L'any 1979 va ser el primer cop que vaig estar a la Vall d'Ordesa on un parell d'amic ens vem engrescar en fer els que seria per primer cop un 3.000. En aquell juliol de 1979, vàrem arribar a la Bretxa de Roland i els companys van dessistir de pujar al Taillon i vaig tornar amb la "cua entre cames". L'any passat amb el Vicenç vàrem decidir fer La Torre de Marborè, el Casco i el Taillon però la cosa es va quedar només am la Torre de Marboré. Asseguts en el sofà i mirant el mapa, tot és molt curt i fàcil...
Aquest cop decidim anar-hi però desde Gavarnié partint des de el col de Tentes per estalviar-nos tot el desnivell des de Bujaruelo, son molt quilometres de carretera per França però aixó ho vem decidir.
Dormirem al refugi de la Grange de Holle que és molt a prop de Gavarnié, refugi que per cert esta molt be.
Sortim del refugi de la Grange de Holle a les set del matí i arribem per carretera fins el Col de Tentes en uns vint minuts on enim un gran aparcament. Prenem la carretera asfaltada fins al Puerto de Bujaruelo, on pròpiament comença ja l'ascensió. Començem pujant per l'esquerra (cartell indicador al Refugi dels Sarradets) per pujada suau, travessem tota la paret nord del Taillon fins arribar on baixa la torrentera del poc que queda de la glacera del Taillon. Pujada empinada on tindrem que travessar la torrentera amb mes o menys dificultat i amb forta pujada i ziga-zagues, arribarem al col des Sarradets i en pocs minuts al refugi. Davant nostre, ja trenim l'imponent Brèche de Roland. Parada per fer un petit descans, hidratar-nos i començem la pujada a la bretxa. El camí es marcat. Pujem per una tartera que de principi puja vertical i després en diagonal a l'equerra fins a arribar a un petit llac gelat. Trobem una mica de neu per atacar la pujada a la bretxa però sense gaire dificultat, nomes uns quant passos verticals però fàcils per ressalts de roca i en poca estona arribem a la bretxa. Descans obligat per admirar el paissatge de la vesant espanyola. Ara seguirem vers ponent travessant tota la Punta Bazillac (travessia molt llarga i monòtona) fins el Doigt de la Fausse Brèche (El Dedo de la Falsa Brecha) i que també farem una parada obligatoria. Davant nostre tenim la mole imponent del Taillon que començem a pujar per carena i despres per zigue-zagues i tot seguit per una llarga diagonal ascendent fins arribar al cim. Vistes espectaculars de tot el circ de Gavarnié i tota la carena divisoria del macis del Monte Perdido.
El descens el farem pel mateix lloc de pujada desfent tot el camí pujat.
Sense parades, hem trigat sis hores i deu hores i dinou minuts en total amb un desnivell de 944 m, i uns 15 km de recorregut.
Ascensió llarga sense dificultat però molt llarga i el darrer 3.000 del Pirineu que fa el número 30 dels que he pujat. Per fí l'he pogut pujar despres de 45 anys!!!
