cara... Comença molt fàcil i amb poca pendent fins el primer ressalt que es troba cobert de neu pel cantó dret. El superem sense gaires dificultats i amb neu en molt bones condicions. De mica en mica anem passant el quatre el ressalt i es llavors que veig caure de dalt de tot de la canal, pedres. Però no pedretes, no, pedres grosses com a melons!!! Ens amaguem com podem i apretem el cul. Estem a la vertical de la canal i passen les pedres com projectils. Per sort no hem rebut cap impacte, només a l'Eric li toca una al dit però sense sonsequències greus. Tindrem que anar amb molta cura... Desprès del primer ressalt seguim amb pendent suau fins el segon ressalt, que aquest, si que es tot cobert de neu. Superat aquesta part seguim fins on la canal es divideix en dos. Com es tard i anem enrederits, seguirem per la normal a la nostra dreta superant un tram més dret. Aquí la canal es més oberta i ja toca el sol i a uns cent metres a munt, veiem la sortida. Arribem al final distanciats una cordada de l'altre i un cop som tots a dalt contemplem el paisatge i descansem una mica, no gaire estona, dons tenim una bona baixada fins al part de Cadí.
Sense fer cim ens dirigim a la Canal del Cristall per fer el descens. Quan arribem a la canal muntem un ràpel per baixar més còmodament el primer tros força més vertical. Després anem baixant, també encordats, que encara que sigui poca la pendent en tobogan es llarg i encaixonat. Quan arribem al ressalt decidim seguir les petjades que ban a l'esquerra i tenim que fer varies reunions per poder baixar més segurs. Estem força cansats i ja son quarts de cinc i encara tenim una bona pallissa. Ja superada tota la baixada arribem al bosc, ens treiem grampons, anerssos i corda i prenem la baixada fins el cotxe. Després anem a Cal Basté a fer unes birres (jo Coca-Cola) i nues patates fregides casolanes del propi Basté i prenem el camí de tornada cap a casa. Son les vuit del vespre i arribem a casa a les onze de la nit. Dutxeta i caiguda al llit ben planxat...

Ascensió feta per:
Eric Promio, Joan Marc Griñán, Vicenç Nin i Joan Prunera

La Canal de l'Ordiguer a la dreta i la del Cristall a l'esquerra. Aquí decidim no anar a la Sàbat
Començant la canal
En Vicenç i jo apropant-nos al primer ressalt
L'Eric arribant al primer ressalt
En Vicenç sortint del primer ressalt i al darrera en Joan Marc
Encarant el primer ressalt
En Vicenç al mig de la canal
En Joan Marc a la part mitja de la canal
El companys de sota en fan una foto al segon ressalt
En Vicenç atacant el segon ressalt
El segon ressalt
En Vicenç a la part de dalt de la canal
En Joan Marc... "jodido pero contento"
El final de la canal de l'Ordiguer
Els quatre conqueridors de l'inutil de "al filo del ridículo"
Aprofitant una estona de descans i prenent el sol
L'Eric, el primer en provar el ràpel
En Joan Marc al ràpel
L'ultim troç de baixada de la Canal del Cristall
El sol ponent-se i tacant de taronja els cims del Cadí

