dimecres, 16 d’octubre del 2013

Via NORMAL a la Salamandra, (Montserrat)

La Salamandra es una altívola roca situada a la regió central de Montserrat, els Ecos. Te una llarga aresta sud, de dificultat prou moderada, però de certa bellesa per l'ambient grandiós que la rodeja. Els Ecos, els Plecs, el Montgros i la paret nord-oest de Sant Jeroni. Un paisatge feréstec, unit a una escalada llarga i prou fàcil, fan d'aquesta roca una bona opció pels que s'inicien en via llarga poc assegurada.
Farà uns quinze anys una sèrie de "veterans", com en Joan Cerdà. Enric Sales, Agustí Ventura, Francesc Guillamon o Joan Nubiola entre d'altres, van decidir equipar una sèrie de vies d'una dificultat que no sobrepases el IVº de dificultat en roques bastant populars. Tots tenien entre 50, 60 i 70 anys i a les hores tots eren actius escaladors. A tots aquests equipaments, se'ls va anomenar "vies blaves" i segons els meus càlculs, hi han unes vuit vies d'aquest tipus al macís de Montserrat.

Per arribar a la Salamandra, sortirem de Santa Cecília i prendrem els camí que puja per la canal del Llum. Forta pujada, que en 3/4 d'hora en deixarà al Portell de Migdia. Davallem per la vessant oposada (sud) per on em pujat i al cap de poc a la nostra dreta trobarem el camí de pujada al Montgros i en vint minuts arribarem a una mena de coll ample on tenim davant nostre el Montgros i a la nostre dreta la llarga aresta de la Salamandra.

1er llarg: II i III-, sense cap assegurança en uns 55 metres
Podem pujar fins la primera reunió amb les cordes a l'esquena, dons es molt fàcil i arrampat i només trobarem una mica de dificultat uns metres abans d'arribar al pedestal on hi ha un arbre i muntar la primera reunió.

2on llarg: II i III, dos parabolts i un espit vell en 40 metres
De la reunió sortim amb tendència a la dreta a cercar el bell mig de l'aresta. Anirem escalant amb facilitat on si ens fixem be trobarem les assegurances sense cap problema i muntarem la reunió en un relleix prou còmode.

3er llarg: IV, III+ i III, tres parabolts en uns 35 metres
Sortim per l'esquerra, una mica a "contrapèl", dons no es la lògica per on tindríem que anar, fins un parabolt. D'aquí, recte a munt superant un petit ressalt. Després fàcilment, fins sota d'un amenaçador sostre on muntarem la tercera reunió.

4t llarg: IV, III, IV+ i III, un parabolt en 35 metres
Ens enlairem de la reunió per l'esquerra on podrem posar algun friend a la fissura de la llastra fins una sabina on podrem llaçar una bona baga. Seguirem per terreny descompost i terròs fins situar-nos al cim de la llastra. Davant nostre tenim una paret vertical i prou trencada assegurada per un parabolts. El pas el graduo de IV+, no per la dificultat, si no per l'estat de la roca. Un cop Superada aquesta dificultat arribem fàcilment a un bon i còmoda replà on muntarem la quarta reunió.

5è llarg: III+ un parabolt en uns 20 metres
Davant nostre tenim l'ultim ressalt de la via, seguint la mateixa tònica del quart llarg, on la roca no es de prou qualitat. Sortim amb facilitat de la reunió fins la vertical, on trobem un parabolts, seguim recte per terreny trencat i de seguit arribem al cim de l'agulla on muntem reunio en un parabolt i un espit que hi ha al terra.

Per baixarem decidit que la millor opció es rapelar tota la via, tot i que les reunions hi anella els parabolts estan posats de forma que fan palanca i això no es del meu gust, es el que hi ha. Amb dos ràpels, un del cim fins a la tercera reunió de 50 metres i d'aquí, a l'arbre de la primera reunió amb 60 metres. Desprès podem des-grimpar o be fer un altre ràpel  fin el terra.

Bonica escalada, amb un ambient salvatge i solitari, tant sols trencat pels crits dels excursionistes (turistes) que des de els miradors de Sant Jeroni, trenquen l'harmonia dels corbs i les gralles que volen i criden pels cims de Montserrat.

