Tuc de Mulleres 3.010

4 i 5 de setembre de 2010
Aquest cap de setmana tinc ganes de caminar per veure com tinc l’espatlla i de com respon amb una mica de pes en la motxilla. Amb l’amic Balbino decidim fer el Tuc de Mullers o Molières, que ja l’hem pujat uns altres cops, fa molts anys, on tenim un desnivell de 1400 metres que els farem en dos jornades. No portem gaire cosa, tans sols roba d’abric, el sac i menjar per un dia i mig.
Tot just quan arribem a la boca sud del túnel de Vielha, davant nostre tenim la vall de Mulleres amb el cim a dalt de tot. Es divisa com un puntet taronja el refugi metàl.lic on pasarem la nit.
Al principi el cami es suau per la vall, fent petites pujades per un bosc tot seguin el curs del riu. Ara arribem a la part alta de la vall fins un salt d’aigua que el pujarem per la dreta fins asolir una mena de circ, on aquí, la pujada si que es forta fins arribar als llacs. El cel està un pel tapat per una fina capa de núvols i això fa que pugem sense massa calor.
Ja hi som als llacs i amb una pujadeta final d’uns cinquanta metres ja hem arribat al refugi. Em trigat tres hores des de la boca sud del túnel, no està malament, per la poca forma que de moment tinc. Ens anem a dormir a l’hora de les gallinas, dons a quarts de nou ja quasi es fosc del tot i tenim previst sortir a les sis del matí del dia següent. Al refugi som, dormint, vuit persones i ens toca fer-ho capiculats com sardines a d’alt de tot, que per cert es molt incòmode.
Abans que soni el despertador ja m’axeco i li faig un toc al Balbino que ja quasi és despert. Fem un petit àpat i sortim amb els frontals, dons es negre nit i el cel està ple d'estrelles, un cel d’aquells que nomès es veuen a la muntanya.
Poc a poc anem guanyant alçada i va despuntant el dia. Ara ja em superat els quatre llacs i tenim en front mateix la gran muralla granítica del Mulleres. Darrere nostre veiem pujar tres muntanyencs que estaven dormint al refugi i en poc mes de mig hora ens adelanten (no hi res com ser jove!). Ara tenim devant tot un mon de pedres fins arribar al coll de Mulleres. Aixó ens costa bastant de pujar i ara anem bastant cansats, però a la fi, arribem a peu del mur que ens portara al coll de Mulleres, que es puja sense massa dificultat amb una grimpada de IIº. Quan arribem a dalt del coll veiem la vista esplèndida de tot el massís de la Maladeta. El cim del Mulleres resta a la nostra esquerra i amb un quart d’hora tot seguint  per la cresta, arribem al cim.
Em trigat tres hores en pujar i ara ens toca fer la baixada de cop. Em sento be de forçes però pasats els llacs, de tornada, ja començo a estar tocat, però paciència que fins el cotxe ens queda un bon tros. Amb unes guantes paradetes per remullar-nos el clatell, beure aigua i suar la carnsalada, arribem al cotxe en poc mes de quatre hores.
El Tuc de Mulleres es un dels pocs tresmils que tenim al Pirineu Català, però es una pujada força interessant on cada racó, desde la vall, passant pels llacs i la visió de la Maladeta et sorprèn de manera espectacular.

Fen una paradeta abans d'arribar al refugi

 En Balbino i al fons els Pics de la Tallada

 "L'acullidor" refugi, inaugura't al 1974 a 2360 mts

El coll i el cim del Mulleres

Balbino pujant al coll de Mulleres

 Cresta final per arribar al cim

La vista espectacular, desde el cim, de tot el massís de La Maladeta

A la fí, el cim!

Via L'ESQUENA DEL DIABLE al Serrat de le Onze

22 d'agost de 2010

Desprès de quatre mesos d'inactivitat per culpa d'un accident de moto, on en van trencar la clavícula i infinitat de ferides per tot el cos i passar-ho molt malament, quasi postrat tot el dia al llit... a la fi, em porten a escalar. No estic recuperat del tot, dons l'os, em fa bastant mal al tibar i la mobilitat de l'espatlla, encara que va millorant, no la tinc be del tot, però ja no podia més i en Joaquim i jo decidim fer una via, que al menys no toqui el sol, sigui llarga i de dificultat fàcil. Difícil de trobar? si, però la vàrem trobar.

L'aproximació la fem al contrari de la ressenya, dons amb aquesta humitat i la calor, no es gaire engrescador pujar per la canal dels Avellaners. Pujarem pel funicular de Sant Joan per agafar el camí nou de Sant Jeroni fins trobar a la vista el Cap de Mort. No coneixem el camí però amb "el raro instinto del hombre blanco" enfilem canal amunt fins el coll de Patriarques i la Roca de les Onze. Amb deu minut arribem al esmentat coll i llavors davallem per la canal dels Avellaner fins arribar a peu de via.
Be, en torno a retrobar davant d'un peu de via després de tant de temps i sembla que tingui "papallones a l'estòmag". No se com em trobaré, la clavícula em fa mal depenent de l'esforç... però poden mes les ganes (o la inconsciencia) que el mal. Li dic al Joaquim que probare jo la primera, a veure com va la cosa.

