dilluns, 3 d’agost de 2020

Via "K" a Coll Roig, El Ripolles

Diumenge 26 de juliol de 2020
La via que proposo ara, podríem dir que és la contraposició entre el "bé i el mal". No us crideu a engany, la via ens ha agradat força, tot essent molt fàcil. Dic el "be i el més la meva opinió, tot el altre són figues d'un altre paner. La via sembla que la van obrir l'any 1997 i que s'ha reequipat ara a l'any 2020.

La via es prou divertida i per combinar-la amb d'altres de la zona. Son tres llargs, el primer un pel sobre equipat i els dos darrers fàcils però a equipar. Però no us espanteu, podreu emplaçar friends, tascons i ponts de roca fins els cansament, de debó!!!

La via comença a uns metres a l'esquerra de la Tardor Calenta. L'únic que desmereix la via es la primera reunió, que és instal.lada en mig de la placa final i que li treu continuïtat al llarg. Coses del disseny.

1r llarg: IV+, III, II i V-, 10 parabolts i uns 50 m.
De seguit ja tenim un parabolt que ens indica per on hem de seguir. Tot per placa arribarem a un bon ressalt on trobarem un parabolt un metre i mig per sota i un altre parabolt quan ja hem sortit. Podem assegurar tot el ressalt amb friends i un pont de roca. Tot seguit passem tant aprop de la Tardor Calenta que podem aprofitat una reunió opcional per assegurar-nos i seguir, ara per rampa molt fàcil. Arribats a una placa llissa, trobem la reunió amb cadena. En el meu cas, m'oblido d'ella i segueixo amb un pas fi i arribo al final del contrafort i munto la reunió llaçant un gran merlet ben segur i recupero al company.

2n llarg: IV, IV+, III i II,  1 parabolt i uns 20 o 25 m.
Sortim de la reunió flanquejant per l'esquerra fàcilment fins a tocar el camí i tot just davant nostre tenim la placa del segon llarg que muntem en un arbre. En aquest llarg, només hi ha un parabolt i la placa sembla "aterraidora". Tot més lluny de la realitat. Fàcilment arribem al primer parabolt, que deu ser a uns vuit metres, i seguim gaudint de l'adherència fins que el llarg es torna terrós i arribem a la reunió en una plataforma artificial (?)

3r llarg: IV i III, neta i uns 33 m.
Davant nostre tenim una placa tombada immensa i desequipada. Però tranquils que fruirem del llarg a dojo. Sortim de la reunió per l'esquerra a cercar tot una sèrie de fissures i forats que serà la tònica del llarg. Podreu emplaçar assegurances per on vulgueu.

Pel descens millor baixar caminant que si fa o no podrem trigar el mateix que rapelant-la i així no molestem a darreres cordades, però això ja depèn del nostre civisme. Au, i una via nova més per la "cole"

Podreu trovar informacioó de com arribar en aquest enllaç i per tota la xarxa a:
https://elcoleccionistadevies.blogspot.com/2019/11/via-tardor-calenta-coll-roig-montgrony.html


El ressalt del primer llarg
El curt però bonic segon llarg
El darrer llarg, tot a aquipar 
Recuperant el darrer llarg 
No hem passat massa calor

dimecres, 8 de juliol de 2020

Via UN TUAREG A LA GRAN CIUTAT a la Campana. Montserrat

Diumenge 5 de juliol de 2020
El desembre passat ja vam intentar aquesta via, però el fred i que, entre l'artificial i la sortida en lliure del segon llarg, no la vam poder resoldre, ho vem deixar córrer. Ara, com ja venim "crescuts" per tres vies que hem fet després del confinament, ens decidim a tornar-hi, però aquest cop canviarem els llargs i jo hem faré el segon.

