dilluns, 16 de febrer del 2015

ARESTA BRUCS a la Boteruda. Les Agulles de Montserrat

8 de febrer de 2015
L'activitat d'aquest diumenge, més que una escalada ha estat una excursió pels voltants de les regions dels Frares Encantats i Les Agulles. La meva idea, en un principi, era d'anar a la llunyana regió dels Ecos sense tenir en conte que Montserrat estaria així de nevat... Arribem a Can Massana i tot l'aparcament es ple de neu... podrem entram amb el cotxe? o ha estat res, carreguem trastos i enfilem camí a Coll de Porc per la cara nord de Montserrat on el camí es ple de neu, un pam ben llarg de neu! Un cop arribem a Coll de Porc i passat el Coll del Miracle en endinsem per les profunditats dels Ecos i de seguit en adonem que no es bona idea. Molta neu, la roca gelada i els peus gaire be mullats ens fan recular cap a la solejada regió d'Agulles. Es prou tard i estem cansats i com dic, amb les peus mullats i decidim fer una via que fa, al menys vint-i-cinc anys, que no la he fet. l'Aresta Brucs de la petita agulla de la Boteruda (no confondre amb la Boteruda del Grà). Son aquelles vies que no se per que les tens arraconades i oblidades i realment, te una roca fantàstica, en part senzilla i vertical, però una petita joia de la regió. Després, a casa, he buscat referències de la via i he trobat prou diferències entre ressenyes. Jo sempre m'he guiat pel llibre d'en Labraña i en Rodés i així es com sempre la he fet, el que sempre m'ha sobtat es el grau de dificultat que li posaven, per mí sempre ha estat un V i amb dos llargs de corda que en aquella època, tant sols teníem cordes de 40 metres o menys com una que tenia jo de 35... Si es vols es pot fer amb un sol llarg però li resta gràcia a l'escalada. Res que aquí teniu la meva ressenya.

La ressenya de Roques Parets i Agulles  de l'any 1970
Can Massana ben nevat 
Camí all Coll de Guirló
La muralla nord i oest d'Agules

La Cadireta d'Agulles i la roca Foradada amb neu
Camí del nostre objectiu 
El peu de l'aresta ple de neu
El primer llarg
Superada la dificultat del segon llarg 
Arribada al final e la via amb el terra ben nevat
La cordada d'inconscients... 
Les portelles i les savines i tot ben blanc 
Per baixar de la canal ens veiem obligats a fer un ràpel

La paret plena de gel 
Els Ecos, ben lluny i nevats 
Baixar per la canal de les Portelles va ser tot un repte...

dijous, 29 de gener del 2015

Via LA CARLA SE'N VA A LA SELVA. Paret del Devessó. Malanyeu

25 de gener de 2015
Malgrat el vent que fa aquest cap de setmana i en especial el diumenge, no se'ns arronsa el melic i com bons minyons sortim al pati a esbargir-nos, o el que es el mateix, escalar. Fa temps, un amic seguidor del blog en Telm, ens a demanat a mi i al Joaquim, que si ens pot acompanyar a escalar tots plegats i aquest cop tot a coincidit i decidim per unanimitat anar a Malanyeu. També vindrà un amic seu, en Ricard així que farem dos cordades. Per a en Telm serà el seu "estrenu" a Malanyeu i crec que li agradarà. La meva idea es fer la via ADÉU ESPANYA però per si cal tinc un plan "B".

Arribem al poble de Malanyeu i encara no dona el sol a les parets i fa un vent que tomba i malgrat tot això sembla que a les parets no bufarà tant el vent. Decidim anar a l'únic bar/restaurant del petit poble a fer temps fins que l'astre rei inundi amb els seus raigs confortants les blanques parets del Devessó. Ja toca el sol, i per un camí nevat marxem en direcció al nostre destí. Un cop localitzada la via i durant la curta aproximació ja veiem que no ens molestarà gaire be gents el vent. Enceto el primer llarg de la via i... renoi!!! El primer llarg m'ha costat de valent i veien com anirà la cosa els companys i jo decidim abandonat i fer una via amb un grau més assequible, més que res pels que no estan habituats en aquest tipus d'escalada. Avui toca gaudir i no patir... però la tinc pendent.

