dilluns, 11 d’agost del 2014

Via RESSACA ESTIUENCA al Clot de Vilamala. El Solsonès

Dissabte 9 d'agost de 1714 / 2014
La meva ressenya
Anar a escalar al Clot de Vilamala es sinònim de solitud i tranquilitat. Es un paisatge feréstec i ple de gorges, semblant a un laberint i que jo sàpigue, hi han poques vies d'escalada. Una via que fa temps vaig veure en els blogs, http://romanticguerrer.blogspot.com i http://antxpavil.blogspot.com (Cutresescaladorskepateam) i que evidentment està orientada a l'oest, em va fer decidir aquesta setmana anar amb el Vicenç a escalar a l'ombra estival. La via es una petita joia (es el meu gust), roca bona i a controlar en alguns llocs, i poques expansions, ens permetrà "navegar" entre còdols buscant el lloc més adient per progressar i a més, agilitzar les nostres retines per localitzar els parabolts que això es el més divertit.
Arribats a Solsona, el temps no es gaire engrescador i acabats d'esmorzar i fent via cap el Coll de Jou, comença a ploure... oooooh!!! Tinguem confiança, poder, aquest núvols passaran. Arribats on deixem el cotxe, sembla que el temps no anirà a pitjor i decidim embarcar-nos en la nova aventura del dissabte. Les dos úniques ressenyes que tinc, posa que es una via molt fàcil i molt rampada... be, a mi no m'ho ha semblat, te passatges prou drets i verticals i el grau molt "justet" i tot això amb poques assegurances fixes, ens obligarà a escalar de valent, sobre tot fixant-nos molt on ens agafem. El primer llarg es el que ens hem de posar les "piles"

Per arribar podem anar des de Solsona, prenent la carretera que porta a Sant Llorenç de Morunys i al km. 21,5 en un revol de la carretera anomenat de Fenarals deixem el vehicle. Prendrem la pista que tenim a la nostra esquerra i que baixa en direcció a Sòbol. Després d'una gran corba que fa la pista, arribem a una explanada. Es aquí on cambiem de direcció, deixem la pista i baixem vers ponent seguint marques grogues i en ocasions, verdes i blanques. Tot això es seguin l'anomenada Serra Llarga fins un punt on trobem un parell de fites grans que ens indiquen el camí de baixada fins el Clot de Vilamala pròpiament dit. En aquest punt es on acabarem la via que volem fer. Tot baixant seguirem el camí fins que travessarem un torrent i quant arribem a un segon torrent el seguirem a vall. En un punt del camí veurem la paret a la nostra esquerra. Quan siguem just davant de la paret trobarem una torrentera que baixa al torrent que el tenim a l'esquerra. Amb poca dificultat arribarem al fons i en una clariana del bosc, al costat d'una llastra i una alzina, en un replanet molt petit, trobarem el peu de via. Si ens fixem be, veurem el pont de roca a uns 5/6 metres del peu de via.

1er llarg: IV, V, IV i IV+, 4 expansions, un pont de roca i una sabina en 60 metres
Ens enfilem a la vertical d'un cordino en un pont de roca que es a uns 6 metres del terra i sempre amb tendència a l'esquerra anirem pujant o navegant entre un mar de còdols a la recerca del parabolt. Si fem servir el "raro instinto del hombre blanco" podem posar algun friend petit i/o merlets. Al cap d'uns 58 metres, arribem a la reunió, al costa d'un arbre i en una cornisa on hi ha un parabolt.

2on llarg: III, IV+, IV i III, 4 expansions i una sabina en 60 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra per un rampa fàcil fins arribar a una cornisa on la paret es redressa a la vertical d'una sabina. En tendència a l'esquerra pugem per on la roca doni més confiança fins arribar a la sabina. seguirem a munt superant un parell de ressalts no massa difícils fins que molt fàcilment arribarem a la reunió.

3er llarg: III i II, una expansió i uns 40 metres
Aquest llarg es de tràmit. Una rampa immensa que es va fent molt fàcil a mida que pugem i poc a poc arribarem caminant a un parabolt al costat d'una sabina on farem la reunió. Un metres més a munt està el camí per on em baixat al peu de via.

