dimarts, 10 de desembre del 2013

Via OLMO-URQUIZA a la Roca Gris dels Plecs de la Vinya Nova

8 de desembre de 2013
Avui s'ha llevat un dia rúfol i venint cap el poble del Bruc, veiem tota la muntanya mig tapada. Tenim la idea d'anar a la Proa però començen a venir dubtes. Després, diem de fer la Urquiza-Olmo a la Roca Gris, cambiem de pensament i ens decidim per anar a l'aventura, al Torrent del Misser on es troba l'Agulla dels Missaires. Un cop arribem a l'estacionament de la Vinya Nova i ja preparats, arriben la Glòria, en Xas i l'Eric. Petonets i abraçades de rigor i ens comenten que van a l'Esparraguera. Al final ens decidim per la Olmo-Urquiza, així anem plegats per l'aproximació i ens trobarem al cim. De mica en mica el dia, per sort, es va aixecant.

El primer cop que vaig fer l'Aresta Esparreguera de la Roca Gris va ser el febrer de 1998. A les hores, rapelant la via, vem veure que pujava una via tota "equipadeta" amb parabolts, i generosament, i a la setmana següent ens i vàrem ficar. Des de llavors ha passat l'esgarrifossa xifra de 15 anys, com passa el temps!
La via es prou maca i l'equipament prou generós, sense ser excessiu. Quan ja vas una mica al límit, sobre tot al segon llarg, et trobes el parabolt salvador. Els llargs pel meu gust son, valga la redundància, massa llargs. Tots els llargs son per placa compacta de bona roca tot i que hi ha algun tram del primer i segon llarg que tindrem que controlar la roca. La dificultat es obligada.

Per arribar a peu de via partirem de la Vinya Nova i seguirem el camí del Torrent del Pont. Caminem pel Torrent fins que es fa més estret. llavors a la nostra dreta tenim un camí que puja marcat amb una fita. Prenem aquest camí fins passar la Canal Fosca. Seguim pujant fins arribar a la propera canal que es la del Pollegons. Es aquí on ens desviem i remuntem dita canal i en pocs minuts arribem a una petita explanada i ja podem intuïr el començament de la via.

1er llarg: III net i uns 10 metres
Comencem per placa un tant relliscosa però fàcil tot seguin una mena de canal amb algun arbre on ens podrem assegurar. Al cap de poc arribem a un replà petit on trobem dos parabolts separats i muntem reunió.

2on llarg: V+, V, IV+, V i IV+ nou parabolts i un arbre en 55 metres
Sortim de la reunió lleujerament a la dreta i entre el primer i segon parabolt, es on trobem la màxima dificultat de la via. Superats els primers metres, la dificultat decreix, però no gaire. A mig llarg arribem a una bona cornisa on hi ha un arbre gros. Podem llaçar una cinta i continuem a munt sempre per placa fins un relleix petit on muntarem la segona reunió.

3er llarg: V-, IV+ i IV 9 parabolts en uns 50 metres
Seguim la mateixa tònica de l'anterior llarg però de dificultat més amable, tant sols trobarem més dificultat als primers cinc metres del començament, després la via  es va tornant molt amable fins que muntem una còmoda tercera reunió.

4t llarg: IV, III i II, 5 parabolts en uns 45 metres
Encetem el fàcil darrer llarg en tendència a la dreta, també per placa fins que de mica en mica va perdent molt la dificultat fins que arribem a la darrera reunió, gaire be caminant.

Arribem a lo que seria un dels cims de la carena on tenim una bona perspectiva de la cara sud de Montserrat, al nord, el Serrat de l'Albarda i a l'est es poden veure els Gorros. Prenem un petit descans i ens impregnem dels rajos de sol que ara escalfen prou i esperem als companys que surtin de la via. Un cop tots a dalt, tenim que baixar per la mateixa via que em pujat nosaltres i amb tres ràpels de 50 metres, serem un altre cop a la Canal dels Pollegons. Per celebrar-ho, farem unes "birres" al Bar Muntanya a Collbató a veure si xerrant una mica arreglem aquest món tant mal repartit.

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera
El segon llarg
EL Joaquim al segon llarg 
Començant el tercer llarg
Arribant a la tercera reunió
El darrer llarg 
El companys de la via Esparreguera
I tots plegats, al final del cim

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.