dimarts, 16 d’abril del 2013

Via MONTSE CURTO. Escalada col.lectiva per membres STAE-C.E Àliga a Malanyeu

Dissabte 13 d'abril de 2013

Com ja es habitual cada dos mesos, ens reunim bona part dels membres del C. E. Àliga per escalar plegats i aquest cop toca el bonic poble de Malanyeu a la comarca del Berguedà amb el Pedraforca i la Serra del Cadí de rerefons. Ben esmorzats i saludats i alguns, ben retrobats, ens dirigim com una plaga de llagostes a col.lonitzar les parets d'aquesta zona. Som una cinquantena de membres i uns anirem a escalar i d'altres a caminar i a dos quarts de quatre ens ajuntarem als prats del poble per dinar tots plegats. El dia es força clar i lluent i tot fa preveure que serà un dia calorós. Conec quatre vies de la Paret del Devessó i ja parlant amb en Fèlix, en Jordi-Joan i en Joaquim anirem a fer la via Montse Curto que no hem fet cap del quatre. Quan arriem a peu de via ja la tenim ocupada pel Jaume, en Pepe i na Isabel i ens tocarà anar al darrera. La via es veu força maca i ben assegurada amb espits. Farem dos cordades en Joaquim i jo i en Fèlix i en Jordi-Joan. Aquest últims no ha escalat mai aquí i crec que quedaran contents.

1r llarg: III, IV, IV+ i IV, 6 espits en 25 metres
Comencem per placa tombada fins que poc a poc es va redreçant fins arribar a una mena de fissura ampla on hi han uns boixos, que si volem, podem assegurar-nos llaçant una cinta. continuem per placa i fissura fins la reunió prou incòmoda i penjada a l'esquerra d'una placa preciosa.

2n llarg: IV, V i IV+ uns 10 espits en 30 metres
Sortim de la reunió per la nostra dreta per una placa vertical de roca molt franca i passat el primer espit trobem la màxima dificultat i un cop superat, només tindrem que anar seguint els espits que ens duran a la segona reunió en una relleu molt còmoda. Aquest es un llarg per gaudir al màxim. Per mi, el més bonic de tota la via.

3r llarg: II, V+, II, IV+ i V uns 10 espits en 40 metres
Aquest es el darrer llarg i el més difícil, diuen, però li trenca una mica la cuntinuitat el fet que et trobes dos parts que practicament camines. Sortim de la reunió per grades fàcils fins una placa molt vertical però assegurada per quatre espits. Un cop superada aquesta placa anem gaire be caminant dins el peu d'un altre placa, aquesta més llarga i també molt vertical. Pugem a la vertical amb passos fins fins una fissura que va a la dreta. Un cop s'acaba seguirem ara amb tendència a l'esquerra un altre cop per placa amb passo atlètics i amb una roca de pel.lícula fins arribar a la reunió i final de la via.

Un cop a dalt, ens saludem amb els companys que anaven al davant i intercambiem fotos i encaixada de mans. Ells, tenien la intenció de baixar caminant però desisteixen de fer-ho, dons no tenen gaire clar el camí. Nosaltres quatre ja teníem idea de baixar repelant i muntem els dos ràpels de baixada per poder fer-ho tots plegats. Tot això comporta una bona estona i s'esbaeix tota possibilitat de poder fer un altre via... que li farem! Poc a poc anem baixant els set, mes dos companys que s'afegeixen. Ja son quarts de quatre i encara estem plegant cordes i arribem al punt de trobada per dinar, on ja estan tots els companys "movent el bigoti". Mengem, bevem, riem plegats i comentem les vies que hem fet i de properes que farem i un cop acabats, fem la foto del grup, que no es petit, com ja us dic, uns cinquanta! Planegem la propera trobada, que sembla que serà sonada... i sorollosa i com diuen, amb gent maca de l'Àliga.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
La Pared del Devessó des de el poble de Malanyeu
Començant el primer llarg
Arribant a la primera reunió i a sota, els companys començant la via
La magnífica placa del segon llarg
El segon llarg
En Fèlix i en Jordi-Joan a la primera reunió
Na Isabel i en Pepe a la segona reunió
El tercer i últim llarg
En Joaquim al tercer llarg...
... seguit per en Jordi-Joan
En Fèlix a la placa del tercer llarg
Gent maca (que no guapus) de l'Àliga
El Pedraforca que treu el nas pel damunt de la muntanya
Tota la gent del C. E. Àliga que vàrem assistir a la trobada

