dimarts, 13 d’agost del 2013

La Pica d'Estats 3.143 m. per la Cresta Occidental

9 i 10 d'agost de 2013

La Pica d'Estats des de l'Estany d'Estats
La Pica d'Estats és el cim més alt de Catalunya, es la muntanya dels catalans. Està situada entre la comarca del Pallars Sobirà i el departament francès de l'Arieja i forma part dels macís del Montcalm. Està compost per tres punts culminants, el Pic Central, la pròpia Pica de 3.143 m, el Pic Occidental o Pic de Verdaguer de 3.133 m i el Pic Oriental o Punta de Gabarró de 3.114 m. Per la cara sud trobem el circ glaciar de la Coma d'Estats on estan ubicats els estanys d'Estats i Sotllo. La carena fronterera entre nord i sud delimita Catalunya amb Occitània. Des de el seu cim privilegiat podem güiatar des de l'orinet, el Puigmal i a occident la Maladeta. Pel cantó català es pot accedir des de la Vall Ferrera pel refugi del mateix nom (FEEC) i pel cantó Occità, des de el refugi de l'Estany de Pinet (CAF).

Fa disset anys, vaig fer l'Aneto amb la meva companya Cristina. Per a ella no era el primer tres mil, però si l'Aneto, el cim culminant dels Pirineus. Llavors vaig proposar-me fer junt amb ella els cims més alts i emblemàtics de l'Estat Espanyol. El primer va ser l'Aneto (3.404) el més alt dels Pirineus, el segon, el Teide (3.719) el més alt de l'Estat Espanyol, el tercer el Mulhacen (3.482), el més alt de la Península Ibèrica i finalment, la Pica d'Estats (3.143) el més alt de Catalunya. Espero poder fer altres cims amb ella, tant de tres mil com d'altures inferiors i agraïr-li la seva paciència i comprensió, d'aquesta dèria meva, de pujar i escalar muntanyes.

Prenem el camí des de l'aparcament del Pont de la Molinassa, al final de la pista que surt del poble d'Àreu fins el Pla de Boet. Anem carregats amb tenda, fogonet i menjar per passar la nit als voltants de l'estany d'Estats. Després de dos dies de pluges intenses a la Vall de Cardós, sembla ser que tindrem temps anti-ciclònic i això s'ha d'aprofitar. Com dic, sortim de l'aparcament a dos quarts de cinc de la tarde i pugem amb pas lent però sense pausa pel GR11 per les Pales d'Areste. Passem pels plans de Socauba i Sotllo i en dos hores arribem a l'Estany de Sotllo i amb un hora més plantarem la tenda a l'Estany d'Estats a 2.465 metres d'alçada en un lloc no molt còmode degut a que hi han bastantes tendes plantades. Fet això preparem un... correcte sopar per les condicions que es trobem i ben d'hora ens ficarem al sac.
Passant per les Pales d'Areste camí dels estanys
El Pic de Sotllo al fons
Arribada a l'Estany de Sotllo i la Pica al fons
Ja tenim la tenda plantada a l'Estanys d'Estats
Després d'una nit mes o menys tranquil·la ens llevem a les 6.00 h del matí i després de prendre alguna cosa calenta al cos fem les motxilles i a les 7.00 h en punt marxem cap a la Pica. Boragem per la seva esquerra el llac i en poca estona arribem a les estribacions de la tartera que ens durà al Port de Sotllo. Hi ha força neu per accedir al port i es prou dura en aquestes hores del matí. Pugem la tartera i amb compte travessem les congestes de neu i a les 8.30 h arribem al Port de Sotllo. Fa força vent i fret, dons bufa del Nord i sense perdre gaire temps, ens dirigim al principi de la cresta occidental. Trec el cordino de 30 metres i ens encordem en doble. La Cristina em mira amb la cara de sempre pensant: estàs segur del que anem a fer? Sense més preàmbuls enfilo cresta amunt, que al principi es prou vertical, passos de II i III- i així successivament fins la meitat de la cresta. Ens ajuden en la escalada les fites que anem trobant durant la pujada. Ara la cresta esdevé més fàcil pel canto esquerra on practicament anem caminant fins un altres ressalts més verticals de la cresta (I i III) fins assolir un coll on pujarem per la vessant NO. Davant nostre tenim la cresta que puja vertical per una mena de canal on trobem neu nova dels dies anteriors. Enfilem la canal-cresta amb passos de II i III- fins que poc a poc anem guanyant alçada i arribem a la Punta Occidental o Pic Verdaguer (3.133). Ens desencordem i admirem la cresta cimera que ens durà fàcilment al cim principal. Als nostres peus, ben lluny, veiem els llacs i la tenda com un punt petit de color taronja a un extrem de l'Estany d'Estats. Davallem cap a l'Est en direcció al coll que separa la punta occidental del cim de la Pica i en poca estona ja som al cim culminant del Països Catalans. Son les deu del matí, l'altímetre marca 30 metres menys de l'alçada real (com sempre) i 9.8º C de temperatura. Hem trigat tres hores justes des de la tenda.
Gaudim una estona del cim i mengem unes "barretes energètiques" per recuperar forces. També "admirem" la munió de coses, que no se per quina raó deixa la gent, penjant de la creu del cim... lleig, molt lleig.
La tornada la farem per lo que es la via normal d'accés al cim pel cantó occità. Baixem de la Pica fins el Coll de Riufred i ràpidament perdem alçada fins la Cometa d'Estats. Ara remuntem un altre cop fins el Port de Sotllo per tornar un altre cop al punt de partida, l'Estany d'Estats on pleguem la tenda i recollim per fer el camí de tornada al Pont de la Molinassa, on tenim el cotxe. A estat una dura jornada, sobre tot per la Cristina dons han estat deu hores de dura jornada però amb la satisfacció de la feina feta.

