dimecres, 9 de setembre del 2015

Via NORMAL al Bisbe. Montserrat

Dissabte 29 d'agost de 2015

Estant al cim del Lloro em fixo amb la via Normal del Bisbe i veig que seria una bona atalaia per veure la via que em fet. Tant en Ricard com jo ja la vàrem fer en el seu dia però seria un "malbaratanent" de temps no pujar en aquest cim tant emblemàtic de Montserrat i així ho decidim. Per arribar, es el mateix camí que farem per arribar a la Monja o al Lloro

Una de les "petites grans clàssiques" de Montserrat. Sovint oblidada per la seva escassa dificultat i per la distancia on es troba fa que mai més la volgués pujar. Amb els anys les preferències i la visió de certes coses cambien de forma radical i vies que les vas fer en el seu dia, i ara oblidades, tornant a tenir sentit, romàntic podríem dir, i pujar per aquests itineraris molt agosarats per la seva època i amb el material rudimentari que tenien, et permeten a dia d'avui, a gaudir d'una escalada del tot genuïna. A la via no trobarem cap pesa emplaçada, tant sols el ràpel del cim per poder baixar.

1er llarg: IV, II i III, neta d'assegurances i uns 40 metres
En un un petit clar de bosc als peus d'una fissura en arc comença el primer llarg. Seguirem la fissura en tendència a l'esquerra que ens permetrà posar un parell de friends variats i un pont de roca fins que la fissura esdevé canal fàcil amb alguna sabina fins arribar als peus de la bola final del cim on farem reunió.

2on llarg: IV, III i IV, neta d'assegurances i uns 15 metres
Sortim de la reunió superant un tram vertical a mena de diedre. Un cop superat els primers passos seguirem per placa amb tendència a la dreta amb passos un xic fins fins que de mica en mica perdem dificultat i arribem a la reunió que també es el ràpel. D'aquí al cim son uns tres metres gairebé caminant.

El descens el farem des de la darrera reunió. com he dit, i d'uns cinquanta metres fins el peu de via.

Via senzilla i sense cap assegurança però bonica en el seu estil. bona per practicar en "detectar" llocs on assegurar-nos.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera
El Bisbe des de el Lloro
El primer llarg
El segon llarg
Arribada al cim amb el Lloro de rerefons

dimarts, 1 de setembre del 2015

Via NORMAL al Lloro. Els Frares Encantats de Montserrat

Dissabte 29 d'agost de 2015

Tant des de la vessant meridional com la septentrional, la silueta d'aquesta roca ens recorda la de una au, un "lloro" per ser més exactes. Reposant damunt la seva atalaia, no li falta de res, un pit un bec i un ala. No es estrany que de ben antic, els pioners de l'escada a Montserrat es fixessin amb ell. Segons diuen, va ser la segona roca en ser ascendida amb la genuïna "tècnica montserratina" del tronc, tot un repte per la època el poder superar el tram de paret sense cap fissura per poder clavar i així arribar a les fissures de l'ala. Es tenia que ser molt valent o molt ximplet per emprendre una aventura d'aquesta mena. Avui en dia amb l'ajut del burins no tenim cap necessitat de tallar arbres per superar aquesta dificultat... pot ser ara, ens denunciarien per delicte ecològic.

Fa molts anys, a finals dels 80', ja vaig assolir aquesta emblemàtica roca per la via Cerdà després de dos intents i des de les hores no havia tornat a trepitjar el seu cim. Ara amb l'amic Ricard tornem a planejar la seva ascensió per la via normal. Tota per la seva cara nord, tenim garantida l'hombra tot el temps que estiguem penjats. Malgrat que es una escalada curta no es fàcil i ens a portar una bona estona superar els seus vuitanta-cinc escassos metres d'escalada. Pel tram d'artificial portem uns quants cordinos per escanyar els burins que no tenen plaqueta en la seva immensa majoria i que no entren les "plaquetes" recuperables ordinàries, així es que de moment els burins han quedat equipats amb "codinillus".