dimarts, 9 d’abril del 2013

Aresta del Salt dels Cavalls a Sant Lloreç del Munt

7 d'abril de 2013
El Cingle dels Cavalls, es la darrera cinglera que trobem per la vesant sud per sota el cim de la Mola. La roca del Salt dels Cavalls es visible des de molts punts i la seva esvelta aresta sud és probablement la via més llarga de tota la zona sud de la Mola. Una gran clàssica de l’escalada a Sant Llorenç del Munt, que fou oberta l'any 1937 sense cap expansió, com era evident en aquella època. Ara la trobem retroequipada amb espits i que a cambiat de manera total el caràcter de la via, si més no, ara es molt més segura degut a la poca qualitat de la roca.
No estic gaire acostumat a escalar a Sant Llorenç del Munt però les vies clàssiques m'atrauen força i fa temps que el Joaquim i jo teniem la ressenya d'aquesta via i esperàvem trobar un dia prou "motivat" per anar-hi. La roca de Sant Llorenç es un conglomerat poc compacte, tot i que hi ha llocs que es d'extrema qualitat, i que escalar per les seves parets, en quant a mi, requereix concentració i com dic jo: "acaronar la roca" amb molta delicadesa.
Per arribar a la via, com no som molt coneixedors de Sant Llorenç del Munt, prendrem el camí que més coneixem i així anirem a lo segur. Deixem el cotxe a l'aparcament on es va a escalar el Cavall Bernat i seguim el camí que puja a la Mola. Després d'un quart d'hora de pujar arribem a una pista ample i la seguirem per l'esquerra i que en poca estona ens durà a les masies de Can Pobla. Passem aquesta i trobem a la nostra dreta una dressera que indica "El Bolet de Can Pobla". Anirem pujant còmodament amb lleugers ziga-zagues fins assolir les estribacions del Cingle dels Cavalls. Seguirem sempre a ponent i amb marques de color verd i de seguit avistarem la esvelta silueta de la Roca del Sant dels Cavalls. El peu de via es evidentíssim.
1er llarg: IV, IV+ i V, 6 espits i uns 30 metres
Des de peu de via es veu la reunió i les primeres expansions que ens indicaran el camí. Primer per placa i després en oposició anem guanyant alçada, sempre controlant la roca. En un punt, un ressalt es barra el pas que el superarem amb un parell de passos atlètics ben protegits amb dos espits. Ara sols tenim que fer un flanqueig per arribar a la reunió de dos espits i una cadena situada en una pedra enorme. Reunió un xic penjada i incòmoda

2on llarg: IV, IV+ i III, 5 espits i uns 30 metres
Sortim de la reunió per la nostra dreta i de seguit trobem un espit. Continuem força vertical fins l'altre expansió (roca a controlar força) on seguirem, llavors en tendència ara a la nostra esquerra i de mica en mica s'anirà tombant la roca fins arribar a una comodíssima reunió

3er llarg: II, III i IV, 4 espits en uns 35 metres
Aquest llarg es molt fàcil i només hem de seguir la inclinada aresta fins un ressalt molt vertical, però de grans còdol,s que en portarà a la reunió. No cal dir que hem de controlar molt la roca.

4t llarg: IV, V i IV 4 espits en 25 metres
Aquest llarg, només la seva visió des de sota, es força "acollonidor", tant per la roca com per la seva verticalitat i com està encarat a ponent, ara no toca el sol, no es gents engrescador. Sortim de la reunió per anar a cercar el díedre vertical a sota dels desploms. Podem posar un friend dels més petits entre dos pedres i anar a caçar amb uns passos de flanc, el primer espit del llarg. Seguim recte a munt molt vertical fins l'altre expansió. Superat aquest pas trobem una petita arrel força compacta en la qual podem llaçar una baga i seguir fins un altre espit. Aquí la roca es prou dolenta i tenim que vigilar força els nostres moviments. Tenim un pas de flanc a l'esquerra amb molt d'ambient als nostres peus però assegurats d'un bon espit arribem a una cornissa prou còmoda. Ara resta l'ultim pas del llarg que en assegurem d'un espit i si volem podem emplaçar un friend mitjà en els darrers metres que ens duran a la reunió que farem d'una sabina gruixuda i d'un espit.