El retorn es el mateix que em fet per baixar a la via, només tenim que seguir el camí que ens durà un altre cop on hem deixat el cotxe.

La via, com diuen els seus aperturistes, no es gran cosa, però a nosaltres ens ha agradat força, tens que escalar molt atent al que fas i això li dona un grau d'al.licient. Una nova via per la cole!

Escalada feta per: Vicenç Nin i Joan Prunera
L'itinerari de la via
Començant el primer llarg
El Vicenç al primer llarg
Arribant a la primera reunió
Començant el segon llarg 
El darrer llarg
Final de la via
El Clot de Vilamala des de l'aparcament de la carretera

dilluns, 4 d’agost del 2014

Via CIVÍS-GENÍS a la Dent dels Cabirols. Pedraforca, cara Nord

Diumenge 3 d'agost de 1714 / 2014
Fa dies que tinc ficat al cap repetir aquesta via i per "naps o cols" no havia manera de lligar-ho. Aquesta via la vaig fer un octubre de 1996 amb el meu amic Balbino i guardo molt bon record. Cada cop que repeteixo una via que havia fet amb ell, m'envaeix una mena de tristor i alegria al hora i pensant que soc afortunat de poder repetir (encara) aquestes vies.
Aquest cop tinc el privilegi de repetir-la amb en Ricard Rofes que per fi, els planetes del Sistema Solar, s'han conjuntat i hem pogut coincidir.
La via es curta, uns 155 metres, però amb molt ambient, semi-equipada i amb un grau molt assequible ens permetrà gaudir d'una roca gaire be perfecta en un itinerari del tot lògic.

Sortirem del refugi Lluís Estasen i prendrem el camí a l'Enforcadura i al cap de deu minuts trobarem la tartera de la Dent dels Cabirols. La remuntarem sempre per l'esquerra seguint algunes fites i el camí de cops poc marcat. En uns 30 o 35 minuts arribarem a peu de via. Per accedir al peu de via tindrem que escalar unes grades fàcils però amb molt de compte fins arribar a un gran pi sec en una petita cornisa. Es aquí on farem la reunió 0.

1er llarg: IV, IV+, II, IV+, V, IV i II, tres pitons i un pont de roca en 30 metres
Comencem a pujar fàcilment però molt vertical fins que ens veiem obligats a flanquejar a la dreta. El primer cop que la vaig fer aquesta via em vaig enfilar a una de les branques seques del pi. Aquest cop no he tingut la necessitat i fen-t'ho així queden uns passos molt atlètics i bonics. Un cop passat el flanqueig caminem ascendentment per una cornisa fins l'entrada d'una xemeneia. Amb tècnica d'escastament intentem superar el pas lo millor possible fins un altre encastament un pel més fàcils on entrarem en un bon replà on la reunió la trobarem a l'esquerra de la paret i d'un parabolt. La reunió la podrem reforçar. El primer llarg ens posa a to i ens indicarà de com anirà tota la via.

2on llarg: IV, IV+, V, V, IV+ i IV+, quatre expansions en 30 metres
Aquest llarg te molt d'ambient. Sortim de la reunió en vertical vers uns ressalt on hi ha una expansió. Un cop al ressalt el superarem amb tendència a l'esquerra fins un altre expansió. Un cop superat tot això ens trobem en una mena de canal molt vertical. La via va per l'esperò de l'esquerra de la canal amb uns passos atlètics i amb molt d'ambient. al final de l'esperó pujarem per un diedre i entrarem a la reunió. Llarg molt bonic de fer.

3er llarg: IV, IV+ i V dos expansions en uns 10 metres
Comencem el llarg pujant en vertical per un mur fissurat molt vertical  atlètic on per accedir a la reunió tindrem que fer un petit pas de flanc a l'esquerra i còmodament farem reunió. Llàstima que sigui tant curt, dons es tant bonic com l'anterior.

