dilluns, 28 de desembre de 2009

Pic del Martell, Via Retorno Mágico

La meva ressenya


Aquest diumenge, com tota la setmana ha fet i encara fa, molt de fret decidim anar al Pic del Martell. En Juan Carlos em propasa anar a fer la Retorno Mágico donç ell no ha escalar mai en aquest lloc i seria una via bastant bona per començar. En fernando que no està acostumat a possar “catxarrets” creu que també li estarà be.

Es una via, que el primer cop que la vaig fer, va ser un octubre de 1988, que junt amb la via Herboristes eren les mes fàcils de la zona. Ara ja no les considero de les mes fàcils… de fet, ara, ja no crec que hi hagin vies fàcils al Pic del Martell!! Re codo que era una via que no habia res, nomes algun clan i burins vells a les reunions.

Com es un dia molt fret i clar ens abriguem força i ja quan arribem prop del peu de via ja notem com el sol escalfa de valent. Ja comenta a molestar tnta roba. Fems sorteig de llarg i decideixo fer jo el primer.

Comenca en una placa fissurada amb un pasa, que antigament el graduava de IV+ pero ara li donaria V-, per seguir per una cornisa fins un diedre on al damunt estave la reunió antiga. Hi ha els burils vells i un parabolt. Continuo ara per un altre diedre fins una cornisa on hi ha una reunió amb parabolts nous i lluents. Com no ho tic molt clar segueixo cap a munt per un altre diedre discontinuo fins arribar a la reunió on jo recordave fer-la els ultims cops, on hi ha una plataforma molt còmode però amb un clau cimentat i tenin-la que reforçar amb un friend i un tascó. El proper cop serà millor fer-la en el parabolts. Fins aquí ens toca el sol i a partir d’ara ja no ens tocarà mes fins arribar al final de la via.

El segon llarg que per mi es el més difícil encara que només es un parell o tres de passos el fara Fernando. Trobem un friend col.locat que no es pot treure i aixó es facilita una mica les coses. A Fernando li costa una mica pero al cap d’uns intents s’en surt. Per cert, darrera nostre emb coincidit amb uns companys, en Joan Marc, l’August Corominas que no ens veiem desde una expedició que vem fer fa deu anys al Perú i l’Eric Promio.

El tercer llarg el fa en Juan Carlos que es bastant fácil a escepció dún pas que hi ha al principi, que depen per on vagis, es més difícil o mes “matojero”. Juan Carlos opta per la segona opció i la resta es anar fent per blocs, placas i diedrets on els ponts de pedra apareixen com per acció divina. Entren tot tipus de cosas a “caldo”.

L’últim llarg, que es molt llarg em toca a mi, on seguéix la mateixa tònica del tercer però una mica més compromés en alguns pasos, on tambe entren “catxarros a caldo”

Ara ja hi som tod a dalt seguit per els companys del darrera i hara ja ens toca el dessitjat sol que ja comencem a tenir una mica de fret.

La tornada, el de sempre, inentar trobar les fites i el cami de baixada tan caòtic que caracteritza aquesta popular escola d’escalada.

Escalada divertida que en temps passtats les recordava més fàcils… però ja se sap, tot canvia al llarg dels anys. Recordo que fa vint anys feiem dos vies com aquesta i tornavem a dinar a casa!!! En fi, la quesito es que ho poguem fer. Ara ens espera uns plats de “callos” al bar la Xufa que em vist a l’esmorzar i no ens podem escapar de la tentació…
EnJuan Carlos al final de l'ultim llarg
Foto amb el companys

dissabte, 12 de desembre de 2009

Miranda de Can Jorba, via Gloria



12.12.2009

Via Gloria a la Miranda de Can jorba

Aquest diumenge no puc anar a escalr perque anem a fer una col.lectiva d'aquestes de caminar i anem a Sant Llorenç de Munt a pastorar una miqueta am les dones i els amics. Així que decidim anar a escalar el dissabte. El divendres el Joaquim em diu que està "fotut" d'un, segons li han dit, "esguince intracostillar, (això vaig entendre) i te que quedar-de "en dique seco" un altre cop... (li està agafan afició a això, el noi!!!

Truco a Lluis Nadal i m'apunto a fer la via Glòria a la Miranda de Can Jorba que també s'apunta la Lourdes. Es una via que ja la havia vis rapelant per la Josep Mª Andrevi i el primer llar em donave una mic de canguel.lo però com anem amb el Lluis... cap problema.

Quedem a les nou al Bar de l'Anna del Bruc i alli ens trobem al Bermu, el Guzman i al Toni Mateo que aniran a fer esportiva.

Ben esmorzats en dirigim cap el peu de via. El primer llar el farà en Lluis (millor, que te un V+, i ell no tindrà cap problema (lal meva esperança es poder fer un llarg de primer...) Entres primer per una placa al costat d'un desplom pronunciat per despres fer un pas de flanc a una fissura amb un pas molt atlètic. El pas em costa bastant i pujo una mica tocat. Tot el que ve despres es dificil, però amb bona presa, plena de cantos. Arribo a la reunio bufant i mirant-me el segon llarg. A sigut un llarg molt maco però molt exigent, per a mi...

