Xemeneia TIM a la Falconera

15 de setembre de 2012

Era el desembre de 1988 quan vaig fer per primer cop aquesta via. Era més jove, pesava vint quilos menys i tenia una cintura flexible com el millor contorsionista. Aquest hivern ens habiem proposat fer-la però degut a les restriccions ho vàrem deixar estar... però vet aquí que llegint la piulada de l'escalatroncs em va picar el cuc i li proposa al Joaquim anar a fer-la. Sempre m'han agradat el remonages, però els hi tinc molt de respecte.
Així que, dit i fet, el dissabte marxem cap a Terrassa i prenem la carretera que en porta al Coll d'Estenalles. al poc d'un quilometre passat el coll en un revolt a l'esquerra hi ha una petita explanada per a uns quatre cotxes (encara m'enrecordo d'arribar, fa vint i dos anys que no venia a fer aquesta via!). Pujarem sense motxilla que serà el mes adient. Ens endinsem per un caminoi on veiem davant nostre una roca que crec que es diu La Miranda de la Falconera. Seguim el camí i en una mena de coll boscos trobem una fita. Estem a la canal que separa aquesta roca de la Falconera. Baixem la canal on trobarem unes cordes fixes que ens faciliten la baixada i un cop als peus de la roca tenim que vorejar-la fins el peu de la evident xemeneia que ratlla tota aquesta paret est.

1er llarg IV, IV+ i IV una savina un parabolt i un cap de burí en 35 metres
Començem per terrenys selvàtic i terròs, gens agradable fins que arribem a lo que es la vertadera xemeneia. Aquí tenim els primers passos compromesos. Costa un xic arribar a la savina però la roca es franca i "per si les mosques", abans, poso un friend. Llaço una baga a la savina i continuo. Lo que us deia, ja no soc tant elàstic i costa progressar. Al cap de poc, la xemeneia es fa més fàcil de pujar fins que arribem a un parabolt. Seguim recte amunt amb la mateixa tècnica però ara el remonage es més estret fins arribar a una còmoda reunió dins l'escletxa. Abans d'arribar a la reunió hi ha un cap de burí que no he vist. Llarg de remonage maco i disfruton.

2on llarg IV, IV+ quatre parabolts i dos savines en 20 metres
Surt en Joaquim i ara la xemeneia esdevé igual d'estreta i molt franca i amb els parabolts que enlluernen. Progressem (nosaltres) fatigosa ment fins uns passos atlètics i més amunt podem llaçar unes savines. el pas per entrar a la reunió ens el protegirà un parabolt. Llarg com l'anterior però millor.

3er llarg V, IV+ i III dos parabolts i un parell de savines en 30 metres
Aquest es el llarg més difícil de la via però no el més maco. Tan sols es un pas molt explosiu. Surto i m'obro de cames però em fa la sensació que em trencaré!!! M'agafo al bolt i m'ajudo una mica i de seguit cerco uns còdols grossos a la banda dreta que en fan arribar5 a un boix on llaço una baga. continuo amb remonage un xic terrós fins que un parabolts m'obliga a sortir de la canal i pujar per placa. Aquí la roca es típica de Sant Llorenç, trencadeta, trencadeta... l'has d'anar acaronant i tracta-la amb molt de "carinyu". Arribem a una gran balma i flanquegem a l'esquerra per terreny terròs i herba fins un petit diedre que en portara a la tercera reunió en uns arbustos. No es un llarg maco però te la seva història.

4t llarg II i III neta i uns 20 metres
A mi, particularment, m'agrada fer cim, sinó sembla que en falti alguna cosa i com el Joaquim no ha pujat mai a la Falconera farem la pujada ,per lo que seria la via normal, per ascendir al cim. Es un llarg, primer caminant i després grimpant fàcilment, encara que la roca es molt dolentot. Ja som al cim de la Falconera amb la mola enorme del Montcau per sobre nostre. Sembla com si un gat s'hages esmolat les urpes amb les nostres pobres esquenes però els dos baixem amb un somriure d'orella a orella.

Recomano aquesta bonica i clàssica xemeneia on ens delectarem arrossegant-nos com sargantanes per les seves parets. Si voleu més informació de la via la podreu trobar al blog de: http://escalatroncs.wordpress.com/

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

La roca de la Falconera

El Joaquim al primer llarg

La primera reunió

El Joaquim al segon llarg

Una altre foto del segon llarg

El tercer llarg

La tercera reunió al final de la xemeneia

L'ultim llarg per arribar al cim

Si, encara que no ho sembla, es el cim de la Falconera

Ressenya feta l'any 88. Veieu la diferència de graduació a la d'ara? Erem joves i inconscients però d'assegurances habien les mateixes... ara, per sort, son parabolts!!!