5è llarg: I i IV+ un espit en 5 metres
Deixem la reunió caminant a peu pla fins la bola final que assegurats per un espit i fent un pas de blog molt curt ens porta al cim de la via. Cal remarcar que la plaqueta d'aquesta expansió, que es d'alumini, està molt deteriorada i no ofereix cap garantia que pari una caiguda.

Ja som al cim tants cops vist i desitjat que ens a permès de fer una escalada de les més clàssiques del macís i no excenta "d'adrenalina" per la nostra part. Per baixar del cim, si es vol, es pot fer, per el que hem vist, baixar per la mateixa via dons les reunions estan equipades per rapelar. Nosaltres decidim travessar l'allargat cim fins el nord on tenim un ràpel de 25 metres i un cop a baix, anar al cim de la Mola.

El cim i els voltants de la Mola es com un parc, ple de famílies i nens jugant i fent corredisses per tot arreu, on gaire be has d'obri-te pas entre la gent per accedir a les dependències del monestir de Sant Llorenç i demanar si podem fer un àpat consistent per repondre forces de l'escalada, tant físiques com psíquiques. Tenim sort i només esperarem un quart d'hora i ens regalarem amb mig conill i unes galtes de porc acompanyats de pa torrat amb all oli i tomàquet. Desprès de bon àpat reposem una mica i reprenem el camí fins el cotxe... que més podem desitjar, bona companyia, bona escalada i bon tiberi!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, llargs 2 i 3 i Joan Prunera, llargs 1, 4 i 5
La Roca del Salt dels Cavalls i l'aresta
Començant el primer llarg
En el pas difícil del primer llarg. A l'esquerra, la gran pedra on farem reunió
El Joaquim al primer llarg
El Joaquim arribant a la reunió
El tercer llarg
Foto des de la tercera reunió
Començant el quart llarg
El Joaquim arribant a la quarta reunió



Ja som d'alt del cim...
Després de dinar, ara toca baixar del cim de la Mola

divendres, 5 d’abril del 2013

La Torta, via Normal. Escalant en solitari

La Torta o la Mà, com se la coneixia antigament, es la roca més alta de tota la regió d'Agulles i amb els seus 1.087 metres d'alçada, es un excel·lent mirador de bona part de tot el macís. Fou ascendida per primer cop per la via normal pel peoner de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i uns companys, dels quals s'ignora el nom, el 13 de novembre de 1927. Si la mirem venint del Portell Estret veiem una altívola roca molt quadriculada i amb forts desploms. La seva via normal, ara via Blava, presenta una escalada senzilla d'una trentena de metres pel seu vessant SW. Puc imaginar-me els primers escaladors de l'agulla amb el calçat, estris i cordes de cànem sense utilitzar cap expansió i m'agradaria haver viscut aquella època... allò eren aventurers de debò!

Farà gaire be trenta anys que no pujava aquest monòlit, el juliol del 84 i m'han vingut ganes de fer-ho en solitari. Escalada fàcil i curta amb poc compromís per la cantitat d'expansions que ara hi ha, només el fet de sentir-te sol, escalant sense escoltar el company que et va donant corda, val la pena fer-la.
De Can Massana, prenc el camí del refugi i arribat en aquest, continuo el camí fins trobar la Canal Ample. La remunto fins el Portell Estret o Coll d'Agulles i llavors en decanto a l'esquerra per seguir l'alta ruta d'Agulles seguint les marques vermelles. En menys d'un quart d'hora arribo a la base de la Torta i voltant-la per la seva esquerra arribo a peu de via de la normal situada en un balcó abocat a la cara Nord. Feia anys que no passave per aquí. Preparo el material i faré servir una nova tècnica que vaig treure d'internet on aniré assegurant-me amb el Reverso. Tota escalada en solitari, l'assegurament es de fortuna i jo no es que tingui molta experiència amb aquest tipus d'escalada i per això he escollit aquesta escalada, curta i fàcil.