4t llarg: IV, V, IV+, V i IV+, quatre expansions i tres pitons en 30 metres
Sortirem de la reunió flanquejant a l'esquerra per pujar per un diedre obert. Superarem un ressalt difícil i ara cap a la dreta, arribarem a un pi petit Seguim per diedre on trobarem un altre pas difícil i un cop superat, ja més fàcilment arribarem a la reunió. Per mi el llarg més bonic i difícil.

5è llarg, IV i IV+ i IV, dos pitons en 30 metres
El darrer llarg es un diedre fins el final i dallò més bonic, amb algun pas que te l'has de mirar però mai sent massa difícil. Al final del diedre caminarem fins un pi molt gruixut i muntarem la reunió i final de la via.

Per el descens farem un sol ràpel de 20 metres des de un pi que tenim a la nostra esquerra mirant en front de la reunió. Trobarem un munt de cordinos i un maillon. Tot seguit pel retorn anirem baixant, primer per tarteres i grades i després per dins el bosc seguin un camí poc marcat on algun cop trobarem una fita que ens indicara el camí a seguir. No es difícil perdre el camí!!!. En poc més de 40 minuts trobarem el camí de l'Enforcadura i en deu minuts més serem al refugi.

Una via 5 estrelles que no us la podeu perdre. Ràpida, elegant i amb molt d'ambient.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera

La Dent dels Cabirols pujant per la tartera 
Començant el primer llarg 
Encastat, en Ricard, entrant a la primera reunió
Superant el ressalt del segon llarg...
...i jo que m'ho miro des de la reunió
La via te força ambient 
El curt però vertical tercer llarg
L'estètic quart llarg
La tercera reunió
El diedre del darrer llarg
El final de la via
Ho hem aconseguit!!!

diumenge, 27 de juliol del 2014

Via DEL CABRA a la Panxa del Bisbe. Montserrat

Dissabte 26 de juliol de 1714 / 2014
Va ser un desembre de 1986 que va caure entre les meves mans, una ressenya d'una via a la Panxa del Bisbe... nova i "hiper-assegurada, IV+ i V !!! Era la moda dels 80', obrir vies des de dalt, cosa que a alguns no ens semblava ètic, però érem consumidors (com ara) de vies i ens va faltat temps per anar-hi. Mireu si érem, mmmmmh...com ho podria dir? Inconscients, joves, amb moltes ganes... que ens hi vàrem ficar en un gelat febrer de 1987, cosa que ara, ni que m'hoferisin diners!!!
Be, la qüestió es que a la ressenya, el primer llarg li donaven IV+, (IV a la Guia de escalada libre, Zona Sant Benet los Vagos, del Toni Jiménez, es de jutjat de guàrdia la guia!!!), el segon IV i el tercer, V. La resta, lo típic de la panxa, dos llargs de III i II. Encara estic recordant el dia i lo malament que vaig fer aquells IV+'s. Vaig dir que mai més tornaria.
Han passat més de 27 anys i amb el re-equipament que a sofert amb parabolts de 10 i inoxidables i que està orientada a l'ombra, tot s'ha de dir, en hem decidit per fer una ullada. La via te un rocam de "traca i mocador", com totes les vies de la Panxa. Via de caire esportiu on només necessitarem 11 cintes i la reunió per poder aconseguir-la. També he de dir que m'ha costat molt, sobre tot el primer llarg, que gràcies a la proximitat de les expansions, no he arribat a treure el fetge per las boca i es més, l'he fet tota de primer per que el companys avui no tenia el dia... ni jo m'ho puc creure encara!!!

1er llarg: IV, V, V+, V+/A0e, V, onze expansions en uns 35 metres
La via l'encetem a l'esquerra de la Per davant anant a cercar una sabina que tenim a l'esquerra. El parabolt es força lluny del terra. Hi han ressenyes que pots posar un tasco en una fissura però realment no fa falta. allargues la mà i "xapes" el primer parabolt. Després es un festival de còdols cantelluts però molt vertical (mooooolt) i amb l'aguda dels ferros anem progressant fins la reunió al costat de la Per davant.

2on llarg: V, V, V+ i IV i cinc expansions en 20 metres
Sortim de la reunió verticalment a la recerca del parabolt. Aquest llarg es igual que el primer però més curt. la diferència es que amig llarg la roca es tomba i arribem molt fàcilment a la segona reunió.