El Lluis li agrada fer sempre de primer, però em miro el segon llarg i en fa gràcia fer-lo de primer, ara que vinc calentet del primer llarg, estic animat. El marquen de V i IV+, però nomes hi han tres parabolts i dos claus... Surto de la reunió i ja enganxo un clau, segueixo per una placa amb una mena de fissura a la dreta, on trobo un altre clau, aquest cop d'un material molt extrany i que es mou, i mes amunt poso un friend... però veig a un 3 metres un parabolt lluent!!! Continuo per placa fins arribar a un lloc una mica descompost on ja veig el pas de V amb un parabolt bastan lluny. Arribo al ressalt i a la dreta veig una fissura que entra un tascó "a caldo"" i em dirigeixo al parabolt, pujo una mica mes i ja veg la reunió. Està en un lloc molt incòmode però no està malament.

La Lourdes també està animadeta i decideix fer el tercer llarg. Es bastant semblant al segon pero no tant exigent.

El tercer llarg el farà en Lluis que te un tram final de V+. No cl dir que quan puja sembla que sigui IV grau, tot al contrari de mi que en el V+ en veig obligat a tirar de cintes i fer passos d'A0, (el que no pot fer mes no esta obligat a mes!!!). Pot ser que aquest es el llarg que m'agradat menys, sense menyspreuar al Lluis, es que queda amagat i a sota tens una canal i queda un llarg amb poc ambient, al contrari de tota la via. El llar mes maco, el primer, amb uns pasos maquissims i amb molt bona roca. Ara nomes ens queden per muntar dos rapels de 60 metres i ja hi serem a peu de via.

Be, ja tinc un altra via per la "cole" i em gaudit d'un dia tapadot i al final fresquest, però això si, amb molt bona companyia.




Via Original a l'Esperó Sud de la Paret de l'Os



6.12.2009

Miran el Blog de l'amic Joan Asin vem veure ressenyada la via J. E. Farreny i que em va semblar assequible, tant per la dificultat com per els "segurus" el reequipament. Total que convenço al Joaquim i al Joan Marc i a tots tres ens sembla be d'anar-hi. Esmorçem al poble de Bellcaire d'Urgell

Arribem a Sant Llorenç de Mongai molt d'hora i ja sortint del cotxe veiem els desploms i la vertical paret del mig. No se perquè, però no ens va inspirar confiança tal i com es veia la paret, però ens dirigim a peu de via. Començo jo el primer llarg que marca IV+ on hi han tres parabolts i el demès l'has de col.locat tu. El segon llar comença Joan Marc que es A2e i arriba sense gaires ploblemes a la reunió. Quan comença Joaquim ja veiem que no va molt fi amb els estreps. No se perquè però avui no te el dia. Tal com pinta l'assumte decidim baixar. El problema més gros va ser les acrobàcies que va tenir que fer en Joan Marc per baixar i recuperar el materia Be un dia d'aquests que estiguem mes "inspirats, ja tornarem!

Com es d'hora i en Joan Marc s'està fen el "cigarret" per no tenir que perdre el dia, decidim anar a fer la via Original de l'Esperó Sud que tots tres ja la coneixem i son també 120 mts. La via està totalment assegurada amb reunions amb parabolts i només, si es vol, el tercer i quart llatg el podem protegir amb algun tascó o friend.

El primer llarg el faig jo que te un tram de xemeneia bastant maco abans d'arribar a la reunió. Primer puja per una placa de IV fins situar-nos als peus de la xemeneia que està assegurada per dos parabolts. T'empotres una mica i vas reptan per disn la xemeneia fins la sortida on ja veus la còmode reunió. IV, 30 metres i 5 parabolts

El segon el fà en Joan Marc no es sur de la reunio caminant per una mena de feixa fins situarte a sota d'un esperonet vertical. Es una tirada amb un pas finet on la dificultat estriba en pasar de l'esperó a una placa de la dreta i ja sense dificultat arribal a un altre reunió molt còmoda. 25 metres, IV+ i 3 parabolts.

El tercer, que per a mi es el mes dificil i maco, el fa en Joaquim. Pujes primer per l'esperò i despres un petit flanquiex fins una mena de xemeneia per situar-te a sota d'un desplom on hi han un parabolt, un pitó i un altre parabolt. Encares el desplom per la seva esquerra i el superes fent unpas atlètic per situarte al damunt del desplom. Continues per plaques fins arribar a la reunio al costat d'una espectacular xemenia. 30 metres, V, 5 parabolts i un pitó

El quart llarg el faig jo que te una sortida bastant fineta on hi ha un clau. Aquests cop no em surt i em tinc que agafar al pito per per un petit flanqueix per situarme a una mena de xemeneia-placa on hi han dos parabolts per després pujar amb flanqueix on col.loco un friend per seguir fins una cornisa on tinc devan una placa vertical assegurada per un altre parabolt. Només emb queda superar aquesta placa hi arribo a la última reunió. V, IV+, 25 metres i un pito i 3 parabolts.