Per arribar-hi sortirem del refugi Vicenç Barbé d'agulles i remuntarem la Canal Ample fins a tocar l'Agulla Sense Nom on seguirem les marques blaves (hi han masses, no es necessari pintar a cada tres metres una marca tenint un camí tant ben marcat) que fa el recorregut de la Travessa dels Frares. Passarem per la Mamelluda, la Nana, el Morro Pla i la Nina tot fent pujades i baixades fins arribar al coll Lloro-Monja-Bisbe, ara anomenat "Coll d'en Xandri" (?) també pintat, ara de groc i gaire bé tant gran com el "Guernika" d'en Picasso per que ens quedi a tots molt clar on som... poder m'equivoqui o no tingui raó, no ho se però es podrien haver pintat de groc en un lloc que jo se, el que va tenir la genial idea. Be, deixant estupideses a part, un cop estem al coll ens dirigim al torrent del Lloro i en un petit pedestal al costat de la vessant Nord, aquí comença l'escalada.

1er llarg: V, III i II, un burí i un pitó en uns 15 metres
En una petita cornisa a la dreta d'un bon pati comencem a pujar uns pocs metres per placa molt fina fins una fissura un tant trencada on podrem posar uns friends petits. L'escalada es fina i vertical on tindrem que vigilar la roca. Tot seguit arribem a un pitó i continuem per placa i fissura. al poc, la nostra dreta, trobem una altre fissura però horitzontal on podem emplaçar un bon fiend mitjà que ens garanteix continuar més tanquin fins que la dificultat descau però la roca continua sent dolenta. La reunió la farem en un vell arbre als peus del ressalt del segon llarg.

2on llarg: A1e, V, IV+ i III, 10 o 12 burins un espit i 4 pitons en uns 35 metres
Ens enfilem amb l'ajuda del pobre i malmès arbre fins "xapar" el primer burí amb plaqueta. Després es un artificial fàcil però ens tindrem que penjar de cordinos o en el seu defecte, cables de tasco escanyant el cap del burí, fins arribar a la fissura de la pròpia "ala del Lloro". (Aquí es on jo he indagat i mirant ressenyes antigues diuen que s'ha de seguir la fissura fins sota d'un petit sostre on antigament  es feia la reunió. Nosaltres portem la ressenya del omnipresent "escalatroncs" i que no es ben be la línia original) on trobem dos pitons prou junts i en el segon fem un flanqueig a la dreta fins un altre fissura on podrem amb fortuna posar un petit friend. Seguim pujant per l'esperò de la fissura amb grans còdols però no gaire fiables fins dos pitons més que ens portaran a una sabina. La superem i trobem un altre pitó. Uns quant passos difícils més i la dificultat decau fins arribar al característic pi on farem la tercera reunió.

3er llarg: III i II un burí i uns 15 metres
Llarg de transició d'escalada fàcil però un xic trencada que ens durà uns metres per sota del cim, en una reunió que també es el ràpel i ja haurem coronat el cim d'aquesta emblemàtica i curiosa agulla montserratina.

Per baixar farem servir la reunió de dos espits amb cadena i argolla, un ràpel prou aeri i espectacular de 50 metres fins el peu de via.

Ara com tenim encara temps, escalarem la via normal del Bisbe per fixar-nos be amb la via del Lloro, però això vendra en la propera entrada del blog. Un altre via nova per la cole i de les clàssiques.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera

El Lloro vist des de el Bisbe
El primer llarg, encara que m'han tallat les cames...!!!
L'artificial de buirns del segon llarg
Cordino escanyant el cap de burí
Arribant a la segona reunió
El facil darrer llarg
Arribant al cim. al fons el Bisbe, la propera que farem
Ho hem aconseguit!!!

divendres, 14 d’agost del 2015

Via NORMAL al Sabardó. Congost de Camarasa. Segona part

Diumenge 9 d'agost de 2015
Grau de dificultat segons el meu criteri
Un cop hem acabat d'escalar lo Puro, ens dirigim a un altre roca emblemàtica de la zona, lo Sabardó. Jo ja fa uns quants anys que vaig fer aquesta via però sense sortir per la variant directa a la paret. Podríem dir que no es ben be una agulla diferenciada com ho es lo Puro, de fet es una llastra enganxada a la paret i tants sols els últims quinze metres son separats de la paret. L'escalada es bàsicament interior per xemeneia i diedres fins arribar al cim de la llastra. Una bona opció un cop som d'alt del Sabardó es fer uns pas senzill i passar a la paret que domina, i amb un curt llarg arribar dalt de la paret.

