diumenge, 2 de novembre del 2014

ARESTA NORD a la Miranda dels Aurons. Els Ecos de Montserrat

1 de novembre de 1714 / 2014
A Montserrat hi ha infinitat "mirandes", Miranda de les Boïgues, Miranda dels Ossos, Miranda del Príncep, i així fins gaire be vint i una més. Miranda vol dir mirador i aurons un tipus d'arbre caducifoli això poder es de les poques coses que tenim els humans, que li donem nom a les coses per poder determinar-les.
L'activitat d'avui podríem dir que es com una... "arqueologia Motserratina". Des de l'extrem occidental de la muntanya, mirant a llevant, podem veure aquest conjunt de roques altívoles, al bell mig de la nostre estimada muntanya. Son força lluny i sempre les he vist sense interessar-me gaire en voler pujar-les, poder per que son tant lluny no son gaire populars. Aquest any, a principis de gener, se'n va passar pel cap ascendir la Miranda dels Aurons en solitari però un fort vent que bufava al coll, em va fer desistir de la idea que portava. Aquest diumenge ja no tenia res pensat, dons tant sols podia sortir el dissabte i a ultima hora, em truca l'amic Vicens per anar a escalar... que podem fer que, sigui senzill, tot pensant en ell? i em va venir al cap aquest compte pendent. L'aproximació es llarga, ben be un hora i mitja i la veritat encara estem un pel "tocats" de la setmana passada al Pedraforca, però es que som uns "ganes" sense remei!!!

Arribem al poble del Bruc i esmorzem al bar de sempre i tenim el plaer de trobar-nos al Lete i a l'Albert. El Lete es un dels que em va recollir de terra quan vaig tenir l'acciden a la Pirenaic de la Mòmia. La fem petar una estona, ens acomiadem i marxem cap a Can Massana. Predrem el camí per la cara nord fins a Coll de Porc. Un cop al coll seguim el camí de les Comes, al Montgrós i tot junts quan som al Collet del Miracle, caminem una trentena de metres i a la nostre esquerra trobem unes marques blaves que seguirem tota l'estona fins arribar prop del conjunt de roques del nostre distí. El camí, te trams un pol difícils, entre grimpades i flanquejos però res més important que alguna grimpadeta de I i II grau. Quan portem una mig hora des de el Collet del Miracle arribarem a una bona explana i davant nostre veurem la Roca dels Aurons i la Miranda i entre mig del bosc arribarem a una canal que ens portarà a l'estreta bretxa de les dues roques. Aquí comença la nostre escalada, senzilla però no mancada d'aventura.

1er llarg: IV i III+, neta d'expansions i un 25 metres.
Del coll estant, atacarem la paret amb lleugera tendència a l'esquerra, a la timba fins situar-nos a plena aresta nord.  La roca es típica de la cara nord, freda i llisa però franca. Es un tram vertical on no podem emplaçar cap assegurança fins arribar a un petit ressalt on ensumant una mica podrem trobar un forat per un friend. Seguim,ara no tant vertical fins un altre ressalt un pel trencat i a la nostre esquerra podem trobar un altre forat per un friend. Això i algun merlet duptos, es el que podrem posar. Mica en mica la paret per molta dificultat fins arribar a una reunió amb cadena i dos espits rovellats.

2on llarg: II i I, neta d'assegurances i uns 30 metres
Llarg molt inclinat i fàcil que ens permet d'arribar en aquest espléndit mirador d'aquesta regió de Montserrat. Cim situat a 1.177 metres d'alçada on podrem admirar des de les roques dels Ecos fins tota la part occidental de la muntanya.

Per baixar la millor opció en desfer desgrimpant el segon llarg i untar un ràpel des de la reunió i ja serem a peu de via en un moment. Com nosaltres volíem més aventura em baixat pel ràpel de la cara sud entre el coll de la pròpia Miranda i la roca de l'enganxada i després baixar pe la canal del nostre davant mirant al nord. Mala idea, no us la recomano. Canal molt terrosa i de final incert i trencat però l'aventura es l'aventura. Hem aprofitat per pujar l'enganxada.