3er llarg: IV, dos passos d'A0e (diuen 6a?), V+, IV+ i III i cinc expansions en uns 30 metres
Prenem el tercer llarg sortint per l'esquerra a cercar un mur vertical. Tenim dos parabolts a tocar i en dos passos d'A0e, podem resoldre el 6a. Però no val a baixar la guàrdia, la cosa continua i gens fàcil fins que entrem en una placa, ara no tant vertical però amb uns cantells petits però "acollonants" i tot segui fàcilment entrem a la tercera reunió.

4t i 5è llarg: II i III, algunes expansions d'altres vies en 30 i 40 metres respectivament (lo típic de la Panxa)
Escalada fàcil dels dos llargs i molt rampads fins arribar al cim de la panxa

Per baixar anirem al costat oposat de la via i abocats al buit, tenim dos instal.lacions de ràpel, una a la dreta de dos espits i un altre a l'esquerra d'un parabolt i un espit. Podem baixar pel que més ràbia ens faci, al gust del personal. Tots dos son ràpels de 40 m i en un començament, volats.

Donem el dia per finiquitat, que ara el sol "mossega" de valent i jo estic trinxat, física i psiquicament...
"Deunidó" la vieta i el grau tant "apretadet" que li donen per un escalador "cagamandurria" com jo!!! Dic escalador, però ja no se, no ho se... Bones vacances (pel que les tingueu) a tots!!!

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera
Buf, el primer llarg, m'ha fet suar de valent!!!
El Jordi al primer llarg
Fent el tercer llarg
Al final del tercer llarg 
Arribant al cim de la Panxa i els Gorros de fons
Malgrat tot, ho hem aconseguit

dilluns, 14 de juliol del 2014

ESPERÓ DELS LLOPS. Puigsacalm, la Garrotxa

Dissabte 12 de juliol de 1714 / 2014
Un octubre de 1976 amb unes botes "VENDRAMINI", roxetons, una motxilla carregada amb sac, fogonet, llaunes de mandonguilles i un "Kanguru" i sobre tot, el mapa de l'Alpina del Puigsacalm-Bellmunt, vàrem sortir del poble de Vidrà disposats a conquerir els 1.514 metres del Puigsacalm. Va ser un de les meus primers intents de pujar cims... no ho vàrem aconseguir!!! Vaig tenir que esperar uns quants anys més tard.

Per lo general quan veig un nou itinerari, em crida molt l'atenció el traçat i l'entorn. Aquest es un clar exemple. Escalar en el Puigsacalm te que ser una experiència enriquidora en una de les comarques que més m'agraden d'aquest "petit país" nostre.

Per fi ens decidim i ens farà de guia en Jordi Calabuig, que ja l'ha fet un cop. La via no te cap misteri; totalment equipada amb parabolts i oberta des de sota, trobarem en els passos més complicats (i en els fàcils, gaire bé, també) un parabolt cada metre vuitanta, essent una via gens obligada però en un entorn maravellos. La roca, un gres calcari, que en ocasions es de mala qualitat, ens permetrà gaudir d'una escalada que no estem habituats a fer. La via com ja dic, pot ser un clar exemple de "involució" o "evolució" de l'escalada dels nostres temps, no ho se, es la típica via que tendrà els seus adeptes i els seus detractors. El cas es que, amb una aproximació al voltant de les dos hores i mitja, una escalada de dos hores i un reton també de dos hores ens ha deixat fets "caldu". No crec que la torni a repetir però la recomano totalment, tant per l'excursió com per l'entorn.

Sortim del poble de Joanetes a la comarca de la Garrotxa. Prendrem el camí senyalitzat que porta a l'ermita de Santa Magdalena. Amb pujada continua i seguit marques de color groc arribarem a uns prats nets de bosc on enfilarem una carena fins una gran roca on hi ha el nom del "barret". Nosaltres em seguit el camí dels "ganxos vells". Del nom escrit a la roca seguirem caminant a l'esquerra resseguin una mena de camí/feixa fins l'entrada a una canal (fita). Aquí comença la canal dels "ganxos vells". Remuntem la canal, primer amb aguda dels ferros i després amb forta pujada fins que arribem al final on a l'esquerra ja podem veure clarament l'esperó que volem escalar. Seguirem un altre mena de feixa que ens durà al començament de l'esperó. Remuntarem grimpant fàcilment (comte amb la roca) fins el peu de via on trobarem dos parabolts i aquí comença la via.

