Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alta Muntanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alta Muntanya. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’agost del 2021

Pic Balaitús per la bretxa Latour, 3.144 metres

 Dilluns 16 d'agost de 2021

El Balaitús, és el primer massis granític que te una altura de tres mil metres venint del Cantàbric. És a caball entre la frontera espanyola i francesa i el seu punt culminant es el Pic Balaitús de 3.144 metres. Està situat entre la Vall de Tena, a Sallent de Gállego i la Val d'Azun. Té diverses rutes d'accés i cap d'elles fàcils, sobre tot pel desnivell superior als 1.500 metres. Nosaltres hem escollit la clàssica ascenció per la Bretxa Latour i no exenta d'una mica de tècnica. Estic una mica desentrenat per culpa d'aquesta "pandèmia" i des de novembre de 2020 no he fet cap activitat semblant, sé que hem costarà però amb paciència, tot és possible. 
Com estem a mitjans d'agost, no seran necessaris crampons i piolet, només per anar més còmodes, els bastons de caminar. Per accedir a la bretxa i el seu descens, en el nostre cas, necessitarem corda de 60 metres, arnés, aparells d'assegurar i per rapelar i un xic de nocions d'escalada, tot i que no supera el grau II+ de dificultat.
Seran tres dies d'activitat, el primer, superar els 700 metres de desniell del punt de partida en el embassament de La Sarra (1.400 m.) fins el refugi de Respomuso (2.200 m.) que el farem en una mica més de 4 hores. El segón l'ascenció pròpiament dita del cim i la baixada i el tercer dia, el retorn a La Sarra.
Sortim a les sis de la matinada amb les primeres llums i amb continua pujada arribarem al que queda o seria la glacera de Latour (2.700 m.), La travessem en direcció a la rimaia i accedim a la canal per la dreta. Trobarem un parell de passos difícils però cuts, que els superarem amb tècnica d'oposició (ull amb les pedres soltes). Tot seguit arribarem a les famoses "clavilles". En principi seguim per la canal descartant-les fins que quatre de les "clavilles" pujen en vertical. És aqui on les farem servir per superar els vuit metres per arribar a una cornisa on hi ha una instal-lació de ràpel i montem reunió. Ara venen tres llargs de corda, tot això si no som valents, que no superen la dificultat de II+. Ull per que a la nostra dreta tenim timba de valent. Un cop arribem al final de la escalada trobarem un gran cable rodejant la punta de l'agulla. Devant nostre s'aiexa la gran mole del cim del Balaitús, estem sobre els 2.900 m.
Ara desgrimparem l'agulla amb trams una mica aeris fins arribar a un coll on començarem l'ascens al cim. Hi ha força fites que més que ajuda, el que fan es despistar-nos un xic, però amb fàcil intuïció anirem trobant el camí adient. Al final arribarem a un ample coll i en menys de deu minuts coronarem el preuat cim, dilatats oritzons a llevant, on podrem veure el Massis del Vignemale i el Taillon, fins i tot la Maladeta i a ponent, el majestuós Pic Midi d'Ossau. No habia pujat mai a un cim de tres mil metres tant occidental.
El descens el farem pel mateix lloc, tant sols tindrem que fer, en el nostre cas, cinc ràpels per accedir un altre cop a la glacera de Latour i així, en poc més de quatre hores mes arribar al refugi. En total, han estat dotze hores d'activitat i ara toca descansar i pel mati baixar ben dora al punt de partida.
El meu darrer tres mil que durant forçes anys se m'ha resistit, però a la fi l'he coronat
Ascenció realitzada per: Dídac García i Joan Prunera

Plantant la tenda als voltants del refugi

De bon matí, començem la pujada

Arribant a la rimaia

La bretxa Latour

Les "clavilles"

Uns amics de "Dona alpina" que ens han conegut

Escalant per la bretxa

Continuem escalant

El Midi d'Ossau al fons

Poc abans d'arribar al cim

El cim ben a prop

Cim!!!

De retorn a la bretxa

Lliscant per la neu

dissabte, 28 de desembre del 2019

El Puigpedrós 2.914 m. La Cerdanya

Diumenge 17 de novembre de 2019
El Puigpedrós, junt amb el Pic Carlit (2.921), La Tossa Plana de Lles (2.916) i el Puigmal (2.911), es un dels cims més alts de la Cerdanya. Punt privilegiat de la Serralada Pirinenca ens permetrà gaudir d'unes vistes espectaculars des de la Pica del Canigó fins la Maladeta. La seva ascensió, dura i llarga però de suaus pendents i els seus, gaire be, 800 m. de desnivell, fa que a l'hivern sigui una ascensió d'una jornada sencera.

