dimarts, 2 de març de 2010

Una alzina salvadora

02.03.2010
Dos fotos del fatidic o afortunat dia...
Donant un petó a l'alzina salvadora
Un diumenge 2 de març de 1980, avui fa tot just 30 anys, vaig patir un accident a la via Pirenaic de la Mòmia. Encara no tenia els vint anys, els vaig fer al Centre Hospitalari de Manresa on vaig estar ingressat durant quinze dies. La història és que vaig caure de la tercera reunió només sortir del rapel. Anàvem quatre companys: en Santi, en Feliu, en Ferran i jo. En Ferran ja ni es penja, però com la via era laboriosa i ja es fa tard, decidim abandonar. Primer baixa en Santi a la reunió de sota i en Feliu i jo ens juguem a sorts qui baixa desprès. En toca a mi. Em preparo la baga entre les cames i el mosquetó per passar la corda (en aquella època baixavem amb “comicci”. La fatalitat és que només penjar-me, salta el rapel. L’unic que recordo, es baixant per el diedre de la tercera tirada com en un “tobogán” i com si em despertés d’un somni, obro els ulls i estava a terra amb el cap mullat i com adormit. No sabia a on era. No sentia res, nomes mirava la llum del sol passar entre les fulles dels arbres. Em feia mal l’esquena, el canell de la mà i la cama. De sobte comença a vindre gent. Aleshores no sabia qui éren, però després vaig saber que éren gent de Sant Benet, com Pepe “el Chino” o el “Lete”. Havia caigut de 70 metres a terra. La sort va ser que l’única alzina que hi havia, em va salvar la vida. Tenia ferides al cap, una costella trencada, luxació del canell i cremades per fricció a la cama dreta a part de multitud de rascades i… tres dents trencades. Un “cromo” vaja. Mentres tant, en Feliu com us podeu imaginar es va quedar penjat d’estreps a la reunió sense cordes i pensant que m’avia matat. Crec que ell ho va passar pitjor que jo. El Santi, a la reunió de sota, no sabia el que havia passat. Desprès de preguntar-me com em deia i més coses que no m’enrecordo, em van pujar a una camilla, em vaixàren al Monestir i amb una ambulancia a Manresa. Com us dic tenia 19 anys i tan sols un any i mig que escalaba. Quinze dies a l’hospital, un mes de baixa. L’alta, el metge de capçelera, me la va donar un divendres i: sabeu que vaig fer el diumenge? vem anar a escalar… i no he parat (de moment) fins ara. Mai rapel.lo el segón i sempre, sempre quan faig un rapel, al principi, tinc aquella sensació estranya, que passa a mida que vas baixant. Dels altres companys, ja no escala ningú. Aquella alzina em va donar una segona oportunitat de gaudir d’aquesta (esport?) afició que tants mals de cap van donar als meus pares i que ara, apropant-me als 50 anys, si no puc anar a escalar un cop per setmana, trobo que en falta no se què… La Pirenaic de la Mòmia es una via que encara no he pogut acabar-la, però desitjo poder fer-ho algun dia.

11 comentaris:

  1. Joan, amb experiències així, ha d'agradar molt el que fas per continuar!! la història em sonava de quan vaig fer la via ara no fa massa temps i m'ho havíen explicat, però ara sabent qui en va ser el protagonista, encara impresiona més!
    Ara cal treure's l'espina no?

    ResponElimina
  2. Muy bién Joan, Felicitats,
    una muy buena narración.
    juan miguel guzmán

    ResponElimina
  3. Felicitats pels dos aniversaris, els 49 que fas aquests dies, i els trenta de l'altra vegada que vas tornar a néixer.

    Ja saps que et vaig fer l'oferta de repetir la Pirinaic. Quan vulguis la fem.

    ResponElimina
  4. Hola. Si, crec que a tots ens agrada aquest esport, activitat o forma de entendre la vida i en aquella època era molt jove. Vaig estar molt de temps que nomès feia vies que no tingues que rapelar...
    Lluis, que no faig 49... que faig 50!!!. Be, a veure quan quedem per fer-la o tambè per fer qualsevol altre via que tambè tenim pendent la de Roca Narieda que jo no he esclat mai en aquest lloc, no se ni com s'arriba.