Escalada realitzada per: Félix Garcia i Joan Prunera
El segon llarg
El Félix al segon llarg
Encarant el curt i trencat ultim llarg
El Félix arribant al cim 
El "Titoflix" al cim de la Salamandra
El Félix, un "veterà" de l'escalada i jo, orgullós d'estar al seu costat
Les cireres de bosc, típiques en aquesta època a Montserrat...
... i una troballa, excepcional, una serp prenent el sol al quart llarg de la via



dimarts, 8 d’octubre del 2013

Via ORIGINAL al Trencabarrals, Regió de Tebas, Montserrat

Diumenge 6 d'octubre de 2013
Oberta unes semanes abans que la primera a la Mòmia i pels mateixos membres de Centre Excursionista de la Comarca del Bagues (CECB), la via Original del Trencabarrals, el "Trenca" pels amics, es una bona clàsica que no ens deixarà indiferents. Sortim de Sant Benet i marxem cap a la ermita de Santa Anna i d'aquí fins el camí cap a les Gorres i en mig hora ens plantem a peu de la cara oest del "Trenca". Portem una ressenya extreta d'internet però mirant-la be, no la recordo així, doncs la vaig escalar per primr cop l'any 1986, fa gaire bé vint-i-set anys. Aquell dia vaig portar alper primer cop a escalar el meu germà. No la recordo amb aquest grau i no vaig tenir cap problema. Be dons, ens posem mans a la feina. Per trobar el peu de via, en el revol del camí, passada la desplomada cara oest del Trenca, baixem una mica per la canal i en el punt meés lògic comencem l'escalada.

1r llarg: IV, III, IV i III un espit en uns 30 metres
En enlairem per terreny fàcil però una mica trencat fins una cornisa fàcil i d'aquí a l'esquerra a buscar l'aresta nord de l'agulla. en aquest punt trobarem unes burinades matxacades i un espit molt vell. Seguirem recte amb petites ziga-zagues sempre buscant el tram més lògic. Podrem llaçar algun merlet i emplaçar algun friend o tascó. Fàcilment arribarem a la reunió de la via Sonata in Blue, on aprofitarem i farem reunió còmodament.

2n llarg: IV, V, IV i III tres pitons, un espit, una sabina i un pont de roca en uns 30 metres

Sortim de la reunió cap a l'esquerra fins una fissura bastant trencada on hi ha un pitó i mig metre a munt un espit. La paret es molt vertical i fins i tot, un pel desplomada. No recordo això de cap manera. Des de l'espit ens enlairem fins un còdol gros, però que te mala pinta. Agafats al còdol sense fer gaire força ens permet arribar a una sabina gruixuda on llaçarem una bona baga. Amunt tenim una fissura on anirem trobant dos claus més i podrem emplaçar un parell de friends ben bons. Pujant en oposició amb un peu a cada paret el llarg es fa "durillu" dons es V i l'has d'acabar auto-protegint si volem anar més tranquils. Un cop s'acaba el diedre podem llaçar un bon pont de roca i entrar a la canal herbosa on antigament es feia reunió. Seguim ara per l'esperó de roca on podem veure uns parabolts que hi han a l'esquerra. Deuen ser d'un altre via. Passo dels parabolts a excepció de l'ultim que ja es a tocar al cim de la via.

Aquest llarg m'ha fer suar de valent. Investigant i amb l'ajuda d'un amic he esbrinat que aques llarg es de la via original no la normal que va per l'esquerra i feia reunió a la típica berruga, que es com la vaig fer el primer cop. Aquesta via es per on van pujar els primer escaladors l'any 35, un mateix 6 d'octubre igual que avui. Quina casualitat! En el llibre/guia GORROS del Luichy, que narra la segona ascensió, el febrer de 1941 feta per J. Ferrera i R. Estrems o explica amb molt detall. Escalada magnífica que per mi ha estat oblidada durant anys i ben be s'ho val el calificatiu.

Escalades realitzadesper: Joaquim Llòria i Joan Prunera
En Joaquim arribant al cim del Trenca
El cim
Començant el ràpel que es molt aeri!
A la meitat del ràpel ja no toques paret...

