dilluns, 11 de febrer del 2013

Diedre Vidal-Farreny al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

9 de febrer de 2013

Fa dos mesos vàrem muntar una colectiva del C.E. Àliga i aquest dissabte planegem un altre i marxem una bona colla cap a terres de la Noguera. Tots plegats ens reunim al Bar Sport a Bellcaire d'Urgell i entre glop i moç treiem ressenyes i mirem el que podem fer. Serà com un "cop d'estat" per part del membres del centre per les roques d'aquest bonic lloc de la Noguera.
Arribats al pàrquing que condueix a la paret de la Formiguera ens repartim les cordades i uns aniran a la Paret de l'Extrem que està força lluny, uns a l'Esperó Sud i d'altres a la Formiguera. En Joaquim i jo decidim fer el diedre Vidal-Farreny del Cilindre i després, si dona temps, a la Normal de la Formiguera.
Son les deu del matí i fa un fred que pela. Ens acomiadem fins després i nosaltres marxem al Cilindre. Tenim una aproximació d'un quant d'hora mes o menys. El tenim davant de nosaltres i amb aquelles parets verticals, mentre ens aproximem, sento com si tingués papallones dins el meu estómac.
La via son dos llargs, amb assegurances bones però distants i ambient assegurat.

1r llarg III, IV, IV+ i V- 5 parabolts i 40 metres
Comencem a la dreta d'una petita xemeneia sense continuïtat i per una rampa inclinada, ens situarà a la vertical de la via on un parabolt es indicarà el camí. Anirem pujant, sempre per terreny molt vertical, salvant petits ressalts amb una roca que es més bona del que sembla escalarem còmodament amb generosos còdols. Farem reunió en un replà penjant i força còmode de dos parabolts i un pitó.

2n llarg V, IV+, V+/A0e (repos) IV+ 6 parabolts i un pitó en 30 metres
Sortim de la reunió per una fissura vertical amb passos atlètics fins un parabolts. Seguim recte on trobarem una bona sabineta que ens ajudarà a descansar una mica i podrem xapar un parabolt que tenim al costat. Seguim amunt amb tendència a la dreta per un terreny vertical però una mica més fàcil fins un altre parabolt. En aquest punt la paret es torna més vertical i  amb un parell de passos arribem a un pitó vell però molt ferm. Un parell de passos més a munt tenim la màxima dificultat. Davant nostre tenim un ressalt molt vertical en que tindrem que suar una mica per poder superar el pas. Amb una bona estona de repòs en el parabolts, aconseguim superar el pas. Tot seguit, a la dreta amb flanqueig, continuem uns tres metres a la vertical de l'ultim parabolt i un cop superat ens queden els darrers metres per coronal el planer cim del Cilindre.
Per baixar del cim, prendrem un camí a ponent que ens porta directament, seguin el camí evident i les fites, un altre cop a l'explanada on tenim el cotxe en menys de vint minuts.
Escalada vertical i mantinguda però força assequible on les assegurances son les justes per no passar gaire por... si no estem acostumats a la verticalitat de les parets del Cilindre.

Com hem acabat força d'hora del que cens pensàvem, anirem a fer la via Normal de la Formiguera on està la majoria de la colla pentjants per les seves parets.

La paret que ens disposem a escalar
Començant el primer llarg
En Joaquim al mig del primer llarg
Començant el segon llarg
En el pas de V+
El Joaquim surtin del pas difícil
Arribant al final de la via
Sans i estalvis al final de la curta via... però intensa
Via Normal a la Paret de la Formiguera
Lo dit, ja som a la Formiguera i els companys estan tots enfeinats en escalar i rapelar de diferents vies. Nosaltres ens hi posem a la via normal. Es una via d'uns 100 metres força fàcils però d'escalada divertida on trobarem parabolts, ponts de roca i savines per poder assegurar-nos. Un cop acabada la via tots plegats comencem a baixar i ens reunim totes les cordades menys els que han escalar la via Pensionistes a la Paret de l'Extrem. Ja ens hem comunicat per telèfon amb ells i no vindran al dinar, donç estan acabant i encara tenen una bona estona de retorn.
El Joaquim al segon llarg
El segon llarg
El tercer i últim llarg
El Joaquim arribant al final de la via
 Ens ho hem passat d'allò més bé tots plegats fent el que més ens agrada que es escalant. Ara a esperar quin dia serà el proper que ens ajuntarem tots. No trigarem gaire...
Els companys a la Formiguera
Tot havent dinat, bocabadats mirant com unes mosses feien la Directa del Cilindre