La Campana és una d'aquelles roques que de jove no em feia el pes, tot i que ara, la via Normal, tampoc me'l fa, malgrat tot, un dia la intentaré. Tot sent una roca emblemàtica, no ha estat fins ara que he pogut coronar el seu cim, però per una via recent. Un tuareg a la gran ciutat, és una via tota equipada només necessitarem deu cintes i els estreps (una "tramposa" no ens anirà malament, en el nostre cas). El grau colla de valent i l'artificial és per a mamífers artiodàctils (girafes). A mi m'ha costat una hora per resoldre el llarg i sort d'un merlet on he pogut fer un pas d'A1 per sortit del ressalt, no sense suar la carnsalada. 


L'accés és una mica farragós, doncs no hi ha camí ben marcat. Arribats al mirador de Bellavista continuem una estona més (poca) fins a trobar unes marques grogues que ens indican el camí fins als Pollegons. Abans d'arribar al aquests, trobarem una fita ben grossa i deixem el camí i baixem per una canal bruta fins a arribar pràcticament al final de la canal i podrem veure la vessant sud de La Campana. La via comença uns metres a la dreta de la via Normal.


1r. llarg: V, V+/A0e, V, IV, Ae,V i III, 9 parabolts i uns 30 m.

Comencem molt fi i vertical on les expansions ens ajudaran a reposar els primers metres del llarg. Passats les quatres expansions, escalem amb tendència a la dreta per terreny més suau però un xic trencat fins a l'extrem dret del fort desplom. Amb dos passos d'artificial força durs sortim del ressalt i seguim en diagonal a la dreta fins a la reunió. Ull que la roca és amb molta crosta i trencada.

2n. llarg: Ae+, V+, V,  IV+, IV i III+, 9 parabolts i uns 30 m.

Sortim de la reunió ja penjant els estreps. Els passos són desplomats i llargs i costa arribar-hi. Després de cinc passos d'artificial, arribem a una mena de llastra a manera de ressalt. En el meu cas, sort d'un "estupendu" merlet, faig un pas d'A1 i aconsegueixo sortir del ressalt. Després, seguim amb tendència a l'esquerra i tot seguit recte amunt. Aquí la roca es de primera, bona i cantelluda. Anem perdent dificultat i de seguit arribem al cim on hi ha dos parabolts al terra mateix del cim.

El descens el farem amb un sol ràpel d'uns 25 metres per la cara oposada a la via, des d'un arbre ben ferm amb un parell de bagues velles i un filferro amb molta història. Hem reforçat el ràpel amb un altra baga i una via i roca nova per la cole.

El Primer llarg
Arribant a la primera reunió
El desplom del segon llarg
Arribant al cim
Ens ha costat però ho hem aconseguit

dijous, 2 de juliol de 2020

Via PAUL McCARTNEY a l'Escut. Els Frares Encantats de Montserrat

Diumenge 28 de juny de 2020
Sempre hi ha alguna que altre via nova que ens fa el pes i sobre tot, en una agulla que encara no havia pujat mai. En el cor de la regió dels Frares Encantats, descobrim una agulla, gairebé, eclipsada per la grandiosa mole de la Monja, és l'Escut. La via que ens toca escalar avui, discorre per la vessant Nord-Estés de la fornada dels germans Masó i amb un itinerari lògic i evident. Arribar pot semblar difícil però res més lluny de la realitat.
Partim del Refugi d'Agulles i ens dirigim a la Canal Ample i la seguim fins a arribar a l'Agulla Sense Nom. A la seva dreta hi ha un sender amb marques blaves que ens portarà a la Nana i el Morro Pla passant per la Mamelluda. Seguim camí amunt i avall fins a arribar a la roca de la Nina i tot just deixem el camí i baixem per una canal amb camí gens marcat. La nostra agulla serà la primera que trobarem quan la canal deixa de ser dreta. Els parabolts del principi són ben visibles.

