dilluns, 11 de febrer de 2013

Diedre Vidal-Farreny al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

9 de febrer de 2013

Fa dos mesos vàrem muntar una colectiva del C.E. Àliga i aquest dissabte planegem un altre i marxem una bona colla cap a terres de la Noguera. Tots plegats ens reunim al Bar Sport a Bellcaire d'Urgell i entre glop i moç treiem ressenyes i mirem el que podem fer. Serà com un "cop d'estat" per part del membres del centre per les roques d'aquest bonic lloc de la Noguera.
Arribats al pàrquing que condueix a la paret de la Formiguera ens repartim les cordades i uns aniran a la Paret de l'Extrem que està força lluny, uns a l'Esperó Sud i d'altres a la Formiguera. En Joaquim i jo decidim fer el diedre Vidal-Farreny del Cilindre i després, si dona temps, a la Normal de la Formiguera.
Son les deu del matí i fa un fred que pela. Ens acomiadem fins després i nosaltres marxem al Cilindre. Tenim una aproximació d'un quant d'hora mes o menys. El tenim davant de nosaltres i amb aquelles parets verticals, mentre ens aproximem, sento com si tingués papallones dins el meu estómac.
La via son dos llargs, amb assegurances bones però distants i ambient assegurat.

1er llarg III, IV, IV+ i V- 5 parabolts i 40 metres
Comencem a la dreta d'una petita xemeneia sense continuïtat i per una rampa inclinada, ens situarà a la vertical de la via on un parabolt es indicarà el camí. Anirem pujant, sempre per terreny molt vertical, salvant petits ressalts amb una roca que es més bona del que sembla escalarem còmodament amb generosos còdols. Farem reunió en un replà penjant i força còmode de dos parabolts i un pitó.

2on llarg V, IV+, V+/A0e (repos) IV+ 6 parabolts i un pitó en 30 metres
Sortim de la reunió per una fissura vertical amb passos atlètics fins un parabolts. Seguim recte on trobarem una bona sabineta que ens ajudarà a descansar una mica i podrem xapar un parabolt que tenim al costat. Seguim amunt amb tendència a la dreta per un terreny vertical però una mica més fàcil fins un altre parabolt. En aquest punt la paret es torna més vertical i  amb un parell de passos arribem a un pitó vell però molt ferm. Un parell de passos més a munt tenim la màxima dificultat. Davant nostre tenim un ressalt molt vertical en que tindrem que suar una mica per poder superar el pas. Amb una bona estona de repòs en el parabolts, aconseguim superar el pas. Tot seguit, a la dreta amb flanqueig, continuem uns tres metres a la vertical de l'ultim parabolt i un cop superat ens queden els darrers metres per coronal el planer cim del Cilindre.
Per baixar del cim, prendrem un camí a ponent que ens porta directament, seguin el camí evident i les fites, un altre cop a l'explanada on tenim el cotxe en menys de vint minuts.
Escalada vertical i mantinguda però força assequible on les assegurances son les justes per no passar gaire por... si no estem acostumats a la verticalitat de les parets del Cilindre.

Com hem acabat força d'hora del que cens pensàvem, anirem a fer la via Normal de la Formiguera on està la majoria de la colla pentjants per les seves parets.

La paret que ens disposem a escalar
Començant el primer llarg
En Joaquim al mig del primer llarg
Començant el segon llarg
En el pas de V+
El Joaquim surtin del pas difícil
Arribant al final de la via
Sans i estalvis al final de la curta via... però intensa
Via Normal a la Paret de la Formiguera
Lo dit, ja som a la Formiguera i els companys estan tots enfeinats en escalar i rapelar de diferents vies. Nosaltres ens hi posem a la via normal. Es una via d'uns 100 metres força fàcils però d'escalada divertida on trobarem parabolts, ponts de roca i savines per poder assegurar-nos. Un cop acabada la via tots plegats comencem a baixar i ens reunim totes les cordades menys els que han escalar la via Pensionistes a la Paret de l'Extrem. Ja ens hem comunicat per telèfon amb ells i no vindran al dinar, donç estan acabant i encara tenen una bona estona de retorn.
El Joaquim al segon llarg
El segon llarg
El tercer i últim llarg
El Joaquim arribant al final de la via
 Ens ho hem passat d'allò més bé tots plegats fent el que més ens agrada que es escalant. Ara a esperar quin dia serà el proper que ens ajuntarem tots. No trigarem gaire...
Els companys a la Formiguera
Tot havent dinat, bocabadats mirant com unes mosses feien la Directa del Cilindre

12 comentaris:

  1. Ei els de l'Extrem vam fer salat.....a la propera afinarem el tret. Ara a per la propera..a on???

    ResponElimina
  2. Hi rumiem.... per a mi les dues d'aquest any han estat súper-fantàstiques. No per les "conquestes alpinístiques" sinó per la companyia.
    Amunt STAE!

