dimecres, 23 de setembre del 2015

Via BERNAT i AMALIA al Frare Gros

Dissabte 19 de setembre de 2015

Fa molt temps que coneixia aquesta via però mai m'habia decidit anar-hi, fins que fa un parell o tres de setmanes, arribant al cim del Lloro, veiem una cordada fent els dos últims llargs. Es llavors quan es desperten les sentits... te bona "pinta" aquesta via. Proposo la via al Joaquim Ll. i al Joan C. i els hi sembla be, apuntant-se a ultima hora en Toni C. i així farem dues cordades.
La via es tota equipada i no cal portar-hi res de material per afegir, tant sols alguna baga per llaçar sabines. Va aprofitant contraforts i fins arribar al Frare Gros i culminar en el seu cim. L'equipament es el que ens tenen acostumats les vies dels germans Masó, auster però correcte on tindrem que escalar per trobar els espits. La via, en el que es pròpiament el Frare Gros, aprofita una via que desconec el nom i que no he trobat en cap guia ni ressenya. Fa un llarg d'artificial amb burins amb plaqueta, molt robustos i vells, però ferms i molt seguits, típica dels anys setanta.
Per arribar a la via sortim de Can Massana fins el refugi i després seguim el camí a coll de Porc. Abans d'arribar al Pas del Príncep cambiem de ruta i trenquem a l'esquerra per pujar pel torrent del Lloro (marques blaves). Passarem per la famosa aresta Brucs del Dit fins arribar a una bona explanada en mig del bosc sent aquí on cambiem de ruta i  seguim un moment per l'alta ruta dels Frares. Aquí es on tenim dubtes. Abans de pujar per una canal amb corda feixe pugem per l'esquerra remuntant el bosc intuint  el camí fins un esperó de roca, el de més a la dreta, aquí comença la via.

1r llarg: IV, IV+, IV, III i II. Quatre espits en uns 45 metres
Comencem per aresta tombada que sembla fàcil i que costa trobar els espits. El llarg enganya dons sembla més fàcil del que es. La roca en algun punt es un tant delicada. de mica en mica va perdent dificultat fins arribar a un vertical mur on farem reunió d'unes sabines.

2n llarg: A1e (tres passos) V, IV, V, V+, IV+, IV i III, set espìts i un clau que es mou en uns 35 metres
Tenim davant nostre un mur molt vertical on la primera impressió es poc engrescadora, però en Toni ja es a la feina. Enganya el llarg, es deixa fer prou be. Encetem el llarg fent tres passos d'artificial llargs per fer una sortida en lliure potent a la recerca d'un espit. Tot seguit ens decantem a l'esquerra fins una fissura en diagonal on trobem un pitó no massa ben col.locat. continuem superant un ressalt vertical sempre en tendència a l'esquerra fins un altre espit. sortir d'aquí es, per mi, el més difícil de la via. després seguim recte sense perdre la concentració fins que perdem dificultat arribant a un altre ressalt. Franquegem fàcilment per l'esquerra buscant el punt més feble i arribarem a la reunió en mig d'un bosquet culminant al que anomenen "Bastó del Frare".

3r llarg: II o III, neta d'assegurances i uns 15 metres i uns 10 més, fins baixar a la canal
Llarg de tràmit i molt fàcil que ens portarà a un altre cim. D'aquí baixem fins la canal que hi ha entr aquest cim i la paret Oest del propi Frare Gros on muntem reunió d'uns arbres als peus d'un mur vertical on es troba la renglera de burins vells.

4t llarg: A1e i V, uns 16 burins en 15 metres
Curt i fàcil artificial de burins vells però robustes amb una bona sortida en lliure on muntem la reunió en un forat. Aquí trobem un espit i cinc burins vells. Reunió molt penjada.

5è llarg: V, IV+, V-, IV+, IV i III, sis espits en uns 30 metres
Sortim de la reunió per l'esquerra en sentit ascendent superant un tram vertical. Continuem en diagonal fent petites zigue-zagues amb passos mes o menys fins fins que arribem al sisè i ultim espit. Llavors l'0escalada es més senzilla però mes exposada dons no trobarem cap assegurança més fins la reunió d'abans de fer cim.