Ascenció realitzada en dos jornades per: 
Cristina Montiel i Joan Prunera
Son las 7.30h i ens acostem a la tartera
Descans a mitja tartera
EL Port de Sotllo al fons
Grimpant en plena cresta occidental
El cim del Pic Verdaguer (3.133)
La Pica d'Estats des de el Pic Verdaguer
El cim de la Pica d'Estats!
3.110 metres, falten 33 metres per que indiqui be l'altímetre...
Baixant ver el coll de Riufred
Les congestes de neu son encara abundants en aquestes alçades de l'estiu
El Pic de Sotllo i l'estany de la cometa d'Estats
Un petit descans baixant per la tartera
Baixant per la Coma d'Estats i la Pica al fons
Ja som un altre cop a la tenda i ara toca el pitjor... la baixada fins el cotxe!!!

diumenge, 4 d’agost del 2013

Via CHEROKEE EXPRESS a la Paret de Canalda

3 d'agost de 2013
Si no estan de vacances, la majoria dels col.legues hi son i jo, abans de marxar encara que siguin poc dies, volia fer el comiat de tocar roca, que estaré al menys, dos o tres setmaners sense escalar. Truco al Pere-Joan i a la Montserrat però no volen anar a Montserrat. Volen anar a un lloc diferent i decidim anar al Pedraforca. Sortim ben d'hora de Barcelona i en menys de dos hores ens plantem al refugi i la sorpresa es majúscula quan ens vint minuts cambia el temps radicalment. Trons, llamps, pluja i núvols negres envolten el Cadí i el Pedraforca. Esperem i esperem i el baròmetre del rellotge diu que amainarà... però ja es massa tard, son quarts d'onze. Que fem, anem a Montserrat, a Vilamala o a Canalda? Jo estic desanimat i decidim anar a Canalda, un lloc que no he escalat mai per que no tinc "coco" per fer les vies d'allí però en Pere-Joan proposa fer la Cherokee express. Via, que si miro la ressenya, em cauen les calces al terra! No porto estreps ni bosseta de magnesi (encara que sigui psicològic)... Joanet, patiràs de valent!!!

Desprès d'uns quants dubtes per trobar el camí a la paret sa som al peu de via. Em fa mal el coll de mirar a munt el recorregut de la via... Demano el primer llarg, per que si no em refredaré hi ja no m'atreviré a res mes, que aquest grau no es el que m'hi trobo millor.

1er llarg: V, V+, Ae (6a+), V-, IV+ i IV, 11 parabolts i un clau en 50 metres
Llarg molt ben protegit però una mica obligat, sobre tot en la part de 6a/6a+ (graduació del aperturista) que me les vaig tenir que "maravillar" per poder superar els 6a+ sense estreps. Pugem recte amb bona presa, un xic bruta però franca fins uns sostres que flanquegem a l'esquerra on trobem el pas més difícil del llarg. Un cop superat seguim amb tendència ala dreta, sempre seguin els parabolts que marquen el camí en un seguit de superar desploms. Un cop superats els desploms, el llarg esdevé més fàcil però compromís fins la reunió. En aquest llarg, quan pugen els companys es posa a ploure de valent deixant-lo tot moll i en cosa de poca estona queda tot sec de nou. Coses de la calor i de l'estiu...

