dimarts, 11 de desembre de 2018

Via QUERALTINA a la Serra de Queralt. Berga

diumenge 9 de desembre de 2018
La Queraltina es una via de tall clàssic envoltada de vies esportives i tot que semi-equipada en els trams mes difícils i no obligats, ens mostrarà trams exposats on podrem gaudir emplaçant friends i tascons. Son tres llargs de corda, amb un primer, molt vertical i atlètic i els dos darrers substancialment més fàcil però no mancada d'aventura en un terreny que va buscant obrint-se camí entre la vegetació. Les reunions son equipades amb parabolts i amb anella per poder rapelar tota la via. Una bona opció en dies solejats d'hivern.

L'aproximació a la via es ben fàcil i descansada. Prendrem el camí turístic des de el Santuari de Queralt passant pen un gran mirador fins arribar a una gran cinglera on es ple de vies esportives. A tocar del camí, pujarem a una feixa als peus de la paret i una "Q" vermella ens indicarà el peu de la via.

1er llarg: V, V+, V, A0e (6a), uns 9 parabolts i un pont de roca en uns 40 metres
Comencem a pujar en vertical per una mena de fissura molt vertical on trobem dos parabolts seguits. Seguim en la mateixa tònica fins un ressalt difícil on trobem dos parabolts més. Ara la paret sembla que es tomba un xic i pugem per una fissura a equipar. Un cop superada entrem en un altre ressalt molt vertical i amb poca presa on hi han tres parabolts i amb passos d'A0 o 6a (?) arribem a la reunió ben còmoda de dos parabolts. Llarg vertical i atlètic

2on llarg: IV+, V+ i IV+ un pont de roca i 5 parabolts en uns 30 metres
Sortim de la reunió per la dreta caminant i pugem recte a munt fins la paret on trobem un parell de pont de roca. Continuem fins un ressalt, el pas mes difícil del llarg i assegurat per dos parabolts, que el superem lleugerament per l'esquerra. Continuem a munt fins una fissura vertical a equipar. Després amb pssos més fàcils anem progressant fins la reunió. Llarg mes fàcil que l'anterior i en el seu tram final massa assegurat amb parabolts pel meu gust.

3er llarg: V, IV, IV+, V, A0e (6a) i IV  i 6 parabolts en uns 25 metres
Iniciem el llarg fen un pas fi per la dreta fins arribar a un ressalt tipus diedre i continuem amunt fins un esperó vertical i molt fi. Tres parabolts. El primer pas s el mes fi de tots no obligat. Continuem en escalada difícil fins que de mica en mica va decaient la dificultat i arribem a la reunió.

Ara sols tenim que fer un petit pas per sortir de la reunió i entrar en el bosc on uns metres mes amunt trobarem un arbre amb el llibre registre i el final de la via

El descens el farem seguint una mena de camí traçat i amb marques vermelles amb la "Q" que caracteritza la via, fins arribar al capdamunt de la cinglera, després resseguin la cresta anirem descendint amb alguns trams ben aeris. en un punt i sempre fixant-nos amb les marques girarem a la dreta i baixarem per grades d'herba i tornant a l'esquerra després. Al final i ja veient el camí tenim que seguir a la dreta per uns matolls i baixar per una curta canal i ja serem al camí de retorn.

Via maca, prou assegurada i també ideal per col.locar assegurances flotants i via nova per la "cole"

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera


El traçat de la via
La fissura del començament del primer llarg
Arribant al ressalt final del primer llarg
El segon llarg, molt més fàcil del que diu la ressenya original
El company recuperant el segon llarg
El diedre del tercer llarg
La part més difícil del darrer llarg
Ja de reton al camí
La "G" de peu de via i omnipresent en tot el camí del descens

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.