dijous, 9 de setembre del 2010

Tuc de Mulleres 3.010

4 i 5 de setembre de 2010
Aquest cap de setmana tinc ganes de caminar per veure com tinc l’espatlla i de com respon amb una mica de pes en la motxilla. Amb l’amic Balbino decidim fer el Tuc de Mullers o Molières, que ja l’hem pujat uns altres cops, fa molts anys, on tenim un desnivell de 1400 metres que els farem en dos jornades. No portem gaire cosa, tans sols roba d’abric, el sac i menjar per un dia i mig.
Tot just quan arribem a la boca sud del túnel de Vielha, davant nostre tenim la vall de Mulleres amb el cim a dalt de tot. Es divisa com un puntet taronja el refugi metàl.lic on pasarem la nit.
Al principi el cami es suau per la vall, fent petites pujades per un bosc tot seguin el curs del riu. Ara arribem a la part alta de la vall fins un salt d’aigua que el pujarem per la dreta fins asolir una mena de circ, on aquí, la pujada si que es forta fins arribar als llacs. El cel està un pel tapat per una fina capa de núvols i això fa que pugem sense massa calor.
Ja hi som als llacs i amb una pujadeta final d’uns cinquanta metres ja hem arribat al refugi. Em trigat tres hores des de la boca sud del túnel, no està malament, per la poca forma que de moment tinc. Ens anem a dormir a l’hora de les gallinas, dons a quarts de nou ja quasi es fosc del tot i tenim previst sortir a les sis del matí del dia següent. Al refugi som, dormint, vuit persones i ens toca fer-ho capiculats com sardines a d’alt de tot, que per cert es molt incòmode.
Abans que soni el despertador ja m’axeco i li faig un toc al Balbino que ja quasi és despert. Fem un petit àpat i sortim amb els frontals, dons es negre nit i el cel està ple d'estrelles, un cel d’aquells que nomès es veuen a la muntanya.
Poc a poc anem guanyant alçada i va despuntant el dia. Ara ja em superat els quatre llacs i tenim en front mateix la gran muralla granítica del Mulleres. Darrere nostre veiem pujar tres muntanyencs que estaven dormint al refugi i en poc mes de mig hora ens adelanten (no hi res com ser jove!). Ara tenim devant tot un mon de pedres fins arribar al coll de Mulleres. Aixó ens costa bastant de pujar i ara anem bastant cansats, però a la fi, arribem a peu del mur que ens portara al coll de Mulleres, que es puja sense massa dificultat amb una grimpada de IIº. Quan arribem a dalt del coll veiem la vista esplèndida de tot el massís de la Maladeta. El cim del Mulleres resta a la nostra esquerra i amb un quart d’hora tot seguint  per la cresta, arribem al cim.
Em trigat tres hores en pujar i ara ens toca fer la baixada de cop. Em sento be de forçes però pasats els llacs, de tornada, ja començo a estar tocat, però paciència que fins el cotxe ens queda un bon tros. Amb unes guantes paradetes per remullar-nos el clatell, beure aigua i suar la carnsalada, arribem al cotxe en poc mes de quatre hores.
El Tuc de Mulleres es un dels pocs tresmils que tenim al Pirineu Català, però es una pujada força interessant on cada racó, desde la vall, passant pels llacs i la visió de la Maladeta et sorprèn de manera espectacular.

Fen una paradeta abans d'arribar al refugi
 En Balbino i al fons els Pics de la Tallada
 "L'acullidor" refugi, inaugura't al 1974 a 2360 mts
El coll i el cim del Mulleres
Balbino pujant al coll de Mulleres
 Cresta final per arribar al cim
La vista espectacular, desde el cim, de tot el massís de La Maladeta
A la fí, el cim!

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.