1r llarg: IV+, V+/ A0e, V i IV, 8 parabolts en uns 30 metres
La roca de començament es plena de molsa però no ens molestarà per arribar a la primera expansió. Amb passos fins i amb cantells contats, anem progressant amb escalada molt fina sempre amb tendència a l'esquerra per passar a la dreta per un petit ressalt tot just a les acaballes del llarg. Reunió còmoda.

2n llarg: III, IV, IV+, III i II, tres parabolts en uns 40 metres
Sortim de la reunió amb facilitat a cercar l'expansió que es força lluny i un cop aquí, escalem lleugerament a l'esquerra fins a una petita feixa amb un arbre i una mica de vegetació. Tot a l'esquerra hi ha una expansió al capdamunt del ressalt. Ull a la roca. Superat ens dirigim al fil d'una aresta que amb un pas aeri ens manarà fins al cim de l'agulla. Els darrers metres són fàcils però un xic trencats.

Pel descens, farem un ràpel d'uns 15/20 metres pel vessant Nord d'un arbre sec i d'unes bagues més o menys bones, que ens portaran al coll entre la pròpia agulla i la Roca de Nadal. 
Via nova i roca nova per la col·lecció i que la podem combinar amb alguna mes de la regió.

Primer llarg, finet, finet...
Recuperant el primer llarg
El segon i darrer llarg
L'Agus, la Nina i jo

dimecres, 20 de maig de 2020

Records des del "confinament". Via Punsola-Reniu al Cavall Bernat

12 d'octubre de 1985
Ressenyes que vaig dibuixar després de escalar la Punsola
Va ser cap al setembre de 1982, que els meus ulls anaven endinsant-se cap a obscurs pensaments, la "Punsola" del Cavall. No va ser fins al dia de la Mercè de 1984 que ens vàrem decidir. Tres companys, el Jordi Peruga, en Josep Miró i jo. Tot anava sobre rodes, fins, el que era llavors la setena reunió, només ens quedaven quatre llargs, ens va caure una tamborinada d'aquelles que fan història, pluja, trons i vent. Remullats, garratibats i acollonits, des de la sisena reunió, vàrem fer quatre ràpels, que encara no sé com els vàrem muntar ni el que vam trigar a baixar, érem en estat de "xoc". Cap cot, ens tornarem cap a casa, no sense tenir present que tornaríem, però quant...?

No va ser fins al dia del Pilar de 1985 que ens vàrem decidir en Josep Miró i jo. En aquella època tot era més difícil, no als nostres ulls doncs no teníem vehicle, jo tan sols tenia una Vespa que féiem servir, sobretot per anar a Montserrat o al Pic dels Martell, però aquest cop vam anar amb la Hispano-Igualadina, que ens va deixar a Can Massana. Carregats amb la motxilla, vam emprendre el Camí de l'Arrel fins a la Canal del Cavall remuntant-la fins a la base de l'aresta Nord. En aquella època el primer llarg el vàrem pujar des-encordats fins a la primera reunió. Eren les 12 del matí del 12 d'octubre de 1985

En la plataforma de la reunió vam deixar les motxilles i mirarem amunt aquella llarga aresta que anava embrincant-se fins a perdre's de vista en la llunyania. Amb l'estómac ple de papallones revolotejant, vaig començar jo sense pensar-m'ho dos cops. Així vàrem escalar tot el temps, ara tu, ara jo. El que entrava a la reunió de segon, no es lligava, continuava escalant el següent llarg, així fins al que era la setena reunió, on fa un any vàrem abandonar. Ens quedaven tres llargs d'artificial amb sortides en lliure amb una "timba" impressionant sota els nostres peus i sobre tot el desconegut. Fins a la setena reunió havíem trigat dues hores a escalar tots els llargs en lliure a excepció del setè que vam fer algun A0e. Ara penjants d'estreps, afrontavem els tres llargs d'artificial. Van ser llargs i feixucs, sobre tot les sortides en lliure per cercar el proper buril, sortides en lliure des de el primer escaló de l'estrep i mirant al company penjat a la reunió sense dir res, només tragant saliva. Per aquests dos llargs vàrem trigar dues hores i mitja més.