1er llarg: IV, quatre parabolts en uns 20 metres.
escalada de ressalts que ens durà a una mena d'agulla. La desgrimparem fàcilment i a sota d'un gran sostre farem la reunió còmodament.

2on llarg: IV, A0e, 5 o 6 parabolts en uns 15 metres.
Sortim de la reunió per la dreta flanquejant per sota el sostre fins les expansions, que primer pujant recte per després decantar-se a l'esquerra i entrar en un bon replà on muntem la segona reunió. Llarg gens obligat.

3er llarg: IV, A0e, V, V, i II uns 7 o 8 parabolts ens uns 30 metres.
Prenem el tercer llarg un pel a l'esquerra per enfilar-nos per un estètic esperó/diedre tot equipat. Al principi es molt difícil però després en escalada atlètica amb preses agraïdes pujarem molt be fins que s'acaba el diedre i pugem per un esperó tombat i aeri fins la reunió.

4t llarg: IV, A0e, III, IV+ i III, uns 8 o 10 parabolts (he perdut el conte) ens uns 30 metres
sortim amb roca delicada i amb traços d'herba dins l'esperò del damunt nostre. amb passos poc obligats arribem a un altre terrassa. Seguim a l'esquerra per entrar en un bonic diedre. Superat això arribem fàcilment a la reunió.

5è llarg: IV, V, A0e, IV i III uns 10 o 12 parabolts (també he perdut el conte) ens uns 35 metres.
Continuem pel marcat esperó i en escalada poc obligada només tenim que seguir el rastre de les expansions on al final, sense cap dificultat arribarem a la reunió.

6é llarg: II i I (caminant) un parabolt (crec) en uns 60 metres.
Seguim per l'esperó, ara molt tombat i practicament sense dificultat fins que caminem i arribem a un ressalt on trobarem un parabolt i muntem la darrera reunió.

7è llarg: III i caminar, 20 metres.
Ara només remuntarem el ressalt també molt fàcilment i ja caminant arribarem al cim del Puig dels Llops on farem reunió del pal de la senyera que hi ha al cim.

Per baixar seguirem el camí que baixa per la dreta fins l'ermita de Santa Magdalena. un cop aquí remuntarem un llom fins la indicació dels, ara, "ganxos nous". Anirem baixant fins entrar a la canal del "barret" equipada amb ganxos fin arribar al punt on hi ha escrit a la roca "el barret" i  tot seguit baixarem el mateix camí que hem fet de pujada fins el poble de Joanetes.

Una via nova més per la "cole"

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El llarg recorregut de pujada
Començant el primer llarg
El tercer llarg
Comença a empitjorar el temps i ja tenim la pluja
El cinquè llarg i plovent...
Arribant a la cinquena reunió
Deixa de plovisquejar i vol sortir el sol
Des de la cinquena reunió ja es veu el cim
El cim del Puig dels Llops un pel remullats

dilluns, 7 de juliol del 2014

Via HOMEDES al Gat. El Pedraforca, cara Nord

Dissabte 5 de juliol de 1714 / 2014
El Pedraforca, per mi sempre ha estat una muntanya encisadora, màgica com alguns l'anomenen, de fet, es la muntanya que encapçala aquest blog. Des de el primer cop que la vaig veure, en persona, no en fotografia, una Setmana Santa de 1977, tot caminant per la carretera que duu a Saldes, la seva visió altívola i isolada en mig del no res i amb la seva bretxa, d'aquesta característica muntanya va quedar arrelada dins les retines dels meus ulls per sempre mes. No va ser fins el juliol de 1982 que vaig fer la primera escalada a la cara Nord, la via Estasen. Des de les hores he fet un munt de vies clàssiques al vessant Nord i una d'elles, la via Homedes es la que més bons records em porta tot i havent-la repetit cinc cops, mai em deixarà d'agradar. Lluny queda aquell setembre de 1985, que amb més claus que tascons, ens vàrem decidir a enfilar-nos per aquesta via, que amb un tràgic desenllaç vàrem aconseguir uns pioners de l'escalada a casa nostra un mateix setembre, però de 1935.