La baixada la farem amb un sol ràpel de 30 m fins la canal. La instal.lació la trobarem uns metres per sota del cim vers l'Est.
Via del tot recomanable i divertida amb un llarg final amb bon ambient. Un altre via nova per la cole.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera amb els companys Joan i Toni

El primer llarg
Començant l'A1e del segon llarg
El company recuperant el segon llarg i jo al darrere
L'A1e antic del quart llarg
Nosaltres a la quarta reunió. (Foto: Joan casado)
El cinquè llarg (Foto: Joan Casado) 

El llarg des de la reunió
Arribada al cim del Frare Gros
El Joaquim recuperant el darrer llarg
Malgrat el dia clar, hem passat un pelet de fret

diumenge, 20 de setembre del 2015

Via MORENETA al Cap de Mort, sortint per la Normal+AUTOPISTA AL INFIERNO a la Cua del Diable

Diumenge 13 de setembre de 2015
No havia pujat mai al cim de la roca del Cap de Mort i l'única via que coneixia es la Puigmal amb el seu espectacular sostre per superar el caracteristic cap de la roca, però fer un A3 a hores d'ara se'm fa una mica feixuc. Fa poc que he comprat la guia nova de "Gorros" del Luichy (sóc un consumidor compulsiu de guies d'escalada) i em va fer gràcia la via MORENETA que va per la cara Oest. D'entrada no va semblar una via massa bonica però sóc un "col.leccionista de vies". A la guia ni hi ha massa informació i per les autopistes de la informació menys, així que amb prou material ens dirigim a la conquesta d'una nova fita. L'ultim llarg no l'hem sabut trobar, cap reunió com marca la ressenya de la guia i tot ple de llastres descompostes i amb una roca molt dolenta, així que hem decidit sortir per la via Normal per accedir al cim. Un cop al cim hem fet una via exagerament "espitada" d'una trentena de metres fins al cim del que anomenen la Cua del Diable. Via per col.leccionista que no la recomano a ningú.

Per accedir al Cap de Mort podem anar pel camí nou de Sant Joan a Sant Jeroni o pel Torrent de Santa Maria venint per les escales dels Pobres. Si venim pel primer tindrem que recular pel torrent fins trobar el desviament que ens duu a la Serra de les Lluernes que just passa per sota del Cap de Mort i un cop a sota el gran cap comença la via.

1er llarg: II i III cap assegurança i uns 20 metres
Remuntem la paret molt inclinada en vertical i en escalada molt fàcil fins un mur que es barra el pas. Aquí trobem  la reunió.

2on llarg: V, V+, IV-, IV i III, dos burins vells i dos parabolts en uns 30 metres
Sortim de la reunió a la recerca de dos burins vells en diagonal a l'esquerra buscant el punt més feble del ressalt. La roca no es massa bona i un cop superat els dos burins trobem el pas més difícil del llarg. Roca molt petita i llisa. Després els còdols es fan més grans i amables fins que decau la dificultat i muntem la reunió al costa esquerra de la corda fixe que hi ha per sota el cap de la roca on fan reunions d'escalada esportiva.

3er llarg: II i III un burí en uns 20 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra per superar un petit balmat per fer un arc ascendent. tot això amb escassa dificultat. Aquí es on no ens a quadrat la via. Cap lloc per muntar la reunió pels voltants i per sota la fissura on tindria que anar la via, res de res. El terra ple de llastres descompostes que fa gaire be impracticable la progressió. Decidim muntar la reunió a la base de la via Normal i ascendir la part final per la via Normal.

Podem baixar del cim fen un petit ràpel de quinze metres o despenjar-nos per la corda fixe que hi ha. Un cop al coll decidim fer l'aresta de la Cua del Diable, un llarg de trenta metres tot ple d'espits i d'una dificultat de IV fins el cim. Per baixar podem fer un ràpel per la mateixa via o fer el descens caminant com si baixesim de la roca de les Onze i avui donem la jornada per acabada. Malgrat la via, em pujat un cim de Montserrat que encara no habiem ascendit...

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
El Cap de Mort des de el cami 
El segon llarg 
Buscant el que seria la tercera reunió

Pujant la via normal del Cap de Mort¡
Un "chelfi" al cim del Cap de Mort
El llarg de la Cua del Diable

divendres, 11 de setembre del 2015

Via RANTANPLAN a la Magdalena Inferior + CONTUZ, MESEDEZ!