dilluns, 4 de febrer del 2013

Roca Gran de la Portella. Via Normal

3 de febrer de 2013

La Roca Gran de la Portella, encara que eclipsada per la muralla Nord i Oest d'Agulles, es visible des de nombrosos indrets de la muntanya i així que arribem al Coll de Guirló, ja podem veure la seva silueta característica al lluny, guardant el Pas de les Portelles junt amb la seva companya la Portella Petita. Va ser conquerida per primer cop el 30 d'octubre de 1932 pels escaladors Colomer, Agras, Guarro, Prieto i Pàmias, amb la "tècnica montserratina" d'aquella època, la dels troncs. Com el material era molt rudimentari i gens tècnic, per salvar la pronunciada balma lligaren dos troncs i s'enfilaren pels mateixos per salvar la dificultat del desplom. Aquest text que deixo, es extret del llibre d'en Josep Barberà, Montserrat Pam a Pam, on el mateix que va pujar de primer pels troncs, ho explica així:
En Colomer, capdavanter en aquella ascensió, ens en parla així: «Amb frisança faig camí arbre amunt. Reposo en arribar a l'afegit dels dos troncs, assegut a l'extrem del primer arbre amb un peu al lligam i agafat amb les mans al segon tronc. Sis metres sota meu quatre companys agafats a l'arbre l'asseguren a la roca per la seva base; vint metres mes a vall veig el pas de la Portella amb les motxilles. El tronc afegit és torçat i se separa de la balma abans que sigui acabada. Em poso dret a l'extrem del primer tronc; amb una mà m'agafo a l'arbre afegit i amb I'altra cerco a la roca una presa per a poder reposar, ja que estic totalment decantat a la timba i el tronc que m'aguanta es vincla de valent».
Tot una gesta per aquella època, en que els joves escaladors amb el poc material i la poca tècnica que tenien, se les empescaven per poder pujar aquestes magnífiques roques Montserratines.

La via normal de la Portella Gran feia vint i quatre anys que no la pujava. Son aquelles vies clàssiques, que per fàcils, ja no et fixaves més amb elles però que ara, et piquen la curiositat un altre cop. En Joaquim i jo decidim anar a fer-la i mirant alguns blogs, l'artificial es equipat però molt vell i fins i tot l'han fet en lliure! 7a li posen... Nosaltres portarem estreps i "caxarrets" per poder pujar com els grimpaires "normals", en A2, i equipar el que poguem, dons a la via els altres llargs es troben sense equipar.

1er llarg II/III, net i uns 15 metres
Llarg de tràmit, que si volem no fa falta encordar-nos, que ens portarà al llarg pedestal on comença l'artificial. Antigament havia la reunió de burins al terra, que ara ja no hi son. Al costat del desplom, trobem uns espàrrecs de parabolts que tindrem que posar un parell de caragols i dos plaquetes, si volem fer reunió lligats. Coses dels desequipaments.

2on llarg A2, IV+ i IV en uns 15 metres
Comencem, o be amb un pas d'enqueneta o posant una plaqueta i un cargol en l'espàrrec del parabolt, per arribar al primer burí sense plaqueta. El desplom es pronunciat i amb els pitons mol vellsi  emplaçats en la fissura molt castigada pel pas de les cordades i de tant clavar pitons. Com els claus tenen cordinos molt vells, completo l'artificial amb un parell de tascons i un friend que encara que no siguin necessaris, ho faig per més tranquilitat. La sortida en lliure es fineta i amb la roca polida però ens ajudarà una petita savina per arribar a la reunió. Havia llegit que l'arbre de la segona reunió era sec i en mal estat però uns metres abans, veig en una petita balma, una reunió d'una via que be de sota, amb tres espits. Sense pensar-ho més, faig reunió en aquest lloc.

3er llarg III, IV+ i IV i neta en uns 20 metres.
Sortim de la reunió per la dreta per terreny fàcil fins arribar a la reunió original on podem comprovar el mal estat de l'abre. Flanquegem lleugerament a l'esquerra fins arribara un arbre petit on podrem llaçar una baga i tot seguit flanquegem a la dreta per una cornissa. Aquí, si volem, podrem aprofitar un parabolt de la via del Grial i recte a munt arribarem a la tercera reunió en un pedestal a sota mateix de la bola que corona la roca.