Per arribar seguirem el mateix camí que per lo Puro caminant escassament cinc minuts arribarem a la banda dreta de lo Sabardó visible en tot moment des del camí. Pujarem vers l'esquerra per una petita canal terrosa fins la gran llastra on comença la via.

1er llarg: IV- i III i dos parabolts en 15 metres
Comencem a la vertical d'una gran figuera que tenim a sobre nostre pujant per un esperó de roca a l'esquerra de la canal. Parabolt visible. Quan som a la base de la figuera, flanquejar a la dreta per placa senzilla vorejant la figuera. Parabolt amagat. tot seguit entrem en una canal fàcil però un pel trencada fins uns blocs on a la paret de la dreta tenim la reunió. Escalada senzilla i un pel bruta.

2on llarg: IV, IV+, V i IV+, un parabolt (o dos, no m'enrecordo) un gran arbre i dos ponts de roca en uns 40 metres
Sortim de la reunió en remonage prou franc fins que ens parra el pas un gran arbre que neix dintre l'escletxa. el superem i pugem per diedre difícil però fàcil de protegir. Continuem fins un gran bloc empotrat amb una baga llaçada i seguim a cop remonage, a cop placa, tot això amanit amb una bona escalada atlètica. Arribem en un punt que la llastra es transforma en una xemeneia ben franca i en aquest punt, muntem la reunió en un bloc empotrat amb moltes bagues que l'envolten. Llarg preciós.

3er llarg: III i IV un pont de roca en uns 25 metres
Ens endinsem per la xemeneia sempre amb bona presa i un remonage franc i còmode pujant entre les dues parets. Trobarem un pont de roca abans de passar al cim de lo Sabardó on farem un pas atlètic però franc on arribarem al cim de la llastra. Llarg fàcil i amb cert ambient.

4t llarg: IV, V i IV+, neta i uns 10 metres
Del cim de la llastra, desgrimpem uns parell de metres i fàcilment passem a la paret que domina la llastra. Pugem fins una cornisa un xic herbada i davant nostre tenim un diedre rematat per una llastra a equipar. Friends i tascon poden entrar a "caldo". Un cop situats a la base de la bavaresa pugem en oposició amb passos força atlètics fins que va perden verticallitat i còmodament arribem a un bon replà on trobarem la reunió. Llarg curt però intens.

Pel descens només tindrem que pujar seguin un camí poc marcat fins que trobem el camí que porta al pont penjant i la passarela i en mig hora ja serem un altre cop a la central.

Malgrat que ja havia fet aquestes dos vies, feia molt de temps que no venia per Camarasa i de totes maneres ha estat un plaer escalar amb l'Eduard del blog Escalatroncs on hem pogut intercambiar maneres d'entendre l'escalada i sobre tot, compartir corda, que es el millor de tot

Escalada realitzada per: Eduard Giménez (Escalatroncs) i Joan Prunera
El primer lalrg 
Vista del segon llarg des de la reuió
Recuperant el segon llarg
La xemeneia del tercer llarg
Passant de la xemeneia al cim de la llastra
El quart llarg
La bonica bavaresa final
El cim de lo Sabardó des de la paret