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Via CERDÀ-POKORSKI a la Roca de Sant Salvador. Trobada a Sant Benet pels menbres del C. E. Àliga

28 de setembre de 2013

 Com ja va sent habitual, cada dos mesos, fem una trobada col.lectiva dels membres del Centre Excursionista Àliga que encara estem en actiu o semi-actius, i poder beure'ns els "bigotis", xerrar una estona de temps pretèrits i poder escalar tots plegats passant una bona estona de dissabte. La concentració que toca aquest cop es el "santuari de l'escalada dels 80' a Montserrat. Sant Benet. La cosa es un xic "peluda", per que a Sant Benet no hi han coses molt assequibles per alguns "pardillus" com jo i tindrem que seleccionar alguna via assequible per una jornada... com ho diria? una mica distesa i gaudir de la roca sense massa compromís.

Hem quedat a quarts de deu a la font de la plaça on començen les conegudissimes escales a Sant Benet. De mica en mica, anem arribant i ens anem saludant i preguntant: vosaltres on aneu, i tu que faràs, coi, nosaltres també hi anem! Uns aniran a Gorros per que lo de Sant Benet, poder els hi està gran i uns altres encara som una mica inconscients i pujarem plegats les escales "ditxoses". Arribats a Sant Benet preparem les cordades i les escollides en majoria seran les roques de la Prenyada i l'Elefant. Som una bona colla i tots estem sobre els cinquanta passats de llarg però amb la mateixa il.lusió com fa trenta anys.

La via que em escollit en Joaquim i jo es la Cerdà-Pokorski de la roca de Sant Salvador (l'Elefant) i també en acompanyara el germà del Joaquim, en Vicenç que fa temps que no escala i es l'excusa per poder veure els antics companys de l'ESTAE, i no serem els únics en anar a fer la via. Quan arribem a peu de via ja hi son en Min, Cañete i un altre company que no m'enrecordo el nom. Al darrere nostre també s'afegiran l'Agus i en Jesus (http://eltercergradista.wordpress.com/). Farem cua, que de totes maneres, no tenim gens de presa. La via ja la coneixem i jo ja l'he vet un parell de cops. Es de grau assequible però costa veure les expansions dons son prou velles. Tenim un dia molt rúfol i lleig donç tot es ple de boira humida i fa molta xafogor. Esperem que no plogui i el temps ens permeti escalar.

La via comença un mica per sota del coll entre la Roca de Sant Salvador i el Fessolet a l'extrem dret de la paret en una petita clariana de bosc. costa una mica veure el començament de la via però amb una mica de "raro instinto del hombre blanco" la trobarem.

1er llarg: III, IV, IV+ i IV, 5 expansions entre burins i espits en uns 40 metres.
Des arbres de peu de via pugem fàcilment a munt, fins un  petit replà on trobem dos expansions velles. tot seguit seguim en tendència a l'esquerra a cercar un espit en bones condicions. Ara seguirem tota l'estona recte a munt on podrem llaçar algun merlet i fixant-nos bé, trobarem les tres expansions que en faltaran per arribar a la reunió de dos espits amb anella i cadena al costat d'uns petits arbres.

2on llarg: IV, IV+ i IV- 3 expansions entre burins i espits en 35 metres
Sortim de la reunió amb passos de flanc a la dreta on podrem llaçar una sabina i més endavant podrem emplaçar un bon friend gros en una fissura horitzontal d'una balma, abans de seguir recte amunt. Situats a la dreta de la balma tenim davant nostre un panys de paret vertical però amb uns còdols d'escàndol que ens ajudaran a progresar amb seguretat . Passats uns tres o quatre metres, seguirem per la nostre esquerra a cercar una expansió. Des d'aquí tot recte a munt amb molt bona pres fins la còmode reunió al peus d'un mur vertical.

3er llarg: III, IV, V- i IV, tres o quatre espits vells en uns 25 metres
Sortim de la reunió amb molta facilitat per la nostre dreta fins un ressalt a peu de la vertical paret que tenim davant nostre.En aquest punt podem llaçar un bon merlet o un tacó a la fissura de sota. Des d'aquí, costa una mica veure per on va la via. Un cop local.litzat el primer espit no te pèrdua. Seguim tot recte, amb presa també d'escàndol i molt vertical, fins que la paret va perdent verticalitat i de seguida arribem a la reunió un metres abans d'arribar al cim de la roca.

Durant l'escalada, com es normal, em anat fent xerinola amb els companys del darrere i del davant i també amb les cordades de la Boy-Roca, una el Joan Asin i el Fèlix Garcia i l'altre el Jordi-Joan i la Montse que han escollit aquesta clàssica i bonica via.