4t llarg IV+, IV i III i neta en uns 15 metres
Davant nostre tenim un mur molt vertical però amb grans còdols. Podrem posar un parell de friends al començament, aguditzant els sentits per trobar els forats. Cop de gas i recte a munt arribarem al cim de l'agulla on trobem un parabolts amb anella lligat a un parell de troncs secs que faran de reunió

Per baixar farem un ràpel per la cara sud de 50 metres d'una instalció vella però també reforçada amb un parabolt. De fet es la via Rappel.

Hem gaudit força la via malgrat els anys que feia que no pujàvem aquest cim on el vent a sigut el nostre company inseparable que ens ha fet patir de valent a l'ultim llarg i que ens ha deixat els dits completament gelats.

Escalaa realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera
El primer llarg, encara que fàcil, la foto queda be
Barallat-me amb l'artificial del segon llarg
En Joaquim al segon llarg
Començant el tercer llarg
La segona reunió
L'últim llarg a l'ombra i exposat al vent
La foto del cim
La llastra del Dau

dimarts, 29 de gener del 2013

L'adéu a un amic. Alfred Ruiz "Chufi"

27 de gener de 2013


Generalment no valorem les coses fins que las perdem. Amb les persones passa el mateix. Amb el Chufi no va ser així. Fa temps que tenia el pressentiment que tard o d'hora ens deixaria. Era qüestió de temps, encara que et diguessin que no per que l'esperança es l'últim que tindríem que perdre.

L'Alfredo Ruiz Aranda, Chufi com els amics el coneixíem, era un personatge particular, gran amic i company de corda que amb ell he viscut moments de glòria i tristor, gants escalades i bivacs terribles. En moments puntuals de la nostra vida hem compartit el poc que teníem, però sempre amb aquella alegria somiadora que el caracteritzaba. Quan escalàvem vies poc assegurades i arrivabem a la reunió amb mirava rient amb la cella aixecada i dient-me: has vist, es el raro instinto del hombre blanco? Son vivències que no oblidaré mai. D'ell vaig aprendre moltes coses de l'escalada, dons era de la generació dels "Pirates"

Quan vaig rebre la notícia de la seva mort no vaig poder deixar anar ni una sola llàgrima. El dia 27 de gener, el dia que hagés fet 54 anys vàrem dipositar les seves cendres entre el mar i la roca, al Penyal de Garraf. El mar i la roca que tant s'estima-ve, les dues grans passions que tenia. Va ser en aquell moment que vaig plorar de ràbia, de tristor, d'indignació i de pèrdua...

Chufi, tu en vas ensenyar amb el teu "pessimisme alegre" que tenim que mirar sempre a munt però hi han coses d'aquesta vida que no et mereixies que et passessin i tu te les guardaves dins el cor, per que no tenies malicia, eres transparent com un trenc d'alba. Es l'ultim que podíem fer per tu. Donar-te l'ultim adéu tots plegats i dessitjar-te que enllà on siguis trobis la pau i la serenor que et mereixes.

La teva filla, l'Alba, la teva dona, la Mari Carmen, els familiars i els amics no t'oblidarem mai i jo sempre trobaré a faltar aquell: Joan, Joan, Gato sin gatos no escala tapiones!!! Encara que feia molt de temps que ja no escalaves, mai més seran igual les escaldes sense tú.

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

Via La Makita Plateà a la Miranda del Pas del Princep

26 de gener de 2013
Vistes de la regió dels Frares des de el cim de la Miranda
Feia un parell de setmanes que arribant a Montserrat només podíem esmorçar i marxar cap a casa per culpa del mal temps i la pluja. Aquest, tenia tota la "pinta" del mateix però per sort aquest cop les "mentidòlecs" l'han encertada!
Em truca en Pere Joan per anar a escalar i em proposa anar a fer una via nova a la Miranda del Pas del Príncep. Jo ja la havia vist en algun blog però no em feia massa el pes. El cas es que ens ajuntem en Pere-Joan, l'Arseni, (amic del Pere-Joan) el Joaquim i jo al Bar de Cal Xico al Bruc i mentre esmorzem i xarrem surt el sol i ens decidim anar a la via. Tenim una bona excursió per arribar-hi i com no tenim pressa, anem pel camí de la muralla Nord de Frares. Farem dos cordades en Pere-Joan amb l'Arseni i el Joaquim i jo.
La via es un pel forçada i "rebuscada" amb un primer llarg que seria el millor de tots, que si anem be de grau gaudirem de valent. El segon llarg creua la via Blava per anar-se'n molt a l'esquerra. Via divertida amb poc ambient i ben assegurada, encara que massa, en els llocs molt fàcils.
El grau que he possat a la ressenya no hi ha cap 6a com a la ressenya original per la raó de que hem fet A0e.