Caminant per la Serra de l'Obac

15.04.2012

El recorregut erràtic com la "baba" d'un cargol

Aquest diumenge, sense planejar-ho la Cristina i jo, anem a fer un volt per la Serra de l'Obac, en una zona que només he anat a mirar unes vies d'escalada i a escalar un dia que estaba tot nevat. No conec molt la zona i el planell de l'alpina que tinc, es una edició de 1976 de quan les primeres sortides excursionistes... i vaja, no es molt fiable i que com el "remenis" molt s'esmicola entre les mans. Deixem el cotxe a la carretera, al quilometre 11 a l'entrada de l'alzina del Salari, dons està ple com un ou de cotxes (de "pixapins"... com nosaltres!) Enfilem pista asfaltada a munt, d'un projecte d'urbanització, que per sort, inacabada, fins el coll de Tres Creus. Un cop en aquest punt ens dirigirem al Coll de la Tanca per un camí molt agradable amb vistes de la Muntanya de Montserrat i envoltats de cingleres. Arribem a la Porquerissa i continuem fins un lloc on crec que es el Coll de la Tanca, però no, ens l'hem passat. Pregunto a un noi que passa i no te ni idea. Mirem junts el mapa però no li fem l'aigua clara. Faré servir "el raro instinto del hombre blanco" i aniré per on amb diu el nas... i Bingo!!! La idea es donar la volta per damunt de les cingleres i anar a buscar el GR5 i pujar el Turó de la Pola o de Tres Pics a 930 metres d'alçada. Seguim, des de el Coll de la Tanca, caminet ombrívol fins arribar al GR5. Com es d'hora seguim el GR en sentit al Coll d'Estenalles fin un punt on tenim una bonica vista la Mola i el Montcau que en poca estona comença a tapar-se de núvols negres amenaçant pluja. Reculem i arribem al Turó de la Pola i marxem al cotxe i donem per acabada la "xirucada". Ara, buscarem un lloc per dinar i refer-nos del petit esforç "pixapins"

La Porquerissa

El cingles del coll de la Tanca

Vista de la Muntanya de Montserrat des de la Porquerissa

Núvols sobre la Mola

El Turó de la Pola amb Montserrat de rerefons

Aquí ja comença a "enmarrornar-se" el temps

No pensava que quedaria be, però, ves per on, si...

Via NORMAL al Cavall de Sant Llorenç i roca de l'Esquirol de Sant Llorenç de Munt

Diumenge 25.03.2012

Aquest cap de setmana, amb sopar de divendres amb ex companys/as de escola i el dissabte calçotada a Salomó, poques ganes et queden per anar a trepar... però això no es el pitjor, després de la calçotada, et trobes amb sis "criatures" totes a dalt d'un arbre i jo fent de "cangur", explicant lis com es pot pujar als arbres... esgotador!!! La setmana passada, ja havia quedat amb el Joaquim que portaríem els "joves" (s'ha filla i el seu "manso") a escalar a Sant Llorenç de Munt, i no em podia negar...

Arribem a on s'aparca el cotxe i per primer cop en, no se quants anys, arribo a la primera sense perdrem!!! Farem la normal del Cavall de Sant Llorenç però per l'entrada directe que te més al·licient i que fa al menys 25 anys que no el pujo i així, de pas, fer aquesta bonica escalada clàssica d'aquest sector. Farem la via en dos llargs igual que sempre l'he fet així als nois se'ls hi farà més llarga l'escalada

1er llarg IV i III dos espits i un pont de pedra en 15 metres
Pugem per diedre amb conta de no relliscar donç està molt polit pel pas de les cordades. Podem completar la protecció amb algun friend o tasco. Muntem reunió als peus de la caracteristica xemeneia amb dos parabolts. Recordo que abans la fèiem mes abaix en un bon replà.

2on llarg IV+, IV i III dos pitons i dos espits en uns 15 metres o menys
Aquí la roca també es polida però pujant amb remonage no hi ha problema. El passet es durillo, no el recordava així... però tot canvia. Ja som tots quatre al cim i ara be el que més li agrada al Miquel, el rappel. Un a un, anem baixant donç ens esperen les "senyores" que sembla ser que han fet tot un reportatge fotogràfic. Es curiós que vaig deixar de fer aquesta roca per lo fàcil que resultava, hi ara, no es que sigui difícil, però te el seu puntet. Busquem un lloc a l'ombra per fer un mos dons no tenim presa. Després de dinar, me'n vaig a fer un tomb pels voltants i arribo a la Roca de l'Esquirol. Quins records! Només l'he pujat un cop i també fa la tira de temps i m'entra el "cuquet". Que, us animeu a fer una altre via?  I tots diuen que si. Les dones ens deixen per impossibles...