Un sol llarg entre III i IV-, tres parabolts i un espit en  30 metes
Des de peu de via ja puc veure dos parabolts de color blau amb certa distancia entre ells. Cap problema, l'escalada es fàcil, podriem dir que tota es de III+ amb alguns passos esporàdics de IV- i sempre amb tendència a la dreta. A mig camí arribo a una cornissa on hi ha un espit, mes o menys nou, que deu ser d'un altre via que comença més a la dreta (crec que es la Mataró, oberta per Punsola i Serrers al 72). Aquí segueixo recte a munt amb un passet de IV- fins arribar a una gran cornisa on trobo una reunió. Ni cas de la reunió i continuo a munt, ara per roca una mica a controlar i de seguit arribo al cim on hi ha una reunió en una arbust prou ferm. D'aquí repelaré i el reforçaré amb un altre baga i un mallon gros dons la baga que hi ha no done gaire confiança. Això es per que no veig el ràpel, molt a l'esquerra de la via, però que si empraré per rapelar al final de tota la "moguda".

Ara toca rapelar la via i recuperar tot el material i tornar a pujar per la corda fixa. Un cop de nou al cim de l'agulla contemplo el paisatge que tinc davant del ulls. al nord els Pirineus tots nevats. al sud el Baix Llobregat i l'Anoia i al fons de tot la Mediterrània. A ponent tota la regió d'Agulles i a llevant l'imponent Bisbe i el majestuos Montgròs... sol, aire, roca i alzines i la satisfacció d'haber escalat en solitari i només escoltar la meva respiració i els ocells... també, de cops, les motos sorolloses per la carretera que porta al Monestir. Si, tots els somnis tenen un final i tot l'encis i tranquilitat hi ha algú que te'l espatlla...

La tècnica que he emprat. Accepto crítiques... dels que en saben més que jo, es clar
En vermell, des de el peu de via, ja es poden veure els parabolts
El peu de via, a mig camí del llarg
Mentre pujo, vaig veient els majestuosos Frares Encantats
A l'esquerra, que no es veu prou bé, l'andròmina en que m'he assegurat
A sota, la gran cornisa on es la reunió que m'he saltat. No fa falta fer reunió
Vinga! a pujar un altre cop la via i recuperar el material...
Meditant dalt del cim. Que deu estar mirant o pensant el Bisbe?
Aquest si que es el ràpel correcte!
En la solitut del cim, he recordat els meus amics perduts en el camí de la vida, en Josep, en Balbino i en Chufi, companys de corda durant mlts anys, escoltant la genial cançó composta i interpretada per l'Eric Idle, Always look on the bright side of life de la película La vida de Brian, dels Monty Pythons. Se'm fa difícil no recordar-los en aquests indrets...

Mira sempre el costat brillant de la vida (Always look on the bright side of life)
Hi ha coses dolentes en la vida que poden tornar-te boig
Unes altres et fan jurar i maleir
Quan mosseguis un os a la vida, no et queixis, només xiula
Això t’ajudarà a fer que les coses millorin

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Si la vida et sembla una bonica merda és que has oblidat alguna cosa
Riure, somriure i ballar i cantar quan estiguis deprimit
No siguis tan ximple, junta els teus llavis i xiula

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Perquè la vida és bastant absurda i la mort, la paraula final
Enfronta't al teló amb una reverència
Oblida això del teu pecat i dóna a l'audiència un gran somriure
Gaudeix, al cap i a la fí, és la teva última oportunitat

Així que... mira sempre el costat brillant de la mort
abans d'exhalar el teu últim alè

La vida és una gran merda quan et pares a pensar-ho
La vida és un riure i la mort una broma, és cert...
Veuràs com tot és una farsa
Fes-los riure mentre te’n vas

Recorda que l'últim riure serà per tu

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.