2on llarg: V+/Ae (6a), IV+ V, V+/A0, uns 4 parabols i un clau en uns 25 metres
Ara, el cap de cordada li passo molt amablement al Pere-Joan. Prenem el llarg per l'esquerra, amb un pas molt "burru" (per la dreta hages estat més fàcil!) seguin els parabolts. Superat aquest primer desplom trobem un clau si seguim amb escalada prou fàcil fins un altre ressalt on ens podrem ajudar, si volem del parabolt. Superada la dificultat entrarem a la reunió amb ajuda d'una corda fixe dons escalem entre herba i terra per poder arribar a la reunió.

3er llarg: IV+, V+/Ae, (6a), Ae (6a), V+, IV+, uns 12 parabolts en 40 metres
Sortim de la reunió a l'esquerra, per uns grades trencades de roca, terra i herba i quan cerquem el primer parabolts ens decantem a la dreta fin un desplom molt fort. Després seguim un altre cop a l'esquerra fins una placa vertical i lleugerament desplomada on els parabolts estan molt seguits i podem ajudar-nos en Ae. Tot seguit arribem a una mena de desplom obert pel mig que el superarem amb tècnica d'oposició i entrarem a la reunió per terreny de terra i herbes.

4t llarg: Ae (6b diuen), V+, Ae/V+, IV i III, uns 7 parabolts (no ho recordo) i un pont de roca en 40 metres
Últim llarg, per sort! dons estic vertaderament "trinxat". Prenem a la nostre esquerra una placa ben dreta que sembla més fàcil del que es... i ajudats pels parabolts fem una sortida en lliure ben difícil fins un altre desplom. Superem aquest i tornem a trobar un altre desplom, sempre seguin els parabolts fins que la cosa s'humanitza un pel i arribem , flanquejant a l'esquerra fins una reunió que serà la última i la que farem els tres ràpels que ens duran un altre cop a peu de via.

La via m'agradat força, tot i que es un pel forçada en alguns llocs (i molt "burra") no es de les vies que mes gaudeixo, donç no te el grau que em trobo més còmode, però ja no puc dir que no he escalat a Canalda!!!
Amb tot l'enrenou, ens em posat a escalar a quarts d'una i ara donç ja son les cinc passades de la tarde i amb la "conyeta" de baixar rapelant, ja es prou tard i estem sense dinar res, així que marxem cap a Solsona a fer un pica-pica i cap a casa.
Una nova via més per la "cole" però "deunidó" el que m'ha costat d'aconseguir-la... no som res!!!

Escalada realitzada per:
Pere-Joan Bosch, Montserrat Llacuna i Joan Prunera

Al Pedraforca fa sol i de cop...
... en deu minuts, tot tapat. Trons, llamps i pluja!!!
Al final ens em decidit per Canalda
El primer llarg. Una mica més i em trenco pel mig
La Montserrat al primer llarg després de la ruixada

En Pere-Joan al segon llarg
El Pere-Joan al tercer llarg
Pas curiós en oposició
La Montserrat al tercer llarg

El quart llarg
A veure l'ocellet!!! Ara tres ràpels i final...

dilluns, 22 de juliol del 2013

Via CASPA I CARIES a la Gronsa Sud

20 de juliol de 2013
Ja som al període canicular i el Sol, a mig dia es ben alt, els camps grocs del blat acabats de segar. Sol que et mossega la pell i el cant ensordidor de les cigarres em recorda una passatge d'una poesia d'en Virgili, que ben be no se on la vaig llegir, que diu: Sole sud ardenti resonat arbusta cicadis, i malgrat tot, volem anar a escalar. La idea era anar al Pedraforca però la "meteo" ho desaconsellave i a la fi, li vaig dir al Vicenç d'anar als Estrets d'Arnes, a la Gronsa Sud on podrem fer metros i escalarem a l'ombra i li va semblar be. Matinarem prou, però valdrà la pena. He escollit aquesta via per que en Vicenç pugui fer els tres primers llargs de primer que son fàcils i s'acostumi a fer de cap de corda, que sempre va be.