Dissabte 5 de setembre de 2015
Va ser un juliol del 87 que amb el meu amic "Chufi" vàrem fer aquesta via per primer cop, que amb el temps es convertí en una "mega-clàssica" d'aquesta regió. Repetida fins l'aburriment, ara feia més de deu anys que no la tastava i creieu-em si us dic que el primer llarg m'ha fet patir de valent. Sort de la cantitat exagerada de parabolts que hi han. Ja en el seu dia, el primer llarg no era gaire agradable de fer per la calitat de la roca, molt llimada, però ara es, podríem dir, una pista de patinatge. Això em fa pensar amb el seu re-equipament, amb el doble de parabolts que havia en el seu origen, cosa que no te lògica en els dos llargs següents que tenen un rocam de primera. El cas es que es una via molt assequible, amb ambient, vertical i amb els darrers llargs per gaudir de valent.

Sortim del "cavall de ferro" i prenem el camí nou se Sant Jeroni, tot molt marcadet peque els turistes no es perdin per seguir mes en davant els camí de les ermites i abans d'arribar a les escales de Jacob entre una clariana del bosc trobem la paret de la Magdalena Inferior. Veiem un doble burí o espit uns metres a munt del terra que ens indiquen el començament de la via. Avui es un dia molt humit dons el dia anterior a estat plovent i el terra es tot moll. La roca sembla prou be, tant sols un tant humida.

1r llarg: V, IV i V, 16 parabolts i un parell de burins que no farem servir en uns 35 metres
Comencem a pujar en tendència a la dreta fins un doble burí al costat d'un parabolt. La via no te pèrdua, tant sols tenim que seguir els rastre dels parabolts que son molt propers. el primer tram de la via la roca es molt llimada pel pas de les cordades, després s'hageu en un petit tram per tornar a redressar-se. Aquí la roca es mes agraïda i farem els darrers metres molt verticals fins arribar a la reunió en una petita cornisa.

2n llarg: IV+, IV i V-, uns 8 o 9 parabolts en uns 20 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra fins uns enorme còdol. Un cop superat, seguirem lleugerament a la dreta escalant en placa compacta i amb roca de primera, un tant polida però molt bona. Els parabolts ens indiquen el camí com ja he dit i ara pugem per na mena d'esperó vertical  que ens durà a una reunió molt penjada però prou còmoda. Llarg per gaudir.

3r llarg: IV i IV+, uns 9 parabolts en 35 metres
Sortim verticalment per anar lleugerament a l'esquerra i d'aquí tot recte a munt. Per mi, el millor llarg de la via. Roca de primera i vertical on van sorgint les preses de mans per on vulguem, podríem equipar els llarg tant sols amb "merlets", però el poder seductor del cant de sirenes que desprenen els parabolts ens ho impedeix. De mica en mica va perdent dificultat i arribem a la reunió còmodament.

4t llarg: II i un parabolt en uns 10 o 15 metres
Llarg de tràmit per coronar el cim

Pel descens, anirem al cantó oposat a la via per on surt la via Normal, on trobarem la instal.lació de ràpel lleugerament a l'esquerra i uns metres per sota del cim. Amb una corda de 60 metres en doble tindrem suficient per baixar i que ens deixarà en un pedestal a un metre escàs del terra.

Con tenim temps en Joan Casado em proposa anar a la CONTUZ, MESEDEZ! a la mateixa roca. Jo la he fet també un munt de cops però avui es un dia per "xal.lar", el que no m'agrada es la cantitat de "turistes" que hi ha per les ermites i camins que ens miren com si fóssim "bitxus rarus"... pot ser si que ho som!!!

Escalades realitzades per: Joan Casado i Joan Prunera

Terra mullat i paret humida, veurem com va la "cosa" 
Primers metres del primer llarg 
El company recuperant el primer llarg
El segon llarg, aquí la roca ja cambia 
Recuperant el segon llarg
El tercer llarg 
Arribant a la darrera reunió 
El cim de la Magdalena Inferior i al fons La Magdalena Superior
Via CONTUZ, MESEDEZ!


Baixant de la ermita i abans d'arribar a les escales de Jacob, al costat de la gran bauma, en un marcat desplom comença la via.