Ja som els tres a dalt i agafem el caí fins el cotxe, pensant en els "callos" que ens estàn esperan a Bellcaire d'Urgell.

A la fi, no ha estat tan malamente la sortida, tot i l'abandono de la via J. E. Farreny, però el cas es que ens ho hem passat d'alló mes bé amb un dia assolejat i una mica caluros... i fins la propera.

Escalada realitzada per: Joan Marc Guiñan, Joaquim Llòria i Joan Prunera


Arriban a la primera reunió
El tercer llarg
El quart llarg
El final de la via amb l'aigua del pantà a sota

dijous, 3 de desembre de 2009

Roca de Sant Salvador, via Cerda-Pokorski. Agulla del Pla del Ocells. via Guzman-Silva



28.11.2009

Via Cerdà-Pokorski a la roca de Sant Salvador
Via Guzman-Silava a l'Agulla del Plà dels Ocells

Surto de casa per anar a buscar la "Vespa"i anar a casa del Joaquim a les 8.30 pues anirem amb el seu cotxe. Arribem a Monistrol on ens espera l'esmorzar a la Fonda Xica i tot seguit arribem al Monestir. Allà trobem al Jordi Brasil, en Javiesca i dos companys mès. Volen anar uns a fer Lo Tio Gos i els altres a equipar la normal de les Magdalenes... crec entendre. Fem petar una mica la xerrada i intercambiem algunes opinions i ens diuen que han reequipat la via Guzman-Silva de l'Agulla del Plà dels Ocells. Si ens dona temps anirem a fer-la.

Pujem cap a Sant Benet que hi han poques escales i ens dirigim a la Roca de Sant Salvador (l'Elefant) Aquesta via puja per la cara nord de la roca, que es la més alta de la Regió de Sant Benet. Jo ja l'he fet, però en Joaquim no i li proposso d'anar a fer-la, dons tinc ganes de repetir-la per inetcambiar el llarg. El problema es que no toca el sol, tot i que el dia es força solejat. Es una via que esta "justeta" d'assegurances però es deixa fer prou be.

Arribem a peu de via i el sol està darrere de la trompa de l'elefant i no es tocarà el sol en tota la escalada, que li farem!
Començarà en joaquim, però no veiem el primer spit i jo no m'enrecordo per on es trove, però hi es, eh... Al final, desprès d'uns metres "a pel" el veiem però està just a sota del Joaquim i ara es tart per recular... Desprès ja veu el proper i ja es calma una mica. Em passat uns moments molt "adrenalínics". 30 metres de IV, IV+

La segona tirada la faig jo i nomès sortir de la reunió poso una baga en una sabina al costat de la reunió i tot just al començar a pujar per la paret col.loco un parell de friends en un llavi, em col.loco a la vertical de la paret i ja veig el seguen spit. Es un llarg de IV, IV+ amb uns "alejillos" considerables fins i tot emb salto un spit, l'últim aban d'entrar a la reunió. La roca està molt freda i bufa un vent emprenyador... passarem molt de fret! 30 metres

Joaquim arriba a la reunió molt tocat per el fret pero l'animo i farà el darrer llarg. Es, per a mi, el mes maco, donç es molt vertical, ben assegurat i la roca fantàstica, tot i que es el mes curt de tots. 20 metres i V-.

Arribem al cim per que ens contamini el Sol amb els seus ratjos benefactor. Fem les fotos de rigor i de poc que el vent no en tira a terra!

Com que es d'hora, com hem dit abans, anirem a l'Agulla del Plà del Ocells. Es una roca que ni el Joaquim ni jo em pujat mai. Esperem que es toqui el sol allà. Arribem a peu de l'agulla i ja veiem que toca el sol però ens em d'espavilar per que el sol ja va de vaixa.

El primer llarg es una rampa de III i d'uns 15 metres. Puja primer en Joaquim.

El segón llarg ja pinta millor. Surt molt vertical amb bona presa pero amb uns passos finets. Els que la van reequipar ens han dit que han cambiat una mica l'itinerari, donçs a saltat una llastra (berruga) i ja no puja per el itinerari origal. Es un llarg d'uns 30 metres que en va sorpendre, donç te passos que t'els has de mirar una mica i la distancia del seguros per a mi es molt correcte.

El tercer llarg el fa en Joaquim. Es un flanqueix d'us 15 metres fins arribar a l'altre extrem de l'agulla a sota mateix del cap. Te un passet finet de IV+.