Un cop em acabat d'escalar gaire be tots, alguns arribaran més tard, en disposem a dinar tots plegats a l'esplanada de l'ermita de Sant Benet i entre mos i glop de vi expliquem anècdotes del dia o de la vida mateixa, dons no puc imaginar la xifra que donaria si sumem tots els anys que tenim els que estem reunits.

Una molt bona trobada en que em pogut escalar tots plegats en un indret mític d'aquesta, la nostra estimada muntanya de Montserrat. Esperem que la propera trobada sigui, si no igual, millor que aquesta última.

Salut i bones escalades a tots el companys del C. E. Àliga!!!

Nota: La via que em fet es una variant de la Cerdà-Pokorski. el primer llarg es comú i part del segon. La via original surt per l'esquerra de la reunió i s'ajunte al mig. L'ultim llarg, originàriament també surt per l'esquerra. De totes maneres, aqueta variant es la que es fa mes es diu: El Sastrecillo Valiente i va ser oberta el 1995 per e. Camacho i A. Cugat
El primer llarg
El segon llarg
El Vicenç Llòria al començament del segon llarg
El Vicensç Llòria al final del segon llarg
Arribant a la segona reunió
El tercer i últim llarg
En Vicens Llòria a la part vertical del tercer llarg
Foto del cim
L'amic Fèlix a la Boy-Roca
En Jordi Joan, ben petitet a la Boy-Roca
Preparant-nos per dinar tot plegats
Un altre foto de la trobada

dilluns, 23 de setembre del 2013

CRESTA DE LA COMA DE GELIS. Sant Llorenç de Montgai

21 de setembre de 2013
Tants anys anant a escalar a Sant Llorenç de Montgai i sempre mirant-me la vistosa i estètica cresta i mai era el moment adient per anar-hi. Sempre enlluernat per altres vies del costat, molt més difícils i vistoses, que jo m'imaginave més boniques (pobre de mi!). Sempre deia que un dia d'aquets anirem. El cas es que, quan van prohibir totalment l'escalada a la cresta, em vaig mentalitzar que no la pujaria mai i vet aquí que en el blog de la La noche del loro 2 a principis d'any vaig descobrir que, ara l'escalada era regulada durant un mesos i que li havien rentat la cara a la cresta. Ara ja no tindré excusa per anar a tastar-la i aquest dissabte proposa anar a fer-la i el Vicenç i el Joaquim accedeixen encantats, sobre tot el Vicenç que no ha escalat mai a la zona.

Per arribar a la cresta tenim una aproximació curta i agradable. Abans d'entrar al poble de Sant Llorenç de Montgai, i tot just abans de travessar el Pont d'Escalera que hi ha a la carretera, a la nostra dreta hi ha un replà per uns quants cotxes. El deixem i prendrem un camí que va vorejant el pantà. Caminem uns vint minuts i arribem a un pas excavat a la roca. Aquí es l'inici de la via. No te pèrdua, es molt evident, dons tenim gaire be tota l'estona, la cresta a la vista

1r llarg: IV+, IV i I, dos pitons i dos ponts de roca en uns 20 metres
Comencem la cresta al vessant est on divisem un pitó i dos ponts de roca equipats. Els primers passos son força obligats però no difícils i de mica en mica anem perdent dificultat fins arribar practicament caminant a la reunió que farem d'una sabina amb una baga.

2n llarg: IV- III i IV-, dos pitons i dos ponts de roca en uns 60 metres
De la reunió tenim davant nostre la cresta ben esmolada i evident. Seguirem cresta a munt amb alguns passos ben bonics combinats amb passos molt fàcils fins una reunió amb tres ponts de pedra equipats. Compta amb la tirada, que es molt llarga i el fregament de la corda.

3r llarg: IV+, II, i III+, dos pitons i dos ponts de pedra en uns 50 metres
Sortim de la reunió per un tram vertical i un xic difícil, però equipat amb una sabina i un pitó. Superat aquesta part tenim davant nostre una cresta esmolada però gairebé horitzontal on podrem equipar al gust i també trobarem un pitó. La reunió la farem en un coll còmodament de dos pitons.