Des de el refugi de Malniu prendrem el GR11 en sentin oest, passant els costat de l'estany Sec i un cop passat comencem a guanyar alçada suaument.
Arribem a un punt on hi ha un indicador. A partir d'aquí deixem el GR11 que ens portaria al refugi dels Engorgs i comencem a pujar entre algunes roques de granit i vegetació i en el nostre cas de neu. Seguim en direcció N en pujada fins una gran explanada on girarem en sentit E.
Des d'aqui ja divisem la gran mole del Puigpedrós. El travessem i comencem a pujar per pendent en sentit NE fent ziga-zagues on arribarem al Planell de Camquerdós, gran altiplà on despunta el conus del cim del Puigpedrós.
Travessem l'explanada i seguim en direcció N i anem guanyant alçada lentament i situant-nos a la dreta del cim pedregós i trobant el millor pas arribem al cim culminant.
Nosaltres, hem trigat quatre hores en pujar i dos en baixar, doncs havia força neu i ràfegues fortes de vent tot i anant amb les raquetes però ha estat una bona ascensió després de vint anys de l'últim cop que el vaig assolir.

El material que hem fet servir a estat les raquetes de neu i bastons, no eren necessaris ni grampons ni piolet però tot depèn de les condicions de la neu

Inici: Refugi de Malniu (2.130 m)
Dificultat: Fàcil
Altitud màxima: 2.914 m
Desnivell: 784 m
Durada: 6 hores (+ o -)
Època de l'any: Novembre
Material: roba d'abric, raquetes de neu i bastons
Condicions: neu recent

Ascensió feta per: Emilià Gil i Joan Prunera
Últimes llums al refugi
Sortim del refugi nevant i vent
De mica en mica el dia es va obrint 
Els cims de la Carbassa 
Penosa pujada fins el Planell de Campquerdós
El cim del Puigpedrós
Ens a costat però hem assolit el cim!!!

dijous, 20 d’abril del 2017

El Moncayo o Pico San Miguel 2.316 m. Sistema Ibèric

Dissabte 15 d'abril de 2017
El Moncayo es la muntanya més alta del Sistema Ibèric en mig de la depressió de l'Ebre (Saragossa) de la Meseta Castellana (Soria). La seva altitud es ben moderada, 2,316 m. SNM, però degut a la seva ubicació registra una bona innivació a l'hivern i un fort vent, fa que sigui un indret molt fred en totes les seves estacions. Es un mirador privilegiat de les terres baixes aragoneses i l'extensa meseta castellana. Resa una dita a Saragossa que diu: Dia frío, comentan, viene aire del Moncayo. També famosa es un altre que diu: Moncayo ladrón, manas en Castilla i riegas Aragón i Moncayo traidor, que haces pobre a Castilla y Rico a Aragón, referint-se, diuen, pel fet que les aigües que la vessant castellana que tindrien que alimentar la conca del Duero, desapareixen sota terra i resurgeixen en el naixement del riu Queiles que es afluent de l'Ebre.

Ja fa dotze anys que el vàrem pujar per la vessant NE Aragonesa, pel seu recorregut més curt, des de el Santuari de Nuesta Sra. del Moncayo i aquest cop, aprofitant la Setmana Santa i gràcies a una casa que te l'amic Agus, al poble de Noviercas a la província de Soria, farem l'ascenció des de el poble de Cueva de Ágrada amb un desnivell de 1.000 metres amb un llarg recorregut entre boscos de roures i prats.

Partim de Cueva de Ágreda, venint de les poblacions de Noviercas o Ágreda, arribant a la plaça de l'Ajuntament i seguim per la dreta prenent a la sortida del poble la carretera SO-V3541 i tot sortint del poble a mà esquerra trobem uns prats on podem deixar el cotxe. Caminarem per pista ample seguin el GR-86 sense cap mena de pèrdua. Primer per pista envoltat de roures i després deixarem la pista per seguir per camí estret seguin la llera del riu Mulas fins uns prats. Seguim el GR fins un punt on giraríem a la dreta i pujaríem per una pronunciada coma (GR). He preferit fer el contrari que diu la guia i prenem un camí poc marcat que puja a un vistos coll, el collado de Castilla. Això en durà en aquest coll a 1.970 metres d'alçada. Ara estem a la corda fronterera entre Castella i Aragó i en forta pujada remuntarem el 400 metres de desnivell que resten per accedir al cim.