L'ultim llarg es el mateix de la via normal on hi ha in spit. No es dificil, però la roca es mol discreta. Be ja em fet una agulla nova. Rapelem per la via normal i baixem per una canal bastant malmesa i ja estem un altre cop a peu de via. Ara el Sol ja s'amagat derrere les muntanyes i decidim anar a dinar al Bar Rincon a l'estació de l'Aeri de Monistrol





diumenge, 15 de novembre de 2009

Tossal de la Feixa via Directa de l'Avatar




14.11.2009 Directa de l'Avatar

Aquest dissapte decidim anar a fer aquesta via que van obrir uns amic nostres, en Guillem i en Joan Marc. Es un tipus d’escalada de poc compromis, perque hi ha moltes assegurances i si no ho fas en lliure ho fas en Ae o AO, però es un lloc, de moment, sol.litari i molt agradable.

Quedem a dos quarts de set a casa del Balbino i ens dirigim a Coll de Nargó, aixó si, parant a Ponts a fer l’esmorzar. Arribem sobre les 9,30 a la pista on deixem el cotxe. Tenim un hora d’aproximació i el dia es força clar i no fa gaire fret.

Arribem a peu de via i ja veiem el rastre de parabolts grocs, ara ja qüasi despintats. Començaré jo el primer llarg. En Balbíno no està molt acostumat a fer servir els estreps, però es defensa. Ja desde sota veig que l’entrada en llire es molt forta i opto per treure els estresps. Quan porto tres o quatre seguros comença a ploure. Que es estrany, a dalt no hi ha núvols, estan al derrera. Continuem i al cap de poc ja veig un tram em lliure que no es gens difícil fins els propers parabolts. Después tot ho faig en A0 menys un pas d’un desplomet i despres lluire fins a la R1. En aquest llarg hi han 24 bolts i nosaltres portavem 22 cintes. Alguns m’els vaig saltar pero no gaires. 30 metres A1e IV A0e

El segon llarg el fa en Balbino fent el primer pas d'A1e, despres d’una petita grimpada de III. Despres fa A0 i petites sortides en lliure, que jo les vaig catalogar de V. Aquí la roca es una mica bruta i esta plena de terra i molsa. 25 metres A1e Aoe V

El tercer llarg sut en lluire de IV fins situar-nos a sota d’un fort desplom que amb uns deu metres surts ja en lliure de V, que no es obligat (ja us he dit que esta ple de bolts) això si molt maco. Al Balbino aquest llarg li costa moltíssim i arriba a la reunió bastant tocat. Li dic que no es preocupi que el seguent ja el faré jo. 30 metres IV A2e V

El quart llatg es un placa inclinada que te molt bona pinta plena de bolts (per no desentonar amb les altres). Esta graduat de V i es tota la tirada amb adherencia aprofitant rebabetes de la roca. Es un llarg curt i penso en empalmar el cinque però Balbino em diu que no que l’altre la fara ell. Es pot empalmar sense cap problema els dos llags, el 4 i el 5 i queda un llarg de 40 metres molt mes maco. 20 metres V i el següent 20 metres IV

En el sisè llarg, parteixes d’una mena de feixa que ratlla part de la paret on hi ha una corda fixe que pots arribar a la Via del Guillem. El primer pas, el faig en lliure, però desprès tinc que fer un petit A0, donç la roca no inspira gens de confiança. Segueixo per uns diedres i una bavaresa molt maca per continuar per una placa fins una petita cornisa on monto la R6. Aquest llarg seria mes maco si no fos per la brossa i terra que hi ha. 30 metres V A0e

L’ultim llarg es tot una serie de ressalts bastant verticals i el fa en Balbino 20 metres V A0.

Hem trigat unes quatre hores i trenta minuts en fer la via, que no esta malament per lo "lentorros" que som i la poca pràctica que te en Balbino en això de fer “artifo”. Ara ens queda una horeta llarga de cami fins el cotxe. Potem frontals, dons ja comenta a fer-se fosc. Arribem al cotxe de nit!

Be, ja tenim un altre a la “cole”

Escalada realitzada per: Balbino López i Joan Prunera



dijous, 5 de novembre de 2009

Paret del Pessó Via Sossis i patissants

24 i 25 d'octubre de 2009

Aquest cop en Balbino, Juan Carlos i jo, hem decidit anar a Collegats. Jo nomès he estat un cop escalant aquí i va ser fent “esportiva”. La via que decidim anar es la Sossis i patisants que la vaig veure en el blog del Luichy fa temps. Com està bastant lluny anirem el cap de setmana, surtir el dissabte a la tarda i dormir a la Font de la Figuereta.

La via tenia bona pinta, dic tenia per que la veritat no es que sigui gens maca i a mes, molt fácil. El cas es que va ser un primer contacte amb aquesta regió.

El dia es va aixecar tapat però no tenia pinta de ploure. L’aproximació la vem fer mes o menys en mig hora i ja tenim localitzat el peu de via.

El primer llarg el faig jo que es un pas molt fort, li donen V però ni amb A0 surtia. Vaig posar una baga per fer d’estrep i així arribar a l’altre parabolt. Noi, per ami alló ere mes de V!!! (igual hi ha “trucu”… que modestament em va semblar fins i tot 6a que un tio que fagi a quest grau li decepcionaria fer aquesta via) despres anaves trobant parabolts, no molt junts i bagues molt podrides en sabines. La resta no passaba de IV i algun pas de IV+, això si, un llarg de 50 metres.