No tinc dades dels primers que l'ascendiren, si algú te informació sempre serà ben rebuda i un altre via nova per la cole.

Escalada realitzada per: Vicens Nin i Joan Prunera
La Miranda dels Aurons pel camí de les Comes 
Començant el primer llarg de la via 
El Vicens assegurant-me des de la bretxa 
Pujant per l'aresta Nord
Arribant al cim
No hi ha reunió al cim però tampoc es necesaria
Foto-cim amb branca de romaní a la boca
La cara Nord envoltada de boira
Un dels forats on assegurar-nos al primer lalrg 
La reunió i ràpel de la via

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Via ESTASEN al Pedraforca. Cara Nord

25 d'octubre de 1714 / 2014
Sempre ho he dit: el Pedraforca es la meva muntanya preferida. No es un dels llocs que he escalat més, ni he fet nombroses vies, però cada cop que he pujat per les seves parets, m'he sentit petit i insignificant en tota la magestuositat de les seves parets.
Per fàcil que sigui una via, has de saber llegir l'itinerari, gaire be perdedor en ocasions, sempre mirant al cel per si els núvols ens fan la guitza en una cara nord sempre cambiant, freda i salvatge.
La Estasen es una via pionera, per a molts, la primera escalada moderna a casa nostre, el primer atac pel bell mig de la cara nord ara farà 75 anys. Intento imaginar-me els conqueridors de la via amb l'equipament de la època però això es el menys important, el més important es l'afany d'aventura i coratge que tenien aquella gent en aquells anys... per treure-s el barret!!!

La via Estasen l'he fet ja quatre cops i el que més en desagrada de la via, no es la via, es el descens. La via es una petita joia (o gran, segons ho mirem) pel seu ambient grandiós i pel seu equipament auster. Aquest cop la repetiré amb el Vicens Nin que no està gaire acostumat a escalar grans parets i em toca fer de cap de corda tota l'estona. Com ja he dit la via es desenvolupa en un ambient molt salvatge on tindrem que orientar-nos be per trobar el camí lògic a seguir. Val a dir que ens facilitarà molt la intuïció les "pintades" de color verd que trobem en tot l'itinerari, que no es que m'agradi, més be em desagrada... tot i que algun cop que he dubtat el "grafitti" m'ha ajudat a recordar.

Sortim de refugi i prenem el camí del bosc fins que trobem una gran canal. a l'equerra tenim un corriol que ens duu canal a munt sempre seguint mes o menys fites i marques blanques fins un punt on trobem també pintat a la roca HOMEDES a munt i ESTASEN a la dreta. Anirem orientant-nos amb alguna dificultat sempre tenint la referència de la piràmide de la cara nord i anant travessant cornises i ressalts que en alguns punts seria millor encordar-nos. Un cop ens trobem a la vertical de la Piràmide, a la nostra dreta podrem visualitzar l'agulla del Dit del Riambau, es en aquest punt on ens tenim que dirigir. Pujarem per unes canals un xic difícils fins un altre canal més ample que ens durà al collet entre la pròpia paret i el dit. Aquí comença la nostre via. Existeixen variant de la via original i nosaltres em fet un compendi de totes elles sobre tot a la part final evitant les canals terroses de l'esquerra i pujant pels esperons de més a prop de la canal del Riambau que li donen una mica més de sal i pebre a la escalada.

Descripció de la via:
Des de el coll del dit pugem per un esperó vertical entre diedres i plaques en tres llargs de corda (IV i IV+) fins una cornisa ample on trobem el famós flanqueig a l'esquerra (IV+). després ens dirigim una mica més a l'esquerra per pujar en ensamble uns 100 metres mes o menys (II) per seguir un esperó a la nostra dreta i una llarga aresta a l'esquerra (II, III) fins un collet. Del collet desgrimpem uns metres i pugem per una canal senzilla però trencada (II, III). Superem un ressalt i em reunió. Si continuem per la canal es la via original Estasen. Seguim per la dreta fent un pas de flanc (IV) i continuem flanquejant fins un nínxol als peus d'un diedre vertical i en un pont de roca gran muntem reunió. Seguim pel diedre i uns ressalts amb tendència a la dreta (IV+, IV) fins un replanet. Seguim a munt per canal i ressalts fins pràcticament el cim del  Calderer (III, II).

