dijous, 21 de febrer del 2013

Pic de Bastiments 2.881 mts. Pirineu Oriental

El Pic de Bastiments, també conegut a la Catalunya nord com Pic del Gegant, es el primer cim de més de 2.800 metres sobre el nivell del mar que trobem a la carena axial dels Pirineus Orientals, entre les comarques del Ripollès i el Conflent. Situat entre els circs d'Ulldeter i de Bassibers, es un cim de fàcil accés tant per ascensions a peu com per a esqui de muntanya. Es un cim de grans dimensions visible des de molts indrets de Catalunya, inclús des de la Mediterrània. Per la seva ascensió, podrem accedir des de el poble de Setcases, per la carretera que porta a les pistes d'esquí de Vallter 2000. Un parell de quilòmetres abans de l'estació hivernal, en un revolt pronunciat, trobarem la indicació del camí al refugi d'Ulldeter. En aquest punt podem deixar el vehicle, punt de partida per la nostra ascensió.

Sortim de l'aparcament a les 9:30 h. i seguim el camí que ens durà al Refugi d'Ulldeter del C.E.C. (2.220 m) seguim per pendent suau i a trossos sense neu, pel GR11 fins la pala pronunciada del Coll de la Marrana a 2.510 m. Durant la pujada veiem les escarpades vessants dels pics del Grà de Fajol Gran i Petit, practicament sense neu. Pugem amb comte la pala dreta per accedir al coll dons aquí la neu es prou dura. Seguim la carena, que ara no trobem neu, en direcció al Pic de Bastiments, impossible equivocar-se per la seva grandària, on ens espera el més dur de la pujada. A mida que pugem anem trobant més neu, dura i tova depenent del lloc i optem per seguir les traces d'els esquiadors fent nombroses ziga-zagues que ens faran més suau la pujada. Al cap de 3/4 d'hora arribem a la creu de metall que vàrem posar el Crup Excursionista i Esportiu Gironí al 1994. Aquesta creu no es al cim pròpiament dit, tindrem que pujar una mica més i seguir la carena estreta que ens durà al vertader cim. Hem fet aproximadament uns 680 metres de desnivell i baixarem pel mateix lloc que en total seran unes cinc hores d'anada i tornada.

Pensant en els cops que he pujat aquest cim, el més curiós d'ara es que podem fer una excursió d'aquestes característiques en una jornada. El primer cop que el vaig pujar, l'any 1979, va ser una Setmana Santa surtin de l'estació de la RENFE de Plaça Catalunya fins a Ripoll. Des de Ripoll, fèiem trasbordament, a la ja desapareguda línia de ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. en aquest punt, un cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases, i si teníem sort i un ànima caritativa ens recollia fent "auto-stop", ens portava fins Vallter 2000... que diferent és tot ara. Abans no tenia cotxe ni diners (ara tampoc tinc diners!) però les ganes de pujar muntanyes no me les he tret pas... això si, les baixades costen més de fer!

Ascensió feta per: Cristina Montiel i Joan Prunera
Arribant al refugi
El Pic de Bastiments al lluny
Ens anem acostant al cim...
El coll de la Marrana al fons de tot. Aquí no toca el sol
La part mes dreta del coll de la Marrana
La Cristina a part final de la pala...
... i jo al darrere
El Pic de Bastiments a la dreta i el Pic del Fresser i el Pic de  l'Infern a l'esquerra
Començem la forta pujada per la pala del Bastiments
Al fons la vall de Comadevaca i el Puig de Balandrau
Part final de la pala del Bastiments
Arribant a la Creu de l'avant-cim
Carenant el cim de Bastiments
El cim
Baixant pel mig de la pala
Baixant del coll de la Marrana
Arribada al refugi d'Ulldeter

dimarts, 19 de febrer del 2013

Esperó del Llebeig o Lo somni de Sant Joan al Bisbe

16 de febrer de 2013

La Roca del Bisbe es una de les més altes de la regió dels Frares Encantats. Va ser escalada per primer cop l'any 1932 per l'impulsor de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i sis companys més. La via que volem fer va ser oberta 1989 dintre d'una sèrie d'itineraris de dificultat assequible, anomenades vies blaves. El seu equipament auster ens permetrà escalar una aresta de gran bellesa no mancada de cert d'ambient. Poques i justes assegurances ens permetran aguditzar el nostre ingeni per trobar petits forats on emplaçar friends de diferents mides per poder completar la progressió amb més seguretat. La via està orientada al sud-oest i d'aquí treu un dels seus noms. El llebeig o garbí és el nom del vent càlid de component sud-oest. Al País Valencià s'anomena Llebeig, mentre que a Catalunya se li diu Garbí. Avui no tindrem vent càlid de garbí i estarem tota l'estona envoltats de núvols, roca un tant humida i fred que ens deixaran les mans i els peus ben servits.