4t llarg: III, III+ i II, tres ponts de pedra i dos pitons en uns 57 metres
Aquí tenim dos pocions, una es anar per l'esquerra de la cresta, més fàcil o anar pel fil de la mateixa. Nosaltres em optat per la fàcil. Sortim de la reunió per l'esquerra en flanqueig ascendent on trobarem tres ponts de roca. Arribarem a una bretxa aèria i passarem a la cresta pròpiament dita. Un pas vertical ens farà pujar ràpidament per la cresta fins que arribarem caminant a la reunió de dos pitons.

Ara farem un cambi de reunió, dons tenim una llarga caminada en pla de trenta metres fins el peu d'un torreó. Aquí podrem muntar una reunió en uns arbres o una arrel gruixuda a la paret i pujar més còmodament el proper llarg.

5è llarg: IV-, III i II, un pitó i dos ponts de roca en uns 30 metres
Encetem el torreó per una mena de diedre un xic descompost i vertical fins un pitó. Després anirem en tendència ala dreta a buscar les grades finals del torreó. Un cop al cim, desgrimparem un metres fins el terra on trobarem la reunió d'un pitó.

6è llarg: I i III, dos ponts de roca en uns 50 metres
Aquest llarg es de tràmit per arribar a la base del torreó final de la via.. Sortirem caminant de la reunió fins unes grades equipades amb ponts de roca i fàcilment arribarem a la reunió de l'ultim llarg.

7è llarg: IV+, IV i III, dos pitons i dos ponts de roca en uns 30 metres
Aquest es el llarg de la via Badalona. Llarg, que en aparença, es veu vertical, difícil i un tant descompost. Res més lluny de la realitat. Es el llarg estrella de la via. Llàstima que no tingui dos llargs més de igual dificultat! Sortim de la reunió a cercar uns grans còdols tipus "Riglos" on trobarem un pitó. Amb escalada en oposició, superarem un tros molt vertical però amb presa gruixuda i així anirem fent fins que decau la dificultat sempre amb un festival de preses, fins assolir el cim, Podrem llaçar ponts de roca al gust.

Ja som al cim i realment la cresta ens ha sorprès gratament. Una escalada senzilla dintre del grau però amb unes vistes espectaculars amb ambient de Pirineus i un ultim llarg, curt, però amb un gust "Riglero" d'alló més autèntic.

Per baixar, anirem al cantó de ponent, desgrimparem uns metres fins una sabina gruixuda on hi ha una cadena i farem un ràpel vertical de 25 metres. Només ens restaran 20 minuts de baixada per camí poc definit fins el camí del pantà. Ara a remullar-ho al poble de Camarasa amb uns bons entrepans i cerveses i ja tinc un altre via nova per la cole.

Del cim de la Coma de Gelis em pogut veure les maniobres de rescat, creiem que només d'un accidentat a una via de la Paret de l'Os. Per molt que ho intentava l'helicòpter no podia arrimar-se gaire a la paret i al final van optar, creiem per que no ho veiem prou be, rapelar tota la paret i baixar l'accidentat amb camilla fins el terra. Esperem que no hagi estat res molt greu dons en aquest moment penses que tenim sort de no ser nosaltres...

Escalada realitzada per: Joquim Llòria, Vicenç Nin i Joan Prunera
El primer llarg
El segon llarg
El Vicenç al segon llarg
Vistes del segon llarg des de la segona reunió
El Joaquim a la segona reunió
Començant el tercer llarg
El Joaquim a la esmolada cresta del tercer llarg
El Viçens al tercer llarg
El quart llarg
El torreó final de la via
El setè llarg
Els companys al darrer llarg
El cim de la Coma de Gelis
Vistes de Camarasa i Sant Llorenç de Montgai des de el cim

dilluns, 16 de setembre del 2013

Via PANY-FERRERA al Sentinella, una clàssica amb majúscules (Montserrat)

Dissabte 14 de setembre de 2013
Era l'octubre de 1988 que repetint, no se quants cops la via GEDE amb el meu company de corda Chufi, fent el ràpel de baixada, en vaig fixar amb la Pany-Farrera. Com pot ser que no em escalat mai aquesta via? I així o vàrem fer. Des de les hores no l'habia pujat cap cop mes i veient la piulada recent al blog de l'Escalatroncs m'ha fet decidir a repetir-la després de vint-i-cinc anys.

