1 d'agost de 2010
Per al meu amic, Josep Miró Molina
Ens vàrem conèixer el 1981, tot just quan jo tornave de la mili. Ell tenia 19 anys i jo 21. Teniem amistats comunes, sortides de diumenge, de caps de setmana, amb les nòvies, sense elles… Ell, ere escalador de roca i de caminar poc, jo tot el contrari., però ens movia l'il.lusió de fer moltes vies i noves. Poc a poc ens vàrem lligar estretament i encara recordo amb nostalgia que amb una vespa 150 c.c. anàvem a Montserrat en plè hivern amb dos motxilles carregades de material, el sac i un parell d’entrepans. Ens reunie’m al Bar San Diego a la Plaça de les Naves, al Poble Sec, on il.lusionats miràvem ressenyes per el cap de setmana. Primeres vies per nosaltres com la Cerdà Riera de la Ven-Suri-Ven, la Haus de la Mòmia, La Gomez de la Prenyada, La GAM de la Cadireta, la Punsola del Cavall, que desprès d’un abandono, a la fi la vàrem aconsseguir, un 12 d’octubre de 1985. Tantes i tantes escalades, vivències i situacions a Montserrat i altres indrets on em queden records que mai els podrè oblidar.
La vida va donant moltes voltes i per raons diferents ens vàrem separar al cap de nou anys. Ell, cada cop es decantave més per una vida poc ordenada, podriem dir, i donada a uns quants excesos. Al cap de set anys ens vàrem retrobar de nou, com si no hages passat res, dient-nos: que tontos que ere’m! Però la qüesitó es que ell, cada cop anave a pitjor, i per desgràcia no volia possar remei. Les escalades ja no eren com abans. Per la meva part no tenia gaire confiança amb ell i procuravem anar tres per mes seguretat. Ell no perdia l’il.lusió d’escalar. Poc a poc ens vem tornar a separar i de cops anave a veure’l a casa i cervesa darrere cervesa, m’explicave el perquè de tot i l’únic que jo li podia dir es que: no t’entenc, però si que et comprenc… En fi, no soc jo qui te que jutjar a un amic.
El dia 31 de juliol en van trucar al vespre, donant-me la noticia de la seva mort. Tenia 48 anys i jo feia tres anys que no sabia res d’ell. Em vaig agafar la noticia una mica fret, però, poc a poc m’anave quedant un buit immens, qüasi inexplicable, dins meu. Desde la mort del meu pare, fa disset anys, no he arribat a plorar amb tant sentiment com el dia del seu enterrament.
Josep, no haurà moment que escali, camini o vegi Montserrat, que no et recordi. No crec en l’infern ni en el cel ni crec que estigues en cap d’aquets llocs, el que si sé segur, es on estaràs, i aquest lloc, per sempre serà el meu cor.
Fins sempre company, que allà on seràs, segur que el cel es blau, la terra verda i ple de roca per que gaudeixis de la pau i tranquil.litat que no vas trobar en aquesta vida.
Per al meu amic
Puc vendre'm l'ànima al diable i el cos als demés
i llogar fins la guitarra per diners
o trencar la meva imatge com si fos de guix
o jugar-me l'esperança al «set i mig».
L'alcohol em destruirà el fetge i les arnes la pell,
el fum els pulmons i els homes el cervell.
Podreu fullejar els meus somnis, grapejar els records
i estripar-me plors i versos jocs i amors.
He tingut sort amb les dones, que ja és molt tenir,
i a les mans la primavera que ja és dir.
He pujat on la neu crema i he caigut al sot.
Demaneu-me el que vulgueu que tinc de tot.
Però no pas aquest poema volador i petit.
Gust d'amor. Color mangrana
que he escrit per al meu amic...
El bo
El dolç
El mascle.
Joan Manuel Serrat
 |
 |
 |
