dijous, 19 de febrer del 2015

Via JOSEP FATJÓ I GENÉ al Serrat de La Palomera

15 de febrer de 2015
Porto un refredat de "cal ample" i no tenia ganes de fer res el cap de setmana però la carn es dèbil, molt dèbil... i tot i així, el diumenge marxo a escalar. Mirarem de fer una cosa nova, una via dels germans Masó a la Palomera que no es llarga, tant sols cinquanta metres i dos llargs. Això si, es troba al serrat de la Palomera que encara que des de Can Jorba sembli que es a prop, està molt amunt i  el camí fa pujada, molta pujada i a mi em costa respirar... no tinc remei!!!

Sortim de Can Jorba i el dia es rúfol, fa un xic de vent i fred, però mica en mica que anem pujant el fort desnivell ja començo a suar la "cansalada". Fa temps que no vaig per aquest camí i no l'encertem a la primera. Després d'uns instants de mirar a munt i a vall trobem el camí de pujada a la Palomera i en tres quarts d'hora arribem al Serrat de la Palomera. D'aquí seguim camí fins arribar al següent contrafort i tot seguint la paret i canal a munt arribem a peu de via en una còmoda terrassa en mig del bosc, on ja es visible la primera expansió de la via.

1r llarg: IV, III, IV+, IV i II, dos espits i dos ponts e roca en un 30 metres
Comencem escalant en diagonal a l'esquerra sempre amb molt bona roca fins un replà als peus d'un muret vertical i un cop superat aquest anem gaire be caminant vers la dreta fins la còmode reunió sota un pany de paret vertical i desplomada. Aquí trobarem els mini-pots-registre (si es poden dir així) que ens tenen acostumats aquesta cordada tant prolífica d'escaladors.

2n llarg: II, A1e, IV, V+ (no obligat), V i III, un pitó i 5 parabolts de 8mm en uns 25 metres.
Enfilem el segon i darrer llarg vers la dreta a cercar fàcilment el primer pitó de l'artificial. Després tres passos més d'A1e amb una sortida en lliure fàcil. D'aquí anem a l'esquerra a cercar la primera expansió d'un vertical mur però amb un rocam immillorable. El pas es molt fort i podem reposar si ens veiem superats per la dificultat. Després, amb un parell de passos més d'apretar però més fàcils, s'acaben les dificultats i fàcilment arribem al que seria el cim del contrafort est de la Palomera. Com ja us dic, estic refredat i m'ha costat més de lo normal fer aquest llarg. Be ara toca baixar i des de la última reunió hi ha un espit i un parabolt, L'espit te anella i deixem un cordino per ajuntar-los i pode fer un ràpel de 35/40 metres fins el peu de via.

La via no ha estat malament del tot, curteta però intensa i amb una roca immillorable i es el que passa amb questes vies, quan ja estàs animat, s'acaben. Però cap problema, de baixada arribem a les vies esportives que envolten aquest serrat i fem la via BARDO segons la ressenya que ens ensenyes uns companys que estan fent "esportiva", te 5b... be a nosaltres ens a semblat mes, però ja se sap, això dels graus es molt relatiu. així que hem pogut "apretar" una mica i em fet una via nova i jo ben fotut del refredat... que més es pot demanar? Dons un bon dinar per recuperar forces. Un altre via nova per la cole.

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera

Comencant el llarg
El pas més dificil del primer llarg

La fàcil arribada a la primera reunió 
El desplom del segon llarg
Vista del company a la reunió 
Els passos difícils del segon llarg
Arribada al final de la via
Fotuts de fret però contents

dilluns, 16 de febrer del 2015

ARESTA BRUCS a la Boteruda. Les Agulles de Montserrat

8 de febrer de 2015
L'activitat d'aquest diumenge, més que una escalada ha estat una excursió pels voltants de les regions dels Frares Encantats i Les Agulles. La meva idea, en un principi, era d'anar a la llunyana regió dels Ecos sense tenir en conte que Montserrat estaria així de nevat... Arribem a Can Massana i tot l'aparcament es ple de neu... podrem entram amb el cotxe? o ha estat res, carreguem trastos i enfilem camí a Coll de Porc per la cara nord de Montserrat on el camí es ple de neu, un pam ben llarg de neu! Un cop arribem a Coll de Porc i passat el Coll del Miracle en endinsem per les profunditats dels Ecos i de seguit en adonem que no es bona idea. Molta neu, la roca gelada i els peus gaire be mullats ens fan recular cap a la solejada regió d'Agulles. Es prou tard i estem cansats i com dic, amb les peus mullats i decidim fer una via que fa, al menys vint-i-cinc anys, que no la he fet. l'Aresta Brucs de la petita agulla de la Boteruda (no confondre amb la Boteruda del Grà). Son aquelles vies que no se per que les tens arraconades i oblidades i realment, te una roca fantàstica, en part senzilla i vertical, però una petita joia de la regió. Després, a casa, he buscat referències de la via i he trobat prou diferències entre ressenyes. Jo sempre m'he guiat pel llibre d'en Labraña i en Rodés i així es com sempre la he fet, el que sempre m'ha sobtat es el grau de dificultat que li posaven, per mí sempre ha estat un V i amb dos llargs de corda que en aquella època, tant sols teníem cordes de 40 metres o menys com una que tenia jo de 35... Si es vols es pot fer amb un sol llarg però li resta gràcia a l'escalada. Res que aquí teniu la meva ressenya.

La ressenya de Roques Parets i Agulles  de l'any 1970
Can Massana ben nevat 
Camí all Coll de Guirló
La muralla nord i oest d'Agules

La Cadireta d'Agulles i la roca Foradada amb neu
Camí del nostre objectiu 
El peu de l'aresta ple de neu
El primer llarg
Superada la dificultat del segon llarg 
Arribada al final e la via amb el terra ben nevat
La cordada d'inconscients... 
Les portelles i les savines i tot ben blanc 
Per baixar de la canal ens veiem obligats a fer un ràpel

La paret plena de gel 
Els Ecos, ben lluny i nevats 
Baixar per la canal de les Portelles va ser tot un repte...

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.