Descens:
Seguirem vers el ponent tota la cresta fins una instal.lacio amb cadenes. Un cop a sota pugem una mica i seguim per carena fins unes altres cadenes. Tot seguit remuntem carena a munt fins el coll entre el Calderer i el Cim Occidental i davallarem fins l'enforcadura i d'aquí amb paciència i bona lletra baixem per la erosionada tartera fins el refugi. Nosaltres en les instal.lacions de les cadenes hem muntat dos ràpels dons la roca era mlt mullada i les cadenes son molt primes i mullades.

Avui ha estat una jornada "durilla". Hem començat a pujar des de el refugi a les 9.00 h. amb un dia clar com hi ha pocs i sobre la 13.00 h la cosa s'ha començat a espatllar fins el punt que els últims seixanta metres els hem fet amb pluja i calamarça i veient un Arc de Sant Martí espectacular. Escalada "durilla", dic, per que em trigat dos hores d'aproximació, sis hores d'escalada i tres hores de baixada arribant al cotxe amb negre nit. Hem mirat amb nostàlgia uns escaladors baixant del Pollegó inferior que saltaven com isards per la tartera i en poc més de mig hora ja eren a baix de tot... ja no tenim els amortidors com fa quinze anys!!!

Escalada realitzada per: Vicens Nin i Joan Prunera

La cara nord ens espera... 
La primera reunió 
El primer llarg 
El tercer llarg
El Vicens a la segona reunió
El flanqueig del quart llarg
El Vicens sortint del flanqueig
La Serra del Cadí i el Comabona al fons 
Pujant a l'ensamble 
La part mitja de la paret
Flanquejant per la cresta
El 9è llarg. Una canal ben trencada! 
El diedre de l'11è llarg. Es pot veure la fletxa verda a sota
Aqui ja ens enganxa la pluja
Arribada al cim 
Estem esgotats... i encara falta la baixada!!! 
L'arc de Sant Martí des de el cim del Calderer
Un dels dos ràpels que vàrem fer
Baixant per la cresta fins el coll
L'espectre al bell mig de l'enforcadura
Ultimes llums al cel, baixant per la tartera 
Negre nit caminat pel bosc camí del refugi
I final de trajecte

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Via DERSU UZALA per la variant directa al Trió del Mig. Montserrat

11 d'octubre de 1714 / 2014
Últimament estic escalant a sovint per aquesta regió de Montserrat, dons tenim que aprofitar aquesta època en que no hi ha restriccions per nidificació d'ocells. Es un racó de Montserrat molt feréstec, gens típic de les arestes i parets més obertes d'altres regions on podem trobar profundes canals per on baixa l'aigua quan plou torrencialment. Son parets amb molta vegetació, que al primer cop d'ull, no son gaire engrescadores però ens sorprendran gratament un cop ens posem a escalar-les.

Diferents circumstàncies han fet que em decidís a fer aquesta via. Una proposta "deshonesta" de l'amic Ricard Rofes proposant-me de sortir el dissabte en lloc del diumenge i embarcar-nos ens una via que no hem fet cap dels dos. La veritat es que no m'ho he rumiat gaire trobant informació em el blog de l'escalatroncs. Una via d'equipament just i amb bones opcions d'autopotecció... ideal per gaudir d'una bona jornada!