Trec de la "xistera" el plan "B" i es la via LA CARLA SE'N VA A LA SELVA. com el seu nom indica es molt "selvàtica" però a veure si el grau de dificultat es més assequible. En un moment trobem el peu de via després d'uns quants dubtes i tornem-hi que no ha estat res.

1er llarg: III, IV i un pas de IV+, unes 10 o 11 expansions en uns 35 metres
Comencem el llarg en tendència a la dreta per seguir tot en vertical per un pany de paret vertical però plena de forats on serà un plaer enfilar-nos. Tant sols trobarem u pas un pel finet al mig. La reunió la farem en un bon replà de dos parabolts en un bosc penjant.

2on llarg: IV, III i II una sola expansió en uns 30 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra atacant un muret vertical que el podrem auto-protegir. Seguirem per un esperó molt fàcil on trobarem l' única expansió del llarg i seguirem fins una feixa que flanquejarem a la dreta i entrarem en un altre bosc penjant on muntarem la segona reunió.

3er llarg: III, V, IV, V- i IV, unes 6 o 8 expansions en uns 35 metres
Encetem el darrer llarg vers una mena de diedre ben protegit i superat això arribarem a un altre bosquet penjant als peus d'una bona placa vertical. Seguim per la placa amb algun pas difícil però amb molt bona presa fins un altre diedre amb tendència a a la dreta i alb passos verticals però fàcils arribem al final de la via.

Per baixar tant sols tindrem que davallar la carena cimera vers el ponent i a uns 10 metres trobarem la instal·lació del ràpel. Primer farem un de 55 metres fina la primera reunió i després un altre de 35 metres fins el terra.

Ha estat una jornada divertida tot i que pensàvem que el vent no ens deixaria escalar. Ara toca a nafr a celebrar-ho amb els companys amb un... petit àpat i com tots soms mes o menys de la mateixa edat, explicar batalletes, que això si que se'ns dona molt be... i per cert, una altre via nova a la cole, tot i que no era aquesta la que jo volia fer, però en fi, es el que hi ha. Ja tornarem.

Escalada realitzada per: Telm Huguet, Ricard Carrasco, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El camí de l'aproximació tot nevat
El primer llarg 
Començant el darrer llarg 
En Ricard darrera en Joaquim
El tram final del darrer llarg
En Telm a la placa final
Una fotografia dels quatre
Les darreres llums de la tarde camí del poble

dimarts, 20 de gener del 2015

Via ANOREXIA al Mallo Colorado. Los Mallos de Riglos. Osca

18 de gener de 2015
Riglos va ser un dels primers llocs en que vaig escalar en roca fora Catalunya. Vaig conèixer aquestes singulars parets en el llibre de LOS PIRINEOS, LAS 100 MEJORES ASCENSIONES Y EXCURSIONES de Patrice de Bellefont i amb roxetons, cletes, martell i claus vàrem fer la clàssica xemeneia Pany-Haus. He tornat algun cop més, repetint la via i la xemeneia de los Cachorros i un cop abandonant el Espolón del Adamelo. Aquest cop hem decidit tornar-hi després de més de trenta anys, però en la teoria, era una sortida amb antics companys de corda sense cap intenció d'esclar, en que la majoria ja no estan en actiu i dos d'ells sons els companys amb els que anava quan vaig patir l'accident a la Pirenaic de la Mòmia. Però, es el que sempre dic: la cabra tira pa'l monte, un d'ells s'ha decidit a escalar. El dia d'arribar lo típic, fotos dels Mallos a l'entrada del poble, recordant velles "aventures" i com no asseguts a la terrassa del bar "la francesa" veient les cordades com escalaven i nosaltres "bavejant" com a condemnats!!! Les prediccions no son bones pel cap de setmana tot i que avui fa un dia radiant però amb molt de fred, veurem el que farem demà. Desprès de dinar per no fer el "manta" decidim investigar com arribar al Mallo Colorado que es el nostre objectiu de demà i fent tot una passejada arribem a peu de via. Sembla factible, bona roca i ben assegurada... al Santi i a mi ja ens suen les mans pensant en la via que farem demà.