La via Pany-Farrera o via normal del Sentinella es una petita joia de l'escalada clàssica montserratina dels anys 40. Amb una lògica aclaparadora, el seu itinerari ens permet fer un recorregut de grau moderat però que ens tindrà alerta en els seus tres curts llargs. Díedres, fissures equipament vell i el seu ultim llarg, una proesa acrobàtica d'espetacular bellesa, el passar dels Fus o Fusell a la pròpia roca del Sentinella ens donarà un caràcter d'aventura total malgrat els seus escassos 50 metres de recorregut. L'equipament es auster i amb solera, dons els pitons son de la època intercalats per burins posteriors a la seva obertura. Es el primer itinerari que es va obrir en aquesta altívola roca pels pioners de la escalada de la postguerra a casa nostra, els prolífics Jordi Panyella (Pany) i Jordi Farrera. Una clàssica amb majúscules que no us la podeu perdre.

La via comença just als peus del Fus, on tindrem que grimpar uns metres per una mena de canal fins un arbre on muntarem el peu de via. L'aproximació la farem des de l'estació superior de Sant Joan pel camí nou de Sant Jeroni fins passar la Roca de la Paparra on trobarem un petit corriol que davallarem vers el sud fins la roca del Sentinella.

1r llarg: III, A1 i IV, cinc pitons i cinc burins en uns 25 metres
Sortim de la reunió i pugem un fàcil pedestal que ens serveix per atansar els dos primers burins de l'artificial en flanqueig a l'esquerra. Pitons vells amb filferros ens permet arribar al peu d'un fantàstic diedre que separa els Sentinella del Fus. Pugem amb roca generosa fins que el diedre es torna xemeneia i quan es més obert, muntem una bona reunió amb quatre burins vells. Podem reforçar la reunió amb una plaqueta recuperable i si portem un espit, el podem posar en un "casquillo" buit d'espit.

2n llarg: IV, IV+, A0/A1, IV i IV+, sis pitons, un tac de fusta i un burí en uns 20 metres
Sortim de la reunió en busca d'una gran llastra on hi ha un tac de fusta en prou bon estat. Seguim fins on ressalts on a la nostra dreta trobarem un burí. Fem un pas de flanc a la dreta i continuem recte a munt a cercar una fissura característica amb pitons. Podem reforçar la fissura amb tascons o friends. al final de la fissura flanquegem en lliure a la dreta per situar-nos en una cornisa un xic trencada. Tant sols ens resten uns 6 o 7 metres per arribar al cim del Fus però la roca es a controlar i no hi han gaires punts fiables de poder assegurar el pas. Podem posar un friend i una mica més a munt, un "mini" tascó, tot assegurances de fortuna que ens permetrà arribar a una sabina fiable i arribar al cim amb més garanties. Al cim del Fus hi han un parell de bagues molt velles grans envoltant el petit cim i dos pitons al terra. Millor reforçar la reunió amb una baga que portarem nosaltres, prou gran per més seguretat. El cim del Fus es molt petit!

3r llarg: IV net d'assegurances en uns 10 metres
Aquest es el llarg que ens regala la via. Simplement una delícia. Espectacular i abrumador, ens semblara pràcticament impossible el poder passar d'una agulla a l'altre. Res més lluny de la realitat. Estudiant be els passos, davallarem uns metres fins a situar-nos en una petita cornisa on només es caben els dos peus i donant mitja volta el cos, llençarem una cama a la propera paret del Sentinella. Contrariament al que pot semblar, no es un pas difícil, però si a mantenir la calma, dons a sota nostre tenim un buit impresionant. Un cop passem a l'altre agulla ens resten uns metres fàcils fins la instal.lació del ràpel on farem reunió.

Podrem gaudir del cim allargassat i estret del Sentinella amb unes vistes aèreas de la zona de la Plantació i podem observar sorpresos el cim del Fus, el lluny que ens sembla que el tenim.
Per baixar, tornarem a la reunió i muntarem, amb dos cordes de 60, un sols ràpel que ens retornarà un altre cop a peu de via.
Aventura i essència montserratina garantida en aquesta, curta però clàssica via pels amants dels itineraris amb solera. No us la perdeu!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

Els primers metres de l'A1 del primer llarg
Al diedre del primer llarg
El segon llarg
El pas de saltar del Fus al Sentinella
El Joaquim a la reunió del cim del Fus
El cim del Sentinella

Ara, tot seguit, agraïr el reportatge fotogràfic dels companys, que no ens treien l'ull del damunt, desde la via Balbino a la Paparra.
Fotos del Guillem Arias i Vicenç Nin










Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.