Deixem el vehicle al pàrquing Nubiola al costat de la Vinya Nova i prenem la pista que porta a Collbató. A la poca estona arribarem a uns enreixats i una porta metàl·lica i tot just a l'esquerra surt el camí en direcció la canal de l'Artiga Alta. Pugem primer per camí i de seguit es torna canal. a la poca estona trobarem que la canal es bifurca a dreta i esquerra. A la dreta trobem la senyal de la ferrada i fàcilment escoltarem el xivarri dels "ferratistes" (serà això el que espanta als ocells?). Nosaltres seguirem la canal de l'esquerra i enfilant-nos per blogs, de mica en mica arribarem a sota la paret al costat d'una gran alzina. Fàcilment identificarem el diedre per on va la via. No fem cas dels parabolts que hi han a l'esquerra, son d'un altre via.

1er llarg: IV, IV+,V+ i V, dos pitons i 4 parabolts (més o menys) en 30 metres
Comencem pujant en diedre on podrem emplaçar algun tascó o friend fins un ressalt protegit per un parabolt. El flanquegem per l'esquerra i pugem per placa. Aquí trobarem el pas més difícil del llarg. Un cop superat seguim per diedre fins la reunió un pel incòmoda. El llarg es molt maco però la roca es bruta i molt polida pel pas de l'aigua. L'ultim pitó no serveix de gaire, la baga es podrida i no es pot cambiar.

2on llarg: IV+, IV i IV+, 4 parabolts (més o menys) en 30 metres
Sortim de la reunió verticalment a la recerca i captura d'un parabolt que es troba ben lluny. Hi han unes bones fissures per posar tascons. Seguim un cop superem l'expansió i arribem a una mena de feixa on trobem un bon arbre per assegurar-nos. De seguit ens dirigim a una placa amb roca bruta però fineta. Quan perd verticalitat tenim que dirigir-nos a la dreta a cercar un ressalt amb roca dubtosa. Cap problema, la roca es bona i trobarem dos expansions i tot seguit arribarem a la segona reunió al costat d'un gran arbre als peus d'un diedre. Llarg entretingut però una mica perdedor.

3er llarg: V i IV+, 1 o 2 parabolts (?) en uns 25 metres
Sens dubte un dels millors llargs de la via. Ataquem el diedre pel mig on ens entraran els friends o tascons a "caldo" i amb tècnica d'oposició ens enfilarem per una roca gaire be fantàstica. El diedre poc a poc va desapareixen i gracies a un parabolt i a dues sabines podrem completar els darrers metres d'aquest bonic llarg. La reunió es a sota d'un gran sostre. Llarg curt però preciós.

4t llarg: IV+ V+/A0e, V, IV+, IV i III, 2 parabolts en uns 50 metres
Aquí farem cas de la ressenya que portem i en lloc d'anar per la original farem la variant directa que "mola" més. Sortim de la reunió per l'esquerra i un cop hem sortit de sota el sostre pugem per l'esperó molt vertical però protegit per dos parabolts. el que no tenim grau podem fer un pas d'A0e. després del segon parabolts pugem per pleca vertical i de roca molt bona, això sí, fins la reunió no trobarem cap assegurança més però aguditzant el "raro instinto del hombre blanco" podrem emplaçar tascons, friends i algun merlets. La reunió la farem quan l'esperó es tomba prou. Llarg simplement fantàstic.

5è llarg: III, V i IV+, 3 parabolts i un pitó en uns 40 metres
Ara en contes de seguir per la variant tornarem a la via original. Sortim de la reunió molt fàcilment fins que veiem que podem passar a l'altre banda a cercar una feixeta amb uns arbustos al peu d'una placa vertical. D'es d'aquí podem veure els parabolts. Un cop som a la vertical de la placa pugem per un petit diedre ajudats per una sabina fins un parabolt. Més a munt trovarem un pitó quer no veiem i tot seguit pujarem en flanqueig ascendent, sempre amb bona roca fins la reunió. Llarg una mica discuntinuo però prou bonic.

6è llarg: III IV+ i IV, dos parabolts en uns 30 metres
Aquest llarg es una mica perdedor però si busquem la lògica no tindrem cap problema. Des de la reunió sortim recte amb tendència a la dreta fins un ressalt que es força lluny. Aquí trobem un parabolt. Superem el ressalt sempre en direcció a la dreta fins un altre ressalt també assegurat i en poca estona arribarem a la reunió final una mica abans d'assolir el cim.