El dia s'aixeca be i a les nou tocades esmorzem al refugi nou de Riglos i a quarts de deu el Santi i jo preparem material i prenem el camí que fa la volta als Mallos. De mica en mica el dia es va torçant. Venen núvols i un vent fret del carai que fa tremolar al més ben plantat, però nosaltres no ens desanimem i en mig hora llarga, arribem a peu de via. L'aproximació es molt evident i a peu de via hi ha escrit el nom.

1er llarg: IV, V, IV+ i V+ (no obligat), nou expansions en 45 metres
Enfilem paret a munt molt vertical però amb uns còdols d'allò més grans i cantelluts. Les expansions ens indiquen el camí a seguir però hi ha cops que no saps a quins còdols agafar-te de la cantitat que hi han. Anem progressant salvant alguns desploms però sempre amb bona presa fins un sostre on hi han dos parabolts molt seguits. Es el pas més difícil de la via, si no ens surt en lliure podem fer A0e però no us enganyeu... no es gens fàcil. Un cop solventat aquest entrebanc arribem més fàcil men en un bon replà i muntem la reunió de dos parabolts amb anella enormes. Llarg molt, però molt "disfutón"

2on llarg: IV, IV+ i V, sis expansions i un pont de roca en 45 metres
De la reunió sortim escalant vers un pont de roca lleugerament a la dreta, després es un festival de còdols, vertical i amb molt bones preses escalem tot recte a munt fins que en va fen fent més fàcil l'escalada. Quan portem uns 30 metres d'escalada a la nostra dreta hi ha una reunió com la de sota però continuem per una mena de esperó fins un replà i de dos espits muntem la segona reunió. Llarg fantàstic.

3er llarg: II i sense expansions (a la ressenya marca una expansió, però no l'hem vist) i uns 25 o 30 metres
Llarg de tràmit molt senzill que farem, a cops caminant, a cops grimpant, fins la reunió als peus de la bola final i d'un sol parabolt molt gran i amb una anella.

4t llarg: IV i V quatre expansions, una d'elles, un burí en uns 30 metres
Encetem el darrer llarg lleugerament a la dreta per tornar a l'esquerra i en filar recte amunt. Poc a poc la dificultat decreix i arribem a una reunió però podem continuar un xic més a munt i en un bon replà gaire be al cim muntem la reunió final de la via. A la dreta, trobarem un arbre gruixut amb una instal.lació amb cables, on farem un ràpel d'uns 30 o 35 metres. Com no estàvem segurs hem lligat les dues cordes. Un cop a vall seguirem el camí de ronda als Mallos que ens duran a peu de via i un altre cop de retorn al bonic poble Riglos.

Hem passat un fret del "ca l'ample"... érem escalant a 4ºC+. Ha estat una bona sortida, hem rigut, recordat, menjar com a maleïts, caminar (no gaire) fotografiar, i dos de nosaltres, escalar... ho repetirem a la primavera.
Per cert, qui s'apunta a fer el Espolón del Adamelo? la tinc pendent...

Escalada realitzada per: Santi Guerra i Joan Prunera
La típica foto dels Mallos a l'entrada del municipi 
El Mallo Colorado, la nostra fita per l'endemà
Preparats per anar a escalar 
Ens aproximem al destí... 
En Santi arribant a la primera reunió
Riglos als fons de tot des de la primera reunió
El bonic segon llarg
El segon llarg 
Arribada al final de la via
Quin fret companys!!! 
El ràpel per baixar de la via
Els cinc ganàpies i de rerefons, el Mallo Fire

