dimecres, 20 de maig del 2020

Records des del "confinament". Via Punsola-Reniu al Cavall Bernat

12 d'octubre de 1985
Ressenyes que vaig dibuixar després de escalar la Punsola
Va ser cap al setembre de 1982, que els meus ulls anaven endinsant-se cap a obscurs pensaments, la "Punsola" del Cavall. No va ser fins al dia de la Mercè de 1984 que ens vàrem decidir. Tres companys, el Jordi Peruga, en Josep Miró i jo. Tot anava sobre rodes, fins, el que era llavors la setena reunió, només ens quedaven quatre llargs, ens va caure una tamborinada d'aquelles que fan història, pluja, trons i vent. Remullats, garratibats i acollonits, des de la sisena reunió, vàrem fer quatre ràpels, que encara no sé com els vàrem muntar ni el que vam trigar a baixar, érem en estat de "xoc". Cap cot, ens tornarem cap a casa, no sense tenir present que tornaríem, però quant...?

No va ser fins al dia del Pilar de 1985 que ens vàrem decidir en Josep Miró i jo. En aquella època tot era més difícil, no als nostres ulls doncs no teníem vehicle, jo tan sols tenia una Vespa que féiem servir, sobretot per anar a Montserrat o al Pic dels Martell, però aquest cop vam anar amb la Hispano-Igualadina, que ens va deixar a Can Massana. Carregats amb la motxilla, vam emprendre el Camí de l'Arrel fins a la Canal del Cavall remuntant-la fins a la base de l'aresta Nord. En aquella època el primer llarg el vàrem pujar des-encordats fins a la primera reunió. Eren les 12 del matí del 12 d'octubre de 1985

En la plataforma de la reunió vam deixar les motxilles i mirarem amunt aquella llarga aresta que anava embrincant-se fins a perdre's de vista en la llunyania. Amb l'estómac ple de papallones revolotejant, vaig començar jo sense pensar-m'ho dos cops. Així vàrem escalar tot el temps, ara tu, ara jo. El que entrava a la reunió de segon, no es lligava, continuava escalant el següent llarg, així fins al que era la setena reunió, on fa un any vàrem abandonar. Ens quedaven tres llargs d'artificial amb sortides en lliure amb una "timba" impressionant sota els nostres peus i sobre tot el desconegut. Fins a la setena reunió havíem trigat dues hores a escalar tots els llargs en lliure a excepció del setè que vam fer algun A0e. Ara penjants d'estreps, afrontavem els tres llargs d'artificial. Van ser llargs i feixucs, sobre tot les sortides en lliure per cercar el proper buril, sortides en lliure des de el primer escaló de l'estrep i mirant al company penjat a la reunió sense dir res, només tragant saliva. Per aquests dos llargs vàrem trigar dues hores i mitja més.

Ja érem, gaire bé, al final de la via, penjats d'esteps i amb les últimes llums del dia, afrontàvem el darrer llarg que per cert, em tocava a mi. Sota meu tenia els 200 metres que havíem escalat i tan solt restaven 40 metres per triomfar. Començo a flanquejar amb els estreps a la dreta fins al fil de l'aresta i amb uns quants passos més en artificial, de cop, s'acaben els burils... Joanet, amunt!!! Recordo que anaven apareixent còdols entre les meves mans i semblava, més que escalar, que levitava per l'aresta fins que de sobte, era a sota el que anomenàvem, la "barretina". Ja érem a dalt pràcticament, només ens quedava els cinc darrers metres i ja érem a tocar la "Moreneta" d'alumini.

El sol ja s'havia amagat i amb les darreres llums del capvespre, vam muntar el primer ràpel i el segon ja va ser de nit. Van ser cinc hores i mitja d'escalada sense parar però ho havíem aconseguit per fi.

Arribats a peu de via de la Normal, fem cap a la Canal del Cavall de baixada. No portàvem frontal, tan sols el Josep Miró, que fumava, duia encenedor i amb això vam baixar com vam poder la canal i vam poder trobar les motxilles amb els sacs per poder passar la nit. A les nou de la nit tocades, vam arribar a la carretera i d'aquí al Monestir on els porxos que hi ha davant del que és ara un restaurant, vam passar la nit del "lloro". Jo no vaig poder dormir, pràcticament, en tota la nit, en venien tot d'imatges de l'escalada al Cavall Bernat i així ens va arribar les primeres llums del dia. Vam estar comentant si ens venia de ganes escalar, ja que érem al Monestir, però l'esgotament i l'eufòria d'haver aconseguit una escalada de tant de temps somiada, ens vam decidir de tornar, era diumenge i ens mereixíem celebrar-lo tots plegats, amb el que llavors eren les nostres xicotes.

Una escalada que sempre estarà present en el meu record on tinc poques fotografies, no era una afició barata i no sempre podia "mangar-li" la càmera al meu pare. Recordo que portàvem una càmera de fotos petita de plàstic marca "Kodak" i format quadrat i que ens l'anàvem passant a cada llarg.

També un petit record pel Josep Miró, amb el que tantes escalades havíem fet plegats i que han passat trenta-cinc anys des de aquell 12 d'octubre del 1985 i que vam tenir l'honor d'aparèixer en el llibre d'en BarberàHistòria d'una PEDRA, en l'any de 50è aniversari de l'escalada al Cavall Bernat, encara que no és correcte els noms que hi han escrits, en fi, una de les escalades per recorda-les tota la vida.

El que seria el tercer llarg de llavors
El quart llarg
El primer artificial de 40 metres 
El segon artificial
El penúltim llarg, la càmera no donave per més...
L'any que la vem fer
Tindria que posar, Joan Prunera i Josep Miró

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.