divendres, 29 de juliol de 2011

Via ARC DELS TI-TIUS. El Porró i els estalvis

23.07.2011



Aquest dissabte ens hem juntat sis "presuntes escaladors" a Collbató, en Guillem Arias, en Joaquim, en Joan Marc, l'August, en Conrad i jo i anirem a fer la via dels germans Masó, l'Arc dels Ti-Tius, però tots estem d'acord en que, com alguns ja la coneixen, fer primer una via dels Estalvis que ens deixarà practicament al peu de via del Porró. Escullim una via molt fàcil però exenta d'assegurances, l'Aresta Brucs. Farem dos cordades de tres. A mi la que m'interesa es el primer llarg de l'Arc dels Tit-Tius dons en  Guillem ja la coneix i el primer llarg no li fa gens de gràcia.

Aresta Brucs del Estalvis.
Ens posem a la feina i en Guillem fa els dos primers llargs dels estalvis, no trobarem cap assegurança però posem un parell de friends al primer llarg. La reunió es en dos ponts de pedra i el segon llarg es practicament igual que el primer.
Arribem al cim i nomes ens queda baixar per una canal lletja de baixar i plena d'aritjols on arribarem a peu de via del Porró.

L'Arc dels Ti-Tius. 1er llarg 40 metres V, un spit i tres pitons.
Mentalitzat pel primer tram del llarg, surto concentrat en mirar d'arribar a l'espit, que per cert, està força lluny, uns sis metres, però de V. Quan en falten uns tres metres per arribar a l'espit, puc possar un friend petit en una mena de fissura oritzontal i això em dona moral. Arribo a l'espit mes tanquil però molt concentrat. Segons instruccions del Guillem poso un estrep a ll'esoit pels de sota i continuo... però, renoi! això no acaba... Arribo a l'arc que caracteritza la via i trobo un pitó, uf, salvat! Miro amunt i es veu prou factible, pero sense regalar res. Vaig pujant per placa i diedre posant asegurances entre friends i tascons en els llocs mes adients però no es poden possar tants com voldriem... Tant concentrat pujave que ni sentia als companys que em deien: com va Joan!, Arribat al desplom, veig un pitó petit amagat darrera d'una sabina i un altre passat el desplom. D'entrada el pas sembla mes difícil del que pot ser. Pillo el primer pitó i col.locat en mig del desplom xapo l'altre pitó. Estic cansant i crec que faré A0 però m'ho miro detingudament i a munt a l'esquerra veig preses molt bones, pillu canto", pujo una cama i ja estic pel damunt del sostre. Sense ser fàcil, m'ha surtit prou be. Ara només tinc un flanqueix fàcil fins a la reunió.


 2on llarg 45 metres IV+ un espit i un pont de roca
Ara surt en Joaquim. El llarg comença fàcil on pots possar un fiend en algun forat fins arribar a una placa vertical però amb bona pressa, on hi trobem un espit. Després pujem fins un resalt on tenim un pont de pedra que no inspira gaire confiança i només tenim que superar el resalt, també amb bona presa fins una mena de fissura on aqui, si que la roca està bastant malament i ja hem arribat al cim.

Fem la foto de rigor al cim mentre esperem als companys que poc a poc van arribant. Habia sentit en algun blog que era una via sense pretensions però bonica. La veritat es que, un llarg com el primer, amb tant poques assegurances, et fa esta atent i aguditzar els sentits a on posar "caxarrets", que estem molt acostumats a pujar de "bolt a bolt" i fer una via a Montserrat així, al menys per a mí, et deixa molt satisfet, trist i "mediocre" escalador que pretenc ser!

Ara com tots hem decidit venir a la Plantació per sant Joan, ens toca pujar amb tot una solana de justicia cap el cami de Sant Jeroni. Uns baixaran pel funicular i els altres pel cami fins les escales de Sant Benet on sortosament no toca el sol. Despres, reunió massiva al Bar el Rincón, on despres d'un àpat, ens disposem a arreglar el mon d'injustícies en "acalorades converses" d'uns i daltres.

Ja tinc dos vies mes per la "cole"


En Guillem sortint del desplom
L'August el, company de la cordada del darrere
En Joaquim al segon llarg
En Guillem i el companys a la reunió
Els primers d'arribar al cim del Porró

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.