dimecres, 14 de gener del 2015

Via ÀPIA al Molló Gros. Els Mollons

10 de gener de 2015
Seria a principis de 1979 que un company del grup en que jo anava de arreplegat ens va ensenyar un llibre de ressenyes que es deia TRES ESCOLES D'ESCALADA. Era la segona guia de ressenyes que havia vist en la meva vida (la primera va ser la d'Agulles, d'en Rodes i Labraña) Parlava de Sant Llorenç del Munt, Sot del Bac i dels Mollons. A Sant Llorenç ja havia fet una intentona al Cavall Bernat i al Figaró no havia anat mai, dons era habitual l'escalada artificial, i d'això jo, no tenia ni idea. Fullejant la guia vàrem veure un lloc nou, el Mollons, un lloc relativament a prop i a més arrivabe el tren! En aquell temps, ni somiar tenir vehicle als divuit o dinou anys i per això he dormit infinitat de cops a l'estació dels "Catalans" a la Pobla de Claramunt que es el lloc on es trova aquesta singular cinglera de roca calcària. Recordo fent l'aproximació des de l'estació fins el Molló Gros carregat amb la motxilla i mirant aquell altiu rocam. Tenia una corda d'onze milimetres quatre mosquetons de ferro, dos cordinos grocs i dos o tres claus... i amb això: vas que te matas! No es que féssim moltes vies, generalment les repetíem a sovint, el Ninet, la via Àpia, La paret negre, la Roca Llarga, però era un lloc on ens ho passàvem d'allò més be i diferent d'Agulles. Fa molts anys que no i tornava i aquest cop s'he m'ha encès la llumeta i anirem als Mollons com a pla "B".

El lloc a cambiat molt, sobre tot als voltant de l'estació que es ple de cases unifamiliars, una autovia que passa per sota dels mateixos Mollons i la sorpresa més desagradable a part de les dos anteriors es que tot es "acribillat" de parabolts per tot arreu... i el pitjor de tot, en llocs totalment innecessaris. Cap comentari mes al respecte.

Per arribar des de Barcelona anirem per la A2 fins la primera sortida que trobem a Igualada i després seguirem els indicadors que ens portaran a la Pobla de Claramunt. Travessarem el poble i abans de sortir d'ell girarem a l'esquerra i passarem un pont que ens porta a la estació del FFCC Catalans. Des d'aquí la cosa ja es una mica "peluda". Tindrem que anar per una mena d'urbanització i intentat travessar per sota l'autovia i tot seguit anar per una pista en bon estat que ens deixarà molt a prop de la base de les parets. Hi han indicadors i si fem servir el "raro instinto del hombre blanco" no tindrem cap problema. De fet després de tants anys ho he trobat i mireu que jo soy más tonto que un zapato... De l'esplanada on deixem el vehicle, en direcció al Molló Gros, surt un corriol que amb unes marques blaves i algunes vermelles del tot descomunals i massa grans, ens duran a peu de via.

La via, per desgràcia es tota equipada amb parabolts, però us convido a que no els feu servi,r que amb tascons, bagues per llaçar sabines i friends, la diversió es garantida. En el seu origen, la via te tres llargs de corda però amb dos es suficient. La primera reunió la podem fer uns deu metres més a l'esquerra per evitar el fregament de les cordes.

1er llarg: II, III i IV, cinc o sis parabolts (innecessaris) en uns 30 metres
Situats a la part més amable de la paret trobem una placa que indica la via i el seu nom. Aquí comença la via. Pugem fàcilment, trobant-no parabolts massa seguits, que evidentment, els obviem. arribem a un arbre prou gruixut per llaçar una baga i continuem per terreny més vertical fins arribar a una gran feixa que ralla la paret. Flanquegem a l'esquerra practicament caminant fins el que era l'antiga primera reunió. Passem de llarg i li donem la volta a la paret  i en un relleix abocats al buit fem la primera reunió de dos espits i un parabolt.

2on llarg: III, IV, IV+, III i IV quatre o cinc parabolts (també innecessaris) en uns 30 metres
Sortim de la reunió en vertical vers una sabina gruixuda i passada aquesta entrarem en un petit diedre acribillat de parabolts. Passem d'ells com de l'aigua per que entren tascons i friends a caldo. El diedret es vertical i te el seu encant, el pas més difícil de la via. superat això entrem en un replà on trobem la reunió, però per quinze metres o menys, val la pena continuar. Entrem en una xemeneia vertical que al final trobem un pas atlètic superant uns blocs fins entrar en un altre replà on trobem la reunió gaire be cimera. Només grimparem tres metres més i serem a capdamunt del Molló Gros.

Per baixar seguirem la petita carena vers el nord i desgrimparem uns metres fins unes instal.lacions amb cadenes que ens duran a una mena de coll. Tant a la dreta com per l'esquerra arribarem de nou a peu de via.