La caspa i càries la vaig fer farà uns deu anys, amb el mateix aperturista i en va agradar força, malgrat que en aquella època era recent oberta i la roca, sobretot als primers llargs, donava molt que desitjar. Ara, sembla ser que es una clàssica dels Ports i havia sentit dir que els propi aperturista la volia o ja la havia restaurat. Recordo que habiten espits i algun parabolt. Ara està totalment equipada amb parabolts inoxidables i algún que no ho es. Via per fer metros i diversió assegurada.

Per arribar a peu de via sortirem d'Horta de Sant Joan camí dels Estrets. Seguirem uns quilòmetres fins un paquing, tot molt ben indicat i d'aquí ens endinsarem pel camí del riu i en poc més de 20 minuts arribarem al peu de la Gronsa. en el punt més a l'esquerra de la roca, pujarem per una mena de camí terrós i pedres fins que arribem a la roca on en un replà a l'esquerra d'on pugem, trobarem la reunió R0 amb dos parabolts.

1r llarg: III i II, 4 parabolts en uns 40 metres
Petit ressalt per sortir de la reunió i després anant amb tendència a la dreta, tot amb escalada molt fàcil fins la reunió de dos parabolts

2n llarg: II, 4 parabolts en uns 40 metres
Llarg molt arrampat i fàcil que ens durà a un altre reunió de dos parabolts

3r llarg: IV i III, 4 parabolts en 25 metres
Sortim de la reunió a cercar un muret vertical ben protegit per dos parabolts i un cop superat anirem clarament a la nostre esquerra fins un replà on farem la reunió, també de dos parabolts.

4t llarg: III, IV+ i II, 6 parabolts en uns 35 metres
Seguirem amb tendència a la dreta amb roca a controlar fins una placa una mica trencada però molt ben assegurada i amb un pas finet entrarem en una feixa fins l'esperò de roca on muntarem la reunió còmodament

5è llarg: IV i IV+, uns 6 parabolts en 40 metres
A partir d'aqui, a mida que guanyem alçada, la roca es torna millor i les dificultats creixen però sempre molt assequible. Enfilem l'esperó a munt sempre al costat d'una canal i a la poca estona anem per placa molt franca i seguin el parabolts per entrar en la còmoda reunió

6è llarg: IV i IV+, uns 5 o 6 parabolts en 35 metres
Seguim a munt fin un ressalt prou maco i ben assegurat. Després pujarem en petites ziga-zagues fins unes llastres a controlar i de seguit arribarem a la reunió

7è llarg: IV i IV+ 4 parabolts en 25 metres
Llarg curtet i vertical, però de roca fantàstica que anirem pujant amb tendència a la dreta fin una repisa en forma de balma on farem la còmoda reunió. Llarg molt bonic

8è llarg: IV, V i IV uns 5 parabolts en 35 metres
Sortirem de la reunió flanquejant a la dreta fins una repisa als peus d'un ressalt. Es el pas més difícil de la via. Es un pas de bloc difícil però ben assegurat. Si volem podem fer un A0e. Després seguirem amunt amb tendència a l'esquerra fins la reunió untada al terra.
D'aqui al cim, només ens queda una grimpadeta de I fins el cim de la Gronsa Sud, mirador esplèndid dels Estrets d'Arnes.

Per baixar dels cim desgrimparem vers el llevant fins un replà i en un arbre trobarem unes bagues i un maion on farem un sols ràpel. Si el fem amb una corda de 60 metres, ens faltaran 3 metres per arribar al terra, malgrat tot, el ràpel es tant senzill que no ens costarà res desgrimpar. De fet, es podria desgrimpar tot el ràpel per la raó que es una rampa molt senzilla. Després del ràpel, seguirem fins un coll o bretxa de la cresta carenera de les Gronses i tot seguit davallarem per una canal boscosa fins unes cordes fixes. Sempre seguin un feble camí i alguna fita en durà al camí dels Estrets sense cap mena de problema.

El Sol escalfa de valent i les bases del riu son plenes de gent amb tovalloles, nens, gossos fins hi tot ombrel.les i de gust ens donaríem una capbussada... El nostre premi, serà més en davant, on no hi ha gent i trobem una tranquil·la bassa d'aigua claríssima on ens cabusem per paliar la calorada del descens de la via. Després d'això, si no estem més nets, estarem més fresquets, anem típic bar Grau de la plaça d'Horta de Sant Joan a fer unes birretes i uns entrepans de pernil i acabada la feina. Ara toca la tornada cap a casa, que son una bona pila de quilòmetres.