La normal de la roca de l'Esquirol es una clàssica de la zona on trobem assegurances de tots tipus, claus, burins sense plaqueta, espits i uns parabolts. La roca, típica de la zona, es polida i relliscosa doncs es cara Nord però ens gratifica amb una escalada vertical on tindrem que protegir (si volem) un diedret intermig prou bonic. El segon llarg es practicament caminant i remuntar un petit ressalt on trobem la creu. Per baixar reculem fins la reunió i d'un arbre gruxut i d'un espit, fem una rapel d'una vintena de metres i ara si, recollim trastos i marxem cap a Terrassa a fer unes serveses.

Diumenge tranquilet on en Joaquim a fet dues classiques de Sant Llorenç i els nois s'ho han passat d'alló més bé i jo he recordat vells temps.

Sol i neu entre els còdols de la Serra l'Obac

 04.02.2012

La persona que em va convèncer per sortir a escalar, en Guillem, al final no va poder venir i el Joaquim i jo no les teniem totes degut el fred que feia. Ja de camí a Sant Boi ja m'hen adono que avui no "seria un gran dia". Parlant amb el Joaquim, li dic d'anar a Sant Llorenç del Munt i podriem fer la via normal del Cavall Bernat, altrament dit (carinyosament) "el Burret", així en Joaquim s'estrenaria amb la caracteristica i especial roca de Sant Llorenç. Arribats al punt on es deixa el cotxe, val a dir que sempre em costa trobar el lloc i em perdo de mala manera per aquesta maleïda urbanització, sembla que el temps es mantindrà. Estem a +3º i tot plé de neu. Ens posem els "trastos" i comença a bufar un vent que s'ens gela, fins i tot, les idees. Començem per l'entrada del diedre i ja veiem que no farem res. Tenim les mans i el peus gelats, retirada!

Ja que estem aquí, li dic d'anar a la vessant oest de Sant Llorenç, a la Serra de l'Obac, on un cop vaig veure en el Vertex nº 227 un artícle d'aquesta zona (he estat previsor i porto a la motxilla la resvista) i m'hi vaig acostar per donar-li una ullada, a veure si tenim possibilitats de fer algo, si més no, de donar un cop d'ull. Reprenem la carretera al Coll d'Estenalles i passat el km.11, trobem a l'esquerra l'aparcament de l'Alzina del Salari. Està tot nevat però hi ha lloc. Prenem les motxilles i enfilem per una, sortosament abandonada, urbanització. Trobem el camí plé de neu i en 20 minuts, arribem al Coll de Tres Creus. Prenem llavors el camí cap el Coll de la Tanca i de seguida tenim devant nostre les primeres roques, La Foradada i la Cinglera del Setrill. Fa un sol espatarrant i molt fret però la temperatura es millor que abans. Mirant les ressenyes, ens decidim per la via Reyes a la Cinglera del Setrill. La roca es... com us ho diria, especial, s'ha d'estar acostumat a escalar per aquestes contrades per tenir confiança. Be, la via que hem escollit es molt fàcil però no la coneixem i ni sabem si te assegurançes.

1er llarg III net i uns 15 metres en travessia
Comença en Joaquim però no troba la reunió i de seguida m'adono que no anem be i veig la primera reunió que està a la cornissa de sota. Desgrimpada i tornem a començar. Ara sí, travessia a la dreta, la ressenya posa II però nosaltres li donem III. La roca te l'has de mirar amb "carinyu". Reunió de dos espits nous.

2on llarg IV dos espits i uns 30 metres
Surto jo fen uns pasos una mica delicats de roca discreta, salvant una placa fins un replà on trobem un espit. Passo per la dreta d'una savina on puc col.locar una baga i més a munt, en un ressalt trobo un altre espit. Pujo recte, ara la roca es mes bona, fins una llastra on puc posar un pont de pedra. Flanqueix a la dreta i un altre ressalt. Aqui la roca no es gens bona i està molt bruta. Es una mena de diedre canal on poso un friend gros i una baga en una savina i fent un ultim pas arribo a la reunió del cim de la cinglera, en una alzina grosa. Està tot plé de neu. La ressenya diu que es baixa per llevant per una canal fins el camí però tot es plé de neu i ho tenim una mica "magre" i decidim baixar, fent un rapel de 40 metres, desde l'alzina fins el camí. El paissatge es maquíssim i fetes les motxilles anem fins la singlera de la Porquerissa per donar un cop d'ull. Després retornem el camí fins l'aparcament i ens tornem cap a Terrassa a veure si trobem un lloc on fer un mos, dons tant de fret, en ha obert la gana!

Estrena del Joaquim a la peculiar roca de Sant Llorenç de Munt i nova via per la cole. Al final, sí que ha pogut ser "un gran dia"

A peu de via.

La foradada desde la cinglera del Setrill

Ara si que em trobat la via!

El segon llarg

En Joaquim al segon llarg

Cim!

El camí tot nevat

El Turó de la Pola

El Paller desde el cim