1er llarg V, V+ A0e i 9 parabolts en trenta metres
Encetem el llarg per placa tombada però fina on tindrem que fixar-nos amb la roca, dons hi han moltes llastretes soltes, fins arribar a un ressalt amb còdols generosos. Un cop superat aquest ressalt pugem un parell de passos i flanquegem de cop a l'esquerra per situar-nos en un mur vertical que un cop superat arribem a la primera reunió.

2on llarg III, IV i III 4 parabolts ens 35 metres
Sortim de la reunió fàcilment on podrem xapar un espit de la via blava i llavors continuarem per l'esquerra a cercar uns forats que un cop superats arribarem molt fàcilment a un replà enorme on muntem la segona reunió només d'un parabolts. (podríem haver posat un parabolt més i treure'n un dels altres llargs on la dificultat era més fàcil)

3er llarg Ae/6a (?) si es te nivell, IV+, IV, III i II 7 parabolts en 50 metres
Comencem el llarg en un fort ressalt amb roca que no dona gens de confiança però que podem posar un estrep per fer el primer pas i tot arreglat. Continuem (compte amb la roca) a munt amb dificultat moderada i arribem a una reunió que la saltarem. sempre en tendència a l'esquerra arribarem al peu d'un desplom on muntarem la tercera reunió.

4t llarg IV+, III, II, V/A0e o 6a(?) 8 parabolts en 40 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra, al costat d'una canal, per un ressalt vertical amb grans còdols. Sembla més difícil del que es. un cop passats els dos primers parabolts, continuem per una rampa molt fàcil fins una balmeta i tot seguit per un mur vertical i fi on podrem fer lliure o A0e segons el nostre nivell. Trobarem la reunió al poc de superar aquest tram. Només ens quedarà grimpar per terreny fàcil i trencat fins el cim propiament dit de la roca.

Per baixar prendrem una canal encarada al N que ens durà al coll entre aquesta roca i el Bitllot. Flanquejarem el Bitllot per una serie de cornises per la casa E. Passarem igualment l'Agulla inferior del Pas del Príncep fins que una mena de canal amagada ens durà al mateix Pas del Príncep. Des d'aquí podem tornar, be per Agulles al S o be per la muralla Nord de Frares.

Escalada realitzada per Pere-Joan Bosch, Arseni Lago, Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg
El Joaquim al primer llarg
El segon llarg
La tercera reunió
El Joaquimencetant l'últim llarg
Arribant al final de la via

El cim de la Miranda del Pas del Príncep

dilluns, 28 de gener del 2013

La Miranda de Sant Pere. Dues vies del Guillem

5 de gener de 2013
En Joan Marc surt d'una operació de menisc i fa molt de temps que està en "dique sec" i ens diu que vol anar a escalar... i de primer de corda!!! Total que ens juntem quatre arreplegats, delinqüents de l'inutil i ens dirigim a fer les vies que fa poc ha obert en Guillem Arias a la Miranda de Sant Pere. Vies fàcils i mooooooolt assegurades, ideals per en Joan Marc. Farem la via de la Nina i de la Piula amb dos cordades. Les vies no tenen cap misteri, en grau màxim de IV i predominant el III, tot molt assegurat com es habitual amb les vies del Guillem. A mi ja m'estan be, encara que molt fàcils la qüestió es fer xerinola amb els companys i de pas fem la primera escalada de l'any... i dos vies noves que encara no habia fet.
Cordades compostes per: Joan Marc Griñan, Viçenc Nin, Xavier Amill (Xas) i Joan Prunera