1er llarg 55 metes IV  5 parabolts
Es una rampa immensa on has de navegar buscant les assegurances dons hi han 5 en 55 metres. Mes o menys un parabolt... cada 10 metres. Pujo prou be procurant fer el mínim esforç i em vaig trobant segur. Tot i que la dificultat no passa de IV, t'ho has de mirar una miqueta. Quan porto uns 30 metres, noto el cansament (el llarg, es molt llarg!!) i ara el sol em dona de ple. Son quarts d'una. Arribo a la R1 una mica tocat però, amb un somriure d'orella a orella. Tenia ganes de tornar a tocar roca.

2on llarg 45 mts IV+  7 parabolts
Aquesta es mes difícil cap al final del llarg i se la farà en Joaquim. Puja sense cap problema fins a la R2 després d'una petita "ensigalada" en no trobar la reunió però que la solventa de seguit. Surto de la R1 i quan arribo al tram de IV+ em trobo be de físic i no em costa gaire fer els passos. Ara es mes vertical i t'ho has de mirar millor, però amb la corda per dalt, cap problema. Arribo a la reunió i la vista que tinc de la paret dels Patriarques es espectacular.

3er llarg 45 mts.  III  3 parabolts
Traget d'aigua i cap a munt que aquest llarg es molt fàcil. La dificultat es trobar els tres únics parabolts que hi han. Arribo a la R3 en un còmode replà i ja veig l'ultim llarg. Bufa el vent i el sol ja no crema tant com al principi.

4t llarg 50 mts.  II i IV  4 parabolts
Surt en Joaquim i en un moment ja hi es a la reunió final. Surto jo i començo a trobar-me cansat però vaig pujant prou be. Ja arribant al final em trobo cansat de debò. Han sigut molts dies d'inactivitat i patiment i això s'ha de notar però a la fi he conseguit fer una escaladeta després de tant de temps.

La via està be per iniciar-se en escalada llarga però per el primer llarg, al meu parer, has de ser una mica coneixedor de Montserrat i tindre aquell instint que tenim els que en agrada aquesta roca, donç el seguros allunyen bastant, encara que sigui fàcil, que com caiguis... t'encens com un llumí... La tornada la fem pel mateix lloc però pel calmi vell de Sant Jeroni, passant per la Panxa i les escales de Sant Benet fins el Monestir. Pel camí, que son les tres de la tarde està ple de turistes i ampolles, clinex i merda variada que van deixant per les escales, (sempre he tingut curiositat i de fet quan tingui l'ocasió, ho preguntaré al turistes) Perquè pujant una ampolla de "coca cola" de 1,5 l. plena i no son capaços de baixar-la buida, que l'han de llençar a terra? Ostias!!! En fi "idiosincracias de la raza humanoide"
L'escalada m'ha deixat tocat, però "que me quiten lo bailao" que mica en mica espero tornar a sortir habitualment... que estic molt cremat!

El Joaquim al primer llarg

L'últim llarg de la via

El tercer llarg

La foto del cim

En record a un company

1 d'agost de 2010

Per al meu amic, Josep Miró Molina

Ens vàrem conèixer el 1981, tot just quan jo tornave de la mili. Ell tenia 19 anys i jo 21. Teniem amistats comunes, sortides de diumenge, de caps de setmana, amb les nòvies, sense elles… Ell, ere escalador de roca i de caminar poc, jo tot el contrari., però ens movia l'il.lusió de fer moltes vies i noves. Poc a poc ens vàrem lligar estretament i encara recordo amb nostalgia que amb una vespa 150 c.c. anàvem a Montserrat en plè hivern amb dos motxilles carregades de material, el sac i un parell d’entrepans. Ens reunie’m al Bar San Diego a la Plaça de les Naves, al Poble Sec, on il.lusionats miràvem ressenyes per el cap de setmana. Primeres vies per nosaltres com la Cerdà Riera de la Ven-Suri-Ven, la Haus de la Mòmia, La Gomez de la Prenyada, La GAM de la Cadireta, la Punsola del Cavall, que desprès d’un abandono, a la fi la vàrem aconsseguir, un 12 d’octubre de 1985. Tantes i tantes escalades, vivències i situacions a Montserrat i altres indrets on em queden records que mai els podrè oblidar.