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera


La Gronsa sud des de el camí dels Estrets
Els primers llargs, facilets i a l'ombra
El cinquè llarg
Arribant a la setena reunió
El vuitè llarg
El final de la via
Foto del cim
Al fons el riu dels Estrets d'Arnes

dimarts, 16 de juliol del 2013

Via VILMANBAR al Serrat de la Pastereta (Montserrat)

13 de juliol de 2013
Aquest dies fa molta calor i el dijous en Joan Pera em pregunta si sortim el dissabte i li proposo anar a la via Vilmanbar que fa molt de temps que vull fer. Em frena el primer llarg que es 6a i jo no estic acostumar en aquest grau. La ventatja es que hi ha un munt de partabolts seguits... però, ULL!!! s'ha d'escalar entre parabolt i parabolt. En Joaquim, que es com les putes, que no sap dir que no, s'apunta al bombardeig. Ja ens veieu als dos al darrera d'en Joan Pera amb papallones revolotejant al estòmac.

Arribem a pe de via i com es natural li cedeixo el pas a en Joan Pera... i passa el que m'imaginave. Mirarà de fer els dos primers llarg empalmats! Cinquanta metres de 6a i V+. això no ho aguantarà el meu cos! Vinga Joanet, que son "pocos y covardes", a més, no he portat un estrep per no tenir tentacions!

1er llarg (empalmant el 1er i el 2on): V, 6a, V, V+ i V uns 19 parabolts en 50 metres
Ja des de peu de via, veig "la magnitud de la tragèdia". Començem vertical i amb presa petita i així anem seguint els parabolts fins arribar a on seria la primera reunió. Després anem a cercar unes savines per decantar-nos a la dreta. Ara l'escalada esdevé un pel més fàcil però igualment de dura però amb molt bona presa fins que en un relleix fem reunió còmodament. A la reunió del costat ens trobem a companys del centre, en Carles, l'Agus, en Manel i una amiga... i com es natural, començem a dir tonteries de les nostres.

2on llarg: V, V+, V, IV+ i IV  uns 7 parabolts en 45 metres
Com el Joaquim anava al darrere i ha trigat força estona, això m'ha permès descansar prou a la reunió i encarar el llarg amb més tranquilitat. Sortim de la reunió recte a munt, ara els parabolts estan més separats, amb molt bona presa fins un petit ressalt una mica més vertical. Superat aquest tram, mica en mica anem perdent dificultat fins la reunió que la farem en la caracteristica feixa de la part final de la paret. Podem fer reunió a la mateixa reunió de la via Funció Clorofíl.lica i desprès anar uns cinc metres a la nostra esquerra i muntar-la en un arbre.

3er llarg: IV, IV+, V i IV+ uns 6 parabolts en 35 metres
Ara pugem per una petita fissura-diedre fins un arbre i seguim amb tendència a la dreta, sempre seguint els parabolts, per continuar recte a munt amb molt bon cantell fins la reunió.

Des d'aquest punt, repelarem tot baixant per la via Funció Clorofíl.lica, amb tres ràpels fins el peu de via. Be, ja em fet la via , tot i que l'empalmar els dos primers llargs m'ha deixat prou tocat però content de poder fer aquesta via tant popular i que encara no havia pogut fer. Ara ja es tard i el cos em demana repòs i tranquilitat i anirem al Bar Muntanya de Collbató a remullar-ho amb unes birretes i unes braves. Un altre via per la cole!

Escalada realitzada per: Joan Pera, Joaquim Llòria i Joan Prunera

En Joan Pera al primer llarg

Apurant el que puc del 6a
Segon llarg. En aquest grau ja em trobo més còmode
En Joan Pera començant l'últim llarg
En Joaquim al mig de l'últim llarg

dilluns, 8 de juliol del 2013

Xemeneia NUBIOLA-TORRAS a la paret NO de la Miranda de Sant Jeroni (Montserrat)