A estat una escalada fantàstica, de tall clàssic i amb al·licient de poder posar "caxarrets" que a Montserrat es tot un luxe.
Per baixar farem quatre ràpels amb cordes de 60 metres (veure el croquis de la ressenya)
Dia fantàstic amb bona companyia on m'he trobat a companys del centre que anaven darrere nostre, en Joan Asin, en Jesús i en Pep, que mentre repelàvem l'hem fet petar una estona. Un altre via nova per la cole!

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera
La paret abans que li toqui el Sol
El diedre del primer llarg
El primer llarg
Començant el segon llarg 
El diedre del tercer llarg
Arribant a la quarta reunió 
El cinquè llarg
El darrer llarg
Foto finish!!!
Fent el primer dels quatre ràpels... quin estrés, en el meu cas!!!

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Via DEL CURSET a la Pala Alta. El Mont-Roig

4 d'octubre de 1714 / 2014
Avui no han sortit les coses com estaven previstes. Una gran matinada per arribar al poble d'Àger i fer la primera (en el meu cas, la segona) incursió per les parets d'aquesta part del Montsec d'Ares. Mentre omplim el pap indaguem una mica com arribar a la via que volem fer, la via Montsiciana. Quan ja ho tenim clar enfilem carretera i després pista fin el punt on marca la ressenya que portem. Una aproximació curta però molt dreta ens porta de cap al peu de via. Miro a munt de la paret i miro al Joaquim. Amb la cara paga...!!! i jo no estic massa inspirat avui. Comencem a remenar en el bagul de les "excuses"... Ui, mira quins núvols, jo no veig cap parabolt, Avui em trobo cansat, carai, el segon llarg es veu molt vertical... i així no se quantes excuses més durant uns vint minuts. A la fi decidim de marxar que avui no tenim el dia. De camí de tornada, podriem anar a Sant Llorenç de Montgai i podem fer alguna cosa, per no perdre el dia, no? Una mica cap-cots desfem el camí i fem el retorn cap a Àger. Tot anant per la carretera en direcció a Balaguer, veig un indicador que posa: Vilanova de la Sal i se m'encén la "llumeta"... calla! anirem a fer una via que fa una pila d'anys que no he repetit. Es curta i ben assegurada i ens agafa de camí, la via Curset de la Pala Alta

Arribem a Vilanova de la Sal, ja una mica tard però decidits a fer-la tot i que el sol, ara comença a "picar" de valent. Deixem el poble i seguim la pista fins el llog que deixem estacionat el cotxe i refem la motxilla traient material que no farem servir. que jo recordi només son necessàries les cintes i la reunió. Tot caminat per la pista veiem gent al Diedre Blanqueta i a la Brothers Ruiz. els mirem una estona i prosseguim fins el peu de via. Be, sembla que no fa tanta calor i la paret es orientada al sud-est i ja comença a no donar-li de ple el sol.

La via es curta, dos llarg de corda i totalment equipada amb espits, ponts de roca i algun parabolt afegit més tard però no la recordava tant vertical i atlètica. M'ha sorprès després de tants anys!!!

1r llarg: IV. V, IV i III, unes 9 expansions i dos ponts de roca en uns 40 metres
Comencem a la vertical de la paret i pugem amb tendència a l'esquerra. La via no te pèrdua, tant sols hem de seguir els espits i superant ressalts prou atlètica però sempre, ben assegurats. Arribem a un diedre que pugem amb "bavaresa". Passatge molt maco. per tot seguit, fer un últim ressalt i ascendir en un flanqueig en diagonal a l'esquerra i entrar en una còmoda reunió un pel penjada.