Un cop al cim, el descens el farem per on marque les guies que es baixa, dons la coma es troba amb neu i ens serà més fàcil la baixada arribant al meteix punt on en hem bifurcat i tot seguit, prenen el mateix camí de pujada fins el poble.

Hem trigat tres hores i mitja en la pujada i dos hores en la baixada, contant també les parades per treure i posar roba, beure aigua i admirar el paisatge del de el cim.
Dinem una mica al poble i reprenem la tornada a Noviercas, "dutxeta" i aprofitant quer fa bon temps i anem be d'horari, marxem cap a Soria a fer el turista.

El Mocayo al fons des de els prats 
Restes d'un accident aeri d'un caza F-14 americà (diuen)

Un xic més a munt girem a l'esquerra per accedir al coll
El Collado de Castilla
El Moncayo a la nostre dreta
El cim del Moncayo
La llarga i ample carena del Moncayo
El circ glaciar, de Sant Miguel
Afegeix la llegenda
El descens per GR-86

dimarts, 30 de setembre del 2014

El Comabona 2.574 m pel Coll de la Balma. Serra del Cadí

28 de setembre de 1714 / 2014

El recorregut
Va ser una Setmana Santa de 1977 que vaig veure aquest cim. Ostres, quina muntanya més maca!, vaig dir i els més grans en vàrem dir: es el Comabona, de la Serra del Cadí que te 2.500 metres! I li vaig fer la foto des de la carretera, camí del Moixeró. No el vaig poder pujar fins forces anys més tard, però fent canals de neu per la cara Nord.
Fa dies que em voltava pel cap pujar-lo amb la Cristina però des de el Prat d'Aguiló. Truco al refugi però no arribarem per sopar i em diuen que la pista està en molt mal estat i que millor pujar amb 4x4 o caminant. La Cristina "arronça" el nas i em diu que: "ni hablar del peluquín". com jo sempre tinc "plans B" amagats a sota l'ala li proposo anar des de el poble de Gisclareny que hi ha pista en bon estat fins al Coll de la Balma, però en contes de 500 metres de desnivell, seran 1000 i jo no he estat mai per aquí... Es fa un silenci i em diu que d'acord però a veure on em portaràs. Bieeeeeen!!!

El dia despunta "tapadot" i fred i des el poble de Bagà no es veu el cim que es envoltat de núvols. Prenem el cotxe i fem via cap el coll de la Balma. Fins Gisclareny es carretera asfaltada però un cop passat el poble arribem a una explanada apta per estacionar el vehicle. Surto i miro les pilones indicadores dels itineraris que hi han. Un indicador posa que la pista porta al Coll de la Balma... seguirem la pista. Als, mes o menys, vuit quilòmetres arribem a un indicador que diu Coll de la Balma  (1.577 m) però seguim la pista fins que la trobem tallada per una barrera metàl·lica amb l'amenaça que si la travessem amb vehicle no autoritzat seran 300 euros de multa. Res, ens calcem les botes, ens carreguem la motxilla i cap a munt que hi falta gent. Fem dos-cents metres de pista i a la nostra esquerra surt un corriol amb un cartell que posa: COMABONA 9 Km... que carai m'importen a mi els quilòmetres caminant a la muntanya. Per que no posen l'horari: 2 hores, 8 hores, 24.000 hores!!! no, posen quilòmetres... Be, a lo que anàvem. comencem a pujar tot fent ziga-zagues, sempre en pujada, seguint els senyals verds i blancs i per espés bosc.

Guanyem alçada entre pins en direcció a llevant fins arribar a una explanada on trobem unes restes del que seria una petita cabana. La travessem i seguim al Nord. Seguirem sempre les senyals fins arribar al "grau". Aquí abandonarem les senyals i seguirem pujant per bosc i sense camí clar molt a la vora de la cinglera fins que de mica en mica els bosc va desapareixen.