6 de juliol de 2013
Fa uns quants anys, tants com onze, vaig fer per primer cop la Xemeneia TORRAS-NUBIOLA a la Paret de Sant Jeroni i en la aproximació em vaig fixar amb la seva xemeneia veïna, la NUBIOLA-TORRAS. Es podia veure, i de fet semblava que era més difícil, que la que anàvem a fer i vaig pensar que ja aniria un altre dia. Veien una última "piulada" al blog dels escalatroncs d'aquesta via em va picar la curiositat d'acostar-me i pel fet de tenir informació de primera mà. Anirem com de costum en Joaquim i jo i a ultima hora s'apunta en Joan Pera que ell tampoc la ha fet mai. Fa molta calor i anar en aquesta banda de la muntanya es una bona opció per que no ens doni de ple el sol.
Per arribar, ens dirigim a Sant Cecília i prenem el camí de l'Arrel fins el desviament on remuntarem amb forta pujada el camí de la Font del Llum fins arribar al Coll de Mig Dia. D'aquest punt davallem vers el S fins trobar, a la nostra esquerra, les marques grogues que porten al Cim de Sant Jeroni. continuem amunt per les marques grogues i en un punt on travessem una torrentera i uns cent metres abans d'arribar a la Pilota, remuntem penosament aquesta canal fins en punt on trobem una corda fixe, Pugem fins el final de l'esperò on trobem la feixa de la base de la Paret NO de Sant Jeroni. Amb cura seguim la feixa i en poc menys de deu minuts arribem a peu de la xemeneia. L'aproximació es dura, però he preferit anar pel Coll de Migdia que pel camí de Sant Jeroni, dons amb la "calitja" que cau i el sol que fa no es gaire recomanable.

1er llarg: III i IV-, un doble burí, una soca molt gran seca, una savina i un pont de roca en uns 30 metes
Començem amb facilitat, fins que la xemeneia es posa vertical i anem progressant amb tècnica d'oposició prou còmode. A la poca estona, trobarem una doble expansió de burins. Seguim amb "remonage" fins que una gran soca seca ens barra el pas. Llaçem una baga i la superem. Ara l'escalada es més fàcil i podem llaçar una savina. Continuem i la la xemeneia es fa més estreta i en veiem obligants a encastar-nos. Estem totalment dins una cova. La roca es bruta i relliscosa per una mena de pols que hi ha i dos o tres metes abans d'arribar a la reunió trobem un pont de roca. La reunió es en un còdol, mes o menys gran que hi ha al terra i còmodament muntem la reunió de quatre burins.

2on llarg: IV i IV+, tres burins, dos ponts de roca i un clau en uns 30 metres
Sortim de la reunió en "remonage"a cercar la llum a la nostra esquerra, pujant en diagonal fins arribar al primer burí. Seguim amb la mateixa tècnica ara a munt. Anirem trobant punts d'assegurança fins que el sostre de la llastra en barra el pas. Aprofitant una cornissa molt bona que tenim als peus, ens dirigim cara a la"timba" per superar el sostre. Aquí trobem un pitó molt rovellat que ens assegura el pas. Seguim aprofitant uns còdols fantàstics que trobem a la paret i amb tècnica d'oposició guanyem el final de la llastra on muntem la reunió molt còmoda.

3er llarg IV+, III i II neta en 20 metes
Aquest llarg es curt però depenent per on l'ataquem serà molt fàcil o prou difícil. Sortim pel mig de la reunió amb passos fins al principi i després es van suavitzant fins que gairebé caminem i en un petit ressalt trobem la reunió. Si ho volem ,és fàcil podem sortir per la nostre dreta, per una cornissa i anant a cercar el punt més feble i inclinat de la paret. Amb dues maneres no trobarem cap expansió fins la reunió. D'aquí anem grimpant amb molta facilitat fins les pilones que hi han al cim de la Miranda de Sant Jeroni, punt culminant alt de tot el macís de la Muntanya de Montserrat.

Xemeneia més difícil que la seva veïna, encara que més curta, però amb l'al·licient que es una més difícil i te un segon llarg amb molt d'ambient. Per baixar, dons hem deixat les motxilles a peu de xemeneia, baixarem per la canal més propera que tenim baixant del cim fins que trobem un arbre amb un parell de bagues i un maillon. Primer farem un ràpel d'uns 40 metres fins una instal.lació de tres espits i desprès un altre ràpel de 40 metres més fins el peu de la feixa. anirem a buscar les motxilles i reprendrem el camí de tornada a Santa Cecília.

Be, una via nova de les clàssiques per la "cole" que em quedava per fer. Anem baixant tots tres explicant "batalletes" d'altres èpoques, així la baixada no es fa tan dura i a remullar-ho amb unes birres al Bar La Roca de Monistrol.

Escalada realitzada per:
Joan Pera, Joaquim Llòria i Joan Prunera

Començant el primer llarg de la xemeneia
En Joan Pera fent "remonage"
Començant el segon llarg i dirigint-nos a la llum
Ratpenat despertant-se de la hibernació?
L'últim llarg
El cim de la Miranda de Sant Jeroni

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.