Per arribar a peu de via prendrem el camí que va des de Can Massana, passant pel refugi d'Agulles i remuntant la canal Ample que separa les Agulles de Frares. Abans d'arribar al coll del Portell Estret o d'Agulles seguirem unes marques de color blau que surten a la nostra dreta. Es el camí alt de Frares. El seguirem passant per les roques de la Caputxa, la Nana, el Morro Pla, i la Nina. Passada aquesta, veiem davant nostre, el Bisbe i la via que volem escalar. Deixarem la canal ample que pugem i ens decantarem a l'esquerra fins un balcó abocat a la cara nord on comença la via.

1r llarg III i IV, un espit, dos parabolts i un clau en 35 metres
Tenim una marca blava que ens indica el començament de la via i un espit a cinc metres per damunt nostre. Arribem en escalada fàcil al espit i seguirem recte a cercar un parabolt més lluny i ara una mica més difícil. Un cop al parabolt ens decantarem a la dreta i en una fissura horitzontal trobarem un pitó vell. Continuem amb flanc i arribem a un ressalt on trobem un altre barabolt. Ara, seguim recte a munt i en una fissura podrem posar un bon fiend. Fàcilment arribarem a la còmoda reunió que farem de dos parabolts al peu d'un ressalt.

2n llarg IV+, IV-, IV+, IV i III, quatre assegurances entre parabolts i espits en 35 metres
Sortim lleugerament per l'esquerra de la reunió amb un pas difícil que al poc podrem protegir amb un friend petit en un foradet. Més a munt tenim un  parabolt. Seguim amb escalada fàcil però exposada fins un ressalt on trobem un altre parabolt. Superem per l'esquerra un pas vertical que ens situa a sota un desplom. Flanquegem amb passos difícils a la nostra esquerra amb un bon pati als nostres peus. Trobem un altre parabolt i es aquí on trobem la màxima dificultat. Podem posar un friend en un forat que tenim pel damunt nostre i continuar amb passo de flanc fins que el ressalt ens permet superar-lo amb certa garantia fins un forat on podrem xapar l'ultim parabolt del llarg. Seguim recte fins la reunió, ara més fàcilment fins un gran bloc enganxat a la paret i farem reunió d'un parabolt i un burí vell que hi ha a terra. Podem Posar un friend gros a la llastra per completar la reunió.

3r llarg III, IV i III neta i 15 metres
Sortim de la reunió pujant per la llastra (compta amb la roca) i al seu cap de munt trobarem un arbre petit on poder llaçar una baga. Pujarem, ara per roca compacta, on podrem posar un friend en una fissura horitzontal i tot seguit pugem amb tendència a la dreta fins prop del cim on trobarem una reunió que farem servir també per el ràpel.

Ens reunim totes dues cordades en el cim de la roca i podem gaudir, quan els núvols ens ho permeten, del dilatat paisatge que tenim al nostre voltant. Per baixar farem un ràpel d'uns 50 metres des de la mateixa reunió tot baixant per lo que es la via normal fins el coll del Bisbe, el Lloro i la Monja.
Fa bastants anys que no pujava per aquesta via i realment no es molt difícil però te un bon ambient, les assegurances justes i uns passos que te'ls has de mirar. De baixada farem un recorregut diferent i baixarem per la canal de Lloro més directe fins el refugi i desprès a celebrar l'escalada a l'Hotel del Bruc a fer un mos i criticant a la gent tant mudada d'un casament i tot plegat, amb una companyia fantàstica.

Cordades compostes per:
Joaquim Llòria i Vicenç Llòria
Josep Mª Xandri, Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç al primer llarg
En Joaquim començant el primer llarg
Començant el segon llarg
Arribant al flanqueig del segon llarg
El companys a la primera reunió
Els companys al darrere nostre
Sortint de la segona reunió
Assegurant els darrers passos de la via
La cordada dels germans Llòria

Foto del cim
Silenci i solitud al cim del Bisbe
La roca de la Monja i els núvols amenaçants

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.