dimecres, 25 d’agost de 2010

L'esquena del diable al Serrat de le Onze

22 d'agost de 2010
Desprès de quatre mesos d'inactivitat per culpa d'un accident de moto, on en van trencar la clavícula i infinitat de ferides per tot el cos i passar-ho molt malament, quasi postrat tot el dia al llit... a la fi, em porten a escalar. No estic recuperat del tot, dons l'os, em fa bastant mal al tibar i la mobilitat de l'espatlla, encara que va millorant, no la tinc be del tot, però ja no podia més i en Joaquim i jo decidim fer una via, que al menys no toqui el sol, sigui llarga i de dificultat fàcil. Difícil de trobar? si, però la vàrem trobar.

L'aproximació la fem al contrari de la ressenya, dons amb aquesta humitat i la calor, no es gaire engrescador pujar per la canal dels Avellaners. Pujarem pel funicular de Sant Joan per agafar el camí nou de Sant Jeroni fins trobar a la vista el Cap de Mort. No coneixem el camí però amb "el raro instinto del hombre blanco" enfilem canal amunt fins el coll de Patriarques i la Roca de les Onze. Amb deu minut arribem al esmentat coll i llavors davallem per la canal dels Avellaner fins arribar a peu de via.
Be, en torno a retrobar davant d'un peu de via després de tant de temps i sembla que tingui "papallones a l'estòmag". No se com em trobaré, la clavícula em fa mal depenent de l'esforç... però poden mes les ganes (o la inconsciencia) que el mal. Li dic al Joaquim que probare jo la primera, a veure com va la cosa.

1er llarg 55 metes IV  5 parabolts
Es una rampa immensa on has de navegar buscant les assegurances dons hi han 5 en 55 metres. Mes o menys un parabolt... cada 10 metres. Pujo prou be procurant fer el mínim esforç i em vaig trobant segur. Tot i que la dificultat no passa de IV, t'ho has de mirar una miqueta. Quan porto uns 30 metres, noto el cansament (el llarg, es molt llarg!!) i ara el sol em dona de ple. Son quarts d'una. Arribo a la R1 una mica tocat però, amb un somriure d'orella a orella. Tenia ganes de tornar a tocar roca.

2on llarg 45 mts IV+  7 parabolts
Aquesta es mes difícil cap al final del llarg i se la farà en Joaquim. Puja sense cap problema fins a la R2 després d'una petita "ensigalada" en no trobar la reunió però que la solventa de seguit. Surto de la R1 i quan arribo al tram de IV+ em trobo be de físic i no em costa gaire fer els passos. Ara es mes vertical i t'ho has de mirar millor, però amb la corda per dalt, cap problema. Arribo a la reunió i la vista que tinc de la paret dels Patriarques es espectacular.

3er llarg 45 mts.  III  3 parabolts
Traget d'aigua i cap a munt que aquest llarg es molt fàcil. La dificultat es trobar els tres únics parabolts que hi han. Arribo a la R3 en un còmode replà i ja veig l'ultim llarg. Bufa el vent i el sol ja no crema tant com al principi.

4t llarg 50 mts.  II i IV  4 parabolts
Surt en Joaquim i en un moment ja hi es a la reunió final. Surto jo i començo a trobar-me cansat però vaig pujant prou be. Ja arribant al final em trobo cansat de debò. Han sigut molts dies d'inactivitat i patiment i això s'ha de notar però a la fi he conseguit fer una escaladeta després de tant de temps.

La via està be per iniciar-se en escalada llarga però per el primer llarg, al meu parer, has de ser una mica coneixedor de Montserrat i tindre aquell instint que tenim els que en agrada aquesta roca, donç el seguros allunyen bastant, encara que sigui fàcil, que com caiguis... t'encens com un llumí... La tornada la fem pel mateix lloc però pel calmi vell de Sant Jeroni, passant per la Panxa i les escales de Sant Benet fins el Monestir. Pel camí, que son les tres de la tarde està ple de turistes i ampolles, clinex i merda variada que van deixant per les escales, (sempre he tingut curiositat i de fet quan tingui l'ocasió, ho preguntaré al turistes) Perquè pujant una ampolla de "coca cola" de 1,5 l. plena i no son capaços de baixar-la buida, que l'han de llençar a terra? Ostias!!! En fi "idiosincracias de la raza humanoide"
L'escalada m'ha deixat tocat, però "que me quiten lo bailao" que mica en mica espero tornar a sortir habitualment... que estic molt cremat!
El Joaquim al primer llarg
L'últim llarg de la via
El tercer llarg


La foto del cim

7 comentaris:

  1. Ànims, noi! Que les lesions són una plaga, sigui escalant o fent el salt del tigre.... Però totes les coses s'acaben, fins i tot les dolentes!

    Veig que et vas estalviar el pitjor de la via: la canal dels Avellaners!

    ResponElimina
  2. Ei Joan enhorabona per tornar a "trepar". Ànim.

    ResponElimina
  3. Me n'alegro molt de la teva recuperació, que ja et trobàvem a faltar a la muntanya!

    La forma física torna molt ràpid, ja veuràs!

    Ens veiem!

    ResponElimina
  4. felicidades por volver al mundo vertical.

    ResponElimina
  5. Felictats i ànims que com diu en Gatsaule, tot s'acaba, i aviat estas donan brega.
    Molta salut company

    ResponElimina
  6. Content de tornar-te a llegir! i com tothom t'ha dit, no t'amoïnis que tot torna al seu lloc!! t'ho dic per experiència pròpia...
    ara a seguir patint i fruïnt!!!

    ResponElimina
  7. Gràcies a tots, però encara em queda un llarg cami de recuperació fins que aquesta malaïda lesió fagi net. Espero que amb dos mesos mes ja estigui del tot recuperat...
    Salut i mosquetons!!!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.