Seguirem llavors per tartera o camí poc definit fins el Puig dels Terrers (2.510 m). Aquí la Cristina hem diu que ja en te prou i que m'espera asseguda a que torni. A la nostre dreta tenim la Cerdanya i a l'esquerra la cara nord del Pedraforca. Del Puig dels Terrers davallo uns cent metres fins el Coll de Puig Terrers. Al coll torno a trobar els senyals verds i blancs que en duran en poca estona al cim allargat del Comabona. El temps cada cop està pitjor, així que millor que m'afanyi a tornar. Un cop estic al coll trobo un parell de "caminaires" i els hi pregunto si aquest sender local (marques verdes i blanques) ens porten al Coll de la Balma. En confirmen que si i li crido a la Cristina que baixi que tornarem per aquí. Basicament baixem en línia recta pel Clot de Comabona i des de el Pedraforca ja veiem venir la pluja, tant rapit que ja la tenim aquí. En un hora i escacs ja som de retorn on hem deixat el cotxe i ben remullats ens tornem cap a casa. Total, 1000 metres de desnivell, tres hores de pujada i hora i mitja de baixada, unes quantes relliscades baixant i mullats com pollets... però que bonic es anar a la muntanya!!!
La foto de 1977 del Comabona
Arribant a les restes de la cabana 
Indicador del Grau
Sortint del bosc i pujant a la vora de la cinglera
La tartera
El Pedraforca 
Al fons, la Cerdanya
El Puig dels Terrers des de el Comabona 
La Cristina esperant pacientment
Al fon,s el Prat d'Aguiló i el refugi
La Tossa d'Alp envoltada de núvols
Sol com un mussol al cim del Comabona

dimecres, 28 de maig del 2014

Pic de Pessons 2.865 m per la canal dels Isards. Andorra

Dissabte 24 de maig de 2014
No tot serà tocar roca! i aquest dissabte, "matinada inhumana" per pujar al País dels Pirineus, Andorra, sortint de Barcelona a les 5.30 h. i després d'un petit contratemps, arribem a Grau Roig a les 9.30 h. Passat el Túnel de Cadí el temps empitjora per moments i la cosa "pintan bastos". Després de la matinada i la qiilomatrada, han de caure "chufus de punta" per que no pugui el Pic de Pessons!!!

Sortim de Grau roig (2.120) i seguim la pista d'aquí en sentit SO fins l'estany Primer de Pessons on hi ha un restaurant. Voregem el llac en sentit SE fins travessar-lo. Ja de lluny, veiem l'altívol Pic de Ribuls i a la seva dreta, la canal dels Isards i el Pic de Pessons. El camí es molt evident. Mica en mica, anem guanyant alçada fins situar-nos a la vertical del famós esperó N del Pic de Ribuls i seguim caminant en senti O fins arribar a la canal dels Isards a l'esquerra del Circ de Pessons. Hi ha força neu i quatre dits de neu nova caiguda la nit anterior i la part mitja i final es veu prou dreta. Optem per posar nos els crampors per evitant mals majors. En poc més de mig hora remuntem tota la canal fins el portell de Pessons i decidim anar a al Pic de Ribuls i desfent el camí tornem al coll i ens disposem a pujar, ara si, el Pic de Pessons. Ara el temps cada cop empitjora a més, Neva i fa vent i no més ens aturem al cim, per fer un parell de fotos i marxar a vall. Un cop a la canal, ens trobem a raser del vent i podem baixar amb més comoditat desfent el camí que em fet de pujada i a les 15.30 h. ja som un altre cop al pàrquing de Grau Roig.

De tornada, baixarem pel "bonic" País dels Pirineus passant per la, no més "bonica" capital d'aquest país (només els envejo, que estan dins els Pirineus i que els seu idioma oficial es el català) i de pressa, de pressa, sortirem d'Andorra i dinarem a la Seu d'Urgell... abans carregem benzina que aquí es més barata!

Dons ja hem fet un parell de cim del Pirineu que encara no habiem pujat i que per avui, ja hem tingut bastant

Ascensió feta per: Vicenç Nin i Joan Prunera
El Pic de Ribuls a l'esquerra i a la dreta el Pic de Pessons
Endinsant-nos en el Circ de Pessons 
El Pic de Pessons
La Portella de Pessons i la canals dels Isards
La canal dels Isards
Arribant a la Portella de Pessons
"Homo congelatus"
Foto pel record i marxem, que el temps empitjora

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.