En Joan Marc al segon llarg de la Piula
En Joan Marc assegurant des de el cim de la roca
En Viçenc al segon llarg de la Puila
El Xas es va quedar al cim i no va voler fer la segona via
El tercer llarg de la Nina
El delinqüents de l'inutil axecant el dit de manera poc habitual...

divendres, 4 de gener del 2013

Via GEDE variant Blava al Gorro Frigi. L'última de l'any

31 de desembre de 2012
Aquesta via fa molts anys que no l'avia fet. Va ser una de les primeres "vies blaves" que vaig fer. Per mí, es una variant de l'original GEDE, que a l'últim llarg, ens escapem per la dreta fàcilment. Es una via molt fàcil amb grau però amb poques assegurances que podem completar nosaltres mateixos amb friends, merlets i savines. Ara hi han més parabolts que en el seu origen, em refereixo a la via Blava, que no a la GEDE. Aquesta via ens permetrà fer una escalada fàcil per gaudir del vessant sud d'aquesta popular roca montserratina.

S'acaba l'any i una bona manera de fer-ho es escalant. Tant el Vicenç com jo tenim festa i ens hagés agradat anar a fer un corredor de neu al Pirineu, però nois, no hi ha neu!. Ens quedarem amb les ganes i tindrem que esperar més endavant. Optem per anar a escalar (per variar) a Montserrat. Se que en Vicenç te ganes de fer, lo que diem, la GEDE del Gorro, dons vol fer de primer i practicar el muntar reunions i assegurar correctament al segon de corda. Poca gent al Monestir i pugem pel "cavall de ferro" practicament sols. Tant sols una parella que ens comenten per on es va a Sant Benet i que al final els hi recomanen que vagin al cim de Sant Jeroni que des d'aquí es més fàcil que anar a Sant Benet. Seguim camí fins la canal que separa la Magdalena Superior i la Gorra Frigia i pugem per la canal fins d'alt. Devallem fins l'ermita i seguim baixant canal fins a tocar la paret arrampada i tot just arribem al peu de via.

1r llarg II i III  un parabolt i 45 metres
 Començem a pujar faciment per rampa en direcció a l'ermita. Trobarem una sola assegurança. L'escalada es fàcil però exposada fin arribar a la cornissa al costat de l'ermita i en un sol parabolt, muntarem la reunió.
2n llarg II i III  un parabolts i un cap de burí i 40 metres
Es un llarg molt fàcil on només trobarem un parabolt però el podrem completar amb un cap de burí  si volem o un friend i llaçant una sabina. Muntem la reunió en un rellig prou còmode.

3r llarg II, III, IV i III+ tres parabolts i un burí en 35 metres
Encetem el llarg reste amunt de la reunió per decantar-nos una mica a la dreta per superar un petit ressalt. Continuem recte vers un altre ressalt al costat de la gran llastra que trobem a la nostra dreta. Superat a quest pas, escalem amb tendència a l'esquerra fins trobar la reunió.

4t llarg III, III+, IV, III i II tres parabolts en 40 metres
Sortim de la reunió, clarament a la dreta que ens ho indica una marca blava, per superar la llastra i passar a l'altre costat. Seguim recte i aquí es posa vertical però amb generosos còdols. Les assegurances estan disposades malament i si les volem fer servir totes tindrem que posar cintes llargues dons unes estan a la dreta i altres a l'esquerra sense un sentit lògic. Seguim en tendència al gran desplom  que tenim al damunt nostre i en un bon relleix fem reunió.

5è llarg II i III un parabolt en 30 metres
Llarg molt fàcil i sense cap mena de complicació que es la variant de la via original, la GEDE, va per l'esquerra per una placa molt fina i després en A2 pel desplom. Nosaltres sortim per la dreta a cercar una canal amb un alzina gruixuda que en durà practicament al cim del Gorro Frigi.

Ja hem fet la darrera escalada de l'any i ara a esperar per fer la primera de l'any. tindrem que baixar rapit que fa molt de vant i gelat i així ens donarà temps  de tornar a casa d'hora a dinar.
Les boires del matí envolten el Monestir i la vall del Llobregat
El segon llarg
El Vicenç al segon llarg
 El Vicent treballant-se el tercer llarg
Arribant a la tercera reunió
El Vicenç a la tercera reunió
Iniciant el quartr llarg
L'últim llarg per arribar al cim
Ens hem adelantat a la càmera!!!

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.