dimarts, 11 d’agost del 2015

Via JOPUMA al Puro. Congost de Camarasa. Primera part

Diumenge 9 d'agost de 2015

Lo Puro es la primera via que vaig fer en el Congost de Camarasa ja fa quinze anys. Es un bon lloc pels dies del període canicular on el sol mossega de valent on podrem gaudir d'hombra des de primera hora del matí. La via que farem ja la vaig escalar fa uns 8 o 9 anys i com l'Eduard (Escalatroncs) no la ha fet mai no m'importa repetir-la, així podré fer els llargs que no vaig fer de primer. Es una via, tant la variant d'entrada com la JOPUMA, totalment equipada amb parabolts i podem fer diverses combinacions dels llargs, la podem fer amb quatre, tres o dos llargs, al gust del consumidor.
Deixant enrere el poble de Camarasa a 1,5 km i abans de passar el pont que creua el riu, tenim una entrada a la Central Hidroelèctrica a la nostre dreta. Ens endinsem pel congost fins que la carretera s'acaba i podrem aparcar el vehicle. L'aproximació es de cinc minuts mal contats només sortir del cotxe tenim un camí prou fressat que ens durà inmediatament a peu de via. Perfecte pels que no us agrada caminar massa.
1r llarg: V, IV+ i IV uns 5 o 6 parabolts en uns 12 metres
Comencem el llarg amb parabolts visibles per un panys de paret vertical però amb bones preses de mans fins un ressalt. Un cop superat amb un pas atlètic entrem en un petit replà on fent un pas de flanqueig passem a la dreta de la paret. tot seguit, pugem per un esperonet ara més fàcil on trobem la primera reunió.
2n llarg: IV i IV+, uns 4 parabolts en uns 12 metres
Sortim de la reunió per la dreta dirigint-nos a un diedre molt vistos i totalment equipat. Pregresem amb diedre fins el final fent un pas de flanqueig a la dreta per entrar en una cornisa on trobem la reunió. Mes a la dreta es troba el començament de la via normal i JOPUMA.
Aquests dos primer llargs es poden fer en un de sol.
3r llarg: IV i IV+ uns 7 parabolts en uns 45 metres
Continuem pel fil del que seria tota l'aresta de l'agulla amb escalada molt agradable fins una llastra on podríem fer la quarta reunió. continuem i ens enfilem al cim de la llastra i fent un pas atlètic superem un ressalt amb molt d'ambient. flanquegem a l'esquerra i pugem per una placa fàcil fins el cim de l'agulla.
Pel descens podem fer un sol ràpel de 60 metres per la vessant del riu fins al peu de via.
Com es d'hora, aprofitem i marxem al Sabardó per la via normal, que jo també he fet però l'Eduard no i que a mi ja m'està be... però això vindrà a la propera entrada del blog.
Escalada realitzada per: Eduard Giménez (Escalatroncs) i Joan Prunera
El primer llarg 
Recuperant el primer llarg
El diedre del segon llarg 
Recuperant el segon llarg
Vistes del riu Segre de de el tercer llarg

divendres, 7 d’agost del 2015

ARESTA BRUCS o via NORMAL a l'Agulla Lluís Estasen. Els Ecos de Montserrat

Dijous 6 d'agost de 2015
Grau de dificultat segons el meu criteri
Històrica agulla de Montserrat i referent de la nostre historia de l'escalada al nostre petit país. Ascendida per primer cop l'any 1927 pels pioners Lluís Estasen i Jofre Vila te una llarga aresta Sud de molt poca dificultat però tota ella respira un ambient grandiós. Situada al bell mig de la nostre estimada muntanya, pujar-la no ens representarà cap dificultat extrema, si més no, gaudirem d'unes vistes meravelloses i emulant els pioners, podrem gaudir les mateixes sensacions que vàren tenir ara fa 88 anys.

Una de les aproximacions podria ser fent una bona excursió donat que l'escalada no reporta cap dificultat ni massa temps, es des de Can Massana prenem el camí de la Rel fins la cruïlla que ens portarà a Coll de Porc. D'aquí seguim el camí del Montgrós fins el coll del Miracle. Al poc trobarem unes marques blaves que ens indiquen per anar al Ecos i tot seguint-les i superant petites plaques de roca arribarem al pas de l'Esfinx dels Ecos. Des d'aquest indret davant nostre tenim el conjunt de les roques del Salt de la Nina i l'Agulla Lluís Estasen a la nostre dreta. Voregem el camí per l'esquerra tot passant per la Miranda i la Roca dels Aurons seguin les marques blaves que després es faran vermelles. Anirem caminant i des-grimpant per sota el conjunt de roques fins que veiem l'Agulla que volem escalar i la primera roca de les arestes del ecos. Entre aquestes dues roques hi ha una canal força en mal estat però assequible que ens portarà a un petit coll i a l'esquerra trobarem el començament de la fàcil aresta que venim a pujar.

L'escalada no reporta cap dificultat rellevant tret del tram final. Pugem per la arrampada aresta pràcticament caminant i només farem servir les mans en contades ocasions. al final de la rampa trobem la bola final. Seran una desena de metres verticals de III grau però amb molt d'ambient. A la meitat de recorregut trobem una instal·alció de ràpel amb un burí i un parabolt que farem servir per la baixada fent un petit ràpel, la resta la baixarem com l'hem pujada, sense cap dificultat.

Escalada només per romàntics de la muntanya i per "col·leccionistes"
L'agulla vista des de la Miranda dels Ecos
La fina i inclinada aresta
Vistes des de la part final de l'agulla


Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.