El segon llarg es caminant, travessant una feixa d’arbres fins a la paret. Aquí ja va començar a ploure. Parats a la R, vem esperar uns tres quarts d’hora fins que va parar. La roca no estave molt mullada i es dexave manegar.

El tercer llarg el fa en Juan Carlos. Es veu una rampa immensa, i veiem algunts parabolt, no mases. El llarg es podria catalogar de III i al final un muret de IV, nomes ere anar amb comte per la roca mullada. Un llarg també de 50 metres.

El tercer llarg el fa el Balbino seguin la mateixa tònica que el darrer llarg. D’entrada un muret vertical de IV i despres una rampa de III. Aquest llarg era d’uns 30 metres.

El quart llarg i ultim em toca a mi, que ara comença aploure un altre cop. Els hi dic que espavilem que despres la baixada serà llarga. El faig a la carrera sense mirar’mel gaire per no perdre el temps, però era tambè molt fácil, poder era mes maco per les vistes molt maques de tot el congost. Al final un diedret de IV, la resta III. Uns 45 metres

Arribem tots tres al cim, i ara si que plou de valent!!! Fotos de rigor i la baixada per una "mena de ferrata" li diuen… tot plè de cable fi i corda una mica pudridota, total ens va costar un hora baixa i a mes tots mullats.

Arribada a la furgoneta del Juan Carlos, fem material i a la Pobla de Segur a dinar. Per cer quan anavem per la carretera cap a la Pobla… va sortir el sol!!!! , ves quina gràcia.

Es una via per portar gent que no te gaire experiencia, si no, res de res. Si la repeteixo sera amb algun “novell” o com a segona obció.

Escalada realitazada per: Balbino Lopez, Juan Carlos Silva i Joan Prunera
En Balbino arribant a la primera reunió
En Juan Carlos arribant a la primera reunió
El companys fent l'últim llarg
Fotografia després de la via
La "furgo" on vem dormir

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Miranda de le Boïgues, via Daniel SA


Diumenge 18 d'octubre de 2009

Aquest diumenge dia18 quedem Ferran, Juan Carlos i jo per sortir a escalar. Fernando fa un mes que no escala i te el genoll que li està fent males passades i va “cremat” per tocar roca. Juan Carlos surt d’una lesssió al canell i porta qüasi dos mesos sense penjar-se a la roca i per últim jo, que porto tota la setmana amb un refredat de por. Decidim anar a fer una via ben assegurada, que no sigui molt difícil i que toqui el sol, les tres B's: “Bueno, Bonito y Barato”.

Com no ho tenne molt clar a on anar, em demanen consell i de principi no se m’acut res, i de cop … m’enrecordo de la via que hi ha a la Miranda de les Boïgues, la Daniel SA que fara uns tres anys la vaig repetir amb el Joaquim Llòria i no està gens malament per fer una matinal.

Arribem a les nou tocades al Bruc, tot just quan obren el Bar Anna, per que ens donin la “teca” Alli em trobo al Mika Duran que fa un munt de temps que no el veia.

Ben esmorzats enfilem cami cap el Coll de Portelles i en una mitja hora ja estem a peu de via.

Comença Juan Carlos, que com he dit porta dos mesos en “dique seco”. El llarg no presenta cap dificultat, dons es de III i un passet de IV. Un llarg ideal per ell, per anar posant-se en forma, puja prou be i arriba a la R.

El segon llarg es el més difícil, dons te uns passos de V molt macos i verticals. Aquest llarg el fà Ferran. Fa un dia esplèndit pero una mica de vent fret. Arriba a la R i pujem nosaltres. Juan Carlos esta content per que esta pujant molt be i no li fa gens de mal el braç, només una mica el dit, pero a part d’això, cap problema més. Jo vaig una mica hofegat per que tinc el nas tapat.

El tercer llarg el faig jo, que puja vertical per tot l'esperó de la roca i arribant a dalt del cim. Es IV+ amb alguns pastes finets però molt maco i disfrutón. Tota la escalada m’estic enrecordant del Joaquim que esta lessionat en una cama i fa tan de temps que escalem junts que el trobo a faltar. Des d’aquí una forta abraçada i una encaixada de mans, Joaquim!!!

Arribem tots al cim i gaudim d’una vista privilegiada i claríssima del paisatge. Ara toca desgrimpar uns tramps d'aquesta agulla, que m’enrecordo, de jove, els baixavem corrent! Ara anem més poc a poc. Ferran baixa una mica agobiat per culpa del genoll, dons a les baixades s’enressent més.

Ja de tornada al cotxe, Juan Carlos i jo, ja planejem la propera surtida. Ferran ja fa estona que va devant, te ganes d’arribar al cotxe… coi de genoll!!!

En fi, una aventureta més per no perdre la costum.