1er llarg: V+, V, IV i IV+, 8 parabolts en uns 30 metres
Començem el llarg superant un bon ressalt amb la pedra un tant llimada i amb uns parell de passos explosius entrem en un terreny més agraït. Seguim amb tendència a la dreta i superem una placa vertical amb molt bon canto i de seguit entrem a la reunió molt còmoda.

2on llarg: IV i IV+, 6 parabolts en uns 27 m
Encetem el llarg en vertical anat superant petits resalts fàcils fins un més pronunciat. superat això resten uns metres fàcils fins la reunió abans d'arribar al cim.

Via sense més pretensions, ben assegurada i amb un rocam de primera ideal per completar qualsevol escalada dels voltants. Per baixar podem fer-ho per la via normal amb un sols ràpel de 30 m o per la mateixa via amb un de 60.

Primer llarg 
Segon llarg
Arribant al final de la via

dimecres, 9 de setembre del 2015

Via NORMAL al Bisbe. Montserrat

Dissabte 29 d'agost de 2015

Estant al cim del Lloro em fixo amb la via Normal del Bisbe i veig que seria una bona atalaia per veure la via que em fet. Tant en Ricard com jo ja la vàrem fer en el seu dia però seria un "malbaratanent" de temps no pujar en aquest cim tant emblemàtic de Montserrat i així ho decidim. Per arribar, es el mateix camí que farem per arribar a la Monja o al Lloro

Una de les "petites grans clàssiques" de Montserrat. Sovint oblidada per la seva escassa dificultat i per la distancia on es troba fa que mai més la volgués pujar. Amb els anys les preferències i la visió de certes coses cambien de forma radical i vies que les vas fer en el seu dia, i ara oblidades, tornant a tenir sentit, romàntic podríem dir, i pujar per aquests itineraris molt agosarats per la seva època i amb el material rudimentari que tenien, et permeten a dia d'avui, a gaudir d'una escalada del tot genuïna. A la via no trobarem cap pesa emplaçada, tant sols el ràpel del cim per poder baixar.

1er llarg: IV, II i III, neta d'assegurances i uns 40 metres
En un un petit clar de bosc als peus d'una fissura en arc comença el primer llarg. Seguirem la fissura en tendència a l'esquerra que ens permetrà posar un parell de friends variats i un pont de roca fins que la fissura esdevé canal fàcil amb alguna sabina fins arribar als peus de la bola final del cim on farem reunió.

2on llarg: IV, III i IV, neta d'assegurances i uns 15 metres
Sortim de la reunió superant un tram vertical a mena de diedre. Un cop superat els primers passos seguirem per placa amb tendència a la dreta amb passos un xic fins fins que de mica en mica perdem dificultat i arribem a la reunió que també es el ràpel. D'aquí al cim son uns tres metres gairebé caminant.

El descens el farem des de la darrera reunió. com he dit, i d'uns cinquanta metres fins el peu de via.

Via senzilla i sense cap assegurança però bonica en el seu estil. bona per practicar en "detectar" llocs on assegurar-nos.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera
El Bisbe des de el Lloro
El primer llarg
El segon llarg
Arribada al cim amb el Lloro de rerefons

dimarts, 1 de setembre del 2015

Via NORMAL al Lloro. Els Frares Encantats de Montserrat

Dissabte 29 d'agost de 2015

Tant des de la vessant meridional com la septentrional, la silueta d'aquesta roca ens recorda la de una au, un "lloro" per ser més exactes. Reposant damunt la seva atalaia, no li falta de res, un pit un bec i un ala. No es estrany que de ben antic, els pioners de l'escada a Montserrat es fixessin amb ell. Segons diuen, va ser la segona roca en ser ascendida amb la genuïna "tècnica montserratina" del tronc, tot un repte per la època el poder superar el tram de paret sense cap fissura per poder clavar i així arribar a les fissures de l'ala. Es tenia que ser molt valent o molt ximplet per emprendre una aventura d'aquesta mena. Avui en dia amb l'ajut del burins no tenim cap necessitat de tallar arbres per superar aquesta dificultat... pot ser ara, ens denunciarien per delicte ecològic.