    ResponElimina
  3. Un bon parell de vies, aquest diedre Vidal-Farreny al Cilindre es veu molt interessant, no l'he feta, s'hi haurà d'anar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, es molt maca aquesta via del Cilindre, llàstima que es fa curta. A la que puguis ves-hi

      Salut i tàpia

      Elimina
  4. Doncs quan ens acostàvem al diedre Vidal-Farreny, l'aspecte de la roca del primer llarg no semblava gaire engrescador però és bastant millor del que sembla.

    La segona tirada és més curta però "matona". Des de la reunió ja impressiona i no serà només una impressió sinó el preludi de la veritat.
    L'arribada al cim, una explosió de satisfacció.

    Després, quan ens vam ajuntar amb tots els que estaven a la Formiguera, ho vam passar d'allò més bé escalant i descollant-nos de tots.

    Ja estic esperant amb impaciència la propera trobada.

    Quimet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ho arribem a saber venim nosatres també a la Formiguera!!! Per cert... quina col·lecció de coleòpters més magnífica!!!

      Elimina
    2. si, son coleòpters i tinc 11 caixes més amb tota mena d'insectes... i son tots capturats per mí entre 1975 i 2012! Sóc aficionat a la entomologia

      Elimina
    3. A mi també m'agraden força però jo només tinc uns pocs exemplars dels que trobo morts per la muntanya.

      Elimina
  5. Aquesta via va queda molt desvirtuada després de la reequipació doncs van posar parabolts a llocs on mai havia hagut cap expansió. Era una via que feia molt de respecte doncs tenia un pas de VI (al segon llarg) i l'assegurança estava on hi ha l'únic clau que hi ha a la segona tirada. Hi es va obrir amb botes.
    Enhorabona la via està molt bé, té una variant d'entrada un pel més difícil, però més equipada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totes les vies queden desvirtuades fetes amb al material que hi ha aviu en dia. Estic segur de que si l'any 72 tinguesin un "taladru" l'aurien fet servir, i peus de gat, i friends, i tascons, i gri-gris, i mateiral extra-lleuger i segur que no anirien a escalar amb cotxe, i... tantes i tantes coses que no tenien i que desvirtuen l'escalada d'avui. Veient totes les vies (clàssiques) que hi han al Cilindre i el seu posterior reequipament, totes, absolutament totes, quedes desvirtuades... sort que la via, com dius, està molt bé i vàrem disfrutar molt. Jo ja l'habia fet l'any 2000 i ja hi eren els parabolts! L'entrada directa no en va fer el pes i vàrem preferir fer la original
      Salut i tàpia Mingo!!!

      Elimina
  6. Aupa txikos, boquiabierta me he quedado yo cuando al pasar el enlace de vuestro blog a unas chicas para que vean que pueden hacer más vias en esa tan bonita de Sant LLorenç, me dicen que no sé si seriais vosotros quienes les sacasteis alguna foto a las chicas de la Directa al Cilindro. Se lo pasaron en grande escalando alli y es que nosotras descubrimos el lugar hace 3 semanas y estamos deseando volver y quedar con "los Gallos" para escalar en esas tapias. Si os animais vosotros mejor que mejor.
    Ana. http://neskalatzaileak.blogspot.com
    Neskalatzaileak significa chicas escaladoras,je.je..
    Un saludo y nos vemos en la tapia

    ResponElimina
  7. Cert, als 70's fèiem anar mitjans que els Carrel, Dibona i altres de temps precedents no tenien, però aquesta via, com totes les que obríem en Joan E. farreny i jo, seguien la filosofia d'en W. Bonatti, que consisteix en embrutar el menys possible la paret, donant prioritat a les assegurances llunyanes i petites si calia, abans que foradar la paret. No hauríem canviat la nostra manera de pensar pel fet de que es pugués fer forats ràpids.
    Per altra part, la panxa del segon llarg no es va obrir per a que ningú es fes mal, sinó que en veure que no hi havia on clavar va caldre ficar una espasa a sota, que garantís suportar una possible caiguda, i un cop situat en mitg de la placa, amb els peus a sota la panxa, quasi sense poder veure on els fica es, va caldre tirar amunt perquè era més difícil retrocedir....
    La anècdota es que havia d'obrir aquesta via amb l'Andreu Cots, el de la Jordi Andreu a l'Òs, però es va dormir, i com el Joan Enric anava a passejar, el vaig convèncer per a fer la seva PRIMERA escalada en paret, (havia fet excursions pel Pirineu), i de debò que se'n va sortir amb nota.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.