El Pedraforca es un massís que te diferents cims, El Cabirols, La Dent de Cabirols, el Calderer i una en especial, el Gat, que apareix de sobte en mig d'una bretxa ensenyant les seves orelles com si ens digués: estic aquí, que no veniu? Des de lluny es veu una via llarga i vertical on les cordades semblen minúsculs punts de color que avancen pausadament. La seva escalada ens satisfarà enormement i més si fem els tres últims llargs del propi cap de Gat.

Sortim del Refugi Lluís Estasen i prenem el camí que s'endinsa pel bosc en sentit Oest. Uns metres abans de travessar la canal seca que baixa de la paret Nord, prendrem un corriol que puja en diagonal en direcció a la pròpia canal. Seguirem pujant amb penosa pendent fens ziga-zagues per camí poc marcat. En un punt seguirem pujant per la dreta de la canal sempre seguin unes marques blanques, ja poc definides i gastades. Arribarem en una mena de coll on trobarem pintat de color blanc a la paret les indicacions: Estasen, a la dreta i Pany i Gat a munt. Seguim pujant vers la paret Nord fins que desapareix el bosc i pràcticament ja som a tocar la paret. En el Peu de via trobarem la inscripció HOMEDES i una fletxa que indica a l'esquerra amb dos parabolts que ens indiquen el peu de via. Antigament, la via la iniciàvem en aquest mateix punt però en diagonal a l'esquerra com indica la fletxa. Ara hi ha una entrada més directe que es la que farem que va per la dreta.
Tots els llargs, menys els fàcils del mig ,son equipats però serà convenient portar un joc de tascons i friends variats per completar la protecció que entren a "caldu"

1r llarg: IV, IV+, III i IV, un parabolt en 50 metres
Encetem el llarg a la vertical del peu de via en tendència a la dreta. Uns deu metres a munt veiem l'únic parabolt del llarg. Un cop superat el parabolt la dificultat decreix i arribem a una reunió d'espits. La obviem i continuem recte a munt fins una petita cornisa on trobem els dos parabolts de la reunió.

2n llarg: III, V+/A0, V-, III i IV un parabolt i 3 pitons en 40 metres
Comencem fàcilment en direcció a una mena de ressalt que en tècnica d'empotrament el superarem. Es normal que el trobem mullat aquest pas. Si es així, ens ajudarà un pitó fent un pas d'A0. Segui per una canal fàcil però ombrívola i mullada fins el final on ens viem obligats a pujar per placa vers la dreta i entrar en la reunió.

3r llarg: IV, III i IV, dos pitons i un friend abandonat en 40 metres
Sortim de la reunió fent un petit flanc a la dreta per continuar per placa i petits diedres fins un ressalt que ens durà a la característica cornisa penjada al buit.

4t llarg: A0/V, III i IV+, 4 pitons i un parabolt en 25 metres
Aquest es el famós llarg del pas de la Z. Superem en A0 els primers tres metres si no podem en lliure, gràcies a un parell de claus i un parabolt per seguir per un diedre tombat. al final del diedre trobarem un petit ressalt que ens durà a la còmoda reunió.

5è llarg: II i III, net d'assegurances i uns 35 metres
Sortim de la reunió flanquejant fàcilment a l'esquerra i tot seguit anirem en direcció a un gran diedre humit que ratlla tota la paret i que tenim a l'esquerra. Poc abans d'arribar al diedre pugem per placa recte amunt fins un bon replà on trobarem la propera reunió. Llarg molt fàcil però de roca delicada.

6è llarg: II i III, net d'assegurances en uns 30 metres
Llarg de les caracteristiques de l'anterior. Sortim en diagonal per la dreta per terreny molt tombat i fàcil fins arribar a una mena de esperó que es perfila a la dreta. Seguim ara cap a l'esquerra i arribem a la propera reunió. Llarg fàcil i de roca delicada.