Fa molts anys, a finals dels 80', ja vaig assolir aquesta emblemàtica roca per la via Cerdà després de dos intents i des de les hores no havia tornat a trepitjar el seu cim. Ara amb l'amic Ricard tornem a planejar la seva ascensió per la via normal. Tota per la seva cara nord, tenim garantida l'hombra tot el temps que estiguem penjats. Malgrat que es una escalada curta no es fàcil i ens a portar una bona estona superar els seus vuitanta-cinc escassos metres d'escalada. Pel tram d'artificial portem uns quants cordinos per escanyar els burins que no tenen plaqueta en la seva immensa majoria i que no entren les "plaquetes" recuperables ordinàries, així es que de moment els burins han quedat equipats amb "codinillus".

Per arribar-hi sortirem del refugi Vicenç Barbé d'agulles i remuntarem la Canal Ample fins a tocar l'Agulla Sense Nom on seguirem les marques blaves (hi han masses, no es necessari pintar a cada tres metres una marca tenint un camí tant ben marcat) que fa el recorregut de la Travessa dels Frares. Passarem per la Mamelluda, la Nana, el Morro Pla i la Nina tot fent pujades i baixades fins arribar al coll Lloro-Monja-Bisbe, ara anomenat "Coll d'en Xandri" (?) també pintat, ara de groc i gaire bé tant gran com el "Guernika" d'en Picasso per que ens quedi a tots molt clar on som... poder m'equivoqui o no tingui raó, no ho se però es podrien haver pintat de groc en un lloc que jo se, el que va tenir la genial idea. Be, deixant estupideses a part, un cop estem al coll ens dirigim al torrent del Lloro i en un petit pedestal al costat de la vessant Nord, aquí comença l'escalada.

1er llarg: V, III i II, un burí i un pitó en uns 15 metres
En una petita cornisa a la dreta d'un bon pati comencem a pujar uns pocs metres per placa molt fina fins una fissura un tant trencada on podrem posar uns friends petits. L'escalada es fina i vertical on tindrem que vigilar la roca. Tot seguit arribem a un pitó i continuem per placa i fissura. al poc, la nostra dreta, trobem una altre fissura però horitzontal on podem emplaçar un bon fiend mitjà que ens garanteix continuar més tanquin fins que la dificultat descau però la roca continua sent dolenta. La reunió la farem en un vell arbre als peus del ressalt del segon llarg.

2on llarg: A1e, V, IV+ i III, 10 o 12 burins un espit i 4 pitons en uns 35 metres
Ens enfilem amb l'ajuda del pobre i malmès arbre fins "xapar" el primer burí amb plaqueta. Després es un artificial fàcil però ens tindrem que penjar de cordinos o en el seu defecte, cables de tasco escanyant el cap del burí, fins arribar a la fissura de la pròpia "ala del Lloro". (Aquí es on jo he indagat i mirant ressenyes antigues diuen que s'ha de seguir la fissura fins sota d'un petit sostre on antigament  es feia la reunió. Nosaltres portem la ressenya del omnipresent "escalatroncs" i que no es ben be la línia original) on trobem dos pitons prou junts i en el segon fem un flanqueig a la dreta fins un altre fissura on podrem amb fortuna posar un petit friend. Seguim pujant per l'esperò de la fissura amb grans còdols però no gaire fiables fins dos pitons més que ens portaran a una sabina. La superem i trobem un altre pitó. Uns quant passos difícils més i la dificultat decau fins arribar al característic pi on farem la tercera reunió.

3er llarg: III i II un burí i uns 15 metres
Llarg de transició d'escalada fàcil però un xic trencada que ens durà uns metres per sota del cim, en una reunió que també es el ràpel i ja haurem coronat el cim d'aquesta emblemàtica i curiosa agulla montserratina.

Per baixar farem servir la reunió de dos espits amb cadena i argolla, un ràpel prou aeri i espectacular de 50 metres fins el peu de via.

Ara com tenim encara temps, escalarem la via normal del Bisbe per fixar-nos be amb la via del Lloro, però això vendra en la propera entrada del blog. Un altre via nova per la cole i de les clàssiques.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera

El Lloro vist des de el Bisbe
El primer llarg, encara que m'han tallat les cames...!!!
L'artificial de buirns del segon llarg
Cordino escanyant el cap de burí
Arribant a la segona reunió
El facil darrer llarg
Arribant al cim. al fons el Bisbe, la propera que farem
Ho hem aconseguit!!!

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.