Barranc de Castellfollit - Torre del Moro

11.10.2009





Aquest cap de setmana hem decidit anar a Tarragona, al Barranc de Castellfollit. Es una zona que es caracteritza per que té afloraments granítics en un entorn privilegiat i solitari. No es com el granit del Pirineu, s’asembla més al que hi ha a la Costa Brava. Decidim anar a la via Toset-Toset de la Roca de la Mel o Torre del Moro, que fa temps que li tenia fica’t l’ullet, dons farà cosa de tres anys amb Joaquim Llòria, vem fer la via Boronat-Toset. Aquest cop no pot venir perque està lessionat.

Quedem a les 8.00 tocades a Gavà amb Joan Marc, que també s’afegirà Ferran Navarro que viu i treballa en “Madriz”. Arribem a l’Espluga del Francoli per poder esmorzar molt bé i vam enfilar cap a la zona en qüesitó.

L’aproximació es curteta i enl mig hora vam arribar a peu de via i ja tenim localitzat el començament. Comença Joan Marc, renegant com es habitual amb el, però si no fos així no seria ell... El llarg no implica molta dificultat a escepció d’un pas, (a mi m’ha semblat un V fortet) però es troba practicament desequipat, nomès un clau que es mou i un burí al costat, però portem força “artilleria” per poder protegir el llarg. El problema mes gros es que on supossem que hi ha la reunió està plena de esbarcers i només hi ha un clau. La reforça amb un tascó i una mena de sabina que no fa molta gràcia. Ja us podeu imaginar la cara que fem Ferran i jo. Arribo a la reunió i veig la forma de poder possar un friend mes gros al costat i un altre petit al costat del pitó i ara si que ja tenim una reunió prou ferma. Aquest llarg el graduen de IV i IV+ però a mi em va semblar V.

Ara el segon em toca a mi. Es una díedre-xemeneia bastant tancat on es veu un clau a la sortida del desplom. Penso: la motxilla ens molestarà! pujo i poso un micro-friend que queda perfecte (el friends al granit entren a caldo!!!) i mes dalt un tasco fins a arribar al pitór. El pas de sortida del desplom emb costa bastant per la moltxilla i tinc que forçar en sortir en fora i despres duns ai, ai, ui, ui!!!, surto fins al pedestal i en uns metres més arribo a la feixa on munto la reunió en una alsina guixuda. Aquest llarg està graduat de IV i V.

El seguent llarg es una grimpada fàcil de II i III fins als peus d’un altre diedre-xemeneia. Decidim sortir per la via Boronat-Toset que no te cap xemeneia dons tots portem motxilla i ens està molestan bastant. (tindriem que haver-les deixa’t a peu de via!). Ja tornaré altre cop per poder acabar-la del tot. Aixó si, sense motxilla!

El altres llargs els farà el Joan Marc, dons no són massa dificils.L’ultim ressegueix l’aresta final fins al cim. Un cop a dalt i trobem un llibre registre on posem la nostra “firmeta” i gaudi’m de la vista tan esplèndida, veien devant nostre el Pic de l’Àliga i de tot el barranc. Cuntinuem pel cantó contrari de la via per arribar a un collet on hi ha un rapel instal.lat que ens portarà a una tartera i altre cop al cami i en pocs minuts al cotxe.

Despres tornem a l’Espluga per menjar un “bocata” que a quarts de cinc ja no fan res calent al poble. La tornada la fem intenten arreglar aquest pais nostre, parlant de política i de llibertats col.lectives i personals, recordant temps passats, que no sé si seràn millors que aquets, però, que ara em gaudit d'una escalada clàssica i en bona companyia, això si.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Pirineu Oriental, Pic de Costabona 2.465 mts.

27.09.2009

Ara fa tot just 30 anys, un 30 de setembre de 1.979, vaig fer per primer cop aquest cim del Pirineu. He possat una fotografia, qüasi,qüasi fossilitzada d’aquest dia en que el vaig pujar amb quatre companys, que a hores d’ara nomes un fa muntanya. Auría de ser “maco” poder pujar aquest cim amb els mateixos, però ara toca pujar-lo amb la meva companya, la Cristina, que de cops “l’anganyo” per pujar algun cim. Val a dir que els puja amb bona predispossició.

Es el primer dosmil que et trobes a la linea axial de la serralada pirinenca. El Canigo està més a prop del mar, però es trova separat d’aquesta línea. Es un mirado privilegiat del Repolles i la Garrotxa, així com del massis del Canigó y del circ d’Ull de Ter.

Surtim de Setcases a dos quarts de deu i enfilem la pista que esta a un 2,5 km del poble en direccio a Vallter fins la Collada Fonda a 1.912 mts on deixem el cotxe. El dia es fresquet i tambe hi ha algún núvol que ens acompanyarà tot el dematí.

