dimarts, 29 de gener de 2013

L'adéu a un amic. Alfred Ruiz "Chufi"

27 de gener de 2013


Generalment no valorem les coses fins que las perdem. Amb les persones passa el mateix. Amb el Chufi no va ser així. Fa temps que tenia el pressentiment que tard o d'hora ens deixaria. Era qüestió de temps, encara que et diguessin que no per que l'esperança es l'últim que tindríem que perdre.

L'Alfredo Ruiz Aranda, Chufi com els amics el coneixíem, era un personatge particular, gran amic i company de corda que amb ell he viscut moments de glòria i tristor, gants escalades i bivacs terribles. En moments puntuals de la nostra vida hem compartit el poc que teníem, però sempre amb aquella alegria somiadora que el caracteritzaba. Quan escalàvem vies poc assegurades i arrivabem a la reunió amb mirava rient amb la cella aixecada i dient-me: has vist, es el raro instinto del hombre blanco? Son vivències que no oblidaré mai. D'ell vaig aprendre moltes coses de l'escalada, dons era de la generació dels "Pirates"

Quan vaig rebre la notícia de la seva mort no vaig poder deixar anar ni una sola llàgrima. El dia 27 de gener, el dia que hagés fet 54 anys vàrem dipositar les seves cendres entre el mar i la roca, al Penyal de Garraf. El mar i la roca que tant s'estima-ve, les dues grans passions que tenia. Va ser en aquell moment que vaig plorar de ràbia, de tristor, d'indignació i de pèrdua...

Chufi, tu en vas ensenyar amb el teu "pessimisme alegre" que tenim que mirar sempre a munt però hi han coses d'aquesta vida que no et mereixies que et passessin i tu te les guardaves dins el cor, per que no tenies malicia, eres transparent com un trenc d'alba. Es l'ultim que podíem fer per tu. Donar-te l'ultim adéu tots plegats i dessitjar-te que enllà on siguis trobis la pau i la serenor que et mereixes.

La teva filla, l'Alba, la teva dona, la Mari Carmen, els familiars i els amics no t'oblidarem mai i jo sempre trobaré a faltar aquell: Joan, Joan, Gato sin gatos no escala tapiones!!! Encara que feia molt de temps que ja no escalaves, mai més seran igual les escaldes sense tú.

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

9 comentaris:

  1. precios i molt emotiu. Descansa en pau chufi
    Maria

    ResponElimina
  2. Ho sento. EPD. Era molt jove, ostres....

    ResponElimina
  3. Unas paraules molt emotives!
    has escullit la cançó perfecte, de les petites coses que ens fan plorar d'amagat.

    ResponElimina
  4. Els bons amics i grans companys , no ens deixen mai.
    LO SERGI

    ResponElimina
  5. mólt d`anim! i si s`el ha d`honorar en alguna paret,conta amb mí.una abraçada.

    ResponElimina
  6. Molt emotives aquestas paraules, pero hen de seguir han devant, un peto

    ResponElimina
  7. Joan no et conec personalment, però t'acompanyo en el sentiment. Crec que tant tu com ell vau ser molt afortunats a poder compartir corda, aquesta corda que us mantindrà units per molts anys que passin.
    Salut
    Marià

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.