7è llarg: III i IV, net d'assegurances i uns 30 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra per seguir per una marcada canal. Al final d'aquesta tenim un petit ressalt i fàcilment arribem a la reunió.

8è llarg: III, II i III+, un espit i un pitó en uns 50 metres
Continuem superant un petit ressalt i ja en terreny molt fàcil i en tendència a la dreta arribarem al que anomenen Planell dels Diables. Davant nostre tenim un forts desploms i un espit a la paret ens mana a un llarg flanqueig, primer descendent i després ascendent amb molta timba a sota nostre. La roca es delicada però fàcil d'escalar i de seguit arribem a un replà on fem la reunió. Llarg molt fàcil però impresionant.

9è llarg: II, net d'assegurances i d'uns 40 metres
Llarg de tràmit per arribar a la base del cap del Gat. Seguim per terreny fàcil i descompost fins gaire be caminar. Davant nostre tenim la mole immensa i vertical del cap del Gat. Antigament fèiem reunió en uns replans decompostos. Ara la reunió es més a munt a l'esquerra de la canal de la via Barbé, en una petita cornisa trobarem la reunió que ens interessa.

10è llarg: IV+, V- i IV+, un pitó molt vell i uns 25 metres
Prenem el següent llarg per l'esquerra i baixant una mica de la reunió per entrar en un diedre/xemeneia. Escalarem amb tècnica de bavaresa i oposició. Son passos atlètics on podem trobar la roca una mica humida. Un cop arribem al pitó que només mirant-lo ja es trenca continuem amb diedre i tot seguit a la nostre esquerra trobarem el còmoda replà on es la reunió. Llarg atlètic i molt bonic.

11è llarg: IV, V- i IV, un pitó en 40 metres
Ens enlairem per la dreta de la reunió amb un pas vertical i tot seguit per una mena de canal amb bona roca fins un ressalt assegurat per un pitó. Un cop superat aquest pas i en direcció a la dreta arribarem a una cornisa molt aèria on muntarem la darrera reunió.

12è llarg: V- i IV, dos pitons en uns 30 metres
Sortim de la reunió clarament a la dreta amb una timba impresionant als nostres peus i amb un pas delicat ens col.loquem de ple en una placa de roca un tant delicada. amb tendència a l'esquerra pujarem amb comte fins uns ressalt on trobarem un pitó. Tot seguit per la dreta, anirem pujant i en un tres i no res ja serem entre les dues orelles de l'esquívol gat. La reunió la farem al darrera en un sol pitó que hi ha.

Per baixar, tindrem que flanquejar per la nostra dreta, mirant cara a la tartera on trobarem en una cornisa la instal.lació del ràpel. Amb uns 35 metres de ràpel prou aeri, arribarem al terra.

Una via fantàstica, oberta fa 79 anys, on respirarem un ambient grandiós d'alta muntanya en un massís dels més emblemàtics de Catalunya, bressol de l'escalada moderna a la nostre terra. Imprescindible per conèixer la cara Nord.

No se si serà la edat, la prudència o que les persones cambiem i no la muntanya. El cas es que aquest es el cinquè cop que pujo aquesta via i m'he adonat que hi han uns quants "V" amagats que no surten en cap ressenya. Jo m'he premés la llibertat d'icloure'ls en la meva ressenya. Sempre he dit que el grau es molt personal i el que abans era més fàcil (per mi) ara ja no ho es tant. Les meves percepcions son tant cambiants com el temps!!!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

Començant el primer llarg
El Joaquim arribant a la primera reunió 
L'empotrament del segon llarg
Començant el tercer llarg

El pas de la Z 
Arribant a la quarta reunió 
El setè llarg
El vuitè llarg
Entrant a la vuitena reunió
Es diedres del desè llarg
El Joaquim arribant a la desena reunió 
Començant l'onsè llarg 
L'onsè llarg
El darrer llarg
Fi de festa 
Un moment de relax en una reunió amb l'amic David Gòmez

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.