    Salut i mosquetons a tots!!!

    ResponElimina
  5. M'has fet recordar un accident que vaig patir l'hivern de l'any 84, res a veure amb el teu, però vaig acabar amb el cap obert, costelles trencades i la pelvis trinxada!

    I a la tardor anava a la nord del Vignemale....

    ResponElimina
  6. Enhorabona Joan pel doble aniversari i que no pari, hem de quedar un dia. Records

    ResponElimina
  7. Jo crec que tots hem comès errors a la nostra vida. És l'única forma de aprendre i madurar.
    En el nostre cas, amb la nostra afició, tenim de ser conscients que un error pot costar-nos molt car.
    Altres vegades, també tenim d'acceptar que la fatalitat (no m'agrada parlar de mala sort) també ens pot fer males passades.

    Malgrat tot això, qui més o qui menys, un dia o un altre, tots hem tingut un susto o, desgraciadament, accidents.

    És en aquests moments que, una vegada han passat els ensurts, reflexionem i veiem a on a estat el problema o negligència que ha sigut la causant del moment desgraciat.

    Si s'haguessin revisat bé els ancoratges i els nusos, hagués passat l'accident?

    Si la resposta és afirmativa, seria una fatalitat.

    Si fos negativa, seria una negligència.

    Reflexionant després d'aquests moments és quan ens adonem de lo efímera que és la vida i que, si no la gaudim amb el que ens agrada, i amb la gent que ens estima, quin sentit tindria viure?

    Joan, encara tenim molt per fer i gaudir, amics i família que ens estimen, encara ens aguantem els pets (encara que algun s'escapi) QUE MES VOLEM!!

    Com va dir en Lluís Companys:
    "Tornarem a lluitar, Tornarem a sofrir, Tornarem a vèncer."

    Joaquim

    ResponElimina
  8. A mi al 2005 baixant de la cresta de Diables per una canal, l'últim ràpel va saltar vaig caure uns 30 metres, en el meu cas em va salvar una gran motxil.la que portava a l'esquena, i que havia maleït durant tota l'ascensió Això va passar al vespre i fins l'endemà no em van venir a buscar, els nostres angels de la guarda s'han guanyat les al.les amb escreix.

    ResponElimina
  9. Un amic m'ha passat aquest post d'accident amb final feliç.Quina sorpresa!
    Nosaltres ferem la Pirenaic una setmana despres.Varem trobar material (moscatas i un estrep trencat)que fou una gran alegria dons no teniem ni peles ni material.Tambè varem veure l'alzina salvadora amb la branca com una cuixa que es va trencar al absorvir la patacada.Tothom parlava del mateix i en Pere Pallisses dels LOKÜS ens explicá que va ser dels primers a arribar i que va correr a descordar-te la jaqueta d'escalada dons semblava que et faltava aire.L'any passat vaig coneixer i escalar amb en Ferran (Patilles) i no va poder passar-me la teva adreça.Era per dir-te que no vam fer res per possar-os amb contacte amb tú perque no sabiem comn fer-ho.Si remeno per els calaixos potser encara trobaré algún ferro teu.Si vols un dia anem a fer la Pirenaic.Gaudeix i grimpa!
    Amadeu

    ResponElimina
  10. Quina sorpresa!He vist, ara, el teu comentari per casuaitat dons ja fa uns mesos que vaig posar aquest post. He intentat posar-me en contacte amb tu, però no hi ha forma. Si pots enviam un correu amb les teves dades. El mesu es:
    joanprunera@gmail.com
    A reveure

    ResponElimina
  11. Hola,Jo era escalant a la integral de la prenyada i varem veure con baixaves de la pirenaic. Te vaig baixar amb la camilla fins al monestir i al cap d'uns dies vaig estar molt content de que tot agués anat tant bé per a tu.Celebro que continuïs escalant i tant il-lusionat per la escalada. Felicitats.Lete

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.