Ja érem, gaire bé, al final de la via, penjats d'esteps i amb les últimes llums del dia, afrontàvem el darrer llarg que per cert, em tocava a mi. Sota meu tenia els 200 metres que havíem escalat i tan solt restaven 40 metres per triomfar. Començo a flanquejar amb els estreps a la dreta fins al fil de l'aresta i amb uns quants passos més en artificial, de cop, s'acaben els burils... Joanet, amunt!!! Recordo que anaven apareixent còdols entre les meves mans i semblava, més que escalar, que levitava per l'aresta fins que de sobte, era a sota el que anomenàvem, la "barretina". Ja érem a dalt pràcticament, només ens quedava els cinc darrers metres i ja érem a tocar la "Moreneta" d'alumini.

El sol ja s'havia amagat i amb les darreres llums del capvespre, vam muntar el primer ràpel i el segon ja va ser de nit. Van ser cinc hores i mitja d'escalada sense parar però ho havíem aconseguit per fi.

Arribats a peu de via de la Normal, fem cap a la Canal del Cavall de baixada. No portàvem frontal, tan sols el Josep Miró, que fumava, duia encenedor i amb això vam baixar com vam poder la canal i vam poder trobar les motxilles amb els sacs per poder passar la nit. A les nou de la nit tocades, vam arribar a la carretera i d'aquí al Monestir on els porxos que hi ha davant del que és ara un restaurant, vam passar la nit del "lloro". Jo no vaig poder dormir, pràcticament, en tota la nit, en venien tot d'imatges de l'escalada al Cavall Bernat i així ens va arribar les primeres llums del dia. Vam estar comentant si ens venia de ganes escalar, ja que érem al Monestir, però l'esgotament i l'eufòria d'haver aconseguit una escalada de tant de temps somiada, ens vam decidir de tornar, era diumenge i ens mereixíem celebrar-lo tots plegats, amb el que llavors eren les nostres xicotes.

Una escalada que sempre estarà present en el meu record on tinc poques fotografies, no era una afició barata i no sempre podia "mangar-li" la càmera al meu pare. Recordo que portàvem una càmera de fotos petita de plàstic marca "Kodak" i format quadrat i que ens l'anàvem passant a cada llarg.

També un petit record pel Josep Miró, amb el que tantes escalades havíem fet plegats i que han passat trenta-cinc anys des de aquell 12 d'octubre del 1985 i que vam tenir l'honor d'aparèixer en el llibre d'en BarberàHistòria d'una PEDRA, en l'any de 50è aniversari de l'escalada al Cavall Bernat, encara que no és correcte els noms que hi han escrits, en fi, una de les escalades per recorda-les tota la vida.
El que seria el tercer llarg de llavors
El quart llarg
El primer artificial de 40 metres 
El segon artificial
El penúltim llarg, la càmera no donave per més...
L'any que la vem fer
Tindria que posar, Joan Prunera i Josep Miró

dijous, 19 de març de 2020

Via DELS APRENENTS a la Gronsa Central. Els Estrets

Diumenge 8 de març de 2020
El conjunt de les Gronses, ofereixen innumerables itineraris d'escalada de tota mena de dificultat. En el vessant sud, trobem tres itineraris totalment equipats i a via dels aprenents, és una d'elles. Equipada amb espits i parabolts ens ofereix una escalada sense gaire compromís i poc ambient però envoltada d'un paisatge meravellós on gaudirem del característic conglomerat de les Gronses.