Escalada senzilla però no per això deixa de ser bonica i sobre tot recordant aquelles primeres escalades que amb poc material i molta moral vaig començar a estimar l'escalada i tot el que comporta, amistat i sacrifici, pena i glòria, abans per donar-me més importància, i ara, simplement per satisfacció personal.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
El recorregut de la via
Els Mollons des de on es deixa el vehicle
La placa que hi ha al peu de via 
El primer llarg
Començant el segon llarg
La xemeneia de l'últim tram de la via
El cim del Molló Gros 
Marques que ens portaran a peu de via
La guia i la ressenya antiga de la via

dimarts, 30 de desembre del 2014

Via CHRISTMAS RACE o millor dit, CURSA DE NADAL a la Cajoleta. Montserrat

Dissabte 27 de desembre de 2014
Aprofitarem que queda poc per acabar l'any i intentarem fer una via que fa temps tenia en la llista dels plans "B" i així serà l'última de l'any. Fa temps que vaig veure una ressenya dels germans Masó a la Cajoleta i me la vaig mirar detinguda ment i no em va fer el pes, així que la vaig arraconar. Aquest dissabte quedo amb en Vicenç Nin per fer una escalada de "tranquis", senzilla i de poc compromís... be, no ha estat així del tot. La via, realment, m'ha sorprès, dons a primera vista la ressenya no engresca però un copa peu de via es diferent. Aquests germans Masó troben uns itineraris d'allò més rebuscats.

Prenem els "bàrtuls" i enfilem camí dels francesos amunt i avui tenim festa caçadora. tota la muntanya es plena de "güaitadors" a la recerca dels pobres senglars. Un cop arribem al torrent de migdia ens trobem amb un caçador amb "escopeta" inclosa i ens diu que no ens espantem que me en davant hi ha un senglar abatut. Li responc que el senglar abatut no en fa por, em fa més por ell, i així queda la cosa. Reprenem la narració. Un cop arribem al torrent de Migdia, anem a buscar l'extrem dret de la paret est de la Cajoleta i on la paret es més agraïda de dificultat, allí comença la via amb uns parabolts de 8mm una mica lluny del terra.

1r llarg: V i IV, 3 parabolts en uns 25 metres
Comencem el llarg amb la roca una mica bruta de verdet i amb uns primers metres "durillus" fins que podem progressar m´ñes fàcilment sempre amb tendència a l'esquerra. Arribem a un tercer parabolt i comencem un llarg flanqueig, no gaire difícil, però exposat fins la reunió. El v m'ha semblat molt mes, però...

2n llarg: IV, IV+, IV i III, 4 parabolts en uns 50 metres
Encetem el llarg continuant el flanqueig a l'esquerra i abans d'arribar al proper parabolts (que es prou lluny) podem emplaçar un friend petit en una bona fissura que ens donarà més empenta fins l'expansió propera. D'aquí tenim uns metres verticals amb presa escadusera i amb uns passos fins. Li donen IV+ però a mi m'ha semblat mig grau més. Justament aquí han començat a fotre trets com posseïts els caçadors i m'han fotut nerviós!!! Be, desprès de l'ensurt segueix la via per un mar immens de còdols amb una dificultat assequible però escassa en asseguraments fixes fins arribar a la reunió.

3r llarg: II i III neta i uns 45 metres
Ara ja es veu la paret molt arrampada i amb forta tendència a l'esquerra anirem grimpant fins un troç un pel més vertical que ens durà a la reunió.

4t llarg. De tràmit per arribar al cim de la Cajoleta. Caminat i un ressalt de II

Per baixar farem un curt ràpel de 15 metres per la vesant nord fins el coller i d'aquí un altre de 50 metres des d'un arbre amb cordinos i un maillon.

La via no ha estat malament i en el primer i segon llarg, en algun pas, he suat un "pelet". La sal i el pebre que a de tenir aquestes vies dels Masó i un altre via al cabàs de les noves.

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

El recorregut de la via
Els primers passos de la via, prou difícils
Els llarg flanqueig per entrar a la reunió
El company començant la via
Compta amb el flanqueig... 
Els darrers metres del llarg segon llarg
El tercer llarg, molt fàcil, però se'n se cap assegurança fixe
Fotem el camp ràpid que fa un fred que pela!

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.