La vida va donant moltes voltes i per raons diferents ens vàrem separar al cap de nou anys. Ell, cada cop es decantave més per una vida poc ordenada, podriem dir, i donada a uns quants excesos. Al cap de set anys ens vàrem retrobar de nou, com si no hages passat res, dient-nos: que tontos que ere’m! Però la qüesitó es que ell, cada cop anave a pitjor, i per desgràcia no volia possar remei. Les escalades ja no eren com abans. Per la meva part no tenia gaire confiança amb ell i procuravem anar tres per mes seguretat. Ell no perdia l’il.lusió d’escalar. Poc a poc ens vem tornar a separar i de cops anave a veure’l a casa i cervesa darrere cervesa, m’explicave el perquè de tot i l’únic que jo li podia dir es que: no t’entenc, però si que et comprenc… En fi, no soc jo qui te que jutjar a un amic.

El dia 31 de juliol en van trucar al vespre, donant-me la noticia de la seva mort. Tenia 48 anys i jo feia tres anys que no sabia res d’ell. Em vaig agafar la noticia una mica fret, però, poc a poc m’anave quedant un buit immens, qüasi inexplicable, dins meu. Desde la mort del meu pare, fa disset anys, no he arribat a plorar amb tant sentiment com el dia del seu enterrament.

Josep, no haurà moment que escali, camini o vegi Montserrat, que no et recordi. No crec en l’infern ni en el cel ni crec que estigues en cap d’aquets llocs, el que si sé segur, es on estaràs, i aquest lloc, per sempre serà el meu cor.

Fins sempre company, que allà on seràs, segur que el cel es blau, la terra verda i ple de roca per que gaudeixis de la pau i tranquil.litat que no vas trobar en aquesta vida.

Per al meu amic

Puc vendre'm l'ànima al diable i el cos als demés

i llogar fins la guitarra per diners

o trencar la meva imatge com si fos de guix

o jugar-me l'esperança al «set i mig».

L'alcohol em destruirà el fetge i les arnes la pell,

el fum els pulmons i els homes el cervell.

Podreu fullejar els meus somnis, grapejar els records

i estripar-me plors i versos jocs i amors.

He tingut sort amb les dones, que ja és molt tenir,

i a les mans la primavera que ja és dir.

He pujat on la neu crema i he caigut al sot.

Demaneu-me el que vulgueu que tinc de tot.

Però no pas aquest poema volador i petit.

Gust d'amor. Color mangrana

que he escrit per al meu amic...

El bo

El dolç

El mascle.

Joan Manuel Serrat

Via AGULLÒLEGS al Xumet (Cota 339)

Dissabte 17 d'abril de 2010

Seguint el passos dels germans Masó, aquest dissabte anem a fer la via Agullòlegs al Serrat de l’Albarda. Vàrem trobar la ressenya al blog Espures de Lluis Nadal i veient els comentaris semblava una via tranquil.la i bastant fàcil. Son tres llargs de corda amb una dificultat màxima de V i A1e

Per accedir a la via prendrem el camí de Sant Jeroni i un cop passat l'agulla del Cigronet i prendrem la drecera a ma esquera que baixa fins les vies del Puntal. Al poc, ja veurem de seguit la vistosa aresta de la via i els primer espits.

1r llarg. 45 mts V IV III,  6 espits i 50 m.

Comença en Joaquim amb uns passos fins d’entrada però que has de mirar-te una mica la roca i aquesta serà la tònica de tot el llarg, una rampa immensa amb les assegurances justes per no passar por.

2n llarg. 35 mts. II, V-, III,  2 espits i un pitó i 35 m.

Ara li toca al Balbino que surt de la reunió pràcticament caminant fins un resalt que et barra el pas, assegurat per dos espits. Després, ja més ajegut, arriba a un altre ressalt, però molt trencar on no veu el pitó que te als peus. Posa un friend i cap a munt. Ara, el terreny es molt trencat, plé de pedres que cauen i tenim que esquivar-les. La reunió es fa en un bosquet al peu del mur final.

3r llarg: IV+, 9 espits, 2 pitons junts i 35 m.

Aquest es per mi. D’entrada el primer espit està lluny i et veus obligat a pujar per una alzina que es mou molt. Com puc, arribo a on es més prima i posant un peu a la paret i l’altre a l’alzina “xapu” el primer espit. Trec els estreps i els primers passos estan a prop però hi han un parell que tens que agafar-te a la roca per arribar i sobre tot als pitons, que si no fos per les bagues que porten, costaria mes. A partir d’aqui posa A0e però prefereixo seguir amb estreps fins al final. La surtida no la trobo gens dificil i els passos en lliure son molt macos i verticals, sempre amb tendència a la dreta fins arribar als peu d’una sabina petita on faig la reunió.

Escalada divertida amb roca discreta en algun tramp i un últim llarg molt maco, divertit i amb millor roca.

La baixada es un xic perdedora i el terreny està molt humit i remogut on desprès de voltar un xic, trobem el camí de Sant Jeroni.