Desde el parquing es veu força lluny amb un desnivell d’uns cinc-cents metres. L’he pujat uns quants cops per diferents vessants, pero per aquí encara no. Iniciem la pujada muntanya amunt per les Roques d’en Mercer entre la divisòria de la carena, on un filat metàl·lic la divideix. Anem seguin per un cami, mes o menys marcat fins el creuament del cami que porta al refugi del Costabona i es llavors quan, amb forta pujada ens dirigim al cim.

Em trigat 1,30 h. En arribar. Hi ha alguns núvols que venen del Canigó que esta tot tapat. Al cim hi ha un grup de persones que estan “escampan cendres al vent” d’algun company i passem de puntetes sense fer gaire soroll. (Em de ser respectuosos, donç m’invaeig una mena de tristor quan m’he trobat amb aquestes situacins, inclos quan trobes una petita placa d’un muntanyenc, excursionista o escalador mort,amb les circumstàncies que siguin, penses amb les vivències i experències que han viscut igual que jo i…)

Be al que anavem! La vista es esplèndida, es poden veure tots el cims propers d’Ull de Ter i de la Garrotxa, que no, com ja he dit, del Canigó (llàstima). Ara la baixada la farem vers el coll de Pal per passar a prop del refugi i despres tormar un altre cop per les Roques d’en Mercer, desfent el camí de pujada

Un altre cop la pista fins a Setcases i cap a casa que la Cristina ja te un altre cim al sac.

30 anys separen una foto de l'altre 
Començant la pujada
Al fons, el Costabona 
Descansant i gaudint del paissatge

dimarts, 22 de setembre de 2009

La Pastereta, Diedre Bonington

20.09.2009
Aquest diumenge decidim anar a Pastereta a fer el Diedre Bonington, doncs ja fa temps que la tenia en ment, però amb els comentaris d’alguns companys de que els “segurus” allunyaven molt, ens habia frenat. Deixem enrrera les nostres “pors” i em presento a casa del Joaquim a Sant Boi amb la “Vespa” a les 8 tocades. Em quedat amb Ferran a Collbató per esmorzar i afrontar l’aventura amb l’estòmac plè. Anem a la aventura perque no la coneixem, tot hi ser una via assegurada i de V mantingut, però justeta de parabolts. El temps sembla que serà bo però fresquet: és cara oest i no tocarà el sol fin la tarda. Arribem a peu de via ben suats i ens mirem la situació dels parabolts. Ja em detectat l’itinerari i ja estem decidits: ens hi fiquem. Decidim repartir-nos els llargs sense preferències i Joaquim decideix fer el primer. Ferran i jo ja negociarem els següents depenent del que veiem. Comença Joaquim pujant per una rampa de III fins un pedestal on ja es “mastega la tragèdia”. Mur vertical amb bona pressa i de, segons la ressenya, V. El “bolt” li queda a dos metres al damunt de la cornisa i desprès d’un parell d’intents aconsegueix “xapar”. Tot seguit continua “rebufant” a cada pas, Ferran i jo mirem callats però veiem que “va fent”. Arriba a la R1. Be, ja tenim un! Sortim nosaltres a l’hora i m’enfilo a cercar el parabolt, faig uns pasos finets i arribo al seguent. Renoi!, si això es un V, com seràn els altres llargs...?
Arribem tots dos a la R1, i decidim que continui Joaquim el segon llarg que de fet es un canvi de reunió. Es fa caminant i pujant una canal fins una cornisa on està la R3. Ja estem tots tres a la R i decideix Ferran de fer-se el tercer llarg. Be, em tocarà a mi l’últim, que a més no es veu i no se com serà... Puja Ferran per un tram que es podrien posar alguns friends petits però es fàcil, el cas és que el parabolt esta força lluny. Va pujant pausadament pero segur fins arribar a la R3. Ara surt Joaquim i jo al darrere seu. El primer tram no, costa gens fins que es fa mes vertical, Hi han molt bones preses, fins hi tot, fortats on entrarien friends. Pujo millor, igual ja he entrat en calor i m’ho veig amb uns altres ulls. Em quedo encallat en un pas a uns 3 metres de la R: coi, aquest pas es dificil! no se com “manegar-mel”. En calma, aconsegueixo arribar a la reunió. Ens donem ànims mutuament per trencar el gel. De moment la via es força maca i ens agrada. Be companys, ara em toca a mi. Joaquim ja ha mirat per on va la via i ja ha vist tres assegurances. Em passan material i enfilo cap a dalt. La sotida de la reunió no es dificil però has d’anar en compte, la roca no sembla tan cantelluda com als altres llargs. Arribo al primer “bolt” i respiro amb més tranquilitat. Ah! ja veig el següent. Pujo amb cura amb passos finets però ara la roca es més cantelluda i bona. El “xapo” i... batua!, el següent està a “can Pistraus”, al menys hi han 8 metres!, hostia puta, collons!..., però per que esta tan lluny? Calla, calla, que hi ha un pitó amagat al diedre, avans del següent parabolt! Buf!, salvat. D’aquí a la última reunió hi ha un altre “bolt” i per a mi, amb passets dificils. Arribo a la R4 que tambè es el primer rapel i asseguro als companys. No porto la càmara... (tonto de mi) i d’aquí surten unes fotos fantàstiques. Ferran diu que la puja ell i li farem el reportatge gràfic al Joaquim. Ja hi som els tres a dalt, però no ens felicitem encara que això d’escalar és com els castellers, tambe s’ha de descarregar el castell i a nosaltres ens queden dos rapels.
Em trigat unes tres hores i mitja en fer la via i baixar, no està malament per lo lents que som. Arribem un altre cop a peu de via on hem deixat les motxilles i ara si, encaixades de mans i somniant amb la propera “aventurilla”. Ja decidirem quina via anirem a fer el proper dia, en tenim tantes en ment...





