dissabte, 16 de juny del 2012

Via STROMBERG a la Gorra Frigia

Ja som de ple a la canícula i es època de passar calor, molta calor escalant i per això en Joaquim va pensar en fer la via Stromberg a la Gorra Frigia. Es una via que no la he repetit doncs farà uns nou any que la vaig fer i recordo que eren burins. Ara estàs reequipadeta amb parabolts pel mateix aperturista i que tindrem l'honor de que ens acompanyi. Som matiners però sense "asfixia" i arribem a peu de via a quarts d'once i trobem una cordada de tres a la primera reunió. Com no tenim presa ens ho prenem amb calma que amb aquesta calor no son bones les presses.

Ens repartim els llarg i al Guillem li fa gràcia el primer i ami el tercer i en Joaquim com es un "fiestero" i tornat tard a dormir, ara està una mica "tocadet" i es demanarà la segona. Qui no es conforma es per que no vol!


1r llarg V i V+ 9 parabolts i 30 metres
Comença en Guillem el primer llarg, vertical i mantingut en V grau i per a mi, un pas de V+. Va pujant i dona gust veure'l "piano piano si va lontano" només un pas se li atraganta, però recula i som-hi que no a estat res. En aquest pas la distancia entre parabolt i parabolt no es la normal de les vies del Guillem. Arriba a la reunió i se sent un fort: "joeeeeeeer, la tiradeta!!! Al darrera, en Joaquim i jo anem rebufant i jo pensant: per que carai m'he demanat la tercera? Tirada curiosa i difícil on trobarem la roca un pel polida.

2n llarg IV 5 parabolts i 25 metres
Es prepara en Joaquim i el llarg es vertical però amb uns còdols immensos i en vint i cinc metres tenim, com diria "l'Escalatroncs", una escalada plaent. Llarg bonic de fer i agradable sense ser massa difícil.

3r llarg IV+ V+ (A0e) V i V-  12 parabolts en 35 metres
Ja estic més animat i m'he calentat com els neumàtics de la "Fórmula u" i encaro el tercer llarg. Al principi es vertical com el segon i amb grans còdols i tinc que mirar on son les assegurances doncs amb el sol de cara no es veuen i queden amagats. Arribo al desplom i aquí comença el "ball de bastons". Per un pel no em surt el pas en lliure. descanso una mica agafat al parabolt. trec cul en fora ajudat del "fifi" i arribo a una bona presa i tot seguit xapo l'assegurança. A partir d'aquí es un festival d'escalada, pressa cantelluda i molt vertical on gaudeixo de valent. desprès de forces metres arribo a un altre petit ressalt on intueixo un forat enorme per agafar-me i com el sol el tic de front no veig un parabolt que tinc a l'esquerra i... me'l salto (això em diu desprès el Joaquim). de seguit arribo a la reunió faltant-me "botelles" (d'oxígen) i rebufant monto la reunió. Poder es el llarg més maco de tota la via, encara que no es el més difícil.

4t llarg IV i III 3 parabolts en 20 metres
Ara li toca a en Guillem. Aquest es un llarg de tràmit per arribar a l'ultim ressalt.No te gaire complicació. Un curt tram vertical assegurat per dos parabolts per continuar per una fàcil rampa fins el desplom final.

5è llarg A0e (dos passos) o 6a (diuen, jo no ho sé) IV+ IV i III 6 parabolts en 25 metres
La cirereta de la via es un pas prou "burru" molt desplomat i com que el Guillem es gat vell (amb això de l'escalada, eh), s'envà molt més a la dreta on el desplom es menys pronunciat i que també hi ha un parabolt... però jo que veig les "triquiñuelas" per arribar al segon parabolt, i veient també al Joaquim mig pillat, opto per seguir la via original amb dos passos d'A0e i llestos.

Ja som a dalt del cim on he perdut el conta de la de cops que l'he pujat i he vit aquesta creu i la antiga! però es igual ens fem la foto de sempre acompanyats de la omnipresent creu de ferro que presideix els 1.141 metres sobre el nivell del mar d'aquesta conegudíssima roca montserratina.

Ara tranquil.lament baixarem i anirem a remullar la gola al bar el Rincón a l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat... com sempre. Salut a tots i bones i xafogosses escalades!


Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, Guillem Arias i Joan Prunera

Difícil i mantingut primer llarg
Primer llarg desde la reunió
Segon llarg
Començant el tercer llarg
Tercer llarg 
Foto-cim

dimecres, 13 de juny del 2012

El Montarto d'Aran (2.833) o com fer el somiatruites

9/10.06.2012


En Viçens, en Joaquim i jo, mirant fotos d'altres anys, per aquesta mateixa època, veiem  que havia neu a la Canal W del Montarto... però teníeu que haver vist la cara dels tres "somiatruties" al arribar al Refugi dera Restanca i veure el corredor més pelat que el meu cap. Sort que la patejada des de l'aparcament del cotxe fins el refugi, no va ser gran cosa, això si, carregats amb piolets, grampons, corda i ferralla variada per la canal, vàrem passejar el material fins el refugi... "corramos un estúpido velo"

El Montarto és un dels cims clàssics de la Val d'Aran, que per diferents raons, no l'he pujat mai. Sigui per mal temps o per cambi de plans, ha estat un cim que l'he deixa't sempre per altres ocasions. La seva vista des de Arties es esvelta i captivadora i aquest cop, amb permís del temps, ens tocarà fer-lo per la via normal.

Dissabte deixem el cotxe al Pontet de Rius i carregats amb tota "l'artilleria" i amb 50 minuts arribem al refugi de la Restanca a 2.010 metres d'alçada. Sopem a les set del vespre... i a les deu de la nit ja estem ficats al "sobre". A les set del matí diana que ens tenen l'esmorçar preparat... a mi es que la "nocilla" i els "melindros" amb suc de taronja industrialitzat, no en fa el pes, però... Sortim a les vuit tocades, amb un lleuger vent i uns núvols un tant amenaçadors i anem guanyant alçada els tres "sumiatruites" fins arribar al coll d'Oelhacrestada a 2.475 metres. En aquest camí, tenim la visió frustrant del corredor W tot pelat de neu, només una mica a la part intermitja.. des d'aquest coll, veiem l'estany des Monges en part cobert per la boira donant una visió semblant als fiords noruecs (això en va semblar a mi). Voregem les estriacions del Montarto cap a l'est i enfilem tot recte a munt en direcció N fins el Coll de Montarto per llocs amb pendent de neu i per camí. Un cop al coll tenim davant nostre la mole del Montarto i al fons la Val d'Aran i tot el Pla de Beret. Els núvols corren de valent i ens preparem per pujar l'ultim troç del famós cim aranès. Em trigat tres hores justes en fer cim, cosa estranya doncs marca això des de el refugi. Foto de cim dels tres... "alpinistes" i ens posem a raser d'unes pedres per que no ens toqui tan el vent i jo aprofito per menjar-me mig fuet que la "nocilla" ja la tinc a la punta dels dits dels peus. Comencem a fer cap al refugi i a les dues de la tarde ja som un altre cop al refugi. Recollim el material, paguem la pensió i en poc més de mig hora ja som un altre cop al cotxe. Ara, cansats i famolencs anirem a Vielha a fer un mos i de retons cap a casa.

Be, ja no puc dir que no he fet el famós pic del Montarto, encara que sigui per la normal. ei, des de el cim la vista es espectacular, llàstima que el núvols ens tapessin part de la visió, però es el que te la muntanya i qui no es conforma es per que no vol. Aquí teniu tot un seguit de fotografies per anar mirant-les.

... Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors. (Joan Manuel Serrat)
El Refugi dera Restanca
A la dreta la canal, peladeta, peladeta de neu!
All fons el Coll de Oelhacrestada
L'Estany des Monges
En Vicenç a les pales de neu
Mes pales de neu
El Coll de Montarto
En Joaquim i la boira
El Petit Montarto des de el cim principal
Ja som al cim!
L'altímetre tota l'estona va marcar correctament... molt curiós
Els llacs dera Restanca i més a munt el Lac de Mar
La Vall d'Artiés des de el cim del Montarto
Un Trypocopris vernalis que vaig trobar pel camí
Arribant al refugi
Travessant la presa, de camí al cotxe

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.