Escalada realitzada per:  Balbino López, Joaquim Llòria i Joan Prunera

Itinerari de la via

El Balbino al primer llarg

Recuperant el primer llarg

L'artificial del darrer llarg

El Balbino arribant a dalt del cim de la roca

Via ÍTACA a la Saca Gran

27.03.2010

Quedemen Joaquim i jo, per fer la via Ítaca a la Saca Gran. Jo ja l’havia fet fa una pila d’anys, concretament l’any  84 i el 91 i la recordave bastant dura, però com sabiem que estave “arregladeta” decidim anar-hi.  Anem a fer un entrepa al Bar Anna del Bruc i ens trobem, ja entaulats, al Lluis Nadal a l’Angel i la Lourdes que encara tenen que decidir que faran. Li comento al Lluis que anem a fer aquesta via i ens fot la por al cos sobre el grau... Diu que li va costar bastant de fer i ell que està fort, quan diu  algo així... MOSKIS!!!

Arribem a peu de via i ja veig els parabolts de l’Ae, lluents com el sol que fa avui. No sé si serà la “peli” d’air a TV3 (los 300) que em va motivar i venia molt decidit, tot i que tinc “papellones revolotejant al meu estòmag. Em demano la primera que recordo una mica treballosa per l’artifo i el lliure i ens posem a la feina.

Primer llarg A2e V, 30 metres, 10 parabolts i un pitó (vell)

Començo pujant amb A2e fins la sortida en lliure, que es fineta però col.locante be, surts sense complicació fins arribar a un tram molt vertical per entrar al diedre. Arribo al parabolt abans del diedre i faig un repos, donç es molt dret i vertical (a la ressenya antiga, recordo que feiem un pas d’A1e). M’enganxo a la roca i tiro cap a munt fins arribar a una petita savina, li poso una baga i entro al diedre. Veig un pitó que te al menys 30 anys i quan el toco, es mou! Estudio el pas, perque fins el proper parabolt tinc una excursió. Ara el sol pica de valent o vaig molt acalorat? Es dur aquest diedre, i el pitó no acompanya! Busco els pas entre la placa i el diedre i pujo uns passos on veig una fisura per posar un friend del nº 1/2. continuo un pas mes i veig un altre fissura mes maca a on entra un friend del nº 1 i amb un altre pas “xapo” el bolt i respiro mes tranquil. Ara fins la reunió em quedan uns 10 metres de IV, però que s’en fan mes difícils del normal.

Segon llarg V, 25 metres 4 parabolts.

Despres de varius intents del Joaquim no aconsegueix passar del segon parabolt i em diu que ho intenti jo. Estic bastant motivat però tinc recanses, dons el primer llarg m’ha deixat “tocat” però al descansar a la reunió em trobo millor. Surto de la reunió i amb passos bastant fins arribo a una mena de desplomet que em barra el pas, passo a la dreta i amb un parell mes de passos arribo al segon parabolt. M’enganxo  amb el “fifí” i estudio el pas. Joaquim estave caficat tota l’estona fent el pas per la dreta. Ho intento i no emb surt, dons es una placa llisa al damunt d’una petita bauma, miro a l’esquerra i a munt i veig una presa bona però força amunt. Li dic al Joaquim: “al lloro que vaig” i surto. Vaig pujant prou be, encara que una mica nerviós, dons el proper seguro esta bastant lluny (a la ressenya que portem posa V, V+). Despres d’aquets passos emb trobo molt be i vaig pujant mes tranquil, xapant dos assegurances mes fins arribar a la reunió.

Tercer llarg IV, 25 metres i 2 parabolts

Ara surt Joaquim i fa molt de vent, dons estem a plena aresta. El llarg no presenta cap dificultat desprès dels altres dos anteriors, però la vista es esplèndida arribant al cim. En la ressenya posa tres seguros, però només hem trobat dos.

La via ens ha costat de fer, dons per 80 metres em estat tres hores, però la via no te la “regalen” i sobre tot les assegurances son justetes però molt ben emplaçades. Mirant la ressenya que vaig dibuixar l’any 84, ara hi han mes assegurances que abans. Ens fem la foto asseguts per que si ens axequem s’ens emporta el vent. Bufa molt fort i en el rapel em tenen que aguantar les cordes per que si no m’en vaig a l’altre banda de l’agulla!

Satisfets de la petita “gesta”, dons com ja he dit, amb els comentaris del Lluis Nadal, no les teniem totes i marxem a Monistrol a dinar al Bar El Rincon de l’Aeri de Montserrat que ens tracten molt be i ens donen de dinar a qualsevol hora.

Començant l'Ae del primer llarg

Rl Joaquim al primer llarg

El diedre del primer llarg

El Joaquim arribant a la segona reunió

Foto de cim, via aconseguida!!