Surtin d'Horta de Sant Joan, prendrem la carretera en direcció a Arnes i abans d'arribar a la gasolinera veurem el desviament que diu "Els Ports". Seguim la pista asfaltada fins a passar el desviament a les Roques de Benet. Seguim la carretera i passem una font. Seguim pista amunt fins a arribar a una mena de coll. A l'esquerra tenim finques d'ametllers. Estacionem el vehicle (lloc per uns tres cotxes) en aquest coll. Per accedir a la via recularem caminant uns 200m. fins a tocar unes tanques metàl.liques i agafar un camí poc marcat i seguin la tanca metàl.lica en direcció a la paret est de la Gronsa Central. Tot seguit, remuntarem l'ample canal que tenim davant nostre fins el coll entre lo Paller i la Gronsa. Descendim per bosc sense perdre de vista la paret sud uns 200m fins que veurem un llastra amb un petit sostre característic i una mica més endavant veurem una fita amb un pal i la reunió de dos espits. Aquí comença la via.

1r llarg: II i III+ 4 expansions i 55 metres
Comencem per placa tombada a la recerca de l'espit. L'escalada és molt fàcil però de roca solta. A uns vint-i-cinc metres trobarem una reunió d'espits, continuem, ara, decantant-nos per l'esquerra en direcció on la paret es posa més vertical trobarem dues expansions més i entrarem en un nínxol on farem reunió.

2n llarg: IV-, II i III+, 6 expansions i uns 45 metres
Sortim de la reunió en vertical atacant un mur vertical però amb molt bona presa fins que es fa més fàcil. Lleugerament a l'esquerra escalem un bon tros tombat fins a la reunió en una cornisa al costat d'uns arbres.

3r llarg: V, IV i III 5 expansions en 25 metres
Sortim per la dreta en diagonal per una placa vertical i molt ben assegurada i fent un arc ascendent superem uns deu metres  fins que la dificultat decau. Continuem per placa més tombada al costat d'una gran llastra i muntarem la reunió al capdamunt.

4t llarg: IV, III i IV 4 expansions i 25 metres
Comencem el llarg per un esperó vertical amb molt bona presa fins que enterm en una mena de xemeneia-canal tombada. No seguim per la canal i continuem per l'esperonet i en pocs metres arribem a la reunió.

Ara fem un canvi de reunió i caminant per la feixa en direcció a la paret als peus d'una llastra a modus de xemeneia. Hi ha un parabolt a la paret al costat d'un arbre.

5è llarg: V, Ae, IV i III 5 expansions i 30 metres
Entrem a la llastra per la dreta fins a cercar la primera expansió i ens encastem a la xemeneia. Aquí els passos són durs i per arribar a la tercera expansió, nosaltres ens veiem obligats a posar un estrep. Superat aquest pas continuem per la canal i un cop acabada fem un pas a lk'esquerra i entrarem en una petita placa i d'aquí a la reunió.

Som al final i ara toca baixar. Recordo quan vaig fer la via Sol desitjat, que des del cim de la Gronsa, vàrem fer un parell de ràpels que ens van deixar a prop del coll de la Gronsa i lo Paller, però d'això fa més de quinze anys, crec que ho trobarem.

De la reunió seguim carena amunt tot resseguint la cresta pels llocs més fàcils. Hi ha fites. Un cop arribem al cim de la Gronsa, abocat al vuit, veurem una reunió nova de dos parabolts amb baga i maillon. Farem un primer ràpel d'uns 45 metres fins a una bona cornisa i d'aquí un altre de 30 o 40 metres fins a un punt on ja podrem baixar fàcilment fins al coll i fer el camí de retorn a la carretera.

Donem per acabada la jornada i marxarem a fer un mos a la font i després el retorn cap a casa.

Escalada realitzada per: Agustín Pérez i Joan Prunera


L'accés i el recorregut de la via
El 55 metres tombats del primer llarg 
All segon llarg, ja s'escala més 
La magnífica placa del tercer lalrg
El bonic esperò del quart llarg 
Arribant a la quarta reunió
La llastra final amb el pas d'Ae
Dia de sol i sense vent

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.