2n llarg: V, IV, V, IV, III i V, unes sis expansions i dos ponts de roca en uns 30 metres
encetem el segon i darrer llarg per la dreta atacant un mur vertical fins una placa d'un esperó. Un cop a la placa anem en tendència a la dreta per donar-li la volta a l'esperó i pujar per una mena de diedre-xemeneia. Ara més fàcilment arribem a un mur desplomat que el superem per la dreta amb un pas difícil però assegurat per dos expansions i tot de sobte, ja som al cim.

Per baixar, només tenim que resseguir el camí que baixa del cim de la Pala Alta i en uns 20 minuts ja som un altre cop a la pista.
No ha estat un dia rodó però no hem tornat amb les mans buides i jo després de, al menys catorze anys, he repetit una via que la tenia oblidada, malgrat la matinada i la "quilometrada"

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

La curta paret on es la via
Comencant el primer llarg
El franqueig ascendent per arribar a la reunió 
L'eserò del segon llarg
Arribant a la fi de la via 
Quin dia, buf!!!

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Via UME 40 ANIVERSARI al Cap del Guerrer. Montserrat

27 de setembre de 1714 / 2014
Estic mandrós aquest dissabte i no se que fer, se m'acaben les idees i tot de sobte recordo una via que vaig veure fa unes setmanes des de el cim de la Màquina de tren a Agulles, la via UME 40 aniversari al Cap de Guerrer. Pel que he llegit te dos llargs de principi i després trepitja "immoralment" la via normal al cap del Guerrer oberta l'any 1944 pels pioners de l'escalada a casa nostre en Jordi Panyella (Pany) i Jordi Casasayes (Haus). Aquesta via normal la he fet un munt de cops... i sense cap assegurança, el que passa es que el traçat era molt diferent al de la via que aquí explicaré. La original feia moltes "ziga-zagues" intentant solventar els ressalts i la nova, tira tot pel dret. Podríem dir que es un traçat nou però no respectant l'original. Coses del progrés i de la facilitat que dona un trepant!!!
Feia molt anys que no pujava al Cap del Guerrer i un cop al cim i buscar el ràpel, traient terra de voltant, sorpresa!!! he descobert tres burins que vàrem posar el juny de 1982 el company i jo per poder baixar, doncs el ràpel era d'una sabina que no ens feia gaire gràcia. En aquella època portàvem sempre un parell de burins i el burinador.
Be, la via es divertida, amb un primer llarg, poder massa forçat, un segon divertit i amb els parabolts, al meu criteri mal, emplaçats i un tercer trepitjant una via històrica que malgrat tot, no està malament. Escalada divertida per passar el matí.

1er llarg: V, V+, A0e, V, IV+ i III, 6 parabolts en uns 20 metres
Comencem el llarg al costat d'una canal i en direcció a un bon ressalt. Només tenim que seguir el parabolts. El pas del ressalt es molt "burru", diuen que 6a (?), amb un estrep i unes quantes trampes el supero. Continua ben fi el llarg i desprès de tot això, fàcilment arribarem a la reunió.

2on llarg: IV, V, VI+ i III, 6 parabolts en uns 30 metres
Sortim de la reunió per l'esquerra tot seguint el parabolts. Superarem un petit ressalt i després seguirem per una placa fineta però molt divertida de fer amb el parabolts massa a la dreta (coses de la via). De mica en mica va decreixent la dificulta i sense cap problema arribem a la reunió.

3er llarg: IV, IV+, IV, V, IV+ i III 8 parabolts en uns 30 metres
Sortim de la reunió tot recte a munt també seguin els parabolts. Anirem trobant petits ressalts (la via original, els evita) amb un pas díficil gaire be arribant a dalt i de seguit va mimbant la dificultat i ja serem al cim del Cap del Guerrer.

Per baixar farem un ràpel de 25 metres per la cara Nord i tot seguit prt la canal de la nostre dreta del ràpel.

Un altre via nova per la cole...

Fins els primer passos del primer llarg
El Joaquim al primer llarg
El segon llarg
El "massacrat" llarg de la via Normal del Cap del Guerrer
Adéu companys!!!
Els burins que vàrem posar al rapel l'any 1982

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.