dijous, 17 de setembre de 2009

Via d'en Guillem al Tossal de la Feixa

12 de setembre de2009
Aquest cap de setmana quedem el Joan Marc i jo per anar a fer la Via d'en Guillem. Jo ja l'he feta fa poc però a ell li falta a la "cole". Jo volia fer la de l'Avatar, pero al final decidim fer aquesta. Quedem a la Plaça Cerdà a les 7 del matí, donç el Joan Marc viu a Gavà i ben d'horeta ens dirigim cap a Coll de Nargó. Arribem a la pista, deixe'm el cotxe, agafem la motxilla i cap a peu de via que l'aproximació es llarga. No fa una calor excesiva, però en fa... En Joan Marc te moltes ganes de fer de primer i aquesta via reuneix totes les condicions per "cagats" com nosaltres, donç predomina "molt el parabolt". Decidim que farem la via a "escote" un llarg cada un. I així ho vem fer fins arribar a dalt del cim. Al repetir la via i coneixe-la una mica he pogut "apurar" alguns passos en A0 que havia fet en "artifo" i algun que altre en lliure. El dia era perfecte però poc a poc es va possar núvol, fin el punt que quan estavem just al quart llarg comença a plorure, va ser una estona i destrès va tornar a surtir el sol, però poc a poc es tapave més i més. Arribem al cim i... batua!!!! començen a caure llamps i trons, i com no es una cosa nova i la coneixe'm be a la muntanya, decidim que "cames per que us volem". Vem arribar al cotxe tot jus de comerçar un aiguat de pel.licula. Vem dinar "bocata" i "Vichi" que teniem molta sed.
En fi tot va anar rodó, escalda llarga, ambient sol.litari i bona companyia en una escalada de poc compromis, però perfecte per gaudir-la.



Via El cami de l'Alzina





06/09/2009
Aquest diumenge hem quedat en Fernando, en Joaquim i jo, que després d’un mes (mes o menys) d’inactivitat per part d’ells (jo aquest estiu m’he fet un fart de caminar per Cerdenya), decidim anar a fer “el camí de l’Alzina” que esta a prop del Monestir de Montserrat i s’ha de camiar poc. Passo a recollir a Joaquim a Sant boi i quedem amb Fernando a Monistrol per esmorzar. El dia sembla que promet ser caluros. Aquesta via ja l’he fet uns quatre cops,un d’ells tambè amb el Joaquim, però es molt maca i bem assegurada i es perfecte per calentar motors despres de les “holidays”.Arribem a peu de via i el sol ja ens apreta. Començarè jo el primer llarg y, “redeu” no m’enrecordave que estava tan pulit i relliscós, fins hi tot he tingut un petit “saque”, que per sort m’he pogur agafar al pont de roca (bufff, començem bè!!!) Arribo a la R1 sense mes problemes i començen ells, que tambè rondinen del puliment del llarg. Ara li toca a Fernando el segon llarg que te un passet de V+ (per a mi es mes, quasi 6a, però no es determinant el que a mi em sembli...). Puja fent algun repòs, però, be. Surtim Joaquim i jo, jo devant d’ell i aconsegueixo fer-ho sense tocar res (esclar que vaig de segon...) Joaquim no se la juga i fa A0, que el tercer es per ell i vol anar “fresquet” per poder-lo fer be. I tant que ser fa be! el puja sense cap problema, dons es un llarg molt maco amb un bon desplomet amb flanqueix i canto a dalt de tot. Ens juntem a la R3 i ara li toca un altre cop a Fernando (jo emb reservo l’últim llarg, que la darrera vagada que vaig estar pujave massa ràpit perque plovia i no el vaig gaudir prou) El quart llarg es molt maco però mes curtet, d’aquells de IV+ finet per gaudir de la roca. Arribem els tres a la R4 i fem un respir que el sol “mossega”. Aconssegueixo fer tot el llrgr sense repossos i m’es tranqui que el darrer cop. Pujant ells i Fernando “flipa”: quina tirada mès maca!, Joaquim al darrera també pero ja se la coneix. Be, donç arribem tots a dalt i despès de les escaixades de mans, enfilem escales a vall per remullar la garganta a Monistrol i comentant